25 d’octubre 2009

Les setmanes dels pressupostos

S’han presentat les esmenes dels diferents partits als Pressupostos Generals de l’Estat. El Partit dels Socialistes de Catalunya no ha presentat ni una esmena per incrementar les esquelètiques partides per el desdoblament de la N-II al seu pas per les comarques gironines. Això vol dir que en el proper any no arrancaran les obres en el tram Maçanet de la Selva-Tordera i que el tram Girona-frontera queda irreparablement frenat. És clar que altres grups parlamentaris sí que hem presentat esmenes per millorar la inversió de l’Estat a les comarques gironines. I durant la setmana que està a punt de començar, veurem que hi haurà marge per introduir esmenes. El cas és el següent: les esmenes a la totalitat van ser rebutjades amb els vots del PSOE, el PNB i Coalición Canaria. Ara bé, com que Coalición Canaria forma part del grup mixt i els seus diputats es distribueixen per comissions, resulta que els representants del grup mixt en la Comissió de Pressupostos és un diputat del BNG, partit que sí que ha rebutjat els pressupostos. Per tant, el govern que va tenir majoria justa per tirar endavant els pressupostos en la setmana que acabem, no té majoria per la seva tramitació en la Comissió de Pressupostos del Congrés en la setmana que ara encetem. Atenció.

Afganistan


La setmana que ara comencem, tindrem un debat sobre la presència de militars de la OTAN a Afganistan. M’estic preparant el debat que tindrem els portaveus de defensa amb la ministra del ram. La ministra que es nega en totes les seves compareixences a pronunciar la paraula guerra quan fa referència a Afganistan, on hi ha una guerra oberta. Ja són vuit anys de presència a Afganistan en una missió de Nacions Unides que el Consell de Seguretat defineix com a “imposició de la pau”. És clar que quan fa vuit anys que s’intenta imposar la pau i s’arriba a una situació de més violència, s’ha de canviar l’objectiu de la missió. L’informe de Nacions Unides d’aquesta setmana confirma que el 90% de l’opi que es produeix en el món es cultiva a Afganistan. I aquest cultiu alimenta els senyors de la guerra i els talibans. I aquests pacten vots en unes eleccions tacades per les irregularitats. Segona volta el 9 de novembre i fins aleshores una paràlisi de l’estratègia de la missió de Nacions Unides. El president Obama està mostrant uns dubtes preocupants respecte a Afganistan. Corrupció en la dimensió civil i retrocés en la dimensió militar. La regle de tres és senzilla: si amb aquesta força, les tropes retrocedeixen, s’haurà d’incrementar les forces militars. La guerra d’Afganistan i de Pakistan és la guerra contra els que van realitzar els atemptats de l’11 de setembre als Estats Units, del 7 de juliol a Londres i de l’11 de març a Madrid. Els mateixos que volien atemptar en el metro de Barcelona el 2007 i fer una mortaldat de grans dimensions. Aquesta és la batalla que es lliure a Afganistan. I al govern li falta el coratge de transmetre a la opinió pública que aquesta és una guerra amb perills i una guerra que s’ha de lliurar. No és només una plàcida missió de pau.

Els pressupostos i els aliats

Dinar de menú amb un amic i diputat del PSOE. Treuen foc pels queixals perquè asseguren i tornen a assegurar que en el pacte del finançament de Catalunya –se’n recorden dels focs d’artifici del mes de juliol?- hi anava incorporat el vot favorable d’ERC als pressupostos generals de l’Estat. N’estaven convençuts i per això l’aparell mediàtic de la Moncloa havia donat aire i protagonisme a ERC. Molt d’aire pensat en política espanyola i no pas catalana. Ara veurem què passa en aquesta política de la improvisació setmana a setmana. En la mateixa conversa em confirma el que era la meva percepció: en les files socialistes també hi ha la convicció que la vicepresidenta Elena Salgado ha sortit derrotada dialècticament del debat pressupostari d’aquesta setmana.

L'AP-7 i la sortida Girona centre

Ara que l’autopista AP-7 està en obres a les comarques gironines per la construcció del tercer i el quart carril, m’arriba una resposta parlamentària oficial del govern que és preocupant. Sempre havíem quedat que en paral·lel a aquestes obres, es construiria la sortida-entrada de l’autopista Girona-centre per Sant Gregori. El projecte està encara en fase de redacció, molt endarrerit. És indispensable un nou accés Girona-centre i no serà per aquest any ni per l’any que ve. És tenir-los molt quadrats afirmar, com ho va fer el ministre de Foment José Blanco, que la inversió en carreteres a la demarcació de Girona puja notablement per les obres de l’AP-7. Perquè aquestes són obres finançades amb el peatge que paguem cada dia. I amb un allargament més que probable de la concessió de l’autopista quan s’acabi el 2022.

18 d’octubre 2009

El PP ha fet el que mai ha fet el PSC


Dimarts 13 d’octubre. El Ple del Congrés dels Diputats discuteix i vota una modificació legal proposada pel Partit Nacionalista Basc que suposa el “blindatge” del concert econòmic per a la Comunitat Autònoma Basca i Navarra. Aquest assumpte ha provocat gran tensió en les files del PSOE i del PP, sobretot entre els líders de comunitats veïnes (Rioja, Aragó, Castella-Lleó...) que veuen aquesta reforma legislativa com un greuge comparatiu. El PSOE ha decidit, a últim moment, votar-hi a favor (els pressupostos es voten la setmana que ve). El PP, que hi havia votat a favor en el Parlament basc, hi ha votat en contra en el Congrés dels Diputats. El resultat ha estat que els diputats del PP del País Basc s’han absentat de la votació per discrepància amb el sentit del vot i per no entrar en flagrant contradicció amb el que havien votat els seus col·legues a Victòria. Resultat: els diputats del PP basc han fet aquesta setmana al Congrés el que els diputats del PSC al Congrés no han fet ni un cop en trenta anys. Inèdit. Llegir els fets més enllà de l’excitació

Veneçuela


Dimecres 14. Antonio Ledezma és a Madrid, alcalde de Caracas i principal referent opositor a Hugo Chávez. Segurament el candidat presidencial de l’oposició el 2012. Aquesta setmana ha estat entrevistat per molts mitjans de comunicació estatals. Amb tota la normalitat del món, hem intentat una reunió dels portaveus d’afers exteriors amb el líder opositor –perseguit i constrenyit en el seu país. El partit socialista s’hi ha oposat. Aleshores ens hi hem reunit tots menys els socialistes i els postcomunistes. Sortint de la reunió ens ha dit que el dia següent es reuniria amb Felipe González i que veia “una diferència entre el socialisme de Felipe i el govern de Zapatero molt més ambigu en situacions de violació dels drets fonamentals a Veneçuela, Cuba...”. L’apaciguament – callar davant situacions contraries a la democràcia i els drets humans- és l’avantsala de la figura del còmplice necessari.

Del sublim al ridícul...


La frase és d’Oscar Wilde: “Del sublim al ridícul només hi ha un pas”. Em ve al cap aquesta setmana quan veig l’entrada en l’escena de la política internacional del president del Govern espanyol. La foto tants anys pidolada del president del govern amb el llogater de la Casa Blanca ha relliscat bastant –per tan anunciada- però la gira pel mitjà orient m’ha deixat més preocupat: “Venim aquí a solucionar el conflicte entre Israel i Palestina, ens hi mullarem (sic) durant la presidència espanyola de la Unió Europea”. Les paraules pronunciades en el Museu Yad Vashem de Jerusalem i la dedicatòria naïf en el llibre del museu de l’Holocaust m’han deixat preocupat. La presidència de torn porta moltes cites prèviament fixades (revisió estratègia energètica, cimera UE-EUA a Madrid...) que aniran bé o no en funció del la cuina dels comissaris europeus de Brussel·les. Però l’aportació pròpiament espanyola no es veu per enlloc. Els ambaixadors dels Estats membres de la UE a Madrid s’han queixat aquesta setmana perquè encara no tenen el programa de la presidència espanyola: Moratinos emprenyat perquè De la Vega vol controlar-ho tot i el ponteja. El secretari d’Estat per a la Unió Europea, Diego López-Garrido, només es pot recolzar en els bons tècnics i diplomàtics que el recolzen –alguns molt vinculats a les comarques gironines-. La presidència anirà bé perquè sempre aporta focus, atenció i fotos...però no la veig, a dia d’avui, ni vertebrada ni substantiva. Llegir els fets més enllà de l’excitació.

Defensa de la política en temps de descrèdit


Tribuna Girona i la Càtedra de Cultura Jurídica estrenen una nova línea d’activitat. Inaugura la càtedra l’advocat i polític Miquel Roca. Fi, àgil i en forma en tots els sentits: “Espanya presidirà Europa exigint polítiques econòmiques ortodoxes que indica el comissari Joaquín Almunia i que no compleix Espanya”. Roca ha fet una defensa final de la política que li he agraït. No pas per gremialisme sinó perquè l’alternativa és l’antipolítica: Itàlia, l’evolució de Veneçuela...Jo estic encantat que em controlin i que m’exigeixin responsabilitats (jordi.xucla@diputado.congreso.es) però m’emprenya que em posin al sac de les quatre pomes podrides sobre les quals el públic gaudeix en calent però no en el moment de la sentència. Aquesta setmana m’he creuat i he parlat amb en Josep Borrell i he recordat que aquests dies se celebra el judici pel cas que va fer que ara fa deu anys es retirés de la candidatura a la presidència del govern. Interessava l’assumpte en calent, d’acord. Però perquè interessa tant poc ara que és el moment del dret i la justícia? Llegir els fets més enllà de l’excitació.

Alta Velocitat el 2012?


Dimecres 14. El president d’Adif – ens públic que construeix la línea del TAV- ha visitat Girona. No hi han estats convidats els membres de la comissió municipal de seguiment de les obres. Els responsables, democràticament elegits, de controlar el constructor de l’obra no són invitats a mantenir cap reunió ni contacte amb el president de l’ens que han de controlar. Magnífic. Tampoc hi hem estat convidats els parlamentaris a Madrid. Gran foto al pou d’atac on començarà a perforar la tuneladora al sud de Girona. La tuneladora arribarà amb mig any de retard i pot començar a treballar el març de l’any que ve, nou mesos més tard del previst. Tot i això, amb la cara d’esfinx que caracteritza la visita d’un responsable de Foment a “províncies”, s’ha mantingut la data del 2012 per l’arribada del TAV. Són els mateixos responsables que van anunciar l’arribada del TAV el 2004 (govern PP), el 2008 (govern PSOE fins la setmana després de les eleccions municipals del 2006) i que ara mantenen el 2012 tot i el retard en l’obra. Perquè es relaxen? Perquè tenen una alternativa: la posada en funcionament del tercer rail a finals de 2010 o començaments del 2011. Cost del pedaç de l’alternativa del tercer rail i el tram internacional (Figueres-Perpinyà) avorrint-se de fàstic: més de 200 milions d’euros. La ineficàcia hauria de tenir un cost polític. Però en aquestes terres que ens empassem la N-II aturada en les seves obres i que la plataforma ciutadana del tren convencional es divideix...som d’una resistència masoquista. Llegir els fets més enllà de l’excitació

Giverola

En el recorregut pels replecs del país, visita a la cala Giverola de Tossa de Mar. L’any 1987 i 1988 l’agrupació de professionals dels carters de Suïssa van impulsar un complex vacacional amb els diners d’una cooperativa. Molt centreeuropeu. Així va néixer Giverola. Potser avui no s’hauria fet però s’ha de reconèixer que van fer el complex hoteler amb un pulcritud molt suïssa. Encara hi ha famílies de carters suïssos banyant-se en el càlid Mediterrani. Ens reben el Patrik –un suís enamorat de les comarques gironines- i la Marta Fàbregues. Després visita a l’alcaldessa Imma Colom (sempre hiperactiva i resolutiva) i passejada pels carrers de Tossa de Mar quan ja ha caigut el dia. Mossèn Joan Carreres i Pera ens fa entrar a la rectoria. Parlem de tot, del catecisme espanyol imposat a les escoles catalanes, de Mossèn Cinto i d’exorcisme...i del país que es vol espolsar tanta mediocritat (aquesta és la impressió que tinc després de parlar amb força gent en la vetllada dels Premis Prudenci Bertrana).

N-II. Què hem de fer més?


He llegit els comentaris irats, emprenyats, cabrejats...dels lectors en l’edició digital de varis diaris a algunes notícies referides a la N-II que han sortit aquesta setmana. Per exemple: “El desdoblament de la N-II a Medinyà està en fase d’expropiacions i no té data d’inici. Les obres es van adjudicar el març i no han començat encara, tot i que les empreses confien a posar-s'hi a finals d'any” Sí, les obres tenien un període d’execució de 20 mesos que començava a comptar el mes de març i encara no han començat i les expropiacions estan pendents. He notat una gran ira cap als polítics, com un tot. Fa anys que em dedico a estudiar les dades i a denunciar en el parlament el gran incompliment del desdoblament de la N-II. Podria escriure pàgines i pàgines, parlar-ne estona llarga amb dades a la mà...però la paciència dels gironins sembla que queda sadollada amb comentaris a l’edició digital dels diaris. Sincerament, n’hi ha per tallar carreteres i emprendre mesures contundents. Fa uns anys es va crear una pàgina web d’afectats per la N-II. Em vaig posar en contacte amb ells i vaig anar a dinar amb un dels seus impulsors. Els hi vaig proposar mesures...però devien pensar que això “polititzava” la reclamació. I és clar que és política i pressupostos i diners!! Que tots els afectats per la vergonya de la N-II deixin de renegar ferros i claus i emprenguin mesures contundents. Jo ja em posaré en la última de les últimes files. Però no si val a criticar a “els polítics” com un tot sense separar el gra de la palla. Estoïcisme que llinda amb el masoquisme. I un panorama molt magre si no canviem les previsions pressupostàries. Els alts funcionaris de Foment diuen: “Però com es poden queixar aquest gironins si tenen les obres del TAV?”. Això és no entendre res.

Pirates


Ja fa una setmana i mitja del segrest del vaixell de pesca de tonyina en aigües internacionals davant de Somàlia. Del segrest de l’Alakrana el que s’ha dit poc és que ha estat perpetrat pels mateixos pirates altament professionals que van segrestar un vaixell alemany durant més de tres mesos. L’alliberament va costar. Els despatxos de Londres ja han començat els primers contactes. Així són els pirates d’avui: uns segresten en alta mar –els satèl·lits americans els hi tenen retratats fins i tot el colors del calçotets- i uns altres negocien des de Londres. Estats fallits...i clavegueres de tirada planetària.

17 d’octubre 2009

Tres dies a Estocolm


He estat, ara fa una setmana, tres dies a Estocolm, capital de la Suècia, que té la presidència semestral de la Unió Europea. Reunió dels parlamentaris de la Unió que ens dediquem a temes europeus. Ens ha arribat el sí del referèndum irlandès al Tractat de Lisboa reunits a la ciutat de les 14 illes i els 57 ponts, de l’aigua cristal·lina i potable per totes bandes i amb 760 quilòmetres de carril-bici. Dies curts i nits llargues. Els primers freds severs que he notat després de l’estiu mediterrani que s’esllangueix per les nostres latituds. El primer ministre suec, Frederik Reinfeldt, s’ha sotmès a una sessió d’hora i mitja de preguntes prèviament no conegudes per part de parlamentaris dels 27 estats membres. El següent que haurà de passar aquesta revàlida és el president Zapatero, en la reunió del 30 i 31 de maig i 1 de juny a Madrid (ja veurem com anirà!). He tornat amb un aprenentatge enriquidor del país referent de la socialdemocràcia de fa uns decennis que ara també està revisant el seu Estat del Benestar, que més prim i tot és més potent que el que avui tenim aquí. Suècia té un 12% d’atur, xifra molt alta per una democràcia nòrdica. La seva economia es basa en les exportacions de productes d’alt valor afegit a economies centreeuropees com Alemanya. També pateixen, però per motius ben diferents: els productes high tech son prescindibles en època d’estretors. Suècia no té l’euro com a moneda, els partidaris de l’euro van perdre el referèndum de 2003 per un 58% enfront d’un 42%. Avui Suècia, Dinamarca... amb la crisi econòmica pateixen més estar fora del sostre de la unitat monetària. Hem acabat la setmana amb el Tractat de Lisboa també firmat pel president polonès Lech Kaczynski. El president de la República Txeca Vaclav Klaus està encerclat. El “suertudo” president Zapatero –així es defineix- dipositava la seva confiança en dirigir la presidència de l’entrada en vigor del Tractat. Però el suecs, fent-se molt el suec, poden acabar aconseguint l’entrada en vigor durant la seva presidència. I l’elecció d’un president de la Unió Europea per un mandat de dos anys i mig. Tot pot canviar en molt poc temps. Després he estat tres dies a Madrid.

03 d’octubre 2009

Secrets

Divendres 2 d’octubre. Sóc a Sant Feliu de Pallerols a punt d’entrar a l’acte de celebració dels deu anys de govern de l’alcalde Joan Cases. Una trucada del Secretari d’Estat del Ministeri de Defensa de part de la ministra. Vostè dirà. M’informa del segrest d’un vaixell de pesca de Bermeo, ciutat natal de l’amic Josu Erkoreka, que és el primer que va parlar de pirates al Congrés, per part d’una banda de mercenaris sanguinaris somalís. El panorama és notablement greu: més de 40 persones segrestades per uns pirates del segle XXI que demanen un rescat. Fa una setmana havíem discutit d’aquest perill en el Ple del Congrés. El govern ens va dir que aquesta possibilitat era una exageració. Ara està aquí. El secretari d’Estat m’explica amb to confidencial uns “assumptes reservats” que quan surto de l’acte i poso la ràdio són explicats, alguns d’ells, amb tot luxe de detalls en el butlletí informatiu. Els secrets d’avui són d’una altra mena. Pirates que segresten un vaixell. La notícia del moment, tot i que el focus del dia ha estat en la candidatura olímpica de Madrid.

Costes posa el nas riu amunt

L’amic Pere Saló, que conec des que tenia 14 anys, em va fer arribar el que a les facultats s’ensenya com a “poders desorbitants i expansius de l’administració”. Vaja, que l’aplicació de la llei va molt més enllà del que diu la lletra i el sentit comú del text legal. En la definició de la zona marítimo-terrestre a la desembocadura del riu Fluvià, el Ministeri de Medi Ambient ha decidit trobar aigües salades per definir la seva competència en costes varis quilòmetres riu endins. El propietaris rurals de la desembocadura del Fluvià es freguen el ulls en veure com els marges dels camps de Riumors i Sant Pere Pescador volen ser definits com a zona “marítimo-terrestre”. La qüestió és fins a on hi ha aigua dolça... un concepte jurídic indeterminat en aquest cas. Exposo el cas a la Comissió de Medi Ambient del Congrés. El conjunt de col·legues parlamentaris de tots els grups aixequen el cap i mostren estranyesa davant tan singular i desgraciada situació. Els dic que això només pot passar en la terra de Salvador Dalí, on la costa arriba fins a Riumors i hi ha una via acabada entre Figueres i Perpinyà que cobra un cànon per fer passar trens...i que no hi passen trens perquè no hi ha via a sud i a nord...surrealisme que ens fa continuadors dels bigotis més sublims de l’Empordà. Els bigotis d’ara són de novel·la negra de segona divisió i vestits pagats i altres misèries.

El que es fon

Literalment no hi ha un euro per la variant d’Olot – peça de l’eix Vic-Olot-Figueres- o per la continuació del desdoblament de l’A-26 entre Besalú i Figueres. Es fonen tots els projectes concrets de costes –passeigs marítims, camins de ronda...- i només en queda un de genèric per regenerar el litoral. Tampoc hi ha cap partida per a Temporada Alta. Tampoc hi ha diners per invertir en un sistema regional de trens. El 67% de la inversió de l’Estat a les comarques gironines es dedica a la línea d’Alta Velocitat, però aquesta es continua construint amb trams ben acabats i altres que pateixen notables retards. És el cost de la mala planificació, el que ens hauríem pogut estalviar si les coses s’haguessin fet bé: pel capbaix, uns 200 milions d’euros.

100.000

Aquest mapa m’arriba just la mateixa setmana que arriben els Pressupostos Generals de l’Estat a les Corts Generals. L’esquelet d’inversions a les comarques gironines s’ha quedat amb la pell i l’os. Les inversions en carreteres disminueixen un -28’75, en ferrocarril un -17’7%...la gran operació de maquillatge el conforma l’empresa pública “Sociedad Estatal de Infraestructuras de Transporte Terrestre” que és on els últims governs han descobert que poden posar els diners que en molts casos no es gasten i passen, acumulativament d’any en any. SEITSA és una empresa pública que es finança, en part, amb deute públic, que pagaran els fills dels nostres fills... La partida tipus d’aquests pressupostos són 100.000 euros testimonials... per exemple, per la gran promesa dels últims anys, el desdoblament del tram Maçanet de la Selva-Tordera, que aquest any 2009 tenia una partida de 7 milions i escaig d’euros que no s’han gastat per enlloc. Més greu són els 19 milions d’euros del tram Viladefreser-Ordis que tampoc s’han gastat...i així, tot un continu d’incompliments de partides i de noves partides raquítiques.

Mapes i realitats

El ministre de Foment, José Blanco, ha tingut l’amabilitat de fer arribar-nos, a tots els membres de la Comissió de Foment del Congrés, un exemplar de l’edició oficial del mapa de carreteres de l’Estat. L’he desplegat i he dedicat una estona llarga a mirar, badar, repassar la geografia. Quina ha estat la meva sorpresa quan he arribat a les comarques gironines hi he vist una autovia acabada i pintada sobre el mapa que transcorre des de Girona fins a Maçanet de la Selva. Sí, la N-II desdoblada dels nostres maldecaps ja està pintada com a autovia en el mapa oficial de carreteres. La realitat és ben bé una altra. En el quadre de mapes del gran edifici de “Nuevos ministerios” de la Castellana pensen, fins i tot, que ens tenen un pèl menys maltractats del que ens tenen.