24 de novembre 2010

Estratègies finals de campanya


L’objectiu dels partits amb major representació parlamentària és incrementar la participació d’aquí al diumenge. Una participació baixa pot beneficiar l’entrada de partits extraparlamentaris (SCI i Reagrupament) i incrementar la presència de Ciutadans. Una participació no molt alta, números en mà, també pot beneficiar el PSC. Una participació que s’apropi al 53-54% és un èxit per a CiU perquè haurà significat que ha pogut mobilitzar votants abstencionistes ( tocats per la desafecció, en diuen ara).


Artur Mas apel·larà a la conveniència que el proper govern pugui ser fort perquè tingui una majoria parlamentària sòlida. Joan Herrera, que està fent un bon final de campanya, buscarà el vot d’esquerres “de debò” un cop es constata que el socialisme avui té més vocació d’exercir l’oposició que de govern (estranya vocació en un partit tant acostumat a estar en els governs i que ha fet sempre teories a mida per mantenir-s’hi, des del tripartit fins a la mai nascuda sociovergència). Avui el socialisme té una pulsió melancòlica i emprenyada d’abocar-se, estoicament, a l’oposició. ERC busca ser la minoria independentista que condicioni un govern nacionalista però aquets missatge no ha calat entre un electoral amb memòria i sempre disposat a la puresa del discurs i, per tant, disposat a votar noves ofertes independentistes més pures (els puristes sempre són devorats per nous puristes). També és cert que una part significativa del vot d’ERC arriba o torna a CiU com una mena de reconciliació paterno-filial després de la gran trencadissa generacional en el món nacionalista en les eleccions de 2003. El PP ha fet una mala campanya (un dia vol formar govern amb CiU, un altre dia vol superar en nacionalisme espanyol a Ciutadans) i pot tenir un petit infortuni que s’ha buscat ell sol.


La Moncloa ja té l’enquesta de final de campanya: 63 diputats CiU, 31 diputats el PSC. Zapatero i González lluitaran divendres (Montilla està fora de joc) per debilitar la victòria de CiU i, així, fer-la més dependent de la política espanyola. Just el que no convé.

El no debat i tres dies de campanya


No hi haurà cara a cara Mas-Montilla. Una pena. I una gran perplexitat pels mecanismes antiquats que no permeten celebrar debats sense una gran participació en l’autorització per part de les juntes electorals. Mas havia expressat des de fa mesos el desig de celebrar un debat. La negociació només fou possible quan Montilla va canviar de criteri diumenge a la nit i va renunciar a fer un debat en una televisió d’àmbit estatal (fem política espanyola o fem eleccions al parlament de la nostra nació?).


He vist molt emprenyat Montilla per la televisió perquè no es podrà fer aquest debat. Això és fantàstic perquè si no es pot fer és únicament perquè Montilla va decidir canviar de criteri massa tard, molt massa tard. No vull pensar que una maquinària electoral com la socialista (que abans era molt bona) no sabés que els debats s’han d’anunciar per part del mitjà de comunicació amb cinc dies d’antelació i amb compensacions per la resta de forces polítiques.


Vist amb perspectiva i llegida la normativa vigent, el que va fer Montilla diumenge a la nit és llançar el país a una petita gran frustració. La Junta Electoral Central ha deixat clar en la seva resolució que és partidari dels cara a cara (ja els va avalar en els Felipe-Golzález-Aznar i Zapatero-Rajoy) però dient que s’ha de complir la forma i les normes. Montilla ha sortit a criticar que per un motiu de “forma” no es faci el debat. Si Montilla, el super-home normal, en lloc d’apuntar-se a primer de Dret i deixar-ho aparcat s’hagués dedicat a llicenciar-se en lleis, sabria que la forma és condició prèvia per entrar en el fons dels assumptes. Una mostra d’incompetència de l’equip de campanya socialista (diuen que Jaume Collboni no sabia res de la idea del candidat home super-normal) que expressa un nerviosisme creixent.


Queden tres dies de campanya. CiU els dedicarà a incrementar la participació que és el que separa una majoria precària d’una majoria còmode. El PSC es dedicarà a reprogramar tota la seva estratègia de final de campanya

23 de novembre 2010

Esperança i perills de les enquestes


Ahir van sortir quatre enquestes en sengles mitjans de comunicació escrits. Totes elles donen un bon resultat a CiU i pronostiquen que els socialistes no aixequen el vol. És millor sortir amb aquest punt de partida en la recta final de que no pas amb la moral de derrota que es deu respirar en els quarters electorals socialistes.


L’optimisme de les enquestes té un perill de base: estan basades en una participació al voltant del 53-54%. Però avui per avui la participació consolidada tot just arriba a dures penes al 50%. Hi ha més d’un 30% de votants que es declaren indecisos. L’última setmana és clau perquè es pugui despertat el vot dubtós i concentrar-lo al voltant de CiU. Si la participació és baixa, tindrem un parlament amb molts de partits i una CiU que es quedi en els 50 i tants diputats i amb una necessitat d’aliances amb uns socis poc predisposats. El PSC i ERC perquè encara estaran en el lament dels errors. I el PP perquè amb una campanya de baix vol es tanca tota sola les portes.


Entre les files socialistes comença a despertar-se l’autocrítica. Després del primer tripartit de Maragall, Montilla va arribar amb la promesa de fer un govern seriós, que s’explicaria be i deixaria a banda les frivolitats. Però Montilla ha acabat disfressat de Superman i amb un espot sobre l’orgasme que provoca (ja els hi agradaria) el vot socialista. Un desastre provocat per un equip de campanya molt allunyat de la professionalitat de quan el socialisme era el partit més orgànic de Catalunya. Segurament CiU va mostrar impaciència en la campanya de 2006 per tornar al poder després d’una legislatura a l’oposició. I molts votants els hi costava rectificar el vot pels partits del tripartit. Una segona legislatura que ha acabat amb el seriós Montilla vestit de Superman ha estat suficient per madurar la necessitat del canvi.

20 de novembre 2010

Notes sobre Afganistan


Dijous 18 de novembre, visita a la Comissió de Defensa del Congrés del Governador de la província afgana de Badghis. Un home que sap que el 2012 deixarà de tenir els soldats de les forces internacionals de la missió ISAF per mantenir l’ordre i retornar a la normalitat. Una conversa molt interessant: “Avui hi ha 6 milions i mig de nens i nenes afgans que van a l’escola. Durant el règim talibà, totes les noies estaven recloses a casa i els nois en escoles coràniques. Vagin a la Universitat de Kabul. Veuran joves de 18 anys i persones de 50 que reprenen els seus estudis després de 20 anys de guerra civil, integrisme i el resultat d’un Estat fallit”.


També diu: “Jo he conegut a Osama (Bin Laden, s’entén) i durant anys va ser un personatge tolerat. Els noranta ja es veia que els talibans convertirien Afganistan en santuari del terrorisme internacional. Si alguna cosa els hi podem retreure és que vostès van arribar massa tard a Afganistan. No van reaccionar fins que van patir una atac, però els seus serveis d’intel·ligència sabien que Afganistan era un niu de terrorisme on es van gestar els atacs a les ambaixades americanes a Àfrica i l’atac al metro de Nova York. Gràcies pel que han fet però haurien d’haver arribat abans”. Notes per a un capítol més llarg.

L'airet del contagi


El mes de maig d’aquest any va ser un dels més delicats per l’economia espanyola. La crisis financera grega i els atacs especulatius contra l’euro van fer trontollar l’economia europea i especialment els seus Estats econòmicament menys sanejats (Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya...). El 12 de maig el president Zapatero va pujar a la tribuna del Congrés per anunciar la fi de trenta anys ininterromputs de creixement de l’Estat del Benestar sense cap reforma de racionalització. El 27 de maig varem votar la convalidació del Decret d’austeritat que el govern va salvar per un vot de diferència.


El moment més baix dels anys de Zapatero...fins que ha arribat un nou airet que ens ha de fer previsors contra el contagi. Irlanda és objecte de rescat financer per part del Banc Central Europeu i Portugal no té manies en dir que si no pot sanejar les seves finances la solució és sortir de la zona euro –un orgull patri que mai es va escoltar a Grècia, per cert. I Espanya ha rebut durant l’última setmana avisos servers sobre la necessitat de fer tots els deures perquè la comunitat internacional i els mercats no tornin a veure Espanya i el seu govern com a incapaços d’adoptar les reformes d’una economia, com a mínim, “orientada i inspirada” des dels organismes internacionals. Els dos grans punts del descrèdit són: incapacitat de tancar l’any amb les fusions de les caixes insolvents fetes (només Catalunya ha fet els deures i tot i això ja veurem...) i incapacitat d’afrontar una reforma definitiva del mercat laboral i del sistema de pensions.


El desembre pot ser un nou moment delicat si Zapatero no pot aguantar la pressió per fer les reformes després de les eleccions municipals i autonòmiques de maig. Perquè el Madrid polític és així: el incendi crema parcel·les però una parcel·la de poder val resistir-ho quasi tot, fins i tot un nou tot d’atenció provinent de la Unió Europea. Dijous el president va haver de reconèixer en el Ple que la recuperació estava en perill. La caparra va per llarg i es indispensable protegir-se de l’airet del contagi irlandès i portuguès. Mentrestant, Xina es va consolidant...i comprant matèries claus i invertint en economies dèbils.

El disputat vot fronterer


La gran paradoxa de la campanya és que són els partits no nacionalistes els que s’obstinen a centrar els seus missatges en assumptes identitaris i contra la independència mentre que CiU, la opció nacionalista de referència, rarament s’ha d’afirmar en els temes nacionals i dedica tots els seus esforços a parlar d’economia i de com sortir de la crisis com a condició indispensable per després parlar de tota la esta.


Amb aquest discurs, CiU penetra en l’electorat clàssic d’esquerres. L’atur és avui la principal preocupació dels catalans i els que confien en un Govern presidit per Artur Mas són més del doble dels que confien en un govern presidit per José Montilla. CiU planteja polítiques d’austeritat, moderació fiscal i reactivació de l’economia sempre amb criteris de redistribució de la riquesa. L’objectiu de la moderació fiscal és crear riquesa per posar diners en circulació per reactivar l’economia que és l’única manera de crear ocupació. Aquest plantejament social-liberal, que és el perfil més genuí del pensament de Mas, va orientat a aplegar el discutit vot fronterer.


Les dades del vot fronterer: CiU es disputa 300.000 vots amb el PSC i 190.000 amb ERC mentre que amb el PP tot just es disputa 40.000 vots que dubten entre les dues opcions. En les eleccions catalanes dels anys 80 i principis dels 90 del segle passat sempre s’havia donat aquest vot dual: fidel als socialistes en unes generals, fidel a CiU en unes catalanes. Després tot es va complicar perquè el vot convergent va patir una sangria cap a ERC – com una discussió de sobretaula generacional entre pares i fills- i Maragall va aconseguir retenir en part el vot socialista també en les catalanes.


El 28-N CiU té una gran oportunitat de reagrupar vot provinent del PSC i d’ERC. Els temps han canviat. I molta gent, la majoria, vol un govern fort i estable per sortir de l’atzucac.

19 de novembre 2010

Qui serà el candidat del PSC d’aquí a quatre anys?


El president Montilla ha anunciat que aquest és l’últim cop que es presenta a unes eleccions a president de la Generalitat. Qui serà el candidat del PSC d’aquí a quatre anys?. En la resposta a aquesta pregunta rau el perquè de l’anunci del candidat socialista.


El dia després de les eleccions en el si de la família socialista pot esclatar un procés accelerat de relleu de l’actual direcció. Amb aquest anunci, que té tonalitats d’ànim de derrota, el primer secretari dels socialistes es vol treure pressió de sobre perquè els seus sàpiguen que el seu lideratge no va per llarg –segurament no hi pot anar- però que tampoc renunciarà a dirigir el procés de transició que, a la pràctica, vol dir controlar les llistes de les eleccions municipals de l’any que ve, controlar els pactes municipals postelectorals i dirigir el procés d’elecció d’un nou líder.


S’han succeït en les últimes setmanes reunions de dirigents socialistes de mitja edat que ja han començat a moure’s per controlar el partit després de les eleccions. Són dirigents molt identificats amb el PSOE, sense manies, i amb un discurs d’allunyament i confrontació amb el nacionalisme. Montilla vol deixar hereu i testament perquè el que van aconseguir els “capitans” en el Congrés de Sitges de 1993 no tingui volta de full.


Les dues ànimes del socialisme que l’havien mantingut en la centralitat política durant 25 anys donen pas a una mutació en profunditat, a una fugida endavant no se sap encara cap a on. Els partits socialdemòcrates europeus que han entrat en crisi d’identitat a vegades han caigut en el bucle melancòlic. És el cas de França on el PS no se sap renovar i neixen alternatives d’esquerra que li roben votants (els verds i els rebels del maig del 68 passats per un curset de realisme polític i alguns anys més a l’espatlla). És curiós veure com els nostres homes i dones catalans del maig del 68 que adoraven Pasqual Maragall avui desitgen el triomf d’Artur Mas davant el menyspreu d’un socialisme administrativista que ha abandonat l’elit d’esquerres il·lustrada.

18 de novembre 2010

"Los no nacidos en Cataluña"


Falten 9 dies per les eleccions i els que no aixequen el vol en les enquestes internes han decidit explorar la frontera sempre delicada del ridícul per fer-se notar. Ja ho va deixar escrit Oscar Wilde: “del sublim al ridícul només hi ha un pas”. Fer un vídeo explicant que votar José Montilla provoca un orgasme entre en el camp de la desesperació. I altres coses que veurem i que no tenen res a veure amb la política ni la governació ni el lideratge. Per cert, com que els parlamentaris s’elegeixen en quatre circumscripcions diferents, els socialistes haurien de fer un vídeo per explicar que votar Joaquim Nadal provoca un orgasme. Però Nadal no té ni vídeo ni cartell.


Abandonem el bosc de la tonteria per endinsar-nos en un terreny més seriós. Diumenge Zapatero va participar en un míting i va demanar el vot “también a los no nacidos en Cataluña”. Dinamita sota els fonaments de cinquanta anys d’un pacte sobre la integració i el “és català tot el qui viu i treballa ( si pot) a Catalunya...”. Pobre contribució al consens sobre la cohesió social del país. O ho va fer des de la ignorància de com nosaltres hem resolt satisfactòriament el “Catalunya, un sol poble” o va assajar una nova estratègia (Zapatero no és un principiant) de gir radical del discurs del PSC: competència per la idea d’Espanya i l’espanyolitat amb el PP i Ciutadans. No és només la frase de Zapatero, és també l’acarnissament contra l’independentisme (amb qui han governar 7 anys aquí i 4 i la propina a Madrid) i el discurs d’investidura de Montilla fa quatre anys on va afirmar “Entrem en una etapa postnacional”.



Massa cops de volant i mareig per un electorat que voldria sentir propostes per sortir de la crisis. I dos dubtes: no sé si els que no han nascut a Catalunya volen que apel·lin al seu lloc de naixement per demanar-los-hi el vot (trist i desesperat) i no sé si els potencials votants, posem-hi, socialistes gironins catalanistes, se senten gaire identificats amb aquest nou partit a la recerca de personatge i espai polític.

17 de novembre 2010

Pactar amb ERC i el PP alhora?


El PSC ha recorregut a un vell recurs que li ha funcionat bé en diferents campanyes. Amb el punt de partida d’un reconeixement que CiU pot ser la força guanyadora de les eleccions del 28 de novembre, l’equip electoral ha tret l’espantall que CiU pactaria amb el PP per assolir una majoria absoluta parlamentària. Òbviament CiU treballa per aproximar-se el màxim possible a la majoria parlamentària i així no haver de dependre dels pactes postelectorals. Seria el que donaria major estabilitat a un nou govern i el faria sortir de l’empat electoral que ha travat la política catalana des de 1999. L’estratègia del PSC és antiga i coneguda. Va donar un gran resultat en les últimes eleccions generals ( “que ve el PP”) i és marca de la factoria José Zaragoza, secretari d’organització del partit.



Zaragosa per motius que encara no són ben clars (potser apartar-se d’un escenari negatiu), va passar el testimoni de la direcció de campanya a Jaume Collboni. I aquí és quan el nou director de campanya, volent innovar, ha trencat tota l’estratègia. Ara el PSC diu que CiU vol pactar amb ERC per impulsar les seves ànsies sobiranistes. Artur Mas és un bon candidat però no és pas un “crak” per fer coincidir ERC i PP en un mateix pacte. Dir que CiU vol pactar amb el PP i amb ERC li dóna a CiU una gran centralitat. Hi ha coses en les que és millor no innovar. El PSC havia d’haver mantingut la seva cançó de l’enfadós fins al final Però dimonitzar un soci amb el que comparteix tasques de govern proporciona un gran desconcert al seu electorat.



Avui el tripartit no suma en les enquestes però es tracte que la suma del tripartit sigui inferior als escons de CiU, cosa que no és tan clara. En aquest segon cas, CiU pot governar en un govern monocolor i explorant acords parlamentaris que es veuran més perfilats després de les eleccions municipals del 22 de maig de l’any que ve.

13 de novembre 2010

El vot fronterer


Demà sortirà una nova enquesta de RAC1 i el proper cap de setmana sabrem noves i últimes enquestes. Es poden publicar enquestes fins cinc dies abans de les eleccions. Cada cop faig menys cas a les adjudicacions exactes d’escons més enllà de les tendències que marquen. Però sembla que l’enquesta del CIS ha animat el inici de campanya. L’estudi demoscòpic ens informa que un 37% dels electors de les comarques gironines que tenen decidit votar, encara no han escollit partit.


De entre els indecisos, els que tenen més dubtes són antics votants d’ERC que en un 18% dubte entre votar CiU i ERC. Un 8% dels electors indecisos dubte entre votar PSC i CiU. Aquesta és la principal cartografia del vot fronterer, el que pot decantar un escó més o menys per a CiU, PSC i ERC. El vot a ERC fora de la zona metropolitana de Barcelona és un vot més nacionalista que no pas ideològic. Em refereixo al vot dels simpatitzants o militants més de base, a diferència dels dirigents. Els missatges de campanya dels republicans poden retenir més votant ideològic (i caracterològic!) que no pas de prioritat nacionalista. La campanya de vocació d’àmplia base electoral de CiU ha de voler recollir aquest vot nacionalista que havia votat ERC però que ha quedat escaldat dels governs tripartits i que s’escruixeix escoltant els missatges durament antinacionalistes de Montilla.



L’altre vot fronterer és entre PSC i CiU. Els socialistes han llançat una campanya que pot ser efectiva en zones metropolitanes però que pot restar a moltes comarques de Girona, Lleida i en menys mesura Tarragona. El votant socialista d’aquestes comarques sense ser nacionalista tampoc li agrada aquest trencament rotund amb el catalanisme. També cal valorar el desembarcament de dirigents del PSOE durant la campanya. Avui Zapatero, el president menys valorat de l’últim quart de segle, ve a donar un cop de mà. No és clar que l’efecte sigui positiu.

Superar l'empat


La política catalana es troba en una mena d’empat des de l’any 1999 que no dóna un mandat clar per un govern fort. Aquell any CiU va guanyar les eleccions, la seva última legislatura al govern. Però aquell any els socialistes van guanyar per un petit marge de vots. El 2003 i el 2006 CiU va guanyar en nombre de vots i escons però els socialistes van governar amb la formula del tripartit. Un empat que ja dura més de nou anys i que ha perjudicat la consistència del govern.


Ahir es va fer pública l’enquesta del CIS. Fins fa poc, l’enquesta de començament de campanya del CIS solia ser molt exacte però el CIS es va equivocar de ple en el resultat de les últimes eleccions europees i de les eleccions gallegues. Ara hi ha un gruix important de vots que es decidirà en funció de les aliances possibles per governar. I el que ens diu l’enquesta d’ahir és que el tripartit es queda lluny de la majoria absoluta però que els tres partits junts poden igualar el resultat de CiU. Un panorama massa difícil encara per poder tenir un govern fort i sense hipoteques.


De fet, Montilla va traçar un pla abans de l’estiu que és el que explica que s’hagi apurat tant la legislatura: intentar que PSC i ICV sumin més que CiU per fer un govern amb minoria amb una ERC que es votes a sí mateixa. (Avui aquest escenari no es dona perquè li ha fallat la dispersió de vot nacionalista cap a SI, que és el que volia) Aquest seria un govern molt dèbil però que tindria un objectiu compartit pels anteriors socis: tornar a barrar el pas a Artur Mas. Guanyar contra tres requereix la concentració de tot el vot útil per provocar l’alternança. Els 59 diputats adjudicats a CIU per l’enquesta del CIS encara no garanteixen superar l’empat i un govern fort i coherent.

11 de novembre 2010

Per un canvi a millor


Comença la campanya electoral de les novenes eleccions al Parlament des de la recuperació de la democràcia. El valor de la continuïtat. Unes eleccions centrades en buscar una solució política a un model, el Tripartit, del qual reneguen fins i tot els seus pares i autors intel·lectuals. Deu ser un cas bastant inèdit veure com en el final de la legislatura els socis d’un govern no defensen la bonança del mateix sinó que es diuen paraules gruixudes entre ells. Per cert, que ja es van dir fa quatre anys. I es va repetir el Tripartit.


Avui l’opció que Convergència i Unió assumeixi la governació del país sota la presidència d’Artur Mas és una idea que li sembla bé a una majoria dels ciutadans, més enllà de les fronteres partidistes clàssiques de CiU. Si és que en la societat líquida d’avui hi ha encara fronteres partidistes clàssiques.


I com que la societat catalana és una de les societats més democràtiques d’Europa, aquí no impera ni el fanatisme ni el vot a ulls clucs. Fins a l’últim dia no es decidirà el vot d’uns milers de ciutadans que seguiran amb atenció els quinze dies de campanya per decidir un vot crític avui encara no madurat. Sí, les campanyes electorals tornen a tenir un nou sentit en les democràcies madures i amb moltes fonts d’informació. El vot que apel·la a la intel·ligència per sortir millor del clot.

El principal enemic d’Artur Mas és l’optimisme de les enquestes. I el principal mal de cap de José Montilla és que les seves enquestes només li donen un 20% d’intenció de vot. És difícil passar de pactar amb independentistes a dir-ne tots els mals sense trencar la coherència del discurs. El SOS al PSOE pot resultar un desastre. Sequera de música en la solfa socialista. Pragmatisme, contenció i modèstia apresa en la campanya convergent.