19 de juliol 2008

Ramon Sala i Canadell


Dilluns vam enterrar en Ramon Sala i Canadell als 73 anys. Avui no faré l’article definitiu sobre la meva relació amb en Ramon que es remunta a una relació de les famílies i als orígens de Convergència a la Garrotxa. Quan jo era una criatura, en Ramon era el nostre diputat a Madrid que era membre de les Corts constituents, que defensava la variant de Castellfollit i la millora de totes les nostres carreteres. L’home que va votar l’Estatut de 1979 al Congrés. L’home que va renunciar a l’escó a Madrid per ser diputat en el primer Parlament elegit de la democràcia recuperada i que va negociar traspassos importants, el més rellevant la batalla per poder obrir un canal autonòmic. I el 1982 es va convertir en el senador més votat per Girona tot i que el seu cognom el posava en el tercer lloc d’una llista oberta! I l’ànima dels Amics de l’Alta Garrotxa. I l’amic de Josep Pla. I el coautor i impulsor del gran llibre Caminant per l’Alta Garrotxa que a tanta gent d’aquestes terres ens va fer tenir un coneixement il·lustrat del nostre paisatge habitual. I el senador, portaveu del grup durant una colla d’anys. La tardor de 1992, quan jo era estudiant de Dret, vam fer un viatge d’amics per conèixer el Congrés i el Senat. Anàvem arran de diners i vam viatjar amb el tren Costa Brava tota la nit. En Ramon va renunciar a la comoditat de l’avió i va viatjar amb nosaltres i, és clar, va portar embotit i vam sopar animadament. I vam parlar de Josep Pla, lògicament. Un any després vaig ser el seu suplent en la candidatura al Senat. En Ramon va deixar la política activa el 1996 i, des d’aleshores, segurament la societat i el partit no vam saber treure prou profit de tot el seu coneixement i la seva experiència. En Ramon m’estimava, això es nota, i em donava bons consells. Especialment quan ens podíem aïllar del món. Fa pocs estius, un matí, a Cadaqués, ningú més volia sortir a mar amb la barca. Vam sortir en Ramon i jo sols. I vam parlar de tot i al mig del mar, amb el Cap de Creus al fons, en Ramon va treure unes anxoves excel·lents i una ampolla de cava. I vam brindar per la nostra amistat. En Ramon tenia un punt de llibertari. I un caràcter sentimental, vull dir que s’estimava el país i la seva gent d’una manera quasi sensual, intensíssima. Ser digne continuador dels fundadors, recordar i fer perviure el llegat i la memòria d’en Ramon Sala. Ser l’anella d’una cadena que només té futur perquè ve de lluny.

Barcelona o Ceuta, aquesta és la qüestió!


Dijous a les 12 del migdia. Reunió dels portaveus d’afers europeus amb Benita Ferrero-Waldner, comissaria europea d’Afers exteriors. Informació d’alt nivell. Reservada. Entre altres temes, surt el rellançament de la política euromediterrània. I ens avisa que amb nocturnitat el president Nicolas Sarkozy ha plantejat fa menys de 24 hores la candidatura de Marsella per a la seu de la Secretaria permanent tot i que no ho havia plantejat en la Cimera formal del diumenge 13 de juliol. La seu de la secretaria és com nomenar una capital política del Mediterrani. Fa temps que alguns hi treballem discretament. La comissaria europea és una de les persones que tindrà pes en la decisió. Per tant aquesta reunió és important i s’han de traslladar alguns missatges molt pensats. L’excel·lent portaveu del PP en aquesta matèria, l’exministra Soledad Becerril, no sé perquè no ha pogut venir i ha enviat en el seu nom una senadora nova de Ceuta. Una dona d’aparença i plantejaments esfèrics, simples. La reunió, de fina diplomàcia, va bé, fins que la senadora proposa que la seu del secretariat sigui...Ceuta! Proposta surrealista i colorista. Dinamitada la unitat d’acció de la delegació i l’Estat. Per un moment tot el desplegament d’arguments i diplomàcia se’n va per l’aigüera. La comissaria li recorda educadament que aquesta decisió l’han de prendre per unanimitat 47 Estats i que un és el Marroc i que tenint en compte que el Marroc pretén Ceuta i Melilla potser no és la millor candidatura de l’Estat espanyol.

Les cames de Benita- Ha estat una reunió molt interessant però també m’ha vingut a la memòria l’estiu de 1999. Aleshores era secretari general de les joventuts de Convergència. Estava decidit que anava de candidat a diputat al Parlament de Catalunya o a les Corts Generals. Un líder de primer nivell del meu partit, ara ja retirat de la primera línea, em va agafar pel braç perquè els fotògrafs de la premsa i les càmeres ens agafessin parlant. “Escolta estic cansat i ara he de fer un discurs llarg. Després els dius que hem parlat de les eleccions al Parlament i d’allò que vam dir l’altre dia. Acabo d’arribar d’Àustria. He estat amb la ministra d’Afers Exteriors, Benita Ferrero-Waldner, dona elegant i interessant, amb unes faccions...”. És el primer cop que parlàvem d’aquesta dimensió de la bellesa humana. No pas l’última. Després vam atendre els mitjans i vam parla d’allò que era previsible...M’he fixat amb les cames de la comissaria. Els anys no passen en va però l’elegància es manté sempre, quan es té. I ell que es manté a l’aguait de tot.

La crisi

La notícia de la setmana només és una: la suspensió de pagaments de Martinsa-Fadesa. La més gran, i de molt, de totes les presentades en l’economia espanyola. Dimecres a les 9 del matí vaig esmorzar a la planta 27, l’última, de l’edifici del BBVA del passeig de la Castellana de Madrid amb dos homes que manegen la millor informació econòmica. No és pas que sigui un home important sinó que he fet una interessant estada de formació a l’entitat. Al setembre s’instal·larà mentalment i numèricament la crisi. Es parla de crisi tècnicament quan en dos trimestres no s’ha produït creixement. I això pot passar aquesta tardor i es pot prolongar per dos anys i mig. No és la primera ni serà la última. Però la paràlisi i la falta de nervi del govern em deixen perplex. On son? Van guanyar prometent plena ocupació i arribarem a un atur de dos dígits aviat. Però on son les mesures de reactivació de l’economia? I, sobretot, on és el coratge? No sempre s’han de donar bones notícies però sempre s’ha de tenir una idea àmplia de la situació i una confiança en el cap a on anem.

Peralada

XXII anys del Festival de Peralada. Me’n recordo del primer, el 1987. Moltes coses van començar el 1987. La senyora Carmen Mateo ha tingut l’amabilitat de convidar-nos un any més en aquest concert inaugural. Eren tantes les peticions i tants els compromisos que ja fa un temps van decidir concentrar totes les invitacions en el concert inaugural. Ha sonat unes excel·lents 6èna (la pastoral) i 5èna simfonies de Ludwig van Beethoven. Una part del públic fred, potser més pendent de la recepció prèvia. L’olor dels camps de l’Empordà i una música que ha relaxat el final d’un dia que ha transcorregut en el triangle aeri Madrid-Bilbao-Barcelona i que ha acabat a casa, a la gran cerimònia de la repetició, de la rutina esperada i desitjada...que només es pot viure quan hi ha pau i estabilitat.

11 de juliol 2008

Cuba en transició




Dilluns al matí. Faig una ponència sobre la transició de la dictadura a la democràcia a Cuba. Sostinc que el dret a viure en democràcia és un dret que és desitjable que s’estengui arreu però que no és el mateix que floreixi la democràcia en el món àrab o a la Xina, on no en tenen tradició, que als països que comparteixen els valors d’Occident. Per això Cuba és un cas tan desgraciat. Dic que com la socialdemocràcia hispànica va trencar amb el marxisme a finals dels 70 del segle passat seria bo que l’esquerra espanyola democràtica trenques amb una certa admiració continguda i dissimulada cap a una dictadura pura i dura com la cubana. Cap commiseració. Quan surto al carrer, hi ha una manifestació procastrista. Són quinze. Això ja no és el que era i les camisetes del Che es venen com les camisetes dels Simpsons.

Mesures de crisi

Un amic em diu: “ La quota de la hipoteca ha pujat. Hem decidit prendre mesures de crisi. Hem deixat de comprar cerveses Heineken i ens hem passat a la Xibeca. No deixarem de ser feliços”.

Parlem d'economia

Assisteixo a la tercera trobada anual del Fòrum Carlemany, entitat gironina que creix i va agafant pes i massa crítica. Aquest any el personatge reconegut ha estat, molt justament, en Joaquim Vidal. Felicitats. Des de la terrassa de l’AC de Girona xerrem després una estona els convocats. M’agrada que parlin de la situació econòmica, de la crisi econòmica, els que la viuen cada dia en les seves empreses. Les seves percepcions són més assertives que les d’alguns polítics i alguns teòrics. Uns ja han invertit fora, molts s’han internacionalitzat incrementant les exportacions, altres competeixen per ser els millors entre els seus i absorbir els contrincants. La Mariona de Puig em parla del document de PIMEC amb els nous focus d’oportunitat per a l’economia catalana. El turisme aquest any pot anar més bé, certament, perquè fer vacances aquí no és cap desgràcia sinó una joia. En Joan Fausto Martí m’explica el que ell ha fet per avançar-se als temps i finançar les seves empreses i em parla amb il·lusió de la festa del 19 de juliol a Torroella de Montgrí, en la que presentarà la Fundació Pasqual Maragall, amb qui manté una bona amistat.

Bolaño i l'estil

El cap de premsa de la presidència de la Generalitat, Antonio Bolaño, ha dimitit. Diuen els que l’han tractat que és un home mal educat i de formes rudes. No l’he tractat, només l'he vist cridar dintre un avió. Però sí que he llegit la seva carta de dimissió. Repeteix la paraula “anys” tres cops en la primera línia de la carta. Estil, estil...això sí que no en té.

Comissari i europees

A mitjans de 2009 s’acaba el mandat de la Comissió Europea. Joaquín Almunia s’inclina per no repetir en el càrrec. La pregunta més rellevant és quin socialista espanyol pot ser el nou comissari europeu. Farien bé alguns comentaristes polítics de la capital de l’Estat de sondejar aquest interrogant rellevant i no quedar-se tant en els que porten corbata i els que no porten corbata durant l’estiu. Parlant d’Europa, algun sector molt poderós de l’actual direcció del PP vol que Alberto Ruiz-Gallardón sigui el cap de llista a les eleccions europees de juny de l’any que ve. “Alberto, esta selecciones son muy importantes y las tenemos que ganar contigo”. Ven lluny i rescabalat del cap de cartell que reclama amb tanta insistència i des de fa tan de temps. Ja veurem...

Afrancesats

Conversa amb Alfonso Guerra. La Fundació Pablo Iglesias que presideix, sense el permís de Jesús Caldera, ha organitzat una exposició “Ciudadanos” que desmitifica el 2 de maig madrileny. Sosté: “Ho he estudiat. El motí d’Aranjuez va ser un cop de palau amb uns quants ciutadans pagats i borratxos. Res més”. Una mica afrancesat, li contesto. Assenteix amb satisfacció. El nacionalisme espanyol s’ha agafat a la mitificació de la Guerra de la Independència. Esperanza Aguirre n’ha estat la gran patrocinadora des de la Comunitat Autònoma de Madrid. No va ser ben bé la independència del 4 de juliol dels EUA, ni la Revolució Francesa ni les tropes de Garibaldi avançant de nord a sud d’Itàlia. Va ser una insurgència local davant el buit de poder de la monarquia espanyola.

Reformistes en actiu

Dilluns, últim pont aeri de tornada. El de les 22.45h. Coincideixo amb en Miquel Roca. Xerrem de força coses. També dels reformistes que avui estan en la primera línea de la política. El 1986 el Partit Reformista que va impulsar en Roca va tenir un fracàs a les espanyes però va fer pujar CiU fins al 18 diputats al Congrés i va ser un projecte que va alimentar la majoria absoluta de 1984. Militants del Partit Reformista que avui estan en política: Miguel Sebastián, actual ministre d’Indústria, Turisme i energia; Maria Dolores de Cospedal, secretaria general del PP, que va donar el seu primer vot al PRD i que és filla del que fou president dels reformistes a Castella-la Manxa; Gabriel Elorriaga, que fou secretari general de les joventuts del PRD i que venia a Barcelona a rebre indicacions de Roca i Lluís Recoder, com em recorda l’Elorriaga sovint. El centre reformista, liberal i favorable a l’autonomia política no va ser possible però d’allí en van sortir polítics que avui estan en primera línia.

10 de juliol 2008

Convergència serà més Casa teva


Convergència Democràtica de Catalunya celebra el seu 15è Congrés. Varem néixer el 1974 en la lluita per la recuperació de les llibertats i l’autogovern. Varem participar en posar els fonaments de la democràcia. Varem guanyar les primeres eleccions a la Generalitat reinstaurada el 1980 i varem governar durant 23 anys un país que es va sentir orgullós i emparat per un govern que sabia a on anava.

I fem només una llambregada al passat per mirar amb determinació el futur. La Catalunya d’avui ha evolucionat, lògicament, de la que va veure néixer CDC fa 34 anys. Del congrés d’aquest cap de setmana en sortirà un partit que enviarà un missatge renovat a la ciutadania de Catalunya: som el partit de la majoria i estem a punt per tornar la il.lusió, el lideratge i el bon govern que el país necessita.

Hi ha un temps per cada cosa...i tot i haver guanyat les eleccions de 2003 i 2006 hem restat a l’oposició veient com l’alternativa dels dos tripartits no quallava com una opció coherent i amb les idees clares. La Convergència d’aquest cap de setmana serà la d’un partit posat al dia que proposarà un projecte de llibertat, progrés i ambició col.lectiva per aquesta Catalunya que avui treballa, respira, somia i ambiciona molts cops malgrat el govern de la Generalitat.
I som conscients que, avui tots junts encara som pocs perquè el partit de la majoria sigui el partit que lideri un govern que torni a aixecar l’estat d’ànim col.lectiu del país. Per això la Casa Gran del Catalanisme és una aposta per conjugar el verb convergir elevat al quadrat i amb les portes obertes a tots els que creuen en una Catalunya nacional, integradora i que vulgui volar alt. Després d’aquest cap de setmana, Convergència serà més Casa vostre. N’estic convençut.

06 de juliol 2008

Estació a l'aeroport. Claríssim.

Han començat les obres del Tren d’Alta Velocitat a l’alçada de l’aeroport de Girona. Són fàcils de veure des de l’autopista i des de l’autovia A-2. Podeu observar que el tren passa arrapat, a tocar, de l’aeroport. És l’únic punt en tota la geografia catalana que el tren passa a tocar d’un aeroport. Fa temps, molt, que vinc defensant l’estació del TAV a l’aeroport. Ara, amb els primers moviments de terra, es veu més clar. Estem parlant de dues terminals – avions i trens- connectades per una cinta mecànica. Serem tan estúpids de no defensar per aquest aeroport el que no ha aconseguit el de Barcelona? Recordo l’anterior legislatura quan vam deixar en minoria el partit socialista al Congrés amb el vot de tots els altres grups parlamentaris aprovant l’estació del TAV a l’aeroport. No proposo que tots els trens parin a l’aeroport i al centre de Girona, perquè això no seria alta velocitat. Proposo que alguns parin a l’aeroport i altres al centre. Girona s’enfilarà encara més en el rànquing d’aeroports. Motiu que fa que l’Estat no el vulgui traspassar a la Generalitat, tal com vam pactar a la “sala de gobierno” del Congrés dels Diputats durant la negociació de l’Estatut. D’això ja fa més de dos anys.

Corbates. I què més?

Dimecres a les quatre de la tarda. Ple del Congrés dels Diputats. To greu. I, de sobte, apareix el ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, sense corbata. I el president José Bono n’hi ofereix una – la clàssica dels lleons del Congrés- i el ministre la rebutja i... ja hi som, parlant de corbates i de la temperatura dels aires condicionats. Fantàstica cortina de fum. Però arribarà la tardor i la crisi encara estarà instal·lada en la nostra vida diària. La millor frase sobre l’assumpte segurament és la que ha pronunciat Javier Arenas: “És una frivolitat parlar de corbates mentre tots ens estrenyem el cinturó”. Un pèl retòrica, d’acord. Però d’això n’està ple a les dues bancades.

El PP català

Parlant de Javier Arenas, és notable comprovar com el polític andalús ha tirat de la seva agenda personal per promocionar nous dirigents en el Partit Popular. Especialment en el camp femení. ¡Campeón! L’última dirigent emergent és Alícia Sánchez-Camacho. La segona setmana de juliol de l’any passat Josep Piqué tirava la tovallola i es retirava de la política davant les embastides d’Ángel Acebes – veí meu d’escó, ara- i Eduardo Zaplana que deu volar lluny i en primera classe. Diguem-ho clar: el nom ideal a Catalunya per l’operació actual de Mariano Rajoy seria Josep Piqué. Però fa un any el va deixar caure amb un silenci espès. La primera setmana d’agost en una festa a l’Empordanet els nous dirigents del PPC es recreaven en els detalls de la caiguda de Piqué. Avui els botxins són víctimes. I l’Alícia que passava per allí serà la nova presidenta. Podria ser l’enèsima provisionalitat. O no. Una gran assignatura pendent del PP del carrer Gènova de Madrid és fer un curs per conèixer a fons la realitat catalana. Ells ho reconeixen, després de la derrota electoral, però continuen adoptant decisions de curta volada. El Partit Popular és un partit excèntric a Catalunya. Llegeixo que en el Congrés d’aquest cap de setmana no hi ha ni un congressista del Pla de l’Estany, del Ripollès i de la Vall d’Aran.

Feina

Em diuen que tinc una agenda molt plena i una vida amb sort. Contesto amb Gary Player: “És curiós però com més la practico més sort tinc” i amb Oscar Wilde: “L’aplaçament és l’assassí de l’oportunitat”.

Crisis i un govern sobtat i paral.litzat

Dimecres a la tarda. El president Zapatero parla al Congrés de les mesures econòmiques. Si només fos un exercici de retòrica i dialèctica, hauria fet una bona feina. Però ens trobem davant d’una situació de crisi econòmica. I sembla que el moment l’ha paralitzat. “La realitat que et pot trinxar un bon relat!”. Li trobo a faltar un reconeixement realista de la situació i una crida a l’acord. La situació és prou greu com per convocar tots els partits i els sindicats i les patronals i impulsar un nou “Pacte de la Moncloa” per afrontar la situació. Però aplica allò de “apretem les dents que la boira ja escamparà”. A més, ha estat poc curós amb la relació amb els altres partits. Ha ofès a Llamazares – “no le tengo que explicar a usted como se pierden apoyos”- i ha cultivat poc el pacte. Deuen pensar que al setembre tot rutllarà sol. Un ministre veterà em diu que ens veu amb molt poc desig de poder, molt freds. Li explico que al meu grup no som frígids però que escollim les companyies i que les experiències recents de col.laboració en la política espanyola ens aconsellen extremar les precaucions.

Defensa de color blanc

Dilluns a dos quarts de dotze del matí. Primera compareixença de la ministra de Defensa, Carme Chacón, després de la baixa per maternitat. Discurs inicial seu d’una hora i mitja. Debat en Comissió de cinc hores. Al final de la sessió em diu: “Quan ets nou en un tema vols demostrar que ho saps tot”. Segurament ens ha passat, a ella com a ministra i a mi com a portaveu en aquest camp. Al final, però, tot ha quedat reduït a una estudiada foto de la ministra entrant al Congrés vestida de blanc acompanyada per una dona militar de la Marina també vestida de blanc. És la política de la telegènia que es porta ara. I la ministra Chacón té un bon conseller en el seu marit. També hem parlat de moltes coses substancials, entre elles de les missions internacionals de pau de l’exèrcit –la millor contribució actual de l’exèrcit. Però tot això ha quedat tapat per aquest blanc aclaparador i pensat.

Tribuna de Girona

Deu anys de Tribuna Girona, de la qual Diari de Girona n’és un puntal. Dos grans presidents: Josep López de Lerma i Rafael Garcia. Divendres 4 de juliol, oncert commemoratiu de jazz a Calella de Palafrugell. Excel.lent. M’agrada molt el jazz en viu. I tinc la tendència d’escoltar-lo amb els ulls tancats. El so entra al cos. La meva veïna de butaca deu pensar que sóc beneit.