30 de desembre 2010

I una gran pau interior...


El president Artur Mas ha tingut tres grans moments d’emoció i responsabilitat en l’últim mes. La nit de la victòria electoral del 28 de novembre, el discurs programàtic –ordenat, pensat, ambiciós, calibrat- del 20 de desembre i la investidura del 23 de desembre i, finalment, l’acte de pressa de possessió del càrrec el 27 de desembre al Palau de la Generalitat. He tingut l’oportunitat i el privilegi de viure en primera línea els tres moments. I han estat tants els anàlisis polítics fets els últims dies que em voldria centrar més en el factor emocional i personal viscut per Artur Mas.



De la mateixa manera que el discurs d’investidura va ser programàtic i sense concessions a la retòrica ni a la lírica, en l’acte de pressa de possessió, Artur Mas va mostrar per un moment els seus sentiments. Va dir moltes coses remarcables. Entre elles, va dir que en aquell moment sentia una gran pau interior. Ell que durant tant de temps ha evocat el viatge a Ítaca de Kavafis, sap que a vegades els somnis es compleixen. I la seva exigència personal, el seu obstinat sentit del deure i la responsabilitat íntima que sentia de guanyar les eleccions i poder governar...el van dur a dir que sentia una gran pau interior un cop arribat a aquell Saló de Sant Jordi en la plena condició de president. La pau interior: terme d’una notable espiritualitat però allunyat del llenguatge polític corrent. Però molt rellevant per saber com es farà política en els propers anys en el nostre país. Una victòria que ha costat tant –al final quasi èpica, democràticament èpica - i que provoca pau interior. I un president que té aquest brúixola de la pau interior i sap pactar amb raonabilitat i en primera persona l’abstenció del grup socialista en segona volta – un gest que prestigia el grup socialista en el seu inici de la funció d’oposició i que diu molt a favor del sentit institucional de Joaquim Nadal-, un president que guiat per la pau interior esquiva el regateig curt dels equilibris de partits i fa el govern de entre els millors en cada camp lluny de les pressions legítimes dels que l’hem acompanyat en aquests anys. Insisteixo: això de la pau interior no es una frase agafada a l’aire sinó l’estat d’ànim del president que ens ha de guiar en aquests temps de tribulacions. I va dir també en el seu discurs de pressa de possessió que es guiaria per la màxima de governar amb “El cap fred, el cor calent, els peus a terra i la mirada llarga”. La manera d’administrar la victòria, afrontar el traspàs de poders – amb la col·laboració d’un president Montilla ja alliberat de les incoherències del tripartit i amb un gran sentit institucional- i de formar govern, ja ens donen pistes de com serà la governació dels propers anys.


En el discurs del dia 27 de desembre, Artur Mas també va dir que havia canviat respecte a 2003, quan es va presentar per primer cop com a candidat a president de la Generalitat. Va dir que els anys li havien donat experiències que l’havien ajudat a ser millor per afrontar la responsabilitat de la presidència. Que en aquest anys havia trepitjat el país, tot ell, i que això li permetia conèixer millor persones i territoris. Conec i tracto Artur Mas des de 1999 i em sembla que puc dir que el govern que hauria fet el 2003 hauria estat diferent del que ha fet el 2010 i que aquest, amb consellers tots ells -menys una- amb edats per sobre dels cinquanta anys, és millor, més pensat i madurat que el que potencialment hauria pogut fer el 2003.


En el camp del govern dels millors hi ha la incorporació de Ferran Mascarell com a conseller de Cultura. No es tracte d’exhibir la incorporació com cap tipus de provocació al Partit Socialista. Però si que m’interessen les reaccions a la seva incorporació. Algunes, des de les files socialistes, han estat respectuosos amb la seva decisió (els que entenen com es farà la política de present i de futur) mentre que altres han estat feridors i insultants (els d’un aparell sectari que s’està esmicolant per moments). Una amiga va parlar amb Mascarell poques hores abans de prendre possessió del càrrec de conseller i li va dir: “Sóc socialdemòcrata i nacionalista i Artur Mas m’accepta amb la meva identitat dintre del seu govern. No em demana que hi renunciï. El meu pensament no es patrimoni d’un partit sinó que és el meu pensament que he posat al servei d’un partit i ara d’un govern com a independent. La política de futur s’ha d’entendre així, cada un de nosaltres aportem quelcom amb el nostre pensament i el nostre pensament – si tenim idees pròpies – no ens ve donat pel partit”. Reflexions sabies per saber com es farà la política de futur.



Un país no viu ni de l’honor dels bons moments del seu passat ni del greuge ni del lament. Un país tira endavant amb ambició, energies renovades, idees clares...energies mobilitzades. El nou govern d’Artur Mas ha aixecat raonables il·lusions d’un futur millor entre amplis sectors de la societat catalana. També ho van fer els inicis de les presidències de Obama o de Zapatero. Potser són il·lusions que necessiten les societats actuals? Crec que hi ha una gran diferència. Artur Mas s’ha compromès amb un programa concret, una ambició delimitada. Ha afirmat que no se sentia ni un resistent ni un salvador sinó un constructor de la nació: feina per persones pacients dintre de les seves màximes ambicions. Artur Mas, l’home construït en la disciplina del Liceu francès i l’escola Aula, l’home que durant set anys ha contestat personalment tots els correus electrònics que li enviava cada ciutadà, l’home que té un sentit de la proporció i la justícia que es bona per la governació però que s’agraeix molt per treballar amb serenitat prop d’ell...aquest home diu que sent una gran pau interior i que vol dedicar uns anys de la seva vida – entre dues i tres legislatures- a reorientar el rumb del país, per aixecar-lo, per fer-lo millor. I crec que així serà, que la seva autoexigència la traslladarà al govern, als col·laboradors i amb un lideratge propi d’una societat democràtica ja madura el pot arribar a traslladar a molts sectors de la societat. I tot això tan gran, neix d’una decisió important de la vida: ser un mateix i, així, tenir pau interior.

20 de desembre 2010

Hereu i hereus


Cada cop és més clar que la direcció del Partit Socialista ha quedat massa debilitada per forçar el relleu de Jordi Hereu com a candidat a l’alcaldia de Barcelona. En Xavier Trias fa mesos que em diu que veu Hereu de candidat en les eleccions del 22 de maig. On sí que hi haurà de relleu de cap de llista és a Girona. Anna Pagans se’n va de sobte. Gràcies per tota la feina feta. Un relleu que es precipita després d’unes eleccions catalanes amb una diferència de 40% dels vots per CiU enfront d’un 14% de vots pel PSC, després que la representació quedés reduïda de quatre a tres diputats. CiU i ERC han fet a temps els seus relleus generacionals i d’equips en les candidatures municipals. ICV pot mantenir un dels seus millors actius polítics, Joan Olóriz. El PSC de Girona, en canvi, es planteja un dilema apassionant per ser observat a distància: intentar prolongar el nadalisme cap als quaranta anys, versionar un nadalisme 3.0 (més del mateix) o presentar una oferta electoral renovada. Cap col·lectivitat democràtica suporta democràticament quatre decennis del mateix. Un dissabte del mes de juliol, conversant tranquil·lament amb l’Artur Mas a Lloret de Mar, li vaig dir que no entenia ben bé perquè un home amb més de tres decennis de política activa i amb una càtedra a la universitat que l’espera es disposava a afrontar unes eleccions penoses. Mas em va contestar que ho feia per intentar ser, apuradament, president d’un reduït grup socialista a l’oposició. Així ha estat. El vici de la política? Un jove dirigent socialista gironí em deia aquesta setmana: “El dia que el nadalisme fineixi, no creixerà l’herba per enlloc durant un llarg temps”. Un interessant dilema el que es planteja el socialisme gironí. Això de la política m’agrada però cada dia veig que tant important com saber-ne entrar és saber-ne sortir.

Reforma de les pensions


El gran tema de la setmana és l’anunci del president del Govern que l’edat de jubilació s’allargarà fins al 67 anys. Ho ha anunciat durant un Consell Europeu per empatitzar amb els dirigents poderosos europeus i ho ha fet 24 hores després de la última reunió del Pacte de Toledo. Podem dir que aquest sistema de consens entre partits i actors socials per treure les pensions del debat partidista està a punt de morir. No sóc gens procliu a la demagògia, no entenc com els francesos es poden llançar al carrer per allargar l’edat de jubilació dels 60 als 62 anys...però hi ha formules per mantenir l’edat de jubilació als 65 anys allargant els anys de còmput de la pensió -dels últims 15 als últims 20- i allargant els anys de cotització per percebre el 100% de la pensió – dels 35 actuals als 37. Però tot això no ha estat suficient per a uns dirigents europeus disposats a fer patir Zapatero i el seu descrèdit fins al calvari de les properes eleccions de maig. Per cert, el nou ministre de Treball, Valeriano Gómez, és un home desbordat pels aconteixements. Els seus plans i el motiu pel qual va arribar al Consell de Ministres, és just el contrari del que està entomant.

Estat d'alarma


Dijous el Congrés va votar el Reial-Decret que habilita al Govern a prorrogar l’estat d’alarma fins després de les vacances de Nadal. El govern socialista ha agafat la bandera de l’ordre....el Partit Popular s’ha quedat transitòriament desconcertat perquè el govern més desgastat per la crisis econòmica acaba d’agafar una dels punts forts del discurs de la dreta espanyola (molt emparentada amb els funcionaris que durant segles han administrat o imposat l’ordre). El PP hauria fet bé de votar a favor de la prorroga de l’Estat d’alarma. El sector turístic, atemorit, els hi hauria agraït. Però una Soraya Sáez de Santamaría advocada de l’Estat va pujar a la tribuna per intentar treure profit electoral de l’assumpte i embolicar-se amb la falta de l’informe del Consell d’Estat. Potser que si un dels juristes del Grup Català hagués fixat posició, també ens haguéssim embolicat. En canvi, el pràctic i aritmètic enginyer Pere Macias va saber trobar el to del si de CiU a la mesura que ha fet posar al seu lloc el col·lectiu més privilegiat de l’Estat: els controladors aeris.
Els errors del govern- Tot i que al PP l’hi ha sortit malament el seu paper en aquest assumpte, això no treu que el govern està en fals en aquest afer. Els controladors, cada un d’ells, fa unes 1.600 hores anuals. En la última negociació el govern va posar límits a les lucratives hores extres. Les últimes setmanes a l’aeroport de Santiago de Compostel·la succeïa quelcom inquietant: cada dia durant dues hores l’aeroport restava tancat (motius organitzatius, meteorològics....). Sembla ser que tot es redueix a que s’havien d’administrar en comptagotes les últimes hores que tenien els controladors. Algú, molt tard, va fer números a Foment i va veure que pel pont de desembre es podien esgotar les hores anuals dels controladors de l’aeroport de Madrid. I per això una mesura tant radical com la militarització suprimint drets sindicals i posant un militar darrera de cada controlador. Un constitucionalista pot trobar reserves a la mesura, cert. Una persona pràctica i ben informada que m’explica la concentració d’hores, les llargues vacances, el sistema restringit d’accés a la plaça de controlador...un ambient insà que massa governs durant massa temps han deixat créixer. Després de les vacances de Nadal i any nou, el govern no aconseguirà una nova prorroga de l’Estat d’alarma....i com que les coses no estan solucionades...ja veurem com s’administra durant el mes de gener.

24 de novembre 2010

Estratègies finals de campanya


L’objectiu dels partits amb major representació parlamentària és incrementar la participació d’aquí al diumenge. Una participació baixa pot beneficiar l’entrada de partits extraparlamentaris (SCI i Reagrupament) i incrementar la presència de Ciutadans. Una participació no molt alta, números en mà, també pot beneficiar el PSC. Una participació que s’apropi al 53-54% és un èxit per a CiU perquè haurà significat que ha pogut mobilitzar votants abstencionistes ( tocats per la desafecció, en diuen ara).


Artur Mas apel·larà a la conveniència que el proper govern pugui ser fort perquè tingui una majoria parlamentària sòlida. Joan Herrera, que està fent un bon final de campanya, buscarà el vot d’esquerres “de debò” un cop es constata que el socialisme avui té més vocació d’exercir l’oposició que de govern (estranya vocació en un partit tant acostumat a estar en els governs i que ha fet sempre teories a mida per mantenir-s’hi, des del tripartit fins a la mai nascuda sociovergència). Avui el socialisme té una pulsió melancòlica i emprenyada d’abocar-se, estoicament, a l’oposició. ERC busca ser la minoria independentista que condicioni un govern nacionalista però aquets missatge no ha calat entre un electoral amb memòria i sempre disposat a la puresa del discurs i, per tant, disposat a votar noves ofertes independentistes més pures (els puristes sempre són devorats per nous puristes). També és cert que una part significativa del vot d’ERC arriba o torna a CiU com una mena de reconciliació paterno-filial després de la gran trencadissa generacional en el món nacionalista en les eleccions de 2003. El PP ha fet una mala campanya (un dia vol formar govern amb CiU, un altre dia vol superar en nacionalisme espanyol a Ciutadans) i pot tenir un petit infortuni que s’ha buscat ell sol.


La Moncloa ja té l’enquesta de final de campanya: 63 diputats CiU, 31 diputats el PSC. Zapatero i González lluitaran divendres (Montilla està fora de joc) per debilitar la victòria de CiU i, així, fer-la més dependent de la política espanyola. Just el que no convé.

El no debat i tres dies de campanya


No hi haurà cara a cara Mas-Montilla. Una pena. I una gran perplexitat pels mecanismes antiquats que no permeten celebrar debats sense una gran participació en l’autorització per part de les juntes electorals. Mas havia expressat des de fa mesos el desig de celebrar un debat. La negociació només fou possible quan Montilla va canviar de criteri diumenge a la nit i va renunciar a fer un debat en una televisió d’àmbit estatal (fem política espanyola o fem eleccions al parlament de la nostra nació?).


He vist molt emprenyat Montilla per la televisió perquè no es podrà fer aquest debat. Això és fantàstic perquè si no es pot fer és únicament perquè Montilla va decidir canviar de criteri massa tard, molt massa tard. No vull pensar que una maquinària electoral com la socialista (que abans era molt bona) no sabés que els debats s’han d’anunciar per part del mitjà de comunicació amb cinc dies d’antelació i amb compensacions per la resta de forces polítiques.


Vist amb perspectiva i llegida la normativa vigent, el que va fer Montilla diumenge a la nit és llançar el país a una petita gran frustració. La Junta Electoral Central ha deixat clar en la seva resolució que és partidari dels cara a cara (ja els va avalar en els Felipe-Golzález-Aznar i Zapatero-Rajoy) però dient que s’ha de complir la forma i les normes. Montilla ha sortit a criticar que per un motiu de “forma” no es faci el debat. Si Montilla, el super-home normal, en lloc d’apuntar-se a primer de Dret i deixar-ho aparcat s’hagués dedicat a llicenciar-se en lleis, sabria que la forma és condició prèvia per entrar en el fons dels assumptes. Una mostra d’incompetència de l’equip de campanya socialista (diuen que Jaume Collboni no sabia res de la idea del candidat home super-normal) que expressa un nerviosisme creixent.


Queden tres dies de campanya. CiU els dedicarà a incrementar la participació que és el que separa una majoria precària d’una majoria còmode. El PSC es dedicarà a reprogramar tota la seva estratègia de final de campanya

23 de novembre 2010

Esperança i perills de les enquestes


Ahir van sortir quatre enquestes en sengles mitjans de comunicació escrits. Totes elles donen un bon resultat a CiU i pronostiquen que els socialistes no aixequen el vol. És millor sortir amb aquest punt de partida en la recta final de que no pas amb la moral de derrota que es deu respirar en els quarters electorals socialistes.


L’optimisme de les enquestes té un perill de base: estan basades en una participació al voltant del 53-54%. Però avui per avui la participació consolidada tot just arriba a dures penes al 50%. Hi ha més d’un 30% de votants que es declaren indecisos. L’última setmana és clau perquè es pugui despertat el vot dubtós i concentrar-lo al voltant de CiU. Si la participació és baixa, tindrem un parlament amb molts de partits i una CiU que es quedi en els 50 i tants diputats i amb una necessitat d’aliances amb uns socis poc predisposats. El PSC i ERC perquè encara estaran en el lament dels errors. I el PP perquè amb una campanya de baix vol es tanca tota sola les portes.


Entre les files socialistes comença a despertar-se l’autocrítica. Després del primer tripartit de Maragall, Montilla va arribar amb la promesa de fer un govern seriós, que s’explicaria be i deixaria a banda les frivolitats. Però Montilla ha acabat disfressat de Superman i amb un espot sobre l’orgasme que provoca (ja els hi agradaria) el vot socialista. Un desastre provocat per un equip de campanya molt allunyat de la professionalitat de quan el socialisme era el partit més orgànic de Catalunya. Segurament CiU va mostrar impaciència en la campanya de 2006 per tornar al poder després d’una legislatura a l’oposició. I molts votants els hi costava rectificar el vot pels partits del tripartit. Una segona legislatura que ha acabat amb el seriós Montilla vestit de Superman ha estat suficient per madurar la necessitat del canvi.

20 de novembre 2010

Notes sobre Afganistan


Dijous 18 de novembre, visita a la Comissió de Defensa del Congrés del Governador de la província afgana de Badghis. Un home que sap que el 2012 deixarà de tenir els soldats de les forces internacionals de la missió ISAF per mantenir l’ordre i retornar a la normalitat. Una conversa molt interessant: “Avui hi ha 6 milions i mig de nens i nenes afgans que van a l’escola. Durant el règim talibà, totes les noies estaven recloses a casa i els nois en escoles coràniques. Vagin a la Universitat de Kabul. Veuran joves de 18 anys i persones de 50 que reprenen els seus estudis després de 20 anys de guerra civil, integrisme i el resultat d’un Estat fallit”.


També diu: “Jo he conegut a Osama (Bin Laden, s’entén) i durant anys va ser un personatge tolerat. Els noranta ja es veia que els talibans convertirien Afganistan en santuari del terrorisme internacional. Si alguna cosa els hi podem retreure és que vostès van arribar massa tard a Afganistan. No van reaccionar fins que van patir una atac, però els seus serveis d’intel·ligència sabien que Afganistan era un niu de terrorisme on es van gestar els atacs a les ambaixades americanes a Àfrica i l’atac al metro de Nova York. Gràcies pel que han fet però haurien d’haver arribat abans”. Notes per a un capítol més llarg.

L'airet del contagi


El mes de maig d’aquest any va ser un dels més delicats per l’economia espanyola. La crisis financera grega i els atacs especulatius contra l’euro van fer trontollar l’economia europea i especialment els seus Estats econòmicament menys sanejats (Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya...). El 12 de maig el president Zapatero va pujar a la tribuna del Congrés per anunciar la fi de trenta anys ininterromputs de creixement de l’Estat del Benestar sense cap reforma de racionalització. El 27 de maig varem votar la convalidació del Decret d’austeritat que el govern va salvar per un vot de diferència.


El moment més baix dels anys de Zapatero...fins que ha arribat un nou airet que ens ha de fer previsors contra el contagi. Irlanda és objecte de rescat financer per part del Banc Central Europeu i Portugal no té manies en dir que si no pot sanejar les seves finances la solució és sortir de la zona euro –un orgull patri que mai es va escoltar a Grècia, per cert. I Espanya ha rebut durant l’última setmana avisos servers sobre la necessitat de fer tots els deures perquè la comunitat internacional i els mercats no tornin a veure Espanya i el seu govern com a incapaços d’adoptar les reformes d’una economia, com a mínim, “orientada i inspirada” des dels organismes internacionals. Els dos grans punts del descrèdit són: incapacitat de tancar l’any amb les fusions de les caixes insolvents fetes (només Catalunya ha fet els deures i tot i això ja veurem...) i incapacitat d’afrontar una reforma definitiva del mercat laboral i del sistema de pensions.


El desembre pot ser un nou moment delicat si Zapatero no pot aguantar la pressió per fer les reformes després de les eleccions municipals i autonòmiques de maig. Perquè el Madrid polític és així: el incendi crema parcel·les però una parcel·la de poder val resistir-ho quasi tot, fins i tot un nou tot d’atenció provinent de la Unió Europea. Dijous el president va haver de reconèixer en el Ple que la recuperació estava en perill. La caparra va per llarg i es indispensable protegir-se de l’airet del contagi irlandès i portuguès. Mentrestant, Xina es va consolidant...i comprant matèries claus i invertint en economies dèbils.

El disputat vot fronterer


La gran paradoxa de la campanya és que són els partits no nacionalistes els que s’obstinen a centrar els seus missatges en assumptes identitaris i contra la independència mentre que CiU, la opció nacionalista de referència, rarament s’ha d’afirmar en els temes nacionals i dedica tots els seus esforços a parlar d’economia i de com sortir de la crisis com a condició indispensable per després parlar de tota la esta.


Amb aquest discurs, CiU penetra en l’electorat clàssic d’esquerres. L’atur és avui la principal preocupació dels catalans i els que confien en un Govern presidit per Artur Mas són més del doble dels que confien en un govern presidit per José Montilla. CiU planteja polítiques d’austeritat, moderació fiscal i reactivació de l’economia sempre amb criteris de redistribució de la riquesa. L’objectiu de la moderació fiscal és crear riquesa per posar diners en circulació per reactivar l’economia que és l’única manera de crear ocupació. Aquest plantejament social-liberal, que és el perfil més genuí del pensament de Mas, va orientat a aplegar el discutit vot fronterer.


Les dades del vot fronterer: CiU es disputa 300.000 vots amb el PSC i 190.000 amb ERC mentre que amb el PP tot just es disputa 40.000 vots que dubten entre les dues opcions. En les eleccions catalanes dels anys 80 i principis dels 90 del segle passat sempre s’havia donat aquest vot dual: fidel als socialistes en unes generals, fidel a CiU en unes catalanes. Després tot es va complicar perquè el vot convergent va patir una sangria cap a ERC – com una discussió de sobretaula generacional entre pares i fills- i Maragall va aconseguir retenir en part el vot socialista també en les catalanes.


El 28-N CiU té una gran oportunitat de reagrupar vot provinent del PSC i d’ERC. Els temps han canviat. I molta gent, la majoria, vol un govern fort i estable per sortir de l’atzucac.

19 de novembre 2010

Qui serà el candidat del PSC d’aquí a quatre anys?


El president Montilla ha anunciat que aquest és l’últim cop que es presenta a unes eleccions a president de la Generalitat. Qui serà el candidat del PSC d’aquí a quatre anys?. En la resposta a aquesta pregunta rau el perquè de l’anunci del candidat socialista.


El dia després de les eleccions en el si de la família socialista pot esclatar un procés accelerat de relleu de l’actual direcció. Amb aquest anunci, que té tonalitats d’ànim de derrota, el primer secretari dels socialistes es vol treure pressió de sobre perquè els seus sàpiguen que el seu lideratge no va per llarg –segurament no hi pot anar- però que tampoc renunciarà a dirigir el procés de transició que, a la pràctica, vol dir controlar les llistes de les eleccions municipals de l’any que ve, controlar els pactes municipals postelectorals i dirigir el procés d’elecció d’un nou líder.


S’han succeït en les últimes setmanes reunions de dirigents socialistes de mitja edat que ja han començat a moure’s per controlar el partit després de les eleccions. Són dirigents molt identificats amb el PSOE, sense manies, i amb un discurs d’allunyament i confrontació amb el nacionalisme. Montilla vol deixar hereu i testament perquè el que van aconseguir els “capitans” en el Congrés de Sitges de 1993 no tingui volta de full.


Les dues ànimes del socialisme que l’havien mantingut en la centralitat política durant 25 anys donen pas a una mutació en profunditat, a una fugida endavant no se sap encara cap a on. Els partits socialdemòcrates europeus que han entrat en crisi d’identitat a vegades han caigut en el bucle melancòlic. És el cas de França on el PS no se sap renovar i neixen alternatives d’esquerra que li roben votants (els verds i els rebels del maig del 68 passats per un curset de realisme polític i alguns anys més a l’espatlla). És curiós veure com els nostres homes i dones catalans del maig del 68 que adoraven Pasqual Maragall avui desitgen el triomf d’Artur Mas davant el menyspreu d’un socialisme administrativista que ha abandonat l’elit d’esquerres il·lustrada.

18 de novembre 2010

"Los no nacidos en Cataluña"


Falten 9 dies per les eleccions i els que no aixequen el vol en les enquestes internes han decidit explorar la frontera sempre delicada del ridícul per fer-se notar. Ja ho va deixar escrit Oscar Wilde: “del sublim al ridícul només hi ha un pas”. Fer un vídeo explicant que votar José Montilla provoca un orgasme entre en el camp de la desesperació. I altres coses que veurem i que no tenen res a veure amb la política ni la governació ni el lideratge. Per cert, com que els parlamentaris s’elegeixen en quatre circumscripcions diferents, els socialistes haurien de fer un vídeo per explicar que votar Joaquim Nadal provoca un orgasme. Però Nadal no té ni vídeo ni cartell.


Abandonem el bosc de la tonteria per endinsar-nos en un terreny més seriós. Diumenge Zapatero va participar en un míting i va demanar el vot “también a los no nacidos en Cataluña”. Dinamita sota els fonaments de cinquanta anys d’un pacte sobre la integració i el “és català tot el qui viu i treballa ( si pot) a Catalunya...”. Pobre contribució al consens sobre la cohesió social del país. O ho va fer des de la ignorància de com nosaltres hem resolt satisfactòriament el “Catalunya, un sol poble” o va assajar una nova estratègia (Zapatero no és un principiant) de gir radical del discurs del PSC: competència per la idea d’Espanya i l’espanyolitat amb el PP i Ciutadans. No és només la frase de Zapatero, és també l’acarnissament contra l’independentisme (amb qui han governar 7 anys aquí i 4 i la propina a Madrid) i el discurs d’investidura de Montilla fa quatre anys on va afirmar “Entrem en una etapa postnacional”.



Massa cops de volant i mareig per un electorat que voldria sentir propostes per sortir de la crisis. I dos dubtes: no sé si els que no han nascut a Catalunya volen que apel·lin al seu lloc de naixement per demanar-los-hi el vot (trist i desesperat) i no sé si els potencials votants, posem-hi, socialistes gironins catalanistes, se senten gaire identificats amb aquest nou partit a la recerca de personatge i espai polític.

17 de novembre 2010

Pactar amb ERC i el PP alhora?


El PSC ha recorregut a un vell recurs que li ha funcionat bé en diferents campanyes. Amb el punt de partida d’un reconeixement que CiU pot ser la força guanyadora de les eleccions del 28 de novembre, l’equip electoral ha tret l’espantall que CiU pactaria amb el PP per assolir una majoria absoluta parlamentària. Òbviament CiU treballa per aproximar-se el màxim possible a la majoria parlamentària i així no haver de dependre dels pactes postelectorals. Seria el que donaria major estabilitat a un nou govern i el faria sortir de l’empat electoral que ha travat la política catalana des de 1999. L’estratègia del PSC és antiga i coneguda. Va donar un gran resultat en les últimes eleccions generals ( “que ve el PP”) i és marca de la factoria José Zaragoza, secretari d’organització del partit.



Zaragosa per motius que encara no són ben clars (potser apartar-se d’un escenari negatiu), va passar el testimoni de la direcció de campanya a Jaume Collboni. I aquí és quan el nou director de campanya, volent innovar, ha trencat tota l’estratègia. Ara el PSC diu que CiU vol pactar amb ERC per impulsar les seves ànsies sobiranistes. Artur Mas és un bon candidat però no és pas un “crak” per fer coincidir ERC i PP en un mateix pacte. Dir que CiU vol pactar amb el PP i amb ERC li dóna a CiU una gran centralitat. Hi ha coses en les que és millor no innovar. El PSC havia d’haver mantingut la seva cançó de l’enfadós fins al final Però dimonitzar un soci amb el que comparteix tasques de govern proporciona un gran desconcert al seu electorat.



Avui el tripartit no suma en les enquestes però es tracte que la suma del tripartit sigui inferior als escons de CiU, cosa que no és tan clara. En aquest segon cas, CiU pot governar en un govern monocolor i explorant acords parlamentaris que es veuran més perfilats després de les eleccions municipals del 22 de maig de l’any que ve.

13 de novembre 2010

El vot fronterer


Demà sortirà una nova enquesta de RAC1 i el proper cap de setmana sabrem noves i últimes enquestes. Es poden publicar enquestes fins cinc dies abans de les eleccions. Cada cop faig menys cas a les adjudicacions exactes d’escons més enllà de les tendències que marquen. Però sembla que l’enquesta del CIS ha animat el inici de campanya. L’estudi demoscòpic ens informa que un 37% dels electors de les comarques gironines que tenen decidit votar, encara no han escollit partit.


De entre els indecisos, els que tenen més dubtes són antics votants d’ERC que en un 18% dubte entre votar CiU i ERC. Un 8% dels electors indecisos dubte entre votar PSC i CiU. Aquesta és la principal cartografia del vot fronterer, el que pot decantar un escó més o menys per a CiU, PSC i ERC. El vot a ERC fora de la zona metropolitana de Barcelona és un vot més nacionalista que no pas ideològic. Em refereixo al vot dels simpatitzants o militants més de base, a diferència dels dirigents. Els missatges de campanya dels republicans poden retenir més votant ideològic (i caracterològic!) que no pas de prioritat nacionalista. La campanya de vocació d’àmplia base electoral de CiU ha de voler recollir aquest vot nacionalista que havia votat ERC però que ha quedat escaldat dels governs tripartits i que s’escruixeix escoltant els missatges durament antinacionalistes de Montilla.



L’altre vot fronterer és entre PSC i CiU. Els socialistes han llançat una campanya que pot ser efectiva en zones metropolitanes però que pot restar a moltes comarques de Girona, Lleida i en menys mesura Tarragona. El votant socialista d’aquestes comarques sense ser nacionalista tampoc li agrada aquest trencament rotund amb el catalanisme. També cal valorar el desembarcament de dirigents del PSOE durant la campanya. Avui Zapatero, el president menys valorat de l’últim quart de segle, ve a donar un cop de mà. No és clar que l’efecte sigui positiu.

Superar l'empat


La política catalana es troba en una mena d’empat des de l’any 1999 que no dóna un mandat clar per un govern fort. Aquell any CiU va guanyar les eleccions, la seva última legislatura al govern. Però aquell any els socialistes van guanyar per un petit marge de vots. El 2003 i el 2006 CiU va guanyar en nombre de vots i escons però els socialistes van governar amb la formula del tripartit. Un empat que ja dura més de nou anys i que ha perjudicat la consistència del govern.


Ahir es va fer pública l’enquesta del CIS. Fins fa poc, l’enquesta de començament de campanya del CIS solia ser molt exacte però el CIS es va equivocar de ple en el resultat de les últimes eleccions europees i de les eleccions gallegues. Ara hi ha un gruix important de vots que es decidirà en funció de les aliances possibles per governar. I el que ens diu l’enquesta d’ahir és que el tripartit es queda lluny de la majoria absoluta però que els tres partits junts poden igualar el resultat de CiU. Un panorama massa difícil encara per poder tenir un govern fort i sense hipoteques.


De fet, Montilla va traçar un pla abans de l’estiu que és el que explica que s’hagi apurat tant la legislatura: intentar que PSC i ICV sumin més que CiU per fer un govern amb minoria amb una ERC que es votes a sí mateixa. (Avui aquest escenari no es dona perquè li ha fallat la dispersió de vot nacionalista cap a SI, que és el que volia) Aquest seria un govern molt dèbil però que tindria un objectiu compartit pels anteriors socis: tornar a barrar el pas a Artur Mas. Guanyar contra tres requereix la concentració de tot el vot útil per provocar l’alternança. Els 59 diputats adjudicats a CIU per l’enquesta del CIS encara no garanteixen superar l’empat i un govern fort i coherent.

11 de novembre 2010

Per un canvi a millor


Comença la campanya electoral de les novenes eleccions al Parlament des de la recuperació de la democràcia. El valor de la continuïtat. Unes eleccions centrades en buscar una solució política a un model, el Tripartit, del qual reneguen fins i tot els seus pares i autors intel·lectuals. Deu ser un cas bastant inèdit veure com en el final de la legislatura els socis d’un govern no defensen la bonança del mateix sinó que es diuen paraules gruixudes entre ells. Per cert, que ja es van dir fa quatre anys. I es va repetir el Tripartit.


Avui l’opció que Convergència i Unió assumeixi la governació del país sota la presidència d’Artur Mas és una idea que li sembla bé a una majoria dels ciutadans, més enllà de les fronteres partidistes clàssiques de CiU. Si és que en la societat líquida d’avui hi ha encara fronteres partidistes clàssiques.


I com que la societat catalana és una de les societats més democràtiques d’Europa, aquí no impera ni el fanatisme ni el vot a ulls clucs. Fins a l’últim dia no es decidirà el vot d’uns milers de ciutadans que seguiran amb atenció els quinze dies de campanya per decidir un vot crític avui encara no madurat. Sí, les campanyes electorals tornen a tenir un nou sentit en les democràcies madures i amb moltes fonts d’informació. El vot que apel·la a la intel·ligència per sortir millor del clot.

El principal enemic d’Artur Mas és l’optimisme de les enquestes. I el principal mal de cap de José Montilla és que les seves enquestes només li donen un 20% d’intenció de vot. És difícil passar de pactar amb independentistes a dir-ne tots els mals sense trencar la coherència del discurs. El SOS al PSOE pot resultar un desastre. Sequera de música en la solfa socialista. Pragmatisme, contenció i modèstia apresa en la campanya convergent.

30 d’octubre 2010

Quina serà la pista central de l’últim any de legislatura?


Els hi puc assegurar que durant la setmana en un parlament es van coses molt més productives, edificants i elaborades que la sessió de control al govern del dimecres. Però la sessió de control – de llarga tradició en el parlamentarisme- s’escau com peix a l’aigua a la societat mediàtica. Temps curts, frases cridaneres....floret en mà....esgrima dialèctica. I a alguns, només alguns, periodistes parlamentaris els hi va molt més bé fer crònica d’això que de les denses i treballades sessions de comissions fent una nova llei...del tabac, per exemple. La política espectacle. De la qual tots participem amb més o menys decència.



Aquesta setmana s’ha estrenat el vicepresident Rubalcaba. Certament té un bon llenguatge corporal i una bona retòrica. M’ha fet la impressió que tapava i taparà el president Zapatero. I m’ha fet la impressió que té resposta per tot – al preu d’algunes notables filigranes. No és tant clar que en temps de crisi sigui bo obrir molts fronts parlant de tot.


L’últim any de legislatura- És evident que el Partit Popular haurà de reescriure la seva estratègia i la seva iniciativa des de l’oposició. Tindrem un últim any de legislatura més polaritzat que mourà les bases electorals dels diferents partits. Tindrem novetats que vindran del món d’ETA i, al capdavall, tindrem un altre cop la gestió de la crisi econòmica que ha quedat tapada per unes setmanes amb el gran canvi de govern. Les novetats que poden venir del món d’ETA posaran a prova un altre cop el to oportú dels socialistes i els populars. Sobretot el PP s’equivocarà si converteix aquest tema en un dilema moral entre rendició i negociació. Millor abraçar-lo com un assumpte d’Estat i apuntar cap a l’economia. Però en aquest temes i en els afers territorials, el Partit Popular té una acreditada capacitat d’equivocar-se. Queda pendent clarificar la pista en la que es jugarà el partit central de l’últim any de legislatura. A mi em sembla que és la pista de l’economia. Però les novetats que aniran arribant poden fer variar el focus i l’encert de la partida final.

Un exèrcit més reduït


El ministre de Defensa d’Alemanya, Karl-Theodor zu Guttenberg, ha presentat un pla per una reducción dràstica i una modernització profunda de l’exèrcit alemany. Guttenberg, continuador d’una família noble i de servidors públics, no és gens sospitós de pacifista. És dirigent destacat de la democraciacristiana alemanya. El que ha posat sobre la taula el ministre alemanya és la necessitat de canviar de dalt a baix l’exèrcit: fer-lo professional, reduït, tancar un munt de casernes militars, fer que la meitat dels seus efectius estiguin a l’exterior perquè puguin adquirir experiència pràctica i ser útils en missions internacionals. La modernització també suposa una reducció d’un mínim d’un 8% del pressupost. Ens falta un exercit europeu, ens sobren efectius en els exercits dels Estats membres. Ara que és temps de posar el dia tants d’àmbits del sector públic, també és l’hora de no tenir manies en qüestionar els actuals exèrcits.

El llibre de Javier Solana

Aquesta setmana he llegit el llibre-entrevista a Javier Solana fet pel periodista Lluís Bassets. Un llibre molt recomanable per totes les persones interessades en la política internacional. És la visió panoràmica i privilegiada d’una persona que ha estat 17 anys en la primera línea de la política internacional com a ministre d’Exteriors, secretari general de la OTAN i Alt Representant de la Política Exterior de la Unió. Solana diu que només s’ha sentit incomprès pels governs espanyols en la seva actuació en els Balcans. Certament, la política exterior té poca vocació d’intervenció en conflictes exteriors i veu Kosovo com una projecció de fantasmes atàvics interiors. Quan he tancat el llibre, he recordat que Trinidad Jiménez acabava de ser nomenada nova ministre d’Afers Exteriors. El contrast m’ha deixat una mica xocat.

Les normes dels que paguen


Dijous, en exclusiva, el Financial Times avançava que la cancellera alemanya Angela Merkel demanaria la revisió dels Tractats de la Unió Europea. Objectiu: de les lliçons apreses durant l’última crisi financera mundial, els dos grans contribuents de la Unió Europea, Alemanya i França, volen establir unes noves normes de joc. La reacció de la resta d’Estats membres de la Unió i de la pròpia Comissió europea va ser de rebuig als plans franco-alemanys. Menys de quaranta vuit hores després, els plantejaments de Merkel i Sarkozy eren acceptats. Aquesta és la notícia de la setmana, més enllà de la bromera. En un primer moment, el que plantejaven Berlín i París era suspendre el dret de vot als Estats que no complissin amb els criteris de disciplina financera de la Unió. Limitar els drets polítics, limitar la sobirania, ser més exigents amb el compliment de les normes. Semblen uns requisits raonables per un club d’Estats seriosos. En primer lloc es modificarà el Tractat de Lisboa per introduir nous mecanismes per afrontar crisis financeres. En compliment de les normes actualment vigents, Grècia ja hauria hagut d’estar fora de la zona euro. Però van prevaldre criteris de preservació del projecte europeista. Resumint: els que paguen s’han cansat de pagar sempre i a qualsevol preu i s’equipen amb noves normes de joc per si sorgeix una segona crisi financera internacional tal com apunten alguns experts.

Captar negocis...a Nova Zelanda


Durant els noranta, era prevalent el pensament que la globalització portaria per ella mateixa més riquesa i més democràcia de forma més ràpida i intensa arreu del món. La globalització era la ideologia en la que creia Bill Clinton, per exemple. Avui sabem que això no és així perquè no hi ha ni hi haurà un govern mundial que els nostres ulls puguin veure. En aquesta selva, tothom s’espavila. El govern de Nova Zelanda acaba d’endegar una ofensiva amb totes les de la llei per captar el negoci de l’entreteniment i més concretament el negoci del cinema. Ara el govern de Nova Zelanda està disposat a canviar lleis laborals i fiscals per fer que la pel·lícula The Hobbit es filmi en aquelles terres. Estan avançades les negociacions amb Warner Bros. Ha arribat el temps que els governs negocien de tu a tu amb executius de multinacionals. En el país que està a les nostres antípodes encara queda el record dels grans beneficis econòmics que va suposar que El senyor dels Anells fos filmada en aquelles terres el 2001. Hollywood deslocalitzat? En podríem dir així...però és que en aquest món, cada cop és menys clar que hi hagi centre i perifèria.

11 d’octubre 2010

Les finances, amb l'aigua al coll


En ple estiu, el Departament d'Economia i Finances de la Generalitat va començar una operació per aconseguir un crèdit bancari per valor de 3.000 milions d'euros. Va anar a tocar moltes portes de moltes entitats bancàries i, al final, només va aconseguir un crèdit sindicat de 1.000 milions d'euros entre diferents bancs. El més important, el banc Santander, expressament va declinar entrar en l'operació.
Com que falten 2.000 milions, ara el govern ha llançat el projecte de vendre bons a particulars amb un valor mínim de 1.000 euros cada un. Aquesta urgència es deu a què el govern no pot fer front a pagar els sous dels seus funcionaris i que està amb l'aigua al coll. Mira que deuen estar malament les coses per haver d'enviar aquest missatge d'evident debilitat de les finances públiques a set setmanes de les eleccions catalanes.

Qui té pega, fins i tot....

El president Zapatero, que és un especialista en la tàctica i el càlcul polític, va errar el tret aquest estiu fent públic el seu suport a una candidata a presidenta de la Comunitat de Madrid tot pensant que la seva bona sort -que ell està convençut que ho pot quasi tot- faria declinar el secretari general dels socialistes, Tomás Gómez. Per a nosaltres, que ens mirem tot això de lluny, doblement, el desenllaç d'aquestes eleccions primàries -que és un sistema que sempre deixa unes ferides enormes- ha deixat tocada l'autoritat del president del govern dintre el seu propi partit. I els barons territorials que tenen eleccions el 22 de maig han marcat distàncies.
Comento el cas amb un polític i amic i evoco aquella dita que es diu en castellà: "A perro flaco todo son pulgas". Ell em diu que hi ha una dita catalana que se li escua: "Qui té pega fins i tot amb els collons ensopega". Això de la normalització lingüística va fent la seva feina. Si fa pocs anys encara no dèiem bé bústia i escombraries... ara ja tinc una dita catalana ben escaient per reemplaçar la dita castellana.

Tornar el sentit a les campanyes electorals


La setmana que ve es farà pública una proposta de modificació de la llei electoral general espanyola que també afectarà la llei electoral catalana, fins que no siguem capaços de fer la nostra pròpia llei. Aquestes modificacions no regiran per la campanya de les eleccions del 28 de novembre perquè les noves normes no entraran en vigor fins a començaments de l'any que ve i, per tant, afectaran a les eleccions municipals del 22 de maig de 2011.
Proposem tornar a donar sentit als quinze dies de campanya i, en aquest sentit, prohibim expressament la publicitat exterior, les tanques publicitàries i els actes electorals fora dels quinze dies de campanya. Lògicament, hi haurà presentació de candidatures, de programes... però no poden ser aquestes precampanyes que duren tres mesos. Escric això a tomb de la llarga precampanya que estem vivint per les eleccions catalanes. Després d'estiu, allò més lògic és que s'haguessin convocat eleccions per al 24 d'octubre. Ara ja estaríem en campanya i hauríem resolt la composició del nou Parlament sense eternitzar el temps de descompte.

Una euroregió efectiva, el 18 de desembre.


La comunitat de municipis Perpinyà-Mediterrània (26 municipis de la Catalunya nord) han obert una oficina de promoció econòmica i cultural a Girona. La comunitat, la presideix Jean Paul Alduy, que va deixar l'alcaldia de Perpinyà per continuar de senador i de president d'aquesta comunitat. Alguns diaris se'n van fer ressò. A la foto surten l'alcaldessa de Girona, el president de la Diputació, Alduy i una quarta persona que és el regidor Jaume Roure. Home indispensable per entendre les bones relacions entre Catalunya Nord i el principat.
El tàndem Alduy-Roure, que són desperts, s'han afanyat a reforçar les relacions entre les dues comunitats amb la vista posada en l'obertura del tren d'alta velocitat Figueres-París el 18 de desembre. Ells tenen més propera Barcelona que París i ells saben de tot el profit que poden treure d'aquesta relació, que a nosaltres també ens convé. Anirem més a la Catalunya nord i a França i, per tant, menjarem bé i honestament

Qui serà el nou president del TC?


Aquesta setmana hem modificat la llei electoral per simplificar la butlleta de votació del Senat i, aprofitant aquesta modificació d'una llei orgànica, també hem modificat la llei del Tribunal Constitucional en el següent sentit: el magistrat que sigui nomenat per substituir un magistrat que hagi excedit el temps del seu mandat, veurà reduït el seu mandat en la quantitat de temps que s'hagi excedit el magistrat "caducat". M'explico. Un cas pràctic: ara es renovaran els quatre magistrats a proposta del Senat. Fa tres anys que s'haurien d'haver renovat i, per tant, els nous magistrats tindran un mandat d'uns sis anys i no de nou. A mi no m'agrada aquesta fórmula. Preferiria el cessament automàtic del càrrec per exhauriment del temps de mandat o, en l'altre extrem, mandats vitalicis com en el Tribunal Suprem dels Estats Units. Com que amb la renovació dels magistrats "caducats" surt la presidenta del Tribunal Constitucional, Maria Emilia Casas, ja ha començat l'especulació sobre qui serà el nou president.


El magistrat Manuel Aragón va fer la feina de portar la sentència de l'Estatut fins a l'extrem de la quasi implusió del Tribunal. Va deixar en minoria el grup partidari d'una sentència menys lesiva -l'anomenat bloc progressista- i va fer tractes amb els magistrats més propers als sectors antiautonomistes. Diuen que el magistrat Aragón és el candidat preferit pel govern i el primer partit de l'oposició. Si Manuel Aragón és el candidat pactat entre els dos sectors i té el vistiplau dels dos partits de torn de la política espanyola... motiu de més per pensar que sota corda la sentència va ser impulsada pels dos partits per "corregir la desviació catalana". Més allunyament.

03 d’octubre 2010

Les lleis velles

Dijous 30 de setembre a les nou del matí. El primer punt del Ple del Congrés d´aquest dia es la votació de totalitat -ja m´explicaré- de la ley de reintegración y amejoramiento del Règim Foral de Navarra. Com que sóc el portaveu del grup en aquest punt, m´he posat a estudiar dret foral de Navarra. No es pot pas dir que la feina del parlamentari no sigui diversa i intel·lectualment enriquidora per qui vol, és clar. El règim foral de Navarra d´avui es basa en les lleis forals de 1839 -restauració del règim monàrquic després de la primera guerra carlina- i 1841 -quan el foralisme perd algunes plomes, molt poques, pel retrocés de la causa carlista-. I la llei «d´amejoramiento» de 1982 manifesta que el dret foral de Navarra es basa en les lleis velles i s´acull a la Constitució. No és pas que la constitució els doni, doncs, el dret d´accés a l´autonomia, com es diu amb caràcter general en l´article 2 de la Constitució, sinó que les lleis velles anteriors s´hi acomoden. D´una manera molt singular: qualsevol reforma de la llei foral de Navarra es pacta de govern a govern i només passa per les Corts Generals per un vot únic d´acceptació o rebuig. Això vol dir que les Corts Generals no poden esmenar el text paccionat pels governs. Això sí que és silenciosament confederal i asimètric i privilegiat. Pujo a la tribuna i dedico una estona final a dir que admiro les capacitats del règim foral de Navarra, que reconec el valor de fonamentar l´autogovern en els drets històrics i les lleis velles i que no he conegut un sistema tan sublim de bil·lateralitat com el de la relació entre governs per pactar la reforma del «amejoramiento» i del règim econòmic. I que tot això es produeix un dijous al matí amb gran placidesa i cortesia... i que de l´Estatut d´Autonomia de Catalunya se n´ha fet foc gros a la plaça pública quan ha volgut fonamentar l´autogovern el els drets històrics i la relació amb el govern de l´Estat en la bilateralitat. Tots aquests tertulians, tan ben pagats com desinformats de les televisions digitals i les ràdios d´agitació que satanitzen l´autogovern dels catalans, deuen estar dormint aquest dijous a les 9 del matí o prenent alguna cosa a Casa Manolo -el bar ple de fum i confraternització del costat del Congrés-. Perquè cap d´ells està a la tribuna de premsa. Cap d´ells es frissa pel privilegi de Navarra

Quin candidat?

Ja ha estat escrit aquí que el dia després de les eleccions catalanes el PSC es posarà a proclamar un nou candidat a l´alcaldia de Barcelona que rellevi Jordi Hereu. Dijous va venir al Congrés una persona de primera línea ara ja retirada de la política. I ens va explicar que els socialistes catalans han exercit una gran pressió perquè l´exministre i expresident del Parlament europeu Josep Borrell fos candidat a l´alcaldia de Barcelona. Borrell, ara rector -per oposicions- de l´Institut d´Estudis Europeus de Florència -un centre de gran qualitat- els ha donat carabasses d´una manera estrident. Deu recordar encara la seva caiguda de la candidatura a la presidència del Govern de l´Estat, que va ser, bàsicament, orquestrada pels seus companys de partit. Qui serà el candidat? Jordi Hereu es resistirà i Xavier Trias va fent feina constant i callada.

Parlem clar de la N-II

Dijous a les 12 del migdia va ser entregat al Congrés el projecte de Pressupostos Generals de l´Estat. Els pressupostos més austers des de la recuperació de la democràcia, conseqüència directa de la crisi econòmica que ha impactat especialment a la península de la bombolla de la totxana. Uns diuen que hi ha més partides socials que mai en els pressupostos, uns altres assenyalen que quatre de cada deu euros dels pressupostos es dedicaran a pagar les prestacions d´atur i el deute que l´Estat ha col·locat en els mercats internacionals amb els seus corresponents interessos. Les dues frases són exactes però tant de bo que no s´haguessin de pagar tants de diners per l´atur més alt de la Unió Europea i que el propi govern preveu que pujarà durant aquest any fins al 19´7% de la població activa.
Una lectura gironina dels pressupostos- Lamentablement és molt senzilla: continuen les obres de l´Alta Velocitat -perquè no es poden parar unes obres que tenen l´espasa de Damòcles del tram acabat de TPFerro i les seves milionàries indemnitzacions- i es deixa penjada la N-II un any més. I no pas des de la ingenuïtat he de dir que no m´esperava aquests pressupostos tan raquítics per a la N-II. Tenia una certa confiança en la paraula i el pacte polític amb el ministre de Foment, José Blanco, que va comprometre, mitjançant votació en el Ple del Congrés, licitar tots els trams de la N-II des de Caldes de Malavella fins a la Tordera durant la segona meitat de 2010. No ha estat així. I 12 milions per a l´any que ve.... no ens duran gaire enlloc. Tot i això, el més preocupant en termes de planificació és la definitiva aturada de les obres de la N-II des de Girona fins a la frontera francesa. El 22 de juliol d´aquest any el ministre de Foment va anunciar en el Congrés que no es faria cap autovia més que tingués a una certa distància una autopista. Al ser preguntat sobre si això suposava la cancel·lació del projecte de la N-II tram nord, va manifestar que «s´obria una període de reflexió». Aquest període es va acabar el dijous quan vam llegir que els pressupostos tenen 0 euros destinats al tram Medinyà-Orriols que inaugurava les obres del tram nord. Unes obres ja començades. Un gran desastre. Fracassada capacitat d´influència del conseller de Política Territorial que ha intentat, infructuosament, que els trams sud de la N-II fossin licitats aquest any. Ara els socialistes ens critiquen perquè no recolzem aquests pressupostos -que són un desastre- i sí els del PP. Els pressupostos que vam negociar amb el PP ens van dur el desdoblament de la A-26 entre Olot i Besalú i els túnels de Castellfollit-Sant Joan les Fonts i ens van portar els pocs quilòmetres ja desdoblats de la N-II. Mira que haver de treure l´espantall del PP per justificar uns pressupostos injustificables des del punt de vista de la N-II...
Hunor negre- Ja fa anys que llegeixo pressupostos públics i despullo -un exercici ben prosaic en aquest cas- les operacions de maquillatge i inflació de partides. Aquests any els alts funcionaris del Ministeri d´Economia sembla que s´han decantat per l´humor negre. Totes les partides que queden aturades i en via morta els ha donat una partida de 134.000 euros. Tot sigui per inflar una mica les dades de l´incompliment. En aquest exercici d´engany, un any eren 80.000 per aquí i 200.00 per allà. Però aquest any totes les partides falses tenen 134.000 euros, invariablement. Sembla ben bé que ens prenguin per estúpids. La segona gran operació de maquillatge són els 108 milions d´euros dedicats a l´empresa Seittsa per a «obres de manteniment» i «convenis amb Adif». Aquesta és la segona partida més gran per Girona després de les obres del TAV. Em recorden molt els pressupostos de 2009 quan es van inventar una partida fantasma anomenada «Cataluña ferrocarril» de 250 milions d´euros. Saben quants d´aquests diners es van gastar el 2009? Zero. I després, també hi ha una partida molt espectacular: 29 milions d´euros per obres de manteniment de les comarques gironines... aquest any 2010 eren 36,6 milions d´euros. Vostès han observat obres de millora de les carreteres de l´Estat a Girona per valor de 36,6 milions d´euros?

24 de setembre 2010

L'aprimament de l'administració


Vaig estar a l’esmorzar-conferència d’Artur Mas el dimarts al matí al Forum Europa de Madrid, a l’Hotel Ritz. Un esmorzar que consisteix en un cafè amb llet, una pasta mini i molta gent i molts intercanvis de targetes i “hem de quedar...”. A aquests esmorzars s’hi ha d’anar esmorzat perquè no et donen menjar. Bé, anem al cas. Entre altres plantejaments, Artur Mas va anunciar que si es president afrontaria una reducció “com a mínim” d’un 20% dels “càrrecs de confiança, càrrecs eventuals i organismes autònoms i entitats superficials”. Les paraules eren ben precises i pensades. En poques hores va sortir el dirigent socialista Miquel Iceta per dir que els plans d’aprimament de l’administració de Mas suposaven l’acomiadament de entre 40.000 i 50.000 funcionaris, sobretot metges i mestres. Demagògia pel boc gres. Aprimament de càrrecs de confiança i d’organismes prescindibles. Hem de fer autocrítica de l’etapa de CiU al govern? Crec que sí. A Catalunya no hi havia tradició de cultura d’administració pública pròpia i vam empassar-nos molts dels esquemes i malts hàbits de l’administració general de l’estat a través d’uns traspassos que, en primer moment, es van fer ràpids. Sí, no només és aprimament sinó també un canvi de mentalitat. Per exemple, avaluació de l’eficàcia de l’administració.

La negociació


Hi haurà pressupostos generals de l’Estat pel 2011. Zapatero podrà acabar la legislatura, pràcticament, tot i que el seu projecte polític ja respira evidents aires d’esgotament. Fa una setmana vaig escriure que hi hauria pressupostos si en el Consell de Ministres de divendres s’aprovava una partida d’uns 400 milions d’euros pel traspàs de les polítiques actives d’ocupació pel País Basc. Han estat, al final, 472 milions d’euros, una bona negociació pel PNB. El Govern de l’Estat ha millorat en un 50% el traspàs pactat amb el lehendakari Patxi López. I l’acord es va fer públic poques hores abans del debat de Política general en el parlament basc. Una bona jugada pels bascos nacionalistes que han decidit desmuntar la majoria parlamentària PSE-PSOE-PP en els quatre anys de la legislatura basca. I hi haurà altres acords.Els bascos em diuen que han observat molt el cas del tripartit i el pas de CiU a l’oposició per estudiar com han d’afrontar el seu pas per l’oposició, per prendre el menor mal. I han decidit que per conservar el poder en les diputacions forals i els ajuntaments...(els quarters d’hivern) val la pena negociar encara que sigui amb un govern tan desorientat. Ara vindran moltes valoracions.

Labordeta

En l’anterior legislatura vaig coincidir amb José Antonio Labordeta com a diputats al Congrés. I també vam ser veïns de despatx en la mateixa planta. Quants cops vaig passar per davant d’aquell despatx, dues portes cap a la dreta i la vam fer petar i vam parlar dels seus viatges a Girona i el seu coneixement del Pirineu gironí i de la Costa Brava. A Labordeta li agradava sortir de Girona i parar-se a dinar a Madremanya abans d’endinsar-se a l’Empordanet. Era un home honest i convincent en la defensa de les seves idees, que no sempre eren les meves. És una mica pobre que aquests dies hagin posat les imatges d’un dia que es va emprenyar amb els diputats del PP que l’insultaven i els va engegar a rodar. Perquè el diputat aragonesista era moltes coses més en la seva vida política i intel·lectual. Tot va començar amb un càncer de pròstata que semblava fàcil de superar. Recordo haver parlat amb ell ja aquesta legislatura en el pati del Congrés, es donava a ell mateix per recuperat. El sentiment popular a Aragó ha estat important. En la setmana de l’últim Ple abans de Nadal, algun cop es va animar a entonar el seu Cant a la Llibertat. El tinc ben present, aquest moment.

Una comparació

Ara que hem sabut que el preu de tots uns Pressupostos Generals de l’Estat per un any ha estat el traspàs al Govern basc de les polítiques actives d’ocupació i que aquesta competència té una valoració – amb criteris molt alts del concert econòmic- de 472 milions d’euros...faig la comparació amb els 127 milions d’euros que l’Estat va haver de pagar com a multa a l’empresa TPFerro perquè des de febrer de 2009 havien de passar trens pel tram acabat del TAV entre Figueres i Perpinyà. Faig una simple comparació i penso que l’escàndol és de grans proporcions. Tot i que se n’ha parlat tant poc en la premsa gironina i catalana en generalaquí...i no en parlaran en els mitjans de Madrid, que això de la (seva) perifèria els hi queda molt lluny.

Un retrobament

Dimarts 21 de setembre. He sopat a Madrid amb el diplomàtic empordanès Carles Pérez de Soy i Fages de Climent. Un home extraordinari, d’una gran amplitud de mires i amb molta vida diplomàtica viscuda. Hem sopat una truita de bacallà compartida i un tall de carn amb una copa de vi en un restaurant basc. Acaba de tornar de quatre anys a Cuba on ha exercit d’agregat d’afers polítics. Abans havia estat a Roma i abans en cara un primer cop a Cuba. Ens va presentar el comú amic gironí Jordi Bosch a Madrid, quan ell tornava de la seva missió a Nacions Unides. I ens vam tornar a trobar a l’Havana, quan a mi encara em deixaven entrar en aquella illa-presó del comunisme que cau a trossos. 51 anys d’una gran mentida d’un experiment que no es mereix ningú. Hi haurà més alliberaments de presos, que avui són més un destorb pel govern cubà que uns presoners exemplificadors per les seves relacions internacionals. Tot anirà molt lent i amb gran confusió. No tot és la ideologia, també hi fa el caràcter fort i orgullós i la latitud de la illa. M’han trucat de Girona i un dels meus amics s’ha posat a recitar per telèfon l’Oració al Crist de la Tramuntana, un dels bons poemes –n’hi ha molts més- de l’avi Carles Fages de Climent, que va ser un poeta popular que feia versos que també recitaven els pagesos de l’Empordà. El propietari basc d’aquella honorable casa de menjars havia viscut molts anys a Roma...i després ens hem posat a parlar d’Itàlia. I així ha transcorregut una vetllada molt agradable.

22 de setembre 2010

Mil sols esplèndids...Afganistan


Vides dures d’avui- Durant les vacances d’aquest estiu passat em vaig llegir el llibre Mil sols esplèndits de Khalel Hosseini. Una novel·la d’un gran èxit mundial que explica tres dècades de la història d’Afganistan – de la caiguda de la monarquia a la lluita contra el règim talibá- a través de la vida de dues dones plenes de coratge que superen mil entrebancs d’una vida travessada per la guerra civil i tribal que ha esmicolat un país que en algunes zones encara viu amb formes de vida pròpies de l’edat mitjana. Com es veu el món des de dins d’un burka? La Mariam i la Laila, les dues protagonistes de la novel·la, ens expliquen que hi ha una manera de violència molt més terrible que la vestimenta: la llei que permet tractar les dones com a objectes i on el maltracta està en l’ordre del dia. He pensat en aquest llibre aquesta setmana, per partida doble. Dimecres al Congrés es va viure un debat monogràfic sobre la presència de tropes de 47 Estats en la missió de Nacions Unides i la Otan a Afganistan. Em vaig capbussar en tants i tants de documents que ens volen fer entendre perquè retrocedeixen les forces internacionals d’estabilització i imposició de la pau i perquè revifa la insurgència dels talibans. Però vaig tornar a pensar en aquest llibre, molt més, dijous al vespre durant l’entrega dels Premis Prudenci Bertrana d’aquest any. L’obra guanyadora du per títol El secret del meu turbant i està escrita a quatre mans per Nàdia Ghulam i Agnès Rotger. La primera és la protagonista de la història novel·lada d’una noia valenta que als deu anys va decidir anar a escola i que durant deu anys es va fer passar per un noi per poder anar a escola...perquè les noies no poden anar a escola en l’Afganistan dels talibans. Podrem llegir la novel·la guanyadora dels Bertrana a partir del 25 de novembre.

Realistes i idealistes- Sobre Afganistan, aquesta setmana, en el Congrés hem discutit, en el fons, sobre idealisme o realisme en la política internacional. La intervenció de la missió d’Isaf a l’Afganistan comença el 2002 en bona mesura com una resposta reactiva als atemptats de l’11 de setembre de 2001 sobre territori nord-americà. Però el país ja estava trinxat de molt abans: del comunisme, de la invassió soviètica, la guerra, els talibans...fins a l’arribada dels nord-americans que es troben amb una realitat més tossuda i complexa de la que es podien imaginar els idealistes nord-americans. M’explico. Després del col·lapse del comunisme i de la irrupció del terrorisme internacional de base islàmica radica – que ja es va manifestar a finals dels noranta amb els atemptats contra ambaixades americanes a Àfrica-, alguns pensadors de les democràcies liberals van pensar que una ràpida globalització de la democràcia i l’Estat de dret proporcionaria una molt major estabilitat al món i acabaria amb la guerra que viurem en els nostres dies, una guerra de violència d’origen difús, global, internacional, sense poder ser imputada de bandera a bandera...aquestes guerres que comencen però que mai acaben del tot...que no tenen dia de la victòria. Tots hi vam creure una mica en aquest idealisme. Per això vam impulsar i supervisar eleccions formalment democràtiques en països amb nul·la cultura democràtica – vaig poder participar en alguns d’aquests processos- i per això vam pensar que la democràcia podia entrar amb una certa facilitat en el món islàmic. Hi ha diversos mons islàmics, certament. Però aquí ha quedat l’obra suspesa d’Irak...i Afganistan celebra eleccions aquest cap de setmana.

L’idealisme dels drets humans- El diputat Gaspar Llamazares m’ha dit durant el debat que hi ha una estranya i inconfessable coincidència entre l’idealisme comunista i l’idealisme dels republicans més neoconservadors nord-americans. Certament, els dos volien canviar el món...per fer-lo millor a la seva manera. Avui triomfa Obama que és un realista menys partidari d’intentar ingerir-se en règims no democràtics. Algun dia amb més perspectiva i senderi podrem fer un judici polític però també moral de les virtuts i els defectes de l’idealisme i del realisme. En alguns aspectes, en la defensa dels drets humans, jo continuo essent partidari de l’idealisme i de l’obligació de protegir –el que abans en deien el dret d’ingerència-...perquè les vides narrades en Mil sols esplendits i la vida de Nàdia ens inviten a plantar cara a valors que ens repelen perquè són contraris als valors que ens han proporcionat una convivència civilitzada i pausible, els valors d’occident. Entre l’idealisme i el realisme...ens continuarem discutint.

Les pensions

En poques setmanes tindrem sobre la taula la proposta de reforma de les pensions de jubilació. Quan ja tothom donava per fet que l’única sortida era passar de 65 a 67 anys l’edat de jubilació...es plantegen alternatives: passar de 35 a 37 o 38 anys de cotització per poder percebre la pensió íntegre (molta gent encara no ha cotitzat 38 anys perquè va viure alguns anys amb ingressos no declarats). I també hi ha un consens molt ampli que l’actual sistema de calcular la pensió en base a la cotització dels últims 15 anys s’haurà de convertir en la dels últims 20 o 25 anys...o alguns més encertats diuen en els 20 millors anys de cotització. Perquè en les vides laborals d’avui enlloc està escrit que els últims 15 o 20 anys seran els millors. Això passava en les vides laborals d’abans. El debat de les pensions està a punt de ser servit. Cap a final d’any. Amb nou ministre. Qui?

18 de setembre 2010

Crisi de govern?

D’aquí a tres setmanes ens podem trobar amb una crisi de govern. Una reforma del govern Zapatero. O la reforma mínima de substituïr Celestino Corbacho – segur- i Trinidad Jiménez –potser. O la crisi major per enfocar l’últim any de legislatura. En aquesta crisi major sortiria la vicepresidenta primera Maria Teresa Fernández de la Vega – que ja s’ha preparat el camí per ser la nova presidenta del Consell d’Estat. I aquí es veuria l’elecció del nou vicepresident entre Rubalcaba, Blanco i, potser, Chacón. També s’ensumaria si és un nomenament en clau succesoria d’un Zapatero molt desprestigiat que donaria pas a un nou (nou?) candidat. Després d’assegurar els Pressupostos. L’amic Josu Erkoreka m’ha donat la pista per saber si hi ha Pressupostos o no: si el divendres 24 de setembre el Consell de Ministres aprova la transferència de les polítiques públiques d’ocupació al País Basc –un 400 milions d’euros-, hi ha pressupostos...sinó...el començament del final de la legislatura.

Incompliment

És molt fàcil d’escriure: el ministre José Blanco es va comprometre i va pactar una moció votada pel Ple del Congrés que deia que en el segon semestre de l’any 2010 es licitarien els trams entre Caldes de Malavella i la Tordera de la N-II. Ara ha vingut a Girona a dir que serà el 2011 i només entre Caldes i Maçanet. L’última gota de prestigi de l’Executiu espanyol amb la N-II...s’ha exhaurit.

Geometr'ia variable

Aquesta setmana ha començat el curs polític al parlament espanyol amb el primer Ple del període de sessions on, entre altres punts, s’ha fet la votació final de la reforma laboral ( incomplerta, contradictòria, més dirigida, escrita i negociada pels diputats advocats laboralistes del grup socialista que pel ministre Corbacho, que hi ha pogut dir ben poc). Hem tornat a començar un nou període sense majories estables. De fet, un cop més, una llei ha passat només amb els vots a favor dels socialistes i amb més vots en contra i en blanc. No hi ha majoria parlamentària definida pels pressupostos que seran aprovats pel Consell de Ministres del 24 de setembre. He parlat amb Josu Erkoreka, portaveu del PNB, que m’ha confirmat negociacions en el nivell de noves competències pel País Basc i en el nivell de respecte a la llista més votada en les eleccions municipals i forals en el país Basc. Al president Zapatero d’aquesta manera de governar a setmana vista en diu “geometria variable”. Dimarts al vespre, sortint del Ple, un vell i respectat diputat socialista apunta amb gran encert i intel·ligència: “Per definició, la geometria no és variable perquè és geometria. L’aritmètica pot ser variable, però no la geometria. Però a aquests joves els hi agraden aquestes frases buides”.

Les jubilacions

La setmana política la vaig començar dilluns a París, en una reunió de la Comissió de Polítiques Socials i Sanitat del Consell d’Europa. Vaig agafar de ple el debat polític i la manifestació pels plans del Govern francès de passar l’edat de jubilació dels 60 als 62 anys. Sempre m’agrada recordar que quan Bismarck va instaurar el primer sistema de pensions a Prússia, l’esperança de vida era de 62 anys. Ara l’esperança de vida s’ha allargat i és lògic que a França no es jubilin als 60 anys. El debat sobre les pensions també arribarà en setmanes o mesos a l’Estat espanyol. Aquest és un tema que sempre s’ha fet per consens en el anomenat Pacte de Toledo. Dimarts les manifestacions van bloquejar el centre de París. Un taxista despert em va salvar fent giragonses per carrers secundaris de la sempre pulcre i elegant ciutat del Sena. Després l’avió estava cancel·lat, però em vaig poder acomodar en l’anterior que encara no havia sortit. El taxista – un jove fill de pares algerians i apassionat per la política i les manifestacions- estava convençut que era un gra error que els francesos es jubilin als 62 anys. És ben bé que tot és mira amb el color del vidre de la cultura política de cada país.

Tres mesos

El president de la Generalitat va anunciar el 7 de setembre, en exercici de les seves funcions, que les eleccions al Parlament de Catalunya seran el 28 de novembre. Dintre dels límits temporals de la llei. Si mirem comparativament quan han estat convocades eleccions al parlament català i a les Corts Generals, mai en trenta anys s’havia allargat tant la legislatura apurant els comptes des del dia de la constitució ara fa quatre anys del parlament. Però el tema no és aquest. Les eleccions són convocades entre 54 i 60 dies abans que se celebrin. Per tant, les eleccions seran convocades el 4 d’octubre. Però quasi tothom creu que les eleccions ja estan convocades i la política catalana ha entrat en una llarga precampanya de tres mesos. Qualsevol decisió del govern serà interpretada en clau electoral, qualsevol iniciativa de l’oposició al parlament serà considerada en clau preelectoral...només el president de la Generalitat és responsable d’estendre aquesta llarga precampanya. Ha calculat malament els efectes del seu anunci. I continua aferrat a la idea que el simple pas del temps millora les coses. Hauria estat més lògic que les eleccions se celebressin el 24 d’octubre. Però si les volia fer el novembre, hauria hagut de resistir la pressió i no anunciar la data fins el dia de la seva convocatòria. I fins aleshores, deixar que executiu i parlament poguessin treballar amb la normalitat pròpia d’un final de legislatura. No sóc partidari de començar la precampanya abans d’hora. Molts ciutadans de Catalunya ja tenen conformada una opinió sobre l’actual govern i sobre els punts forts de l’alternativa. La idea de la necessitat de canvi és predominant, però els ciutadans no han de suportar tres mesos de campanya electoral. Tot arribarà.

Sobre Kosovo

El 23 de juliol el Tribunal Internacional de la Haia va dictaminar que la declaració d’independència de Kosova s’ajustava a la legalitat internacional. Aquesta setmana el govern de Sèrbia ha renunciat a recórrer la resolució i ha acceptat negociar aspectes “tècnics” amb el govern kosovar. Però en aquest assumpte hi ha qui és més serbi que els serbis. He seguit amb interès el cas de Kosovo, no pas perquè sigui exemplar sinó més aviat una gran i sostinguda desgràcia històrica. El mes de març vaig visitar Kosovo invitat per un dels millors instituts de política internacional que es preocupa de l’estabilització dels Balcans occidentals. Vaig viatjar amb un diputat del PNB, un periodista i dos professors universitaris quasi d’amagat perquè les pressions en contra del ministre Moratinos i del president del Congrés José Bono van ser molt fortes (mai viscudes, excessives). La posició espanyola contra el reconeixement de Kosovo ratlla el ridícul. Quedi clar que sóc un gran partidari de facilitar la integració de Sèrbia a la Unió Europea i que he pogut dialogar sobre aquest tema amb molts polítics i diplomàtics serbis. Però en el cas de la posició espanyola sobre Kosovo hi ha qui hi veu una projecció freudiana dels fantasmes dels “nacionalismes democràtics” que persistentment es manifesten en el sistema polític espanyol. El ministre Moratinos en aquest punt té una visió intransigent. Molt poca gent sap que la tesina de Moratinos de final d’estudis a l’Escola Diplomàtica versava sobre “l’harmonia ètnica en la República Socialista de Iugoslàvia”. Després, el primer destí de Moratinos com a jove diplomàtic a l’estranger va ser Belgrad, capital de la Iugoslàvia de Tito. A vegades el factor personal és portat fins a extrems desaforats.

Diners pels ajuntaments

Conversa amb Ramon Soler, tinent d’alcalde Llagostera. Parlem del projecte ja convertit en realitat per rehabilitar i pintar les cases del centre històric de Llagostera. Un milió d’euros aconseguits amb una esmena del grup parlamentari en el debat dels pressupostos d’aquest any. Satisfacció per la feina convertida en realitats. Els pressupostos per l’any que ve seran més restrictius. Però el Govern central, a nou mesos de les eleccions, ha canviat per tercer cop el criteri sobre la capacitat d’endeutament dels ajuntaments. El 27 de maig es va votar un Reial-Decret de retallades severes que prohibia taxativament l’endeutament de tots els municipis. Vam veure plens municipals extraordinaris per demanar crèdits abans que es tanques la porta. Després el president del govern va ordenar canviar la data d’entrada en vigor d’aquesta prohibició (flagrant il·legalitat) i ara sí que és possible l’endeutament. Raó: les eleccions estan molt a prop i els socialistes poden rebre el primer correctiu electoral de la crisi econòmica en les municipals de maig de l’any que ve. I la disciplina pressupostària? Pujada de l’Iva i algun altre impost. Tot té un aire de provisionalitat i precarietat molt meridional i impresentable. Això no pot passar a Alemanya o a Suïssa.

08 de setembre 2010

Per què Corbacho torna a la política catalana?


Política laboral- L’entrada del ministre Celestino Corbacho a les llistes al Parlament de Catalunya té una explicació molt fàcil: el ministre de l’ocupació estava a punt de quedar-se a l’atur i s’ha buscat una feina pels propers quatre anys. Ras i curt. Hi ha un periodista del diari El País que s’ha de llegir amb atenció, Luís R. Aizpeloea, perquè quan ell escriu és perquè ha parlat amb el president Zapatero o amb el ministre Rubalcaba. Sempre escriu la versió de la Moncloa, que molts de cops té en exclusiva, i sempre és la versió de Zapatero. Els telèfons mòbils funcionen amb fluïdesa. Aizpeloea va escriure el divendres 3 de setembre que després del Consell de Ministres del 20 d’agost el ministre Corbacho va demanar a Zapatero si comptava amb ell per continuar en el govern. Zapatero l’hi va suggerir que anés a les llistes socialistes al Parlament català que és una manera directa però elegant d’acomiadar un ministre. I així Corbacho ho va fer públic el 2 de setembre perquè l’havia de proposar per la llista la seva agrupació local de l’Hospitalet. I així tindrem un ministre de treball cessant durant un mes que arribarà a les llistes després d’haver viscut la vaga general del 29 de setembre. Res d’ànimes del partit socialista ni altres filigranes...política d’ocupació del ministre que va negar quatre cops que Espanya arribaria als 4 milions d’aturats i que ha dirigit la política laboral del país amb l’índex d’atur més alt del món desenvolupat. Diuen que Corbacho és un home més procliu als pactes amb CiU...però ha començat apel·lant a dividir el país en dues meitats amb un estil molt de la política de Madrid. Corbacho no va anar per expressa decisió a la manifestació del 10 de juliol de 2010 de reacció a la sentència de l’Estatut, l’acte cívico-polític més important de les últimes dècades en el país.