31 de maig 2008

El Ter ha de ser solidari sense dir ni mu?


El Govern de l’Estat ha decidit derogar el Reial Decret pel qual s’havia de construir una obra de transvasament d’aigua (sí, transvasament) entre l’Ebre i l’àrea metropolitana de Barcelona. Quina gran bestiesa! Quin gran error! El problema de la falta d’aigua a Catalunya és un problema estructural i requereix d’una resposta estructural. Catalunya ha d’estar en xarxa, des d’un punt de vista hídric, entre les seves conques però també ha d’estar en xarxa amb la resta d’Europa. I en matèria d’aigua, això vol dir estar en xarxa amb l’Europa verda i humida. Això vol dir el transvasament de l’1% de l’aigua del Roine a l’àrea de Barcelona.
Aquests dies ha plogut però no podem estar amb l’ai al cor i mirant al cel per saber si passem de la sequera a l’aiguat. Ja ho va escriure i ho canta Raimon: “Al meu país la pluja no sap ploure...”
I una mirada des de les comarques gironines: el 70% de l’aigua del Ter es transvasa a l’àrea metropolitana de Barcelona. Això no és solidaritat entre conques sinó sobreexplotació i mort ecològica del riu Ter.
Solidaritat equilibrada. Si no hi ha transvasament de l’Ebre, els gironins ens haurem de plantejar seriosament la sobreexplotació del Ter. O tots o cap. O solidaritat equilibrada o trenquem les cartes (les canonades).El Ter no pot ser l’ase dels cops de la solidaritat hídrica catalana.

Sebastià Salelles

Sebastià Salellas va ser el meu professor de Dret Penal, part especial. I tinc un gran record de les seves acurades classes explicant els tipus penals tot desgranant casos pràctics tributaris de la seva experiència com a advocat. En el camp ideològic discrepàvem, i molt. I fins i tot... Però sempre ho varem fer amb respecte. En aquest últims anys vam tenir llargues converses en les primeres files del Pont Aeri. Em parlava més que mai de cristianisme i socialisme i de la seva decepció “no amb els teus, que sempre us he conegut, sinó amb l’esquerra transformadora que s’ha acomodat”. Salellas era un home polit que duia un perfum agradable i resistent que embolcallava la seva personalitat efervescent, gassata, que dirien els de Milà.

24 de maig 2008

El quarter del Bruc


Dimarts a les quatre de la tarda. Primer punt de l’ordre del dia. Presento i defenso en el Ple una iniciativa de CiU perquè el Quarter del Bruc a Barcelona sigui cedit a l’Ajuntament i/o a la Generalitat per a construcció de pisos per a joves, per a equipaments universitaris i residència per a investigadors convidats (té tres universitats que l’envolten) i altres equipaments per a la ciutat. Em veig a venir el no del Partit Popular, que ha votat sempre en aquest sentit a l’Ajuntament de Barcelona. Qui intervé en nom d’aquest grup fa una defensa místico-religiosa de la presència de l’exèrcit en el cor de Barcelona que ja em fa témer el seu vot negatiu. Però el Partit Socialista ha votat a favor de la cessió del Quarter del Bruc a l’Ajuntament de Barcelona, tant a la Comissió de Patrimoni de l’Ajuntament com al Consell de Districte de les Corts. Puja un socialista, català, per més Inri, i sense que li pugin els colors a la cara practica allò que tan bé fan els diputats del PSC: negar a Madrid, entre aplaudiments dels seus col·legues de tota la geografia hispànica, el que han defensat a Catalunya. No a la cessió del quarter del Bruc...per motius de seguretat! He indagat prèviament. Al Bruc, aquest edifici una mica estrafet amb estètica de “Exin-Castillos” hi estan adscrits, que no vol dir que sempre hi siguin, uns 300 soldats d’un batalló d’Infanteria. Mai un metre quadrat a les Corts havia estat tan esponjosament ocupat...per motius de defensa i seguretat! Perseveraré en el tema, que no en tinguin cap dubte.

Poder tou, Joseph Nye


Dilluns 19 de maig. Joseph Nye pronúncia una conferència al millor think - tank de política exterior de Madrid dintre del seminari amb el suggerent títol de “Quina agenda espera al pròxim president dels Estats Units?”. Nye fou Conseller de Seguretat amb els presidents Carter i Clinton i a començaments dels anys noranta va formular la teoria del soft power: el poder de futur de les nacions es basarà, de forma equilibrada, en el seu poder de dissuasió i geoestratègic però també en el seu poder de fer prevaldre els seus valors en el món. En els indicadors del soft power (poder tou) es té en compte el nombre de llibres publicats en un país i editats a l’estranger, les cançons produïdes en un país i que es globalitzen, les series de televisió, les pel·lícules... és evident que els Estats Units és forta en poder tou. Però també ho són alguns països europeus (França, Itàlia) amb menys capacitats. És evident que Catalunya només es pot projectar al món a través del poder tou. Així ho havíem fet de forma raonablement afortunada en el passat. Avui...

Compartint idees amb la JNC

Dissabte 24 de maig a dos quarts d’onze del matí. Consell Nacional de la Joventut Nacionalista de Catalunya, les joventuts de Convergència, a Salt. Una certa emoció en les paraules que els dirigeixo. Vaig ser militant de la JNC des dels 14 fins als 30 anys. I en vaig ser màxim responsable durant 4 anys. Vaig ser elegit secretari general ara farà deu anys, la tardor de 1998. Els hi plantejo el gran repte que tenim com a joves: en aquesta recent campanya m’he creuat amb els votants “pujolistes” de tota la vida, que hem de cultivar i que per molts anys, amb nous votants i gent jove que espera quelcom nou de nosaltres. Ens estem reinterpretant sense cops de volant com a espai central i catalanista, reformista i modernitzador? Molts gent nova que ja no vaig deixar fa cinc anys. I molts quadres. Surto content i esperançat.

Diagnòstic FG

Dimecres 21 de maig a dos quarts d’una del migdia. La Fundación Alternativas presenta el seu informe anual sobre la vida política espanyola. La Fundació és un think - tank molt proper al PSOE que no vol quedar engolit en la macrofundació que no acaba de néixer i que ha de presidir Jesús Caldera. El títol de l’informe és suggerent: “La teoria de la crispación. Perdedora pero no derrotada”. Parla Felipe González, que centre ràpidament el sentit de l’acte. Els mitjans han destacat que ha dit que “se necesita de forma angustiante una derecha moderada y moderna”. És cert. Però també ha dit, amb elegància, que el PSOE ha renunciat a buscar algun vot de centre i que per això avui no tenen majoria absoluta, com correspon a un govern en la seva segona elecció. Comparo la densitat política, reflexiva, dialèctica...dels dos presidents socialistes i penso en quina sequera que patim ara!

Arranca la Comissió d'Exteriors


Dijous 22 de maig a dos quarts de cinc de la tarda. Compareixença del Ministre d’Afers Exteriors i Cooperació per explicar les línies generals del seu departament per aquesta legislatura. Després de quatre anys de treball polític i parlamentari, amb el repetidor ministre Moratinos es pot dir, modestament, que ja som uns vells coneguts. Buidor, un cop més, en l’explicació d’això de l’Aliança de Civilitzacions. Li recomano una defensa dialogant de la comunitat de valors d’Occident. Anuncia la voluntat de crear una Agenda de Madrid que superi l’Agenda de Lisboa (no és poca cosa) i parla de la importància del debat energètic. Els socialistes sembla que comencen a virar en el seu no tancat a l’energia nuclear, tot i que volen interconnectar amb França per comprar-la d’allí. Felipe González, per cert, se’n declara partidari a pit descobert. Sobre Kosovo només li dic que és contradictori no reconèixer el nou Estat (Pakistan va néixer també d’una declaració unilateral) i tenir 1.200 soldats en la missió de la KFOR i formar part de la missió civil EULEX de construcció de les estructures estatals. I de tantes coses més...fins a cinc hores llargues de debat. Moratinos és un home que fa bons oficis de diplomàtic de carrera però que no sap explicar políticament molt bé el que fa.

Comexi, una història d'èxit

Dilluns 19 de maig a les set de la tarda. Auditori del Palau de Congressos de Girona. El Grup Comexi presenta el llibre “Comexi, de Girona al Món. El llegat de Manel Xifra i Maria Loreto Pagès”. A última hora no he pogut acompanyar a la família Xifra perquè em criden per la imminent compareixença parlamentària de la ministra Carme Chacón. Mentre em desplaço, pareix i la compareixença queda ajornada. Coses del tràfec entre Girona i Madrid. Fullejo el llibre el cap de setmana. Oloro els metalls i els olis de les màquines d’una empresa metal·lúrgica. I l’acer inoxidable i els cargols i les ciselladores Em vaig criar amb aquestes olors. Comexi és una empresa que ha arribat molt amunt en l’excel·lència i la internacionalització a partir de l’impuls del seu fundador, Manel Xifra, que va arrancar el 1954 en un taller de Vista Alegre de Girona. Tantes grans empreses de les nostres comarques, ara de segona, tercera generació...van començar en una petita fàbrica i amb la tossuda voluntat d’un home i una família. El llibre duu una cita remarcable: “Treballar significa omplir la vida amb un permanent contingut d’alegria” (Frau Victor Blüthgen). D’aquesta cultura de l’esforç i el treball n’ha sortit el millor de les nostres comarques. I no veig motiu per a renunciar-hi, tot i els cants al deixondiment d’aquests valors. El llibre, exhaustiu i literari, alhora, ha estat escrit per Jordi Vilamitjana. Moltes felicitats.

Camilleri

A les estones mortes i en el quartet indispensable de lectura abans d’anar a dormir, sigui l’hora que sigui, he acabat la novel·la “La pensió Eva” de l’escriptor italià Andrea Camilleri, que és el més llegit avui en el seu país i molt traduït a l’estranger (soft power). Una narració lleugera, divertida...siciliana, també. Per què els italians tenen aquesta màgia per universalitzar la seva producció cultural?

18 de maig 2008

El Partit Popular i la llengua catalana


La primera iniciativa del Partit Popular en el Ple ha estat tornar a denunciar un relat fals sobre la discriminació lingüística i els «greus problemes per aprendre castellà a Catalunya». Un clàssic de la casa: nacionalisme d´Estat. Van acabar la legislatura així i la comencen igual. Em toca intervenir. I els recordo que la seva estratègia de presentar una Espanya agònica i a punt de trencar-se com a revulsiu per aconseguir una majoria social en oberta confrontació amb els nacionalistes no els ha donat bons resultats. No els ha donat la victòria. I a Madrid qui no guanya, no governa. La projecció freudiana de l´imaginari de la dreta espanyola: el xoc frontal dels cabrits. «El choque de los carneros, señor Rajoy!, ni dos almas ni viaje al centro». Els explico el que els passa: que creuen que hi ha una llengua superior, el castellà i unes llengües de segona, entre elles el català. Fins que no superin aquest trauma i assumeixin el caràcter plurilingüístic de l´Es­tat, patiran i faran pocs amics parlamentaris. I els dic que aquesta tesi no és meva sinó que es troba en el recomanable llibre del professor Moreno Cabrera sobre el nacionalisme lingüístic d´Estat.

To menor socialista


Comença el règim de Plens ordinaris del Congrés. El partit del govern i el primer partit de l´oposició tenen ocasió de presentar una iniciativa de forta càrrega política. No ho ha fet pas així el partit socialista. En el primer punt de l´ordre del dia ens proposen instar el Govern a millorar les paperetes de votació del Senat. És ben necessari però no és una mesura políticament de to major. Per què els socialistes comencen així la legislatura? Perquè volen passar com puguin, ràpid, fins a finals de juny i tancar el període de sessions fins al setembre. Volen veure com evolucionen els congressos dels diferents partits i com evoluciona el moment polític a Catalunya i a Euskadi. Només aleshores podran temptejar socis parlamentaris estables. El Govern té un mes i mig amb perill de perdre alguna votació. Potser aviat.

El partit de Rajoy


La declaració d´u­ni­­tat contra el terrorisme firmada dimecres presenta molt bones expectatives de futur. Ha estat fàcil de redactar i de consensuar. Les intervencions, en el Ple de la tarda, de Ra­joy, Duran, Erkoreka i Rodríguez-Zapatero també han estat positives i han deixat enrere una legislatura desgraciada. En la que uns van negociar amb poca preparació del ter­reny -em consta i deixem-ho aquí- i els altres van fer del ter­ro­risme argument de desgast partidista. A Zapatero el que va fer l´anterior legislatura en a­quest camp no li va passar factu­ra, les eleccions ho van certificar. A Rajoy la posició de consens li pot passar factura o el pot reforçar. Ja ho veurem, en a­quell partit les intrigues són el temps líquid de Zigmund Baumand...
CAÏNISME. El Partit Popular està en una crisi que transcorre tan ràpida gràcies als nous mitjans de comunicació que fan que les fases de la crisi es cremin molt ràpidament. I beneficien el qui mana. Un crític va a tantes televisions i fa tantes declaracions, que perd força en pocs dies. No hi ha grups organitzats, tots van a la seva. Dic, només mig en broma, que en aquell partit a un dirigent el pot trucar Rajoy per proposar-li ser secretari general i al cap de cinc minuts pot rebre una trucada d´un diputat que diu parlar en nom d´un grup ampli i que li planteja el suport per presentar-se contra Rajoy. Carlins i liberals...

El 3er carril de l'AP-7

Segona quinzena de maig de 2008. Han comen­çat les obres del tercer i quart carril de l´autopista AP-7 al seu pas per les comarques gironines? No. Quants anys fa que ens van anunciar que començarien? Per què ens venen aquesta obra com una obra pública quan la realitat és que la pagarem els usuaris de l´autopista, ara i amb un allargament de la concessió el 2022?

Bolívia i Santa Cruz


A mitjan anterior legislatura ens van visitar a Barcelona una delegació de polítics de la zona de Santa Cruz de la Sierra, la regió més rica i dinàmica de Bolívia que demana viure sota un estatus d´au­to­no­mia. Ens vam entendre fàcilment perquè salvant totes les dife­rèn­cies... ja ens entenem en això de «...pagar el beure». Recordo que vam tenir un dinar molt agradable en un reservat del restaurant 7 Portes de Barcelona. Els vam regalar exemplars del nou i el vell Estatut d´Autonomia de Catalu­nya de la vigent demo­crà­cia. Ara resulta que hi ha articles sencers de l´antic Estatut català en el projecte d´Estatut per a la regió de Santa Cruz. El model català s´obre pas? La inspiració? La mandra? Que tinguin molts èxits...

Actualitat italiana


No es pot dir que Itàlia camina cap al feixisme ni tan sols que té governants feixistes. Ahir ho escrivia així Enric Juliana, per citar una font d´au­toritat. Gianfranco Fini, nou president de la Cambra dels Diputats, fa anys que va abjurar del feixisme. I ho va fer simbòlicament a Jerusalem i exercint com a ministre d´Afers Exteriors. Dic això perquè les declaracions de la vicepresidenta Fernández de la Vega són un greu error, un molt greu error que refreden les relacions amb un país que, més enllà de qui el governi, ha de ser soci en tants assumptes europeus i euromediterranis. Itàlia, un país per tenir en compte, sempre! Fraternalment...

Burocràcia

Dino amb el subdirector català del diari Expansión. Parlem dels 5.000 funcionaris més en aquests quatre anys i mig de tripartit -mossos, mestres i metges a part- 5.000 nous funcionaris en l´es­truc­tu­ra estricta de l´administració. I més de 5.000 més en organismes au­tònoms. Però el meu interlocutor em diu que estan comptant el nombre d´alts càr­recs de la Generalitat amb cotxe oficial: ja compten 186 cotxes oficials. I encara escruten. Segur que vam cometre errors en la nostra època de govern... però ara hi ha més funcionaris que mai, més enllà dels necessaris, més càrrecs de confiança que mai i més cotxes oficials que mai. El dia que l´alternança es produeixi -llei de vida- ens hem d´au­toimposar una administració sensata, eficient i suficient... més prima i àgil.

12 de maig 2008

Zoé Valdés i Remedios Varo


Dijous 8 de maig. Vuit del matí. Esmorzo amb Zoé Valdés, brillant escriptora cubana exiliada a París, a l’hotel on s’allotja a Madrid en els seus dos dies frenètics de promoció del seu llibre d’assaig, documentadíssim, sobre el règim totalitari castrista. Parlem un cop més de Cuba. Ens vam conèixer el 2004 parlant de Cuba en el Club de Premsa. M’apunta el racisme latent i no resolt en la societat cubana. I em pronostica que el dia que el règim flaquegi, les primeres protestes contra el poder vindran dels negres discriminats. També em diu que es nota una mica desemparada per alguns partits espanyols. Pels socialistes clarament, que li han fet boicot en la presentació del llibre a la Casa de América. Pels populars, massa ocupats en les seves batalles intestines. Des de fora em diu que veu les condicions pel naixement d’un nou partit de centre. Ai, la mirada civilitzada d’una intel.lectual afrancesada! Em sembla que això encara no és possible. I parlem dels Sants d’Olot, i del seu recent viatge a la Garrotxa i a Anglès, poble on va néixer Remedios Varo.


Remedios Varo- Va néixer a Anglès i és una de les millors pintores surrealistes del segle XX. A l’altura de Frida Kahlo i de Leonora Carrington. Va néixer a Anglès i va viure a Madrid, en l’entremeliada Residència d’Estudiants, al costat de Salvador Dalí, i es va instal.lar a Mèxic. Zoé Valdés acaba de publicar la novel.la “La cazadora de astros” centrada en la vida de Varo. Està a punt de fer el salt al cinema. Bigas-Luna té el guió. Valdés em diu que li va impressionar la visita a Anglès perquè allí va veure la força dels paisatges de la infantesa de Vara en tota la seva producció pictòrica: “Allí vaig veure els arbres i les cases i els gats dels seus quadres...”. “A l’altura, perfectament, de Frida Kahlo però li falta un govern que aposti fort per ella. No serà el mexicà que vol ressaltar a Kahlo, han de ser vostès”. El bon alcalde Pere Figuereda hi pot fer molt. En parlo amb la Rosa Gil i em diu que n’he de parlar amb en Pau Lanao que va comissionar una exposició a la Casa de Cultura de Girona. Aquest cap de setmana, m’endinsaré en la novel.la.

10 de maig 2008

Eleccions a Guinea: 99 a 1


Dilluns a la matinada vaig tornar de Guinea-Ecuatorial on vaig fer les funcions d’observador internacional en les eleccions legislatives i municipals del diumenge passat. Vam sortir de l’illa de Bioko amb un 47% escrutat i una projecció de uns set escons per a l’oposició, en tenien dos. Dijous es van fer públics els resultats definitius: dels 100 escons del Parlament, 99 pel partit governamental, PDGE, i un per a un partit d’oposició. Una determinada línia política del ministeri d’Exteriors ha descarrilat. El país està experimentant una gran transformació gràcies als ingressos del petroli. I viu en una situació que li permet tapar-se les orelles davant els consells de l’Espanya o dels Estats Units. Vivència en directe d’un procés que dóna un resultat insostenible en qualsevol democràcia homologable. No hi va haver frau massiu en el dia de les eleccions. Simplement hi ha una gran xarxa clientelar en un petit país de poc més de mig milió de persones. Algun dia podré explicar més coses. Alguns mitjans ens han criticat la falta d’èxit de la nostra missió. Amb certa raó. Així són les apostes arriscades...

Prostitució

Els Mossos d’Esquadra han “desarticulat” una xarxa de tràfic d’éssers humans, de dones, sotmeses a la prostitució en les carreteres de les comarques gironines. Ho han fet en base a uns preceptes del Codi Penal que varem reintroduir el 2003, bàsicament la figura del proxeneta. No ha estat possible fins ara? Crec que fa molt de temps que era possible...però en temes d’immigració i en aquest debat concret de la prostitució, han practicat el dubte permanent i el mirar cap a una altra banda.