Artur Mas apel·larà a la conveniència que el proper govern pugui ser fort perquè tingui una majoria parlamentària sòlida. Joan Herrera, que està fent un bon final de campanya, buscarà el vot d’esquerres “de debò” un cop es constata que el socialisme avui té més vocació d’exercir l’oposició que de govern (estranya vocació en un partit tant acostumat a estar en els governs i que ha fet sempre teories a mida per mantenir-s’hi, des del tripartit fins a la mai nascuda sociovergència). Avui el socialisme té una pulsió melancòlica i emprenyada d’abocar-se, estoicament, a l’oposició. ERC busca ser la minoria independentista que condicioni un govern nacionalista però aquets missatge no ha calat entre un electoral amb memòria i sempre disposat a la puresa del discurs i, per tant, disposat a votar noves ofertes independentistes més pures (els puristes sempre són devorats per nous puristes). També és cert que una part significativa del vot d’ERC arriba o torna a CiU com una mena de reconciliació paterno-filial després de la gran trencadissa generacional en el món nacionalista en les eleccions de 2003. El PP ha fet una mala campanya (un dia vol formar govern amb CiU, un altre dia vol superar en nacionalisme espanyol a Ciutadans) i pot tenir un petit infortuni que s’ha buscat ell sol.
24 de novembre 2010
Estratègies finals de campanya
Artur Mas apel·larà a la conveniència que el proper govern pugui ser fort perquè tingui una majoria parlamentària sòlida. Joan Herrera, que està fent un bon final de campanya, buscarà el vot d’esquerres “de debò” un cop es constata que el socialisme avui té més vocació d’exercir l’oposició que de govern (estranya vocació en un partit tant acostumat a estar en els governs i que ha fet sempre teories a mida per mantenir-s’hi, des del tripartit fins a la mai nascuda sociovergència). Avui el socialisme té una pulsió melancòlica i emprenyada d’abocar-se, estoicament, a l’oposició. ERC busca ser la minoria independentista que condicioni un govern nacionalista però aquets missatge no ha calat entre un electoral amb memòria i sempre disposat a la puresa del discurs i, per tant, disposat a votar noves ofertes independentistes més pures (els puristes sempre són devorats per nous puristes). També és cert que una part significativa del vot d’ERC arriba o torna a CiU com una mena de reconciliació paterno-filial després de la gran trencadissa generacional en el món nacionalista en les eleccions de 2003. El PP ha fet una mala campanya (un dia vol formar govern amb CiU, un altre dia vol superar en nacionalisme espanyol a Ciutadans) i pot tenir un petit infortuni que s’ha buscat ell sol.
El no debat i tres dies de campanya
He vist molt emprenyat Montilla per la televisió perquè no es podrà fer aquest debat. Això és fantàstic perquè si no es pot fer és únicament perquè Montilla va decidir canviar de criteri massa tard, molt massa tard. No vull pensar que una maquinària electoral com la socialista (que abans era molt bona) no sabés que els debats s’han d’anunciar per part del mitjà de comunicació amb cinc dies d’antelació i amb compensacions per la resta de forces polítiques.
Vist amb perspectiva i llegida la normativa vigent, el que va fer Montilla diumenge a la nit és llançar el país a una petita gran frustració. La Junta Electoral Central ha deixat clar en la seva resolució que és partidari dels cara a cara (ja els va avalar en els Felipe-Golzález-Aznar i Zapatero-Rajoy) però dient que s’ha de complir la forma i les normes. Montilla ha sortit a criticar que per un motiu de “forma” no es faci el debat. Si Montilla, el super-home normal, en lloc d’apuntar-se a primer de Dret i deixar-ho aparcat s’hagués dedicat a llicenciar-se en lleis, sabria que la forma és condició prèvia per entrar en el fons dels assumptes. Una mostra d’incompetència de l’equip de campanya socialista (diuen que Jaume Collboni no sabia res de la idea del candidat home super-normal) que expressa un nerviosisme creixent.
23 de novembre 2010
Esperança i perills de les enquestes
Entre les files socialistes comença a despertar-se l’autocrítica. Després del primer tripartit de Maragall, Montilla va arribar amb la promesa de fer un govern seriós, que s’explicaria be i deixaria a banda les frivolitats. Però Montilla ha acabat disfressat de Superman i amb un espot sobre l’orgasme que provoca (ja els hi agradaria) el vot socialista. Un desastre provocat per un equip de campanya molt allunyat de la professionalitat de quan el socialisme era el partit més orgànic de Catalunya. Segurament CiU va mostrar impaciència en la campanya de 2006 per tornar al poder després d’una legislatura a l’oposició. I molts votants els hi costava rectificar el vot pels partits del tripartit. Una segona legislatura que ha acabat amb el seriós Montilla vestit de Superman ha estat suficient per madurar la necessitat del canvi.
20 de novembre 2010
Notes sobre Afganistan
L'airet del contagi
El disputat vot fronterer
Amb aquest discurs, CiU penetra en l’electorat clàssic d’esquerres. L’atur és avui la principal preocupació dels catalans i els que confien en un Govern presidit per Artur Mas són més del doble dels que confien en un govern presidit per José Montilla. CiU planteja polítiques d’austeritat, moderació fiscal i reactivació de l’economia sempre amb criteris de redistribució de la riquesa. L’objectiu de la moderació fiscal és crear riquesa per posar diners en circulació per reactivar l’economia que és l’única manera de crear ocupació. Aquest plantejament social-liberal, que és el perfil més genuí del pensament de Mas, va orientat a aplegar el discutit vot fronterer.
Les dades del vot fronterer: CiU es disputa 300.000 vots amb el PSC i 190.000 amb ERC mentre que amb el PP tot just es disputa 40.000 vots que dubten entre les dues opcions. En les eleccions catalanes dels anys 80 i principis dels 90 del segle passat sempre s’havia donat aquest vot dual: fidel als socialistes en unes generals, fidel a CiU en unes catalanes. Després tot es va complicar perquè el vot convergent va patir una sangria cap a ERC – com una discussió de sobretaula generacional entre pares i fills- i Maragall va aconseguir retenir en part el vot socialista també en les catalanes.
19 de novembre 2010
Qui serà el candidat del PSC d’aquí a quatre anys?
El dia després de les eleccions en el si de la família socialista pot esclatar un procés accelerat de relleu de l’actual direcció. Amb aquest anunci, que té tonalitats d’ànim de derrota, el primer secretari dels socialistes es vol treure pressió de sobre perquè els seus sàpiguen que el seu lideratge no va per llarg –segurament no hi pot anar- però que tampoc renunciarà a dirigir el procés de transició que, a la pràctica, vol dir controlar les llistes de les eleccions municipals de l’any que ve, controlar els pactes municipals postelectorals i dirigir el procés d’elecció d’un nou líder.
S’han succeït en les últimes setmanes reunions de dirigents socialistes de mitja edat que ja han començat a moure’s per controlar el partit després de les eleccions. Són dirigents molt identificats amb el PSOE, sense manies, i amb un discurs d’allunyament i confrontació amb el nacionalisme. Montilla vol deixar hereu i testament perquè el que van aconseguir els “capitans” en el Congrés de Sitges de 1993 no tingui volta de full.
Les dues ànimes del socialisme que l’havien mantingut en la centralitat política durant 25 anys donen pas a una mutació en profunditat, a una fugida endavant no se sap encara cap a on. Els partits socialdemòcrates europeus que han entrat en crisi d’identitat a vegades han caigut en el bucle melancòlic. És el cas de França on el PS no se sap renovar i neixen alternatives d’esquerra que li roben votants (els verds i els rebels del maig del 68 passats per un curset de realisme polític i alguns anys més a l’espatlla). És curiós veure com els nostres homes i dones catalans del maig del 68 que adoraven Pasqual Maragall avui desitgen el triomf d’Artur Mas davant el menyspreu d’un socialisme administrativista que ha abandonat l’elit d’esquerres il·lustrada.
18 de novembre 2010
"Los no nacidos en Cataluña"
Abandonem el bosc de la tonteria per endinsar-nos en un terreny més seriós. Diumenge Zapatero va participar en un míting i va demanar el vot “también a los no nacidos en Cataluña”. Dinamita sota els fonaments de cinquanta anys d’un pacte sobre la integració i el “és català tot el qui viu i treballa ( si pot) a Catalunya...”. Pobre contribució al consens sobre la cohesió social del país. O ho va fer des de la ignorància de com nosaltres hem resolt satisfactòriament el “Catalunya, un sol poble” o va assajar una nova estratègia (Zapatero no és un principiant) de gir radical del discurs del PSC: competència per la idea d’Espanya i l’espanyolitat amb el PP i Ciutadans. No és només la frase de Zapatero, és també l’acarnissament contra l’independentisme (amb qui han governar 7 anys aquí i 4 i la propina a Madrid) i el discurs d’investidura de Montilla fa quatre anys on va afirmar “Entrem en una etapa postnacional”.
Massa cops de volant i mareig per un electorat que voldria sentir propostes per sortir de la crisis. I dos dubtes: no sé si els que no han nascut a Catalunya volen que apel·lin al seu lloc de naixement per demanar-los-hi el vot (trist i desesperat) i no sé si els potencials votants, posem-hi, socialistes gironins catalanistes, se senten gaire identificats amb aquest nou partit a la recerca de personatge i espai polític.
17 de novembre 2010
Pactar amb ERC i el PP alhora?
Zaragosa per motius que encara no són ben clars (potser apartar-se d’un escenari negatiu), va passar el testimoni de la direcció de campanya a Jaume Collboni. I aquí és quan el nou director de campanya, volent innovar, ha trencat tota l’estratègia. Ara el PSC diu que CiU vol pactar amb ERC per impulsar les seves ànsies sobiranistes. Artur Mas és un bon candidat però no és pas un “crak” per fer coincidir ERC i PP en un mateix pacte. Dir que CiU vol pactar amb el PP i amb ERC li dóna a CiU una gran centralitat. Hi ha coses en les que és millor no innovar. El PSC havia d’haver mantingut la seva cançó de l’enfadós fins al final Però dimonitzar un soci amb el que comparteix tasques de govern proporciona un gran desconcert al seu electorat.
13 de novembre 2010
El vot fronterer
De entre els indecisos, els que tenen més dubtes són antics votants d’ERC que en un 18% dubte entre votar CiU i ERC. Un 8% dels electors indecisos dubte entre votar PSC i CiU. Aquesta és la principal cartografia del vot fronterer, el que pot decantar un escó més o menys per a CiU, PSC i ERC. El vot a ERC fora de la zona metropolitana de Barcelona és un vot més nacionalista que no pas ideològic. Em refereixo al vot dels simpatitzants o militants més de base, a diferència dels dirigents. Els missatges de campanya dels republicans poden retenir més votant ideològic (i caracterològic!) que no pas de prioritat nacionalista. La campanya de vocació d’àmplia base electoral de CiU ha de voler recollir aquest vot nacionalista que havia votat ERC però que ha quedat escaldat dels governs tripartits i que s’escruixeix escoltant els missatges durament antinacionalistes de Montilla.
L’altre vot fronterer és entre PSC i CiU. Els socialistes han llançat una campanya que pot ser efectiva en zones metropolitanes però que pot restar a moltes comarques de Girona, Lleida i en menys mesura Tarragona. El votant socialista d’aquestes comarques sense ser nacionalista tampoc li agrada aquest trencament rotund amb el catalanisme. També cal valorar el desembarcament de dirigents del PSOE durant la campanya. Avui Zapatero, el president menys valorat de l’últim quart de segle, ve a donar un cop de mà. No és clar que l’efecte sigui positiu.
Superar l'empat
Ahir es va fer pública l’enquesta del CIS. Fins fa poc, l’enquesta de començament de campanya del CIS solia ser molt exacte però el CIS es va equivocar de ple en el resultat de les últimes eleccions europees i de les eleccions gallegues. Ara hi ha un gruix important de vots que es decidirà en funció de les aliances possibles per governar. I el que ens diu l’enquesta d’ahir és que el tripartit es queda lluny de la majoria absoluta però que els tres partits junts poden igualar el resultat de CiU. Un panorama massa difícil encara per poder tenir un govern fort i sense hipoteques.
De fet, Montilla va traçar un pla abans de l’estiu que és el que explica que s’hagi apurat tant la legislatura: intentar que PSC i ICV sumin més que CiU per fer un govern amb minoria amb una ERC que es votes a sí mateixa. (Avui aquest escenari no es dona perquè li ha fallat la dispersió de vot nacionalista cap a SI, que és el que volia) Aquest seria un govern molt dèbil però que tindria un objectiu compartit pels anteriors socis: tornar a barrar el pas a Artur Mas. Guanyar contra tres requereix la concentració de tot el vot útil per provocar l’alternança. Els 59 diputats adjudicats a CIU per l’enquesta del CIS encara no garanteixen superar l’empat i un govern fort i coherent.
11 de novembre 2010
Per un canvi a millor
Avui l’opció que Convergència i Unió assumeixi la governació del país sota la presidència d’Artur Mas és una idea que li sembla bé a una majoria dels ciutadans, més enllà de les fronteres partidistes clàssiques de CiU. Si és que en la societat líquida d’avui hi ha encara fronteres partidistes clàssiques.
I com que la societat catalana és una de les societats més democràtiques d’Europa, aquí no impera ni el fanatisme ni el vot a ulls clucs. Fins a l’últim dia no es decidirà el vot d’uns milers de ciutadans que seguiran amb atenció els quinze dies de campanya per decidir un vot crític avui encara no madurat. Sí, les campanyes electorals tornen a tenir un nou sentit en les democràcies madures i amb moltes fonts d’informació. El vot que apel·la a la intel·ligència per sortir millor del clot.
El principal enemic d’Artur Mas és l’optimisme de les enquestes. I el principal mal de cap de José Montilla és que les seves enquestes només li donen un 20% d’intenció de vot. És difícil passar de pactar amb independentistes a dir-ne tots els mals sense trencar la coherència del discurs. El SOS al PSOE pot resultar un desastre. Sequera de música en la solfa socialista. Pragmatisme, contenció i modèstia apresa en la campanya convergent.