22 de desembre 2007

Ara que s'acosten eleccions...

Eleccions a Corts Generals el 9 de març. S’acaba la vuitena legislatura del parlament espanyol. És hora de fer balanç. Quatre anys de govern socialista amb majoria relativa al parlament i amb nou president. Quasi és de manual de comportament polític habitual que després dels quatre primers anys i amb una oposició noquejada a principi de legislatura per com va administrar la informació de l’atemptat de l’11-M, l’actual president Zapatero hauria d’estar a les portes de la majoria absoluta. I no és així. Els socialistes presenten un lleuger avantatge en les enquestes però tenen part del seu votant desmobilitzat, decebut de la legislatura.

Un important i històric dirigent socialista defineix la legislatura que s’acaba així: “El president Zapatero no té columna vertebral en el seu pensament i la seva pràctica política. I això s’acaba notant”. Aquesta ha estat la legislatura de l’immediatisme atropellat. Del voluntarisme de qui arriba nou i, segurament, sense “columna vertebral en el pensament polític”. Immediatisme en la retirada de les tropes d’Irak. Gran acollida de l’opinió pública. Necessaria i aplaudida opció però també inauguració d’una etapa d’una certa excentricitat en la política exterior.

Anunci de les reformes territorials, reformes dels Estatuts “per donar estabilitat al sistema autonòmic durant 25 anys”. Notable ingenuitat. La reforma territorial neix del debat del nou Estatut català que, al seu torn, porta causa de l’ànim de rellevar el govern de CiU en l’escenari polític català per part del president Maragall. I el que varribar com un xut des del corner en el terreny de joc es va convertir en tema central de la legislatura. Els que no volien reformar van entrar en febre reformadora i els que volíem plantejar un debat en profunditat sobre l’Estat plurinacional ens vam quedar sense un diàleg sincer i en profunditat.

Anunci, i votació al Parlament!, del diàleg amb ETA per acabar amb el terrorisme. Intent fallit. Vam dir “Vostè té dret a intentar-ho i estarem al seu costat encara que fracassi”. I ha fracassat. I estem al seu costat. I hi ha hagut massa publicitat i expectativa en l’assumpte. I punt. I unitat (necessària i perduda).

La legislatura de “l’eixamplament dels drets de ciutadania”, en van dir. I les polítiques singulars i que han fet saltar el govern en les pàgines de la premsa internacional han anat per aquí. Però de les polítiques socials en profunditat que cimenten una societat posada al dia, molt poca cosa. No s’ha tingut el coratge d’afrontar, com a Alemanya, com a França, reformes en profunditat en el camp de la sanitat o de l’educació. I la política d’immigració ha estat una constant improvització. I la tan anunciada llei de dependència no té recursos econòmics (impopular però possible pujada de mig punt de l’IVA en alguns productes, per exemple). I de carreteres, trens i aeroports...inauguració d’obres ja planificades i model de gestió per impugnar i canviar.

Tot i això, Zapatero té l’avantatge del “mal menor” enfront del comportament del Partit Popular. Almenys així es veu a Catalunya. Però ni PSOE ni PP, Catalunya serà forta a Madrid amb un grup parlamentari català ampliat i solvent condicionant dia a dia un escenari de majoria relativa. Mai hi havia hagut tanta decepció cap al socialisme espanyol des de Catalunya com ara. No escric més perquè entraria en terreny electoral. I les crides electorals ja les veuran a les balles publicitàries a partir del 22 de febrer, primer dia de campanya.

El cànon digital

En l’últim dia de l’últim Ple de la legislatura, hem realitzat la votació final de la llei de la societat de la informació que ha centrat molta atenció sobre l’anomenat cobrament d’un cànon digital. Hem discutit molt sobre aquest tema en el grup. Una visió d’una societat d’individus responsables i complidors de les lleis de propietat intel.lectual hauria de fer impossible pensar en un cànon que grava a partir d’una “pressumpció de culpabilitat”. Però siguem sincers: és molt extesa la pràctica de “piratejar” música i pel.lícules d’Internet. Els creadors demanen poder continuar cobrant per continuar vivint i poder continuar creant. Als Estats Units no existeix el cànon digital. Ni als països nòrdics, de tradició calvinista. Podríem dir que el legislador amb mental.litat mediterrània ha optat per donar per fer que hi ha “pirateig” i ha optat per cobrar per avançat. Hi ha quelcom de substrat catòlic en aquest opció legislativa: pecat i perdó. Pagar i copiar. És bo aspirar a l’ideal de no copiar...però els ciutadans d'avui estan per la promiscuïtat en el consum cultural, sense gaires miraments per la fidelitat al creador. Així estan les coses avui...

Moratòria universal de la pena de mort

Fa una colla d’anys que he treballat amb organitzacions italianes de drets humans per l’aprovació en l’assemblea general de Nacions Unides d’una moratòria universal de la pena de mort en vistes a la seva abolició definitiva. Per fi el 18 de desembre Nacions Unides la va votar favorablement. Ara la pregunta és: com podrem fer que els Estats que encara tenen pena de mort en les seves legislaciosn compleixin amb la votació de Nacions Unides. És una notícia molt important que ha quedat colgada enmig de tanta informació. Caldrà molta diplomàcia i molts d’esforços per fer una realitat aquest pronunciamnet històric. Em compormeto a seguir treballant-hi.

Túnel de Bracons: el que deien i el que faran ICV i ERC

Ja s’ha acabat la perforació del túnel de Bracons i està previst que d’aquí a un any, més amunt, més avall, s’hi podrà circular. Em ve a la memòria la campanya al Parlament de Catalunya de 1995. Anava en cotxe amb en Pere Macias i recordo que en Pere, alcalde d’Olot, president de la Diputació i conseller en potència, va tenir una llarga conversa amb el president Jordi Pujol per incorporar l’obra del Túnel de Bracons al programa electoral. Ho vam aconseguir. Amb convicció però també amb un punt de torment dels garrotxins que ens sentim tan identificats amb el paisatge de la Vall d’en Bas. Ho vam aconseguir insistint molt. Recordo també que el tripartit, que acaba de complir quatre anys – 20 de desembre- va arrancar amb una oposició frontal al túnel de Bracons. I recordo les diatrives de Joan Boada o Joan Puigcercòs.
D’aquí a un any s’acabarà una obra emblemàtica del govern de CiU. D’aquí a un any circularem per una carretera més insegura del que s'havia projectat inicialment, després de les modificacions del tripartit, però que comunicarà millor les comarques gironines amb la Catalunya central. I farà nèixer l’Eix Vic-Olot-Figueres. D’aquí a un any també hi circularan aquells honorables consellers que s’hi van oposar. En aquella oposició política de Palau – que no la de la bona gent de la terra- hi va haver molt de tic carlista, de reacció contra la normal millora de la nostra connectivitat viària. Hi ha un carlisme reaccionari transvestit d’esquerra ecopija i de radicalisme de dibuixos animats.

Inauguració esquifida i a correcuita

Ja em cansa una mica parlar de Magdalena Álvarez. Va venir a inaugurar 8 quilòmetres d’autovia de la N-II fest en quatre anys. Llegeixo a la premsa, des de Madrid, que l’obra s’ha acabat amb presses i amb defectes i un ferm amb sots. Dijous a la nit, tornant de Madrid a través de l’aeroport de Barcelona, surto de l’autopista per comprovar què hi ha de cert en el que he llegit. És mitjanit del dia de tornada de l’últim Ple de la legislatura. Treball de camp, el cap no para mai. Certament hi ha sots i és fàcil que el cotxe boti la pressa és mala consellera de la feina ben feta. I no venia d’una setmana que fa decenis que esperem aquesta obra, els més de 100 quilòmetres pendents. D’aquesta urgència històrica d’inaugurar se’n sentirà a parlar. Quin nyap. Tan que va criticar amb raó els desembracaments del ministre Álvares Cascos a Girona en època electoral i ara fan el mateix. I tot per exhibir la ministra reprovada! La nit del dimarts coincidim en el sopar de l’Associació de Periodistes Parlamentaris. I diu quan li donen el premi de “flagell de l’oposició”: “Excitar a mi edad tinenen su puntito”. Frívola! A més, a mi, excitar, no m’excita, ni després del lifting.

Els trànsfugues de Castelló d'Empúries

En època de l’anterior Govern es va firmar el Pacte Antitransfuguisme i es va crear una comissió de partits per analitzar, per consens, els casos de transfuguisme i aplicar les normes que entre tots vam firmar. Algun cop he assitit a aquesta comissió en representació del meu partit i conec el consens i el rigor amb el que es treballa. La comissió del Pacte antitransfuguisme ha acordat que a Castellò d’Empúries hi ha vuit regidors trànsfugues a la llum de com es va procedir a l’elecció de l’actual alcalde. És el criteri unànim d’acord amb allò que vam signar tots els partits. Un comrpomís del que vam firmar tots els partits és expulsar els militants que la Comissió dictamini que són trànsfugues. Hi ha la regidora trànsfuga del PSC, ja expulsada, els dos del Partit Popular, partit que em consta que actuarà rectament segons el que va signar, i els tres regidors d’ERC. La direcció d’ERC no només ha decidit no complir el Pacte antitransfuguisme sinó que ha fet un comunicat de suport als edils que es van presentar per aquesta formació. Que cadascú en tregui les conclusions pertinents. Als membres de la Comissió antitransfuguisme la postura d’ERC ha creat gran perplexitat i ha generat descrèdit cap a aquesta formació. Ignorància o és allò del “som com som”?
El representant que va firmar el pacte antitranfugusime en nom d'ERc és Francesc Canet, regidor de l'Ajuntament de Figueres, diputat que ho va deixar a mitja legislatura "perquè això no està fet per mi" i candidat a les eleccions generals que venen!

D'acord amb la diputada Bonàs

Últim Ple de la legislatura. Dijous. Són les tres i encara discutim lleis. Pujo a fer un mossec i aprofito per xerrar una estona amb la diputada al Congrés d'Esquerra, Rosa Maria Bonàs, amb qui tantes hores hem compartit a les comissions d’Afers Exteriors i de Sanitat. Al cap d’una estona m’assabento que la diputada de Santa Perpètua ha escrit en el seu bloc quelcom semblant al que m’havia dit una estona abans: "ERC vota que no als pressupostos, tot s'ha de dir, amb una executiva neguitosa tot mirant cap els Pirineus i cap a les bordades de la JERC. Tot s'ha de dir, la presència de la JERC a Madrid , i dels dos nois de premsa, més habituats a escriure manifestos que notes de premsa, han influït en un discurs sectari i estripador que ha creat molts anticossos i enemics, gratuïtament". Jo no ho podria haver escrit millor.

17 de desembre 2007

Atenció psicològica als malalts de càncer

CiU proposa que la sanitat pública ofereixi atenció psicològica per als malalts de càncer i els seus familiars

He plantejat una iniciativa parlamentària perquè la sanitat pública proporcioni atenció psicològica als melalts de càncer i els seus familiars. Afortunadament, en determinats càncers, el porcentatge de curació va creixent a uns nivells esperaçadors. Però això no treu que
viure i patir un càncer és una situació traumàtica que té una expressió també psicològica. Lleigiu la notícia:

http://www.ciu.info/fitxa_noticies.php?news_ID=12310

8 quilòmetres d'autovia...més de 20 anys després!

La setmana que ve s’obriran al trànsit els 8 primers quilòmetres dels més de 100 que han de conformar el desdoblament de la N-II al seu pas per les comarques gironines. És bo que tots plegats ens en congratulem. Però que també recordem que: 1- S’han invertit 4 anys en construïr 8 quilòmetres. 2- El tram Girona sud-Aeroport fa dos anys que hauria d’estar en funcionament però han posat en ralentí les obres per inaugurar un “trosset” a tocar de les eleccions. 3- Benvingut sigui però recordem que a l’Autovia de la Plata (Cantàbria-Extremadura) inauguren 60 quilòmetres cada any. Hem passat del no res a “un xinyeuet”, que diuen les meves filles. Em fa pensar en aquell acudit: Un home li diu a la seva parella de llit: “Amor, si ... medís 5 cm més seria el Rei (del llit, de la passió...). I ella li respon: “D’acord, amor, però si medís 5 cm menys, series la Reina”. En l’eterna reivindicació de l’autovia de la N-II ens movem en aquests paràmetres paupèrrims. Fa més de vint anys que va començar el Pla d'autovies de l'Estat, en el rpimer govern socialista!

Pressupostos 2008: que compleixin la llei!

La maquinària propagandista i intoxicadora del PSC-PSOE menteix quan diu que el veto de CiU al Senat podria significar la pèrdua de 670 milions d’euros per Catalunya. Ja ens agradaria que el PSC hagués aconseguit 670 milions d’euros més per Catalunya en esmenes, però això no es cert. En el Congrés entre tots els grups parlamentaris només vàrem aconseguir incrementar les inversions de l’Estat en menys d’una tercera part d’aquella xifra i d’aquests gairebé la meitat han estat aprovats a proposta de CiU. Es més, el Grup Socialista només va ser capaç de presentar esmenes per incrementar les inversions a Catalunya per un import global de 101 milions d’euros, de manera que no cobrien ni una setena part de la inversió que l’Estat ens reconeix que falta per complir amb el que diu l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.


Ho reconeix el Ministerio- En segon lloc, la causa principal del rebuig de CiU als pressupostos de l’Estat pel 2008 al Senat és que hi falten 1.500 milions d’euros en inversions per Catalunya, 722 corresponents a l’any 2008 i 820 milions a l’any 2007. En aquests pressupostos no hi ha la dotació de 4.365,30 milions d’euros que corresponen a Catalunya, d’acord amb l’Estatut.

En els pressupostos 2008 no hi ha els 4.365 milions d’euros que defensa el Conseller Antoni Castells. Hi ha només 3.625,61 milions d’euros, és a dir falten 722 milions d’euros. I això ho diu el Ministeri d’Economia i Hisenda. Qualsevol ciutadà pot accedir a l’Informe “Económico Financiero” que acompanya als Pressupostos de l’Estat, a la web del Ministeri.
http://www.sgpg.pap.meh.es/Presup/PGE2008Proyecto/PGE-ROM/doc/3/1/N_08_S_A_1_1.PDF

En el quadre de la pàgina 289 d’aquest informe es pot llegir que les inversions de l’Estat a Catalunya no representen el 18,72%, que ens correspon d’acord amb l’Estatut, sinó el 14,9% i això ho precisa la pàgina 290 on explicita que falten 722,80 milions d’euros “de otros proyectos pendientes de determinar”, però que enlloc queden determinats en projectes específics. Aquí també pot observar-se un tractament diferencial amb Andalusia, on –a la mateixa pàgina- es pot llegir que compleixen escrupolosament amb l’Estatut d’Andalusia. El tràmit del projecte de llei en el Congrés dels Diputats no ha aportat aquests 722 milions d’euros que faltaven a Catalunya.

Incompliment de l’any anterior- En tercer lloc els Pressupostos del Congrés 2008 tampoc contemplen cap partida per a compensar la insuficient inversió de l’Estat a Catalunya durant el present exercici 2007 El Conseller Castells i el Ministre Pedro Solbes van signar fa tres mesos un acord on manifestaven que calia compensar Catalunya amb 820 milions d’euros més per inversions que havia de fer l’Estat a Catalunya l’any 2007, a fi de complir amb el que diu l’Estatut. On són? L’Estat havia de finançar aquestes inversions entre el 2008 i el 2009, però en els Pressupostos 2008 hi ha “zero” euros per aquesta compensació, tampoc va presentar el PSC cap esmena per corregir-ho.

No perillen les esmenes gironines- En definitiva, l’aparell de propaganada del PSC i el president José Montilla poden estar tranquils, aquelles esmenes que va aprovar el Congrés el mes passat per Catalunya seguiran aprovades la propera setmana. Inclòs el Castell de Montsoriu, el Teatre de Sant Feliu de Pallerols, la recuperació de la platja de S’Abanell de Blanes, l’antiga travessia de Besalú... perquè els socialistes tindran majoria absoluta per aixecar el veto amb IU i PINB i alguns diputats del Grup Mixt. Sempre i quan els diputats del PSC no es revoltin i rebutgin globalment els Pressupostos per demanar de veritat uns altres pressupostos amb més inversió per Catalunya.
N’estem tips d’aquest “talante”- No obstant això, cal que l’opinió pública sigui conscient que més enllà de la publicitat desplegada des de l’aparell del PSC, les engrunes que aporten aquests Pressupostos a Catalunya no es corresponen amb les promeses del Conseller Castells i encara menys s’ajusten al que determina l’Estatut respecte al que ha d’invertir l’Estat a Catalunya. I les lleis són per complir. L’Estatut és una llei orgànica de les Corts Generals. I fa dos anys que l’Executiu no la compleix. I del 14’9% al 18’7% del PIB català sobre el conjunt de l’espanyol i van centenars de milions d’euros. Els socialistes de la Moncloa no saben perquè hi ha malestar a Catalunya “después del Estatuto y después de las obras de la Alta velocidad”. Doncs hi ha malestar, insoferenza, perquè no hi ha res que ens emprenyi més als catalans, que ser timats, que fer passar gat per llebre. Encara que sigui amb un somriure “talanteoso”. Estic convençut que els ciutadans de Catalunya estaran agraïts que diguem les coses pel seu nom i que hagim parat els peus a aquest joc de mans d’incomplir una llei tan important com és l’Estatut.

09 de desembre 2007

La guerra de l'aigua a Girona

A vegades l’explicació d’un cas concret és més il.lustrativa que molta teoria i molta retòrica.

Quan Iniciativa per Catalunya-Verds estava a l’oposició, ara fa quatre anys que està al Govern, s’oposava frontalment a qualsevol tipus de transvessament en matèria de política hidràulica i apostava per “una nova cultura de l’aigua”.

Els fets són els següents:

El 70% del cabdal del riu Ter es transvessa a l’àrea de Barcelona. Mai, insisteixo: MAI, una part tan important del cabdal del riu Ter havia estat transvessat a l’àrea metropolitana. Els científics, que no els polítics, són els que diuen que el riu Ter pateix un empobriment alarmant de la seva flora i la seva fauna. I en la part final del riu, la Comunitat de Regants del Baix Ter es queixen que les fecundes terres de la Gola del Ter ja no són productives com abans.

Aquest increment del traspàs d’aigua del Ter a Barcelona s’ha produït amb els governs tripartits i més conretament amb Iniciativa per Catalunya-Vers dirigint el Departament de Medi Ambient. Frontal contradicció entre les paraules d’abans i els fets d’ara.

No vull dir amb això que sigui contrari a connectar en xarxa les conques hidrogràfiques. El que fou conseller de Medi Ambient, Salvador Milà, va arribar a afirmar que “s’oposava absolutament” als transvessaments de conques.

Vull dir que sóc partidari dels transvessaments entre l’Europa humida i l’Europa seca. I que fa anys que hem proposat el transvessament d’aigua del Roine que afavoriria a Barcelona i a Girona i també, solidàriament, a les Terres de l’Ebre. Aquest és un projecte que el govern tripartit ha abandonat amb gran miopia.

Però “la nova cultura de l’aigua” sembla que és el “fer el contrari del que es diu sense que es noti per continuar dient el que hem dit”.

Només així s’entén que el regidor d’Iniciativa per Catalunya-Vers a l’Ajuntament de Girona, Enric Pardo, anuncïi “restriccions de subministrament d’aigua de quatre hores cada dia” en el terme municipal de Girona a partir del mes de gener. I només així s’entén que s’hagi organitzat un gran “debat” de dimensions provincianes sobre la pista nadalenca de patinatge de gel que s’ha instal.lat a Girona. Perquè l’aigua gastada per la pista de gel deu anar “contra una nova cultura de l’aigua”.

Resumint: estic a favor del transvessament del Roine, estic absolutament a favor de reduir el transvasament del Ter a l’àrea metropolitana de Barcelona, estic a favor de tenir aigua corrent les 24 hores del dia i estic a favor de la pista de gel perquè tothom pugui patinar i caure de cul com vulgui.
Estic en contra del mesianisme d’Iniciativa per Catalunya-Verds que predica “una nova cultura de l’aigua” i que ha autoritzat que el Ter sigui literalment “xuclat” amb greus consecuències mediambientals. Coherència entre les paraules i els fets!

08 de desembre 2007

Parlem d'educació

Sebastià Sorribas és, encara ara, un dels autors més llegits a les escoles catalanes. La seva obra més coneguda, “El zoo d’en Pitus” ha venut més de 300.000 exemplars des de la seva primera edició fa més de 40 anys. Tot un best-seller abans que la globalització arribés a la literatura juvenil. Aquests dies que tant parlem sobre l’estat de l’educació no és sobrer recordar l’esperit cívic i de solidaritat que es respirava en tota la seva obra. Hi ha una generació, la meva, que vam ser educats en aquella escola. Ara el president Zapatero imputa el baix nivell de l’educació al nivell educatiu de les famílies. Però és que els escolars d’avui són fills dels escolars de la Logse, els de la reforma educativa de Felipe González! Si hem de parlar d’educació, hem de parlar de moltes més coses. De valors, de cultura de l’esforç...i de no fomentar l’immediatisme entre els infants. L’immediatisme entès com “fer el que em ve de gust sempre” perquè hem d’educar ensenyant que en la civilitat i en l’educació no es pot fer “sempre el que em ve de gust sempre”. I això ha estat fomentat així en els últims anys.

Carles Gasòliba

En Carles Gasòliba ha anunciat que deixarà la política activa al final de la legislatura després d’haver estat diputat a Corts, Eurodiputat de 1987 al 2004 i senador en aquesta legislatura a més de president del patronat català Pro-Europa. En Carles és un home clau en la difusió de l’europeisme i del liberalisme a Catalunya. Sóc privilegiat testimoni de la gran professionalitat i prestigi d’en Carles en cercles polítics i econòmics europeus. Un actiu per la vida política de Catalunya i per Convergència. Si les resolucions dels Congressos del Partit Liberal Europeu o de la Internacional Liberal – de la qual n’és vicepresident- sempre tenen paraules de consideració cap al nostre país i si tenim tants bons amics en el camp internacional, és per la sostinguda activitat d’en Gasòliba. En Carles es retira de la política activa als 62 anys – quelcom molt comú aquí i molt estrany a països amb llarga tradició democràtica- amb el cap ple de nous projectes i idees. Uns quants continuarem necessitant els seus consells i el seu mestratge. Jo en sóc un.

Llei de dependència: paraules i cap fet

Pere Tubert, president de Mifas (Minusvàlids Físics Associats) a les comarques gironines és un lluitador nat en el camp social que es caracteritza per dir les coses pel seu nom i no mossegar-se mai la llengua. Cap partit ha quedat resguardat de les consideracions fonamentades d’en Tubert. Aquesta setmana, en declaracions a la cadena SER, el president de Mifas ha denunciat que ningú ha cobrat ni ha rebut els serveis de l’anomenada Llei de dependència, en vigor des de l’1 de gener de 2007. Aleshores vam criticar aquesta llei i no hi vam votar a favor per dos motius: no preveia el finançament dels nous serveis i era clarament contrària a les competències de la Generalitat en serveis socials, i més després de l’entrada en vigor del nou Estatut. En Pere Tubert també ha anunciat que Mifas ha presentat dotze recursos contra la norma per casos de persones que pateixen discapacitats molt severes i, en canvi, se’ls han reconegut dependències menors. Ja és ben miserable que una persona que fa anys que té una situació de minusvalia només hagi aconseguit un paper amb segell oficial per solemnitzar la seva circumstància. La idea de la llei és bona: ajudar als dependents i els seus familiars. Però va mancar el coratge d’afrontar de cara el seu finançament – mig punt més d’IVA en determinats productes, per exemple, com a Alemanya- i va sobrar molta propaganda que, un any després, és insultant.

Un intent de deconstruir el pont

Devia ser la primavera del 2005 quan el grup socialista va presentar una iniciativa a la Comissió d’Exteriors del Congrés perquè el 9 de maig, dia d’Europa, fos festiu. La proposta europeista la impulsava Rafael Estrella, tants anys diputat relacionat amb Exteriors i avui ambaixador a Buenos Aires. Li vaig dir que europeistes convençuts com som no ens semblava cap mala idea. Però com que els dies festius al llarg de l’any són els que són, la pregunta pragmàtica es va imposar: “I quin dia festiu actual es disposa a carregar-se l’actual majoria relativa socialista?” Em va dir que el 8 de desembre, dia de la Immaculada Concepció. Aquell socialisme europeista de nova generació estava a punt d’afrontar la desconstrucció del pont més fabulós sobre les aigües del calendari laboral. En les files socialistes van sorgir, espontàniament, devots “marianistes” partidaris del dogma, d’ara fa 150 anys, de la Immaculada Concepció. Europa ve es mereix un commemoració però els ponts laborals de la tardor ningú els va voler tocar, ni els de les files de Gaspar Llamazares.

Interpretar el català emprenyat

“Allò que interessa”- La manifestació de l’1 de desembre va deixar amb el cul a l’aire al PSC i la resta de forces que creuen que això de la identitat catalana no interessa a ningú. Curiosament, la gent no es va manifestar per allò que “realment preocupa la gent” sinó “per allò que no preocupa ningú”: trens i tantes coses pràctiques. La gent va demostrar que no és possible deslligar una cosa de l’altre. Els socialistes que diuen que ha de “caure la crosta nacionalista” i que s’ha de parlar d’allò que interessa la gent no deuen saber com afrontar la situació. Aquella no era una manifestació per la independència de Catalunya però a base de publicar tantes tonteries en la premsa de Madrid i fer declaracions de menyspreu poden convertir en catalans emprenyats i desafectes els que van anar a reclamar un programa de modernitat: que els trens arribin a l’hora.


Interpretar- Dilluns el diari El País es va despatxar amb una editorial terriblement crítica contra la manifestació del dia 1 de desembre on confonia moltes coses, atribuïa el gruix de la manifestació a la mobilització de tres partits polítics i criticava durament a el president Jordi Pujol. S’equivocaven molt en el diagnòstic. Van ser nombroses les representacions de partits però molt més la de ciutadans que es van manifestar no pas al crit i la consigna de cap partit sinó tips de la situació de les infraestructures a Catalunya, i de tantes altres coses. Un malestar difús, ben viu, i ben poc instrumentalitzable políticament. Però no ho veien pas així els editorialistes de El País. Els mateixos que criticaven durament Jordi Pujol per acabar recordant-li la frase del president Josep Tarradellas: “El pitjor que es pot fer en política és el ridícul”. Vaja, que li deien que feia el ridícul manifestant-se. Vaja, que deien que feien el ridícul tots els que dèiem que n’estem tips. Els italians tenen la paraula justa : insoferenza, que vol dir quelcom semblant a “ja no puc més!”. Començo a pensar que la situació actual passarà una certa factura al socialisme en les eleccions generals. Per tot el que no funciona i per reaccions prepotents com les de la ministra Magdalena Álvarez –que serà reprovada pel Senat el 20 de desembre- o per editorial xulesques com aquesta.

30 de novembre 2007

La reprovació

Dimarts la ministra de Foment Magdalena Álvarez es va salvar de la reprovació del Congrés per tres vots. Pels péls. La setmana que ve serà reprovada pel Senat. Acabarà la legislatura sense la confiança d’una de les dues cambres de les Corts Generals. Si ERC hagués tingut tots els seus diputats a l’hemicicle per votar, el PSOE només hauria guanyat gràcies als dos vots dels trànsfugues. Per què el diputat Joan Puig, d’ERC, a l’hora de votar la reprovació de la ministra de Foment, era a Girona a l’acte de presentació de la llei de serveis socials del Parlament català que va fer la consellera de Benestar Social, Carme Capdevila, d’ERC, a l’Auditori de la Caixa de Girona, en lloc de ser al seu escó del Congrés?

La síndroma Euskadiko Ezkerra

Més enllà d’eficàcia i visibilitat o ineficàcia i invisibilitat del nacionalisme català en la política espanyola.
En el Congrés dels Diputats fa ben pocs dies que hem votat el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat pel 2008. Amb aquesta votació ha començat el temps de descompte d’una legislatura que s’esgota. I en aquesta votació s’ha mostrat en tota la seva eloqüència el paper decreixent d’ERC en la política espanyola: no han influït en res en el debat, no han aconseguit col·locar cap esmena. CiU i ICV, dues formacions que continuem considerant aquests uns mals pressupostos per a Catalunya, hem aconseguit introduir esmenes per valor de 240 milions d’euros. I encara falta el tràmit del Senat.
Serveixi aquest botó de mostra del balanç del paper del Grup Parlamentari d’ERC en el Congrés dels Diputats. Fa quasi quatre anys va irrompre amb força un nou grup parlamentari català que ens anunciava una nova manera de fer les coses a Madrid: van votar a favor la investidura del president Rodríguez-Zapatero, cosa que no va fer CiU, i van anunciar la seva altíssima confiança en el federalisme hispànic del PSOE. Volien canviar Espanya a la seva manera: “Som com som”.Quatre anys després l’estratègia de l’independentisme explícit i esfèric – “falta pit i collons” deia l’ara conseller Josep Huguet en una elaboració estratègica acurada- s’ha desfet com un terròs de sucre. Com a mínim han pres nota del potent aparell del poder de l’Estat però aquest aparell els ha driblat i els ha fet ballar per un peu. El vicepresident Pedro Solbes diu: “ERC és el soci parlamentari que m’ha sortit més barat en els meus anys de ministre”.Ho escric amb insatisfacció. Hauria estat molt millor multiplicar l’eficàcia i la influència de partits catalans a Madrid. Però no ha estat així. No n’hi ha prou amb el verb estrafet. Calen fets i no paraules. Cal capacitat i eficàcia en la negociació i cal saber quin terreny es trepitja. Ho escric amb insatisfacció: ERC ha navegat sense nord i fortament condicionada pel pacte tripartit. Pacte que, deien, havia de servir per “arrossegar” el socialisme cap a posicions sobiranistes. Els resultats estan a la vista: Montilla diu que hem de superar el “dilema Catalunya-Espanya”. Us en recordeu d’Euskadiko Ezkerra? Aquell partit que venint de l’independentisme basc es va acabar fusionant amb el Partit Socialista d’Euskadi? Cada dia més ERC em fa pensar amb Euskadiko Ezkerra. Aquests anys han servit per constatar que l’ERC de govern poques lliçons pot donar a la manera d’actuar de CiU. Els comptadors estan a zero: dues maneres diferents de servir Catalunya. D’aquí a uns mesos els ciutadans valoraran quina serveix amb més eficàcia el país.

L'obra de la Seu: la N-II a les comarques de Girona

Un usuari diari de la N-II em demana com pot ser que les obres del tram Girona-Aeroport s’eternitzin i estiguin tan mal senyalitzades. Li dic que segons el contracte fa dos anys que s’haurien d’haver acabat i que crec que retrassen les obres per inaugurar el mini-tram al final de la legislatura, tallant just. No pot ser!, em diu. Sí, pot ser, li dic. La contribució al desdoblament de la N-II d’aquesta legislatura...

Una greu responsabilitat


La ministra Magdalena Álvarez va assistir divendres a la calada del túnel dels Pirineus del tram internacional Figueres-Perpinyà de la línia del TGV. Diversos mitjans de comunicació van posar, finalment, l’interès informatiu en allò que vinc denunciant des de fa molt temps: el tram internacional estarà acabat el febrer de 2009 (contracte en mà) i no passaran trens d’alta velocitat per aquelles vies fins el 2012 ( en el millor dels casos). El contracte és ben explícit: com que ens trobem davant d’una concessió administrativa de construcció i explotació d’una obra per part d’una UTE d’empreses privades, l’Estat haurà de pagar el peatge hi passin o no hi passin trens. Com a mínim, 60.000 euros al mes, des de febrer de 2009. Greu responsabilitat política que se suma als molts motius per demanar la dimissió de la ministra menys valorada del Govern, ben “partiá” i ben “doblá”. Responsabilitat a la qual s’haurà de fer front amb els diners de tots, amb els diners de la hisenda pública. Els motius per a la irritació en matèria d’infrastructures no queden circumscrits al Baix Llobregat. Afecten de ple a les comarques gironines, amb l’abandonament de les carreteres i amb el nyap de trams acabats i trams pendents del TGV. Quina administració més pèssima d’una gran obra que no podien planificar pitjor! Dimarts el Congrés votarà la seva reprovació. EL PSOE necessita els vots del PNB . D’aquí a dues setmanes serà reprovada pel Senat. Una ministra sense la confiança de la majoria de les cambres. Només amb al confiança del president Zapatero, que es fa responsable directe de les irresponsabilitats.

08 de novembre 2007

Autovies a Girona: a la cua.


El mateix dimecres a la nit, interpel·lo a la ministra de Foment, que aquelles hores ja estava un pèl masegada per la tarda ferroviària, sobre la manca de voluntat política del Govern per construir autovies a les comarques de Girona. Convé insistir: la demarcació amb menys quilòmetres d’autovia de l’Estat. El primer quilòmetre es va inaugurar el 2002 i des d’aleshores el ritme de construcció és de 2’42 quilòmetres per any. Respon amb dades que falten a la veritat. Com dir que tot el que es va a la N-II ho ha iniciat el govern actual. Ho fa amb aquest punt de fatxenderia i supèrbia que la caracteritza des del primer dia. L’abril passat va dir que es mereixia que Barcelona li fes un monument per l’arribada de l’Alta Velocitat. Quin sarcasme! Aleshores i més ara. Arrant de la seva frase li dic que no es mereix que Girona li faci un monument. Em respon sobrada: “Ni falta que me hace”. Però, ben mirat, la ministra Álvarez, braços en creu, motlle de ferro, seria una bona peça per col·locar sobre el Rolls Royce del Museu Dalí. El títol de l’obra refeta podria ser “L’anunciació de l’Alta Velocitat”. Que fa vint anys que esperem. Quin llastre pel govern. Però el socialisme andalús, poder fàctic de primer ordre, fa valer el seu pes.

Trens: el gran forat


Dimecres passat va ser un dia espès d’informació política i judicial. Aquell mateix dia el Congrés va votar, en primera lectura, l’anomenada llei de la memòria històrica i, a la tarda, es va discutir llargament, cinc hores i escaig, sobre el col·lapse de trens i l’aturada de les obres de l’Alta Velocitat a la seva arribada a Barcelona. És el primer cop en la legislatura que en el debat parlamentari es produeix un tots contra el govern. El president Rodríguez-Zapatero estava incòmode i despullat d’arguments en la defensa. Cap baix i de mal humor. L’humor català pot fer vascular encara més un resultat ajustat a favor dels socialistes, que és el que avui, diuen els ben informats, donarien les urnes. Malament rai quan en el debat del gran nyap de l’Alta Velocitat el socialisme s’ha de defensar parlant de la guerra de l’Iraq i del Prestige i dels governs de CiU a la Generalitat. Malament tant mirar pel retrovisor perquè no agafaran la següent curva i tiraran tot recta, cap a la crua realitat d’una legislatura perduda en tants i tants camps. Sobrada de gesticulació i partidismes, mancada d’ambició en els camps econòmics i socials. Socials de veritat.

Recordant la guerra dels tres dies


El 31 d’octubre fou llegida la sentència sobre els atemptats terroristes de l’11 de març de 2004. La justícia de l’Estat espanyol és la primera de tot el món que dicta sentència contra una organització terrorista yihadista. Aquest fet ha estat seguit amb expectació i àmplia cobertura per la premsa internacional. Els atemptats de l’11 de setembre de 2001, els que inauguraren l’actual era del terrorisme internacional yihadista, no tenen, per exemple, una sentència perquè ni les proves reunides ni el nombre d’acusats són complerts.

Estem davant d’una sentència d’unes 600 pàgines que com a document jurídic està molt ben fonamentat i que com a peça quasi literària de descripció dels fets està molt ben redactada. Es pot llegir fàcilment per Internet. No he llegit el contingut sencer però si que hi he dedicat unes bones estones d’aquest pont. És un fet rellevant esclarir els atemptats de fa tres anys i mig. Però en la societat de l’actualitat informativa plana, faltada de fons d’armari i de perspectiva, la sentència ha quedat ràpidament emmascarada per les lamentables reaccions i maniobres polítiques. Les sentències s’acaten. I punt. I es recorren, si es pot i es vol. I es comenten molt ponderadament.

Però aquesta sentència no s’està mesurant i valorant com un acte de justícia sinó des de l’òptica de raons polítiques de partit. D’alguns partits. Com a acte de justícia, no hem sentit cap retret ni al text ni al tribunal ni al ponent. Ni un. Però com a raó de valoració partidista es comencen a sentir veus, declaracions i contradeclaracions que comencen a prendre el nivell dels penosos aconteixements de la jornada del 12 i 13 de març de 2004. Fou la guerra dels tres dies. Quan uns i altres (PSOE i PP) en volien treure un rèdit polític immediat. I jugant amb foc el Partit Popular va transitar del govern a l’oposició. Però això ja està ventilat a les urnes. Però sobre aquest moment i aquest tema de debat la política espanyola tornarà recurrentment. Alguns ho voldran allargar fins a les eleccions del 9 de març de 2008. Uns per recordar les mentides i la simulació del govern. Els altres per aprofundir en la tocada teoria conspirativa. Lamentable.

I hi ha irresponsabilitat per les dues parts. És cert que Mariano Rajoy va obrir el foc prometent el recolzament a “qualsevol altres investigació” tot deixant a l’aire una sensació d’insuficiència. Objectiu: convèncer i mobilitzar el seu electorat. Però també és cert que la resposta del govern a través del ministre Alfredo Pérez-Rubalcaba i del PSOE a través de José Blanco han estat d’una duresa desproporcionada i poc lògica entre els que tenen el poder i la responsabilitat d’asserenar l’ambient.

El ministre Pérez-Rubalcaba compareixerà el proper dimarts davant la Comissió d’Interior del Congrés per valorar la sentència judicial i donar compte i informació de la lluita antiterrorista. El poder executiu valorant en la seu del poder legislatiu una sentència del poder judicial. I amb debat polític posterior. Lamentable. Objectiu del govern: alimentar un estat de l’opinió com el que el va ajudar a aconseguir el poder el 2004. Però així es pot arribar a mantenir el poder però no pas construir el futur.

27 d’octubre 2007

Els forats d'una urgència que fa vint anys que espera

La Ministra de Foment fa setmanes que hauria d’haver presentat la seva dimissió. No només no ho fa sinó que li posa difícil al president del Govern espanyol, José Luís Rodríguez-Zapatero, perquè la cesi. Ahir encara va tornar a anunciar que no dimitia després del gran nyap de les obres accelerades per l’arribada de l’Alta Velocitat a l’estació de Sants de Barcelona el 21 de desembre. Ha dit que no dimitia i ha anunciat que no es rescindeix el contracte a l’empresa adjudicatària de l’obra, OHL. Aquest segon punt em sembla una rectificació correcta perquè només es pot rescindir un contracte després de la incoació i resolució d’un expedient, cosa que no s’ha produït. Però la temptació populista de carregar ràpidament responsabilitats a tercers ha existit. Amb una forta pressió del Govern de la Generalitat. El constructor podria tenir les seves responsabilitats. S’han de demostrar. Però queda clar que hi ha una responsabilitat de supervisió, in vigilando, de l’Administració. Podríem acabar la legislatura amb una Comissió d’Investigació al Congrés dels Diputats sobre el col·lapse de les infrastructures a Catalunya. El Ministeri de Foment s’ha dedicat a menar la pressa per complir el que diuen les, avui, patètiques tanques publicitàries que hi ha al voltant de Barcelona: “En diciembre la Alta Velocidad llega a Barcelona”. Per cert, quan ha costat aquesta campanya publicitària contraria a la llei de publicitat institucional que va impulsar l’executiu socialista?

Pressupostos i les comarques de Girona

Dimecres el Congrés va discutir i votar les sis esmenes a la totalitat als Pressupostos Generals de l’Estat. Mai, en democràcia, tants grups s’havien oposat a un projecte de pressupostos. El Govern va salvar el tràmit pels pèls. Amb els vots del PNB – la via basca: convoquen un referèndum per l’octubre de 2008 i acorden el cupo basc i voten els pressupostos tot en un mes- i uns pocs vots del Grup Mixt. Entre els quals, dos vots de diputats trànsfugues: un exPP i un exCC. Quina manera més apurada d’acabar la legislatura! Ara comença el debat de les esmenes, una a una. El meu grup n’ha presentat més de 550. Entre elles, més de 150 territorials referides a l’increment d’inversió a les comarques gironines. Proposem 253 milions més d’euros en inversió directe per les comarques gironines. Els comptes d’aquest any tenen caiguda lliure de xifres en carreteres i inversió en costes. Només ho compensa les obres de l’Alta Velocitat. Però les obres de l’Alta Velocitat acaben de ser suspeses a Barcelona i el nyap és descomunal, còsmic, lamentable, penós. Girona l’any 2008 es mereix més en obres diferents a la vascil.lant Alta Velocitat.

Cops de cadira!

Dissabte es va inaugurar la 46ena Fira de Mostres de Girona. El protocol a la sala d’actes de la Fira de Girona sol ser una cursa a la cerca de cadires cada any. M’instal·lo a la tercera fila, al costat del periodista Eduard Cid, que n’ha vist passar de tots colors i ens veurà passar a uns quants més. En aquests actes a vegades hi ha els “cops de colze” per quedar ben situats. L’efímer d’una foto! El protocol ho resolt tot i si el protocol no ho resolt, millor deixar-ho córrer. Quedo esparverat perquè observo com amb rapidesa i un gest enèrgic es produeix no pas un cop de colze sinó un cop de cadira. A la segona fila hi ha una dona que, abruptament, demana als de primera fila espai i fot un cop de cul i ja la veieu instal·lada, ella i cadira, de la segona a la primera fila. Cops de cadira! No hi havia vist mai. Em diuen que és una nova responsable de sanitat. Que vagi en compte de no fer mal a ningú amb aquesta febre de fotre cops de cadira.

Sobre l'anomenada llei de la memòria històrica


Dimecres que ve el Congrés dels Diputats votarà l’anomenada llei de la memòria històrica abans de ser enviada al Senat. N’he estat ponent i és un tema en el que m’he endinsat durant els últims dos anys. La pregunta és: trenta anys després, es podia fer un pas endavant per avançar en el pacte d’amnèsia selectiva i desmemòria que va suposar la Transició? La resposta és sí. Però s’havia de fer per consens i sense frontismes. S’ha fet molt malament. I amb una llei de 22 articles que haurien pogut ser un parell de Reials Decrets – compensacions econòmiques als represaliats i procediment per l’obertura de fosses comunes- i poca cosa més. Ha faltat coratge per afrontar els fets, tots ells, de cara i amb una visió de conjunt. O potser el moment encara no és prou madur. Aquesta llei només valia la pena si el partit conservador repudiava definitivament el franquisme i els partits de tradició republicana reconeixien les arbitrarietats no sempre democràtiques que es van produir en la zona del govern legítim que va patir un cop d’Estat. Començant pels grups de suposats “descontrolats” que van actuar a Catalunya del juliol de 1936 a maig de 1937. És indispensable conèixer el recent llibre del banyolí Miquel Mir editat per Planeta sobre aquest assumpte. I la molta documentació més que ens anirà proporcionant en forma d’investigació històrica i que donarà més llum sobre aquell moment. Moment desgraciat, fratricida. I una reflexió necessària, també, sobre la "tercera Espanya", aquella que, fidel a la República, va ser menystinguda i perseguida per un i per altres. D'aquest tercre espai en sabem moltes tradicions familiars catalanes. Setanta anys després, ha quedat clar que no hi ha hagut l’altura suficient per fer les coses ben fetes. Quasi tots els col·lectius interessats n’han sortit descontents d’aquesta llei. Convé una reflexió en profunditat. Que no s’ha fet. Que no l’ha fet el president del Govern, impulsor de la llei i autor del preàmbul inicial. Estic content d’algunes modificacions que hem introduït. Llàstima que sigui, un cop més, un mal moment per als matisos.

Comunitat pluriregional!

Dimarts votarem el nou Estatut de Castella-Lleó. L’últim de la legislatura. I avui el Partit Popular vota preceptes que té impugnats en l’Estatut català. Els lleonesos reivindicaven la seva identitat diferenciada dels castellans. En una reunió de la ponència, els portaveus del PSOE i el PP es miren als ulls com dient “Ho proposem?” “Què us semblaria comunitat pluriregional per satisfer als de Lleó?”. Esparverament. Cantonalisme? Vostès mateixos. Però perquè no ens deixen que afirmem que el Parlament, per àmplia majoria, reconeix Catalunya com a nació? En la legislatura del “pluriplural”, uns han menat erràtics el debat territorial i els altres han dit barrabassades de les que es desdiran, espero, algun dia.

14 d’octubre 2007

Postal de Xile


Escric aquestes ratlles des de Xile, on he viatjat per assistir al vuitè Foro de Biarritz que és una gran trobada anual de polítics, empresaris i altres representants de la societat civil europea i llatinoamericana amb l’objectiu de millorar la cooperació i el desenvolupament entre les dues regions del planeta. Represento a l’Artur Mas en una sessió del Foro, atès que ell ha hagut d’estar a Frankfurt els mateixos dies. També m’incorporo a la “Red del Foro de Biarritz” que agrupa a polítics dels dos continents i que presideix Patricio Alwyn, el primer president democràtic de Xile després de la dictadura de Pinochet. Alwyn, amb 87 anys, és un home d’una gran lucidesa, actiu i ple d’iniciatives i estimat en el seu país.

En el conjunt dels països d’Amèrica Central i del Sud les economies creixen a un ritme anual del 5% sostingut. Una bona dada. El país més ben preparat és Xile, sens dubte, que si fes frontera amb qualsevol país de la Unió Europea avui en seria un membre sense discussió. Però Xile és aquesta llarga i escuàlida columna de terra de més de 5.000 quilòmetres de longitud i poques decenes de quilòmetres d’amplada. Un país definit, naturalment, per la portentosa cadena dels Andes, que són unes muntanyes d’una bellesa magnètica, repetida, omnipresent en tot el paisatge de la terra que va dels deserts del nord a la serena i àmplia Patagònia, terra de nova frontera, terra de conquesta, terra d’història nova recent –uns 150 anys- sobre les formes de vida mil.lenàries dels Mapatxes.

Per què, doncs, en una zona de creixement econòmic sostingut reneix, per zones, el populisme? Hi ha diverses explicacions. Segurament la més rellevant és que l’existència de recursos naturals, especialment el petroli a Veneçuela, és l’arma de totes les discòrdies i la bitlletera que permet polítiques clientelars, curtplacistes i demagògiques. L’expresident del Perú, Alejandro Toledo, el primer indígene que fou president d’un país sudamericà i un dels més lúcids del club d’expresidents sosté que la falta d’una inversió en profunditat en educació i el fet que el creixement econòmic no arriba als sectors més pobres és el caldo de cultiu pel populisme. Toledo, un home, literalment, nascut en la miseria material, segons diu ell, ara és un professor de Harward amb receptes assenyades i allunyades de l’autocomplaença. Em convida a col.laborar amb les seves iniciatives però li dic que, de moment, les eleccions són a la cantonada. I ell entén aquest argument. Aquesta profitosa trobada també ha servit per descobrir que Carlos Mesa, expresident de Bolívia, té un fill vivint i treballant a Girona.

Per la part europea, a més de molts francesos – la iniciativa va nèixer de l’alcalde de Biarritz-, comparteixo tres dies de convivència i conversa amb el lehendakari Juan José Ibarretxe. Estem junts quan s’assabenta de l’atemptat de Bilbao. M’explica els seus plans i el seu projecte. Com sempre, els respecto i aprecio la seva honetedat. Però em manca trobar convenciment en mi mateix a l’hora d’apreciar l’oportunitat de plantejar la consulta popular just ara.

La presidenta Michel Bachelet – que passa hores baixes en la seva valoració política per una greu crisi en els transports- ens obra les portes del Palau de la Moneda. Un edifici auster, molt auster. I carregat d’història. Els polítics xilens van aprendre del passat i per això des de 1990 funciona un “concertació” política que abarca des de democratacristians – que han proporcionat els presidents Alwyn i Eduardo Frei- fins a socialistes – que ha proporcionat els presidents Ricardo Lagos i Michel Bachelet- i altres partits intermitjos. El “pinochetisme” polític a cara descoberta i sense renunciar al passat té un pes polític significatiu que, en bona mesura, ha donat sentit i cohessió a la “Concertación”. Però la coalició portarà, al final del mandat, dinou anys al poder, i no es descarta un moviment de blocs electorals. Convé anotar la figura de Soledad Alvear, nova líder de la Democràcia Cristiana xilena i dona amb contingudes però sòlides aspiracions presidencials.

I podria continuar escrivint sobre Xile...amb alguns versos de Pablo Neruda i alguns detalls de la seva residència-museu a Isla Negra, tota ella una poesia, o de la Patagònia inmensa i alliberadora de l’esperit en la seva autenticitat i simplicitat social y grandesa geogràfica. Des de Puerto Montt – la terra que fa 150 anys va veure arribar uns colons alemanys que encara avui tenen una forta presència social- i Puerto Varas – elegant i senyora- cap al sud. I cap a les muntanyes dels Andes. Començant per Petrohué, un paisatge i unes geografia que predisposen a un estat de la ment de repòs i serenitat. I des de la srenitat arriben trucades i correus electrònics i notícies. El món, definitivament, se’ns ha fet més petit, més abastable.

Per això he continuat treballant des del despatx mòbil. La distància geogràfica, però, tal vegada ajuda a separar el gra de la palla d’aquesta societat que ens proporciona tants flaixos d’informació cada dia. Els fets que considero més rellevants de la setmana són uns pocs. El Tribunal Constitucional arriba a uns graus de politització – i, per tant de degradació molt preocupants- amb la recusació del Govern contra dos magistrats – que és el que havia de fer en pura defensa reactiva. Llegeixo que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’ocuparà de la denúncia d’un gironí contra el secretari general d’Esquerra per haver exhibit en públic uns correus electrònics lògicament privats. Un assumpte èticament i jurídicament molt rellevant, i reprobable, i que pot provocar jurisprudència. El Congrés dels Estats Units ha condemnat el “genocidi” armeni de 1915. Ho han fet amb tot el fonament del món! Tot i que les relacions internacionals entre els Estats Units i Turquia se’n resenteixin. I finalment, resto parat pel poc inetrès que ha suscitat l’informe de l’organ regulador de l’energia, la Comissió de l’Energia, sobre les greus apagades del juliol a Barcelona. L’informe és acussació de responsabilitats sense pal.liatius cap a Endesa i, especialment, Red Elèctrica. Però en aquesta societat del fast-food informatiu sembla que això ja queda molt lluny. Però és molt més important aquesta acusació formal que els reportatges sobre menjar podrit que ens va servir Tv3 tot l’estiu. Crònica social, en deien, per distreure les responsabilitats. El senyor Manuel Pizarro – ara ja un expresident de la fosa Endesa- home de verb agut i enverinat, va anar en ple estiu a donar una “lliçò de modals” als diputats del Parlament. Ara la raó li ha estat treta. Però aquest país ferit en la seva autoestima, que la té baixa, no ha tingut ni forces de flaquesa per pasar-li la mà per la cara. Què ens falta? Lideratge. Escala de valors i prioritats en el govern.


Al con sud arriba la primavera mentre aquesta postal navega, fulminant, per la xarxa i jo ja torno a estar a la tardor que esclata. Sant Lluc, la Fira d’Olot, és dijous que ve.

01 d’octubre 2007

Els Pressupostos de l’Estat i Girona. Podem ser tan mesells?


Mesell-a adj. Que no se sent dels cops (diccionari de l’Enciclopedia Catalana)

El projecte de Pressupostos Generals de l’Estat pel 2008 que aquesta setmana han entrat al registre del Congrés dels Diputats són els pitjors per a les comarques gironines dels quatre anys de govern socialista. Més dolents per Girona respecte a anys anteriors i dolents, molt dolents, si els comparem amb l’esforç inversor a altres parts de l’Estat espanyol. Em proposo argumentar-ho:


Girona, la gran descuidada- En el gran mapa a la seu del PSOE de diputats que ballen província a província de cares a les eleccions generals de març de 2008, la província de Girona té una xifra fixa des de 1982: dos diputats per engruixir el grup parlamentari del PSOE. Amb bons o molts resultats, els dos diputats són fàcils. I la resposta inversora de l’Estat a les comarques gironines insultant. Som la demarcació amb menys quilòmetres d’autovia de l’Estat. El primer quilòmetre d’autovia de l’Estat va ser inaugurat el juliol de 2002 i el ritme de construcció de nous quilòmetres d’autovia des de 2002 fins a 2007 és de 2’42 quilòmetres per any. Les obres de la N-II s’eternitzen i s’adjudiquen en minitrams. Les obres de Fornells de la Selva- Aeroport porten un retard de tres anys. Sembla clar que hi ha interessos per fer les obres de la N-II al relantí, molt al relantí. I cap impuls per tirar endavant nous trams. Queda ben clar que baixen les partides pressupostàries destinades als trams que s’han de començar: Maçanet de la Selva-Tordera i Girona-frontera francesa. Amb la planificació actual de l’executiu socialista, el desdoblament Girona-frontera francesa estria acabat el 2017! Però el projecte Girona-frontera francesa es repeteix en el pressupostos de l’Estat amb el mateix concepte i en la mateixa situació administrativa (el de Projecte Constructiu) des del 2000! Vuit anys arrossegant-se pels pressupostos sense cap impuls ni avanç!



Baixen les inversions- Fins i tot amb la notable injecció pressupostària del Tren d’Alta Velocitat, baixen les inversions de l’Estat a les comarques gironines. En carreteres, concretament, passant de 54.846,60 a 42.170,44 milers d’euros, una caiguda del 23’12%. I el conjunt de la baixada es important però menor perquè queda “maquillada” per les partides del TAV. No podem dir que el TAV sigui una obra territorialitzable a una província. Perquè el TAV no es construeix per anar d’Hostalric a la Jonquera sinó per anar en Alta Velocitat de Sevilla a Bucarest. Pugen les inversions a l’aeroport de Girona (que experimenta un creixement importantíssim i ja es el segon de Catalunya) i en cap altre apartat. Operadora Renfe invertirà 0 euros a Girona el 2008 segons es pot llegir al projecte de pressupostos.


Menys inversions a costes- Les inversions del Ministeri de Medi Ambient per la Costa Brava passen de 11.294,00 a 7.600,00 milers d’euros. Una caiguda d’un 32’7%. A tot això hi hem de sumar una pregunta molt rellevant: allò pressupostat es gasta cada any, s’executa?


No s’executa una part important- L’opacitat del Govern estatal en permetre que el Parlament controli el grau d’execució de les partides pressupostàries és molt gran. De tal manera que hem d’anar fent preguntes parlamentàries obra a obra i trimestre a trimestre per saber la part que es gasten i la part que per molt que es pressuposta rimbombantment no s’acaba gastant. De fet, la repetició de les mateixes partides any a any és una prova ben evident que pressuposten però no gasten. Així es van repetint partides per la N-II o per l’inèdit Túnel de Tosses. Només una dada que insulta a la intel·ligència dels pacients ciutadans de les comarques gironines. En l’últim pressupost liquidat, el de 2006, hi havia una partida pressupostària per el desdoblament de la N-II entre Girona i la frontera francesa. Saben quina part dels euros consignats es van gastar? El 0’28%! No n’hi ha prou amb pressupostos, convé saber com es gasten i si es gasten.


El compromís amb Catalunya- La disposició addicional tercera del vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya – llei orgànica votada per les Corts Generals- obliga a l’Estat a invertir durant set anys a Catalunya com a mínim l’equivalent de l’aportació del PIB català sobre el conjunt de l’espanyol. Això hauria de ser el 18’8% de la inversió territorialitzada. El departament d’Economia diu que és el 18’4. No quedarem per això. Però sí que quedem irritats i molestos quan veiem que per segon any consecutiu l’Estat no compleix l’Estatut. En la pàgina 289 de l’Informe econòmic i financer que acompanya els Pressupostos Generals de l’Estat pel 2008 es pot llegir ben clarament que l’aportació a Catalunya suposa el 14’9%. Tres punts i mig, quasi quatre punts menys. Això són molts i molts euros. Aquest diferencial podria cobrir en un sol any la construcció de 150 quilòmetres d’autovia a les comarques gironines, que és el que ens falta. En el mateix quadre, les dades de l’Estat indiquen que Andalusia té el 17’8% de la inversió territorial. Mentida que Catalunya i Andalusia rebrien com a mínim, el mateix, com va prometre el president del Govern. Així ho diu el Govern en el seu Projecte de llei de Pressupostos.



Podem ser tan mesells?- Després d’analitzar els pressupostos, la pregunta és clara: podem arribar a ser tan mesells els habitants de les comarques gironines? Hem d’aguantar molts anys més estoicament l’oblit i la pressa de pèl? Pot ser que la N-II encara no tingui ni un quilòmetre en funcionament després de més de quatre anys de les primeres obres? Podem acceptar que el ritme de nous quilòmetres d’autovia sigui de 2’42 per any? En el camp polític, podem modificar els pressupostos amb la unitat de CiU, ERC i el PSC. A veure si els diputats del PSC comencen a dir que el rei va despullat i voten les esmenes que presentarem en les properes setmanes. Però també convé una reacció, siusplau, de la societat gironina en el seu conjunt. Ja no dic de la tan invocada” societat civil” gironina. Parlo dels usuaris diaris de la N-II, parlo de totes les persones que paguen peatge per anar amb cotxe a Barcelona. Parlo dels usuaris de tren que saben que l’últim tren de Barcelona a Girona surt a les 21.25h quan hauria de sortir a mitjanit, com succeeix a Madrid. La N-II no pot estar desdoblada el 2017. Perquè si l’Autovia de la Plata es construeix a un ritme de 60 km per any no ens podem conformar amb el que plantegen els Pressupostos Generals de l’Estat. L’actitud de l’Estat ha de canviar radicalment cap a les comarques de Girona en els propers anys. Insisteixo i crec que ho he argumentat: els pitjors pressupostos per Girona dels quatre anys de govern socialista.

24 de setembre 2007

La guerra del futbol...i la temeritat


Ryszard Kapuscinski va escriure un llibre amb el títol “La guerra del futbol”, on feia referència a altres conflictes, africans, atàvics, sanguinaris. Però els aires de la tardor incipient porten una altra guerra del futbol a Madrid, on el més important no és el futbol sinó els mitjans de comunicació i la creació d’estats d’opinió en vistes a les eleccions generals que venen. Aquest és el “foc amic” entre les files socialistes que provoca un calfred quan s’observa amb tota la seva dimensió. Una guerra molt més sofisticada i silenciosa que el soroll mediterrani, una mica impostat, de la política catalana d’aquesta setmana, per exemple.

A veure si em sé explicar de forma lineal. Tradicionalment el diari de referència de l’esquerra espanyola ha estat “El País”. La relació entre Felipe González i Jesús de Polanco era sinal.legmàtica i equilibrada. Junts van crear un espai ideològic i polític amb una notable projecció a la societat. Estigués el socialisme felipista al poder o a l’oposició. De socialistes dels d’abans que encara manen avui n’hi ha. Al Parlament, al ministeri de l’Interior... Un d’ells sosté: “No sé què ens passa. Més del 80% del que feia el govern socialista d’abans tenia inspiració en la línia editorial de El País i el diari sempre savia amb qui havia d’estar quan s’acostaven les hores decisives, les hores dels vots”.

Però els temps han canviat. José Luís Rodríguez-Zapatero va arribar a la Moncloa a la primera per la força dels vots, que és el que compta, i de tantes altres coses. Des del començament del seu mandat va sostenir que un partit, el seu, no podia descansar tant en un grup de comunicació, Prisa. Segurament recordava que Prisa va fer costat a la candidatura de José Bono a la secretaria general del PSOE fins molts pocs dies abans d’aquell 22 de juliol de 2000 en què va ser elegit contra pronòstic (González i Joaquín Almúnia van votar Bono...) al capdavant del partit socialista.

Amb l’arribada al poder, va nomenar un periodista que provenia de El País i que havia estat a la redacció de Catalunya, Manuel Barroso, com a Secretari d’Estat de Comunicació. Lloc poderós i influent – que són dues coses diferents. Barroso no va voler estar gaire temps al càrrec, no més d’un any i mig. Va presentar la renuncia “per motius personals”. Però en aquest any i mig va fer feina: va fer l’ampliació de televisions privades i va permetre la creació de La Sexta alhora que va repartir les llicències de la Televisió Digital Terrestre – poder del real en la societat de les televisions de plasma als trens regionals de Madrid!.

Va sortir del Govern i es fa ver càrrec de la direcció de La Casa de América – una canongia que és l’arcàdia del soft power madrileny. Però des d’allí va continuar operant. La Sexta està participada de forma rellevant pel grup MediaPro del català Jaume Roures. Jaume Roures no s’ha volgut quedar només amb una televisió: ha volgut llençar al mercat un nou diari: El Público.

La doctrina dels teòrics de la Moncloa és que El País és un diari “massa intel·lectual, massa felipista i massa crític amb l’executiu socialista”. I, a més, creuen que massa “ideològic i socialista hard”, Déu n’hi do! L’airet del poder que puja des de la Casa Amèrica per Cibeles i la Gran Via veurà el proper dimecres 26 de setembre la festa de presentació de el nou diari El Público. Els neosocialistes monclovitas i postfelipistes es barallen per tenir una invitació per anar a la festa. Jo la tinc però prefereixo anar a la recepció de l’ambaixada d’Alemanya i mai m’he dedicat a la revenda d’invitacions. El País contra El Público. El vell felipisme periintel.lectual a punt del xoc de trens contra El Público més populista – pensin en El Periódico- i entregat a la Moncloa. S’acosten eleccions.

Dos elements més per completar el quadre. El Grup Prisa, editor de El País, és també el propietari de Sogecable, que reivindica els drets d’emissió dels partits de futbol de la Lliga espanyola. La Sexta i MediaPro també reivindiquen tenir els drets d’emissió dels partits de futbol de la Lliga espanyola. Aquesta és la guerra del futbol, que és la guerra dels mitjans criptosocialistes, que és la gran guerra per saber d’on sortiran els diners per pagar el nou projecte comunicatiu. Ni publicitat i l’euro de El País o el mig euro que costarà El Público (destinat a un públic de “sentiments progressistes” més tobets i zapateristes). No. Els diners surten dels drets d’emissió del futbol. I els despatxos del poder monclovita han jugat a la decantació cap a La Sexta. El socialisme felipista se sent ferit. I han decidit actuar.

Un cop mort Jesús de Polanco, el timoner de la línia editorial és José Luís Cebrián. A mesura que s’acosta el dia de la sortida de El Público i a mesura que veuen que la Moncloa juga a favor de la Sexta i contra els interessos de Sogecable, Cebrián i els seus han decidit disparar fort. El socialisme clàssic mira atònic l’ofensiva. Dimecres en un acte en el Círculo de Bellas Artes Felipe González va definir aquesta situació, a cinc mesos de les eleccions, com a “danys per foc amic”. Derrapant per les curves del poder.

16 de setembre 2007

Una remor profunda


Alguns cops he dit que la societat civil més organitzada i vinculada amb el món econòmic no acompanyava prou al món polític en les grans reivindicacions de país. M’autoesmeno. Durant la visita del Rei d'Espanya a la ciutat de Girona el dijous dia 13, el president de la Federació d’Organitzacions Empresarials de les Comarques Gironines, Joan Fausto Martí, va fer un discurs realista i, per tant, fonamentadament crític, molt crític, sobre el greu dèficit d’infrastructures a les comarques gironines que expressa un malestar molt profund, una remor intensa. Un discurs fet des de la independència de la societat civil que aplaudeixo i subscric. Llàstima que el president de la Generalitat, que va intervenir tot després, va fer com si sentís ploure i no es va moure ni un mil·límetre del discurs que portava escrit. El president actual de la Generalitat és un gran llegidor monòton de papers. No fets amb gaire gràcia ni nervi, per cert. Ara és un moment en que no podem defugir -partits polítics, societat civil- de la nostra responsabilitat i denunciar una situació desastrosa de les infrastructures a Catalunya, a tota ella, no només a l’àrea metropolitana. Tant és així que en l’última enquesta del CIS, el 52% dels enquestats reconeixia que l’Estat havia d’invertir més en obra pública a Catalunya. Fins i tot una majoria de ciutadans de l’Estat han superat el tòpic de la Catalunya “avara” i reconeixen que tenim problemes.

Com votarà (o no) el català emprenyat?


A Catalunya hi ha problemes que ens provoquen una ferida en la nostra autoestima col·lectiva i que ens duen a constatar que el fenomen del català emprenyat – la ferida en l’orgull català- no es cura amb un discurs del president del govern central, i menys de la seva ministra de Foment, i uns quants anuncis d’inversions futures. L’olfacte polític de la Moncloa ha errat en aquest assumpte. Tindrà això traducció electoral? Fins ara hi ha hagut un vot fidel socialista a les generals a Catalunya. Fins i tot el 2000. Però Ara els socialistes tenen un problema a Catalunya: l’abstenció. El ràpid i perspicaç ministre Alfredo Pérez-Rubalcava així ho admet: “Tenim un problema a Catalunya: 10 punts més d’abstenció que la resta de l’Estat en les últimes municipals. No veure-ho és estúpid”. Li dic que sí, és clar però que els companys de ball que van triar a començament de legislatura hi han ajudat notablement. S’encongeix l'espatlla i em dóna la raó. Pérez-Rubalcava – Fouché no ha mort!- que tan li agrada jugar a curt pateix perquè el nou socialisme juga més a curt del que ell està acostumat. Un cop hem coincidit en el diagnòstic, discrepem en el remei: els enganys de la legislatura ens han tornat molt més desconfiats. O com diu el president Pujol: “Amb els socialistes només es pot pactar si paguen per avançat”. Li dic la frase i no s’escandalitza. Negociar és el seu verb preferit. És dijous després del Ple, a la Sala Cánovas. Comença a ploure.

D'aquí a les eleccions


Amb l’inici de l’últim període de sessions abans de la convocatòria d’eleccions a Corts Generals, molta gent em pregunta “Quin ambient es respira per Madrid?”. El Madrid polític, és clar. La resposta és ben senzilla: ja ha començat el compte enrera. L’airet electoral corre per l’hemicicle i pot haver-hi algun corrent d’aire que indisposi a qualsevol en aquest final de legislatura. Els que aconsellaven que el president Rodríguez-Zapatero convoqués eleccions pel diumenge 28 d’octubre no anaven desencaminats. L’evolució de l’economia – refredament en major o menor mesura- i el capteniment del català irritat i emprenyat marcaran decisivament el comportament electoral d’un grapat de vots que decanten majories – relatives, és clar-. Però el president vol fer les eleccions el diumenge 9 de març, o potser el 2 de març. La legislatura està pràcticament exhaurida. La majoria relativa socialista s’ha proposat aprovar trenta lleis però no els serà possible. Ni potser necessaria, tanta febre legisladora! No els serà possible perquè han practicat el canvi de parella constant en els pactes durant la legislatura. I això fa que a final de legislatura ningú vulgui acompanyar en la pista de ball al govern. Els pressupostos generals poden sortir amb el PNB, els dos diputats del BNG i algun altre diputat encara no identificat. Una majoria molt exigua que farà patir al govern en les votacions de les esmenes “territorials”. El vicepresident Pedro Solbes – amb qui es pot parlar amb un perfecte català, Solbes és alacantí- ja no està per aquest sotracs de la política del suspens constant. I compte amb els dos diputats “verds” dintre del grup socialista perquè posaran car el preu del seu suport en la recta final de la negociació. Se les veuran de tots colors.

El que prometia Fernández de la Vega fa tres anys...

M’he llegit la compareixença de la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega Sanz davant de la comissió constitucional el 10 de maig de 2004. Cadascú va a dormir amb els papers que vol. És la compareixença de principis de legislatura en que cada ministra exposa el programa dels quatre anys. És ben xocant llegir que fa tres anys i mig la vicepresidenta proposava una reforma de la llei electoral per elegir els ajuntaments amb dos voltes i elegint alcalde el candidat de la llista més votada. Com han incomplet el compromís en aquesta legislatura! O com es comprometia a crear una Oficina Pressupostària perquè els parlamentaris poguéssim controlar l’execució dels pressupostos. S’hi ha negat en rodó, perquè es veuria el llautó de la gran diferencia entre allò pressupostat i allò gastat! Tinc ben bé material per a una suculent interpel·lació de final de legislatura amb la vicepresidenta. “Fets, no paraules”, deien. Doncs això.

Fantasia i promeses sanitàries preelectorals

La sanitat està traspassada a les Comunitats Autònomes. El govern de l’Estat només nodreix les comunitats a través del sistema general de finançament i de l’anomenat Fons de cohesió. Cada comunitat ha de prestar uns serveis sanitaris mínims d’acord amb la “cartera de serveis” que aproven de mutu acord tots els consellers de Sanitat. Dit tot això, aquesta setmana els socialistes han fet la gran fantasia de vendre la salut bucodental cofinançada públic-privat en nens i infants d’entre 7 i 15 anys com una cosa que faran els socialistes a nivell estatal i amb un marcta “accent social”. Això no serà així. Ho faran, en tot cas, les Comunitats Autònomes. I hi estic a favor, ho hem discutit durant la legislatura. Però la venta ha estat convincent i ben servida. La venta del no res. Es nota que s’acosten vísperes electorals. I Solbes i Salgado posant-hi reserves. Es nota també que ells dos han decidit no ser candidats en les properes eleccions i estan preparant la seva retirada.

Més places per estudiar Medicina

Compareix per primer cop el nou ministre de Sanitat Bernat Sòria – un altre interlocutor amb qui ens entenem amb la mateixa llengua materna. Carregat de bons propòsits, presenta un programa de govern durant una hora i mitja. Ben bé un programa per quatre anys, però li queden cinc mesos. Una molt bona notícia: li plantejo la falta de places d’estudis en Medicina a les universitats. No pot ser que ens faltin tants metges, que n’hàgim de reclamar de tercers Estats i que la nota de tall d’accés a la universitat per cursar Medicina sigui de les més altes. El ministra Sòria, a diferència de la ministra Elena Salgado, és partidari, d’acord amb la proposta del Grup Parlamentari català, d’incrementar el nombre de places a les universitats. Un metge es forma en uns deu anys. D’aquí a 7-8 anys hi haurà un nombre important de jubilació de metges. Hi podem arribar tard però encara a temps.

05 de setembre 2007

Va guanyar Zapatero...i no hi ha guanyat Catalunya


“Fets, no paraules” deia fa un any un candidat que va perdre les eleccions al Parlament de Catalunya. Doncs això. A la política li convenen molts més debats centrats en dades tangibles.i objectives i no pas en tan bla bla bla.. i polítiques de declaracions i contradeclaracions, de veure qui la té més llarga, la llengua, per dir quelcom que s’evapora en tres dies.

Un cas ben clar. Aquests dies s’està discutint el compliment de l’Estatut en allò referint a la inversió en infrastructures a Catalunya. Aquesta inversió hauria de ser del 18’8% d’acord amb l’aportació catalana al PIB estatal. De govern a govern socialista no van arribar a complir l’Estatut en els Pressupostos de l’any passat. Mal negoci el “govern amic”. Però què en farem de pressupostar molta obra pública si després no es compleix allò pressupostat?
La majoria de parlaments de les societats democràtiques avançades tenen una Oficina pressupostària depenent del legislatiu. Si el Parlament és qui aprova els pressupostos els parlamentaris tenen el dret i l’obligació de seguir el compliment d’allò pressupostat. La seva execució. El programa electoral del PSOE en les últimes eleccions generals portava la creació d’una Oficina pressupostària a les Corts Generals en les mesures de “ qualitat democràtica” de les quals tan s’omplia la boca el president del govern espanyol. Queden pocs mesos per acabar la legislatura i d’Oficina pressupostària res de res. Els socialistes esgrimiran el pretext que s’ha de crear amb el nou Reglament. No és veritat. La veritat és que han donat llargues perquè no es pugui saber la veritat. I la veritat són 0% d’execucions en algunes obres. Que ho preguntin als veïns de la Vall de Ribes amb el Túnel de Toses, que ho preguntin als veïns de la N-II a Lleida amb les rotondes, que ho preguntin als pobres usuaris de la N-340 a Tarragona o de la N-II a Girona. Va guanyar Zapatero...i no hi ha guanyat Catalunya. Catalunya serà forta i respectada a Madrid quants menys vots tinguin PSOE i PP en les properes eleccions generals en el nostre país. I quanta més força tingui el nacionalisme català útil i eficaç

02 de setembre 2007

Per sortir de la politiqueria, per fer política amb sentit


Comença la recta final de la VIII legislatura de les Corts Generals. L’últim període de sessions, que comença demà dilluns i conclourà amb l’últim dia de desembre. Les Corts Generals es dissoldran, molt previsiblement, després de Reis, i les eleccions generals es poden celebrar el 9 de març.

En aquest moment el debat polític a Catalunya té un “fet diferencial” notable respecte al que es pot produir en altres llocs de l’Estat. A Catalunya hi ha un debat molt específic i notable al voltant del recent col·lapse de les infrastructures. L’apagada de llum del 23 de juliol que va afectar a més de 300.000 abonats (s’ha de multiplicar per tres o per quatre el nombre d’afectats) però també els retards en els trens de rodalies i els problemes a l’aeroport d’El Prat. I les cues a les carreteres, els 40 quilòmetres de cua de l’AP-7. Tot això ha fet aflorar un malestar més que justificat entre els ciutadans del país. No només els de l’àrea metropolitana, tot i que alguns mitjans només reflexen el que succeeix allí. També tenim problemes reals o potencials a les comarques gironines.

Aquest és el “fet diferencial” català a cinc mesos del final de la legislatura. Un fet diferencial que no només notem aquí sinó que se’n parla més enllà. Avui a diferents punts d’Espanya es parla dels problemes de Catalunya i a la premsa europea també ha sortit el “col·lapse” català. Un alt càrrec polític del Ministeri de Foment, Víctor Morlan, s’ha instal·lat a Barcelona, com un virrei o un delegat del govern, per fer front al greu desgavell. I ha anunciat l’arribada de l’Alta Velocitat a ciutat de Barcelona per finals de desembre. Pot ser que el tren d’Alta velocitat entri a Barcelona a finals d’any al preu d’un treball contra-rellotge i sense temps de fer suficients proves de seguretat entre El Prat de Llobregat –on es produeixen esquerdes a les cases- i l’estació de Sants. Arribarà l’alta velocitat, 15 anys i mig després que arribés a Sevilla i 21 anys després que la Generalitat va redactar la primera proposta d’Alta Velocitat Barcelona-França a través d’Albert Vilalta. Les mateixes autoritats de l’Estat que han dit que l’Alta velocitat no arribarà a Girona i a la Jonquera fins al 2012 –havia d’arribar el 2004!- també han dit que després de les obres de l’Alta Velocitat s’acabaran els problemes en els serveis de Rodalies. Però no crec que això succeeixi. En 7 anys el nombre d’usuaris diaris del servei de Rodalies de RENFE a l’àrea de Barcelona ha passat de 90.000 a 300.000 persones. Els problemes són més de fons, més d’arrel i més de falta de previsió. Ja és la cançó de l’enfadós que el govern socialista acusi l’anterior govern del PP i els governs de CiU a la Generalitat dels problemes d’avui. Els socialistes porten 3 anys i 9 mesos governant l’Estat i el 20 de desembre farà quatre anys de l’arribada de la fórmula del tripartit –PSC-ERC-ICV- a la Generalitat. Ja és molt de temps per espolsar-se les pròpies responsabilitats i carregar els problemes d’avui en els anteriors governs. I sembla que aquest és l’únic discurs del socialisme català i de Carme Chacón, que sembla ser que serà la candidata per Barcelona al Congrés pel PSC. Un socialisme que també fa servir l’espantall d’un acord CiU-PP –impossible avui després de la ferotge política del PP- i que en canvi van tancant portes a una col·laboració en un escenari possible d’un PSOE guanyador per poc i que necessiti de suport de CiU i el PNB.

Però la política d’ara ha caigut en un curtplacisme –paraula exacte però que encara no està al diccionari- carregat de declaracions i contra-declaracions, de sortides endavant i de debats que s’evaporen en tres dies. És ben cert que el líder independentista Josep Lluís Carod-Rovira, que amb el vots d’ERC va fer president de la Generalitat a José Montilla, ara planteja un referèndum d’autodeterminació pel 2014. José Montilla mentrestant diu que no cal reivindicar infrastructures a través del debat de pressupostos perquè pot atiar “el conflicte territorial” amb “altres comunitats autònomes”. El mateix president que diu que en la política catalana s’ha parlat massa d’identitat i que va començar el seu mandat dient que entràvem en l’etapa post-nacional. Qui és el seu conseller de la vice-presidència proposa un referèndum per d’aquí a dues legislatures segurament com a sortida endavant dels problemes interns del seu partit mentre va investir un president que diu que estem en l’etapa post-nacional. Com una ampolla de cava intensament agitada abans de ser destapada... per provocar molta espuma. Però hi ha molts problemes i reptes més enllà de l’escuma.

El cert és que el que preocupa avui a milers de famílies és la hipoteca que va essent difícil d’afrontar. Un home del sector turístic em comentava aquesta setmana que ha notat que uns turistes que abans feien estades d’una setmana en hotels o apartaments ara només van de cap de setmana. Això són els 1.500 euros més a l’any que s’ha incrementat de mitja una hipoteca en l’últim any. Això és la mossegada de mitja paga extra de moltes famílies catalanes. Aquest és un tema d’avui, més enllà de l’escuma. Com ho són les infrastructures. Com ho és la sanitat. Un pediatre de Ripoll m’explica que la Generalitat ha tallat als cinc anys l’edat d’atenció pediàtrica de la sanitat pública. Del tot insuficient, quan l’atenció pediàtrica, em diu, s’hauria d’extendre fins als 10 o els 14 anys. Després dels cinc anys, els nens i nenes seran atesos per metges de medicina general tot i que encara estan en edat d’atenció pediàtrica. Però, desgraciadament, tot això passa massa inadvertit per aquesta política de paper, de diaris, de declaracions i contra-declaracions. Una política que no m’interessa, una política que fastigueja.
Els reptes dels país són tots uns altres i molt més immediats i importants. Només es pot fer acció, en el camp de la política i en qualsevol camp professional, amb una reflexió prèvia. I el que falta avui és una acció decidida que descansi en una reflexió prèvia, en unes idees clares. Idees clares, en primer lloc, en el sentit de comunitat, de país. Idees clares en el paper d’un govern que ha de transmetre confiança, seguretat i sentit comunitari a la societat. Una acció política que doni motius per l’autoestima i la seguretat. Però el curtplacisme i la política de vol gallinaci no està per això. I des del lloc que el tripartit –més que les urnes- ens han situat, crec que, més que mai, el paper del catalanisme majoritari, constructiu, serè i amb mentalitat de corredor de fons que vol ser Convergència i Unió ha de fer el paper d’aixecar la mirada, fugir de la misèria i de la pugna destructiva i fer propostes en positiu i plantejar solucions. Així afronto aquest últim període de sessions abans de les eleccions. Només així entenc i crec que té sentit l’acció política. Només així els electors podran afirmar: “No tots són iguals”. Aquest és l’anhel que hem de perseguir.

El/la donant de semen

Passa per l’Empordà un diputat socialista de Saragossa amb bon senderi i agradable tracte personal. M’explica quelcom que em va passar per alt. Els dos vam ser ponents de la llei de reproducció humana assistida. Els republicans, que no tenien gaires esmenes a negociar, van condicionar el seu suport a la introducció en tota la llei de la forma políticament correcta de “el/la”. Ja saben allò de “Els i les basques...”. Doncs amb l’afany encomiable d’explicitar que de gèneres n’hi ha dos, vam aprovar el redactat “El/la donant de semen”. Estem parlant de donants biològics. Del sublim al ridícul només hi ha un pas. Vam corregir la barbaritat al Senat. L’estimat Senat posa les coses al seu lloc.

El debat energètic i l'oportunisme polític

El debat energètic és un dels més importants que té plantejat avui Europa. Quin tipus d’energia i el transport de l’energia. Europa ha d’estar en xarxa en matèria de transports però també d’energia perquè no hi hagi illes energètiques i una forta dependència de tercers països o d’Estats no socis de la Unió Europea. França és l’Estat amb més producció pròpia d’energia. Enmig d’aquest debat a les dues parts del Pirineu oriental s’ha creat un moviment en contra de la construcció d’una nova línia de transport d’energia. Es pot i s’ha de discutir, molt, sobre el traçat. Per exemple, fer-la passar per Maçanet de Cabrenys és una barbaritat medio-abinetal. Però alguns del “No a la MAT” n’han fet un principi i una qüestió política que ha arribat fins a un punt en el que ja predomina més el prejudici – el judici previ- que la capacitat de diàleg. Tinc respecte i consideració pels que plantegen un model energètic diferent, tot i que fent números crec que no amb els seus plantejaments no arribem a satisfer la demanda i al final no ens posaríem d’acord. Però tinc molt menys respecte pels partits que agafen els temes al vol per pur oportunisme. Amb el “No a la MAT” així s’han comportat ERC i ICV. Ara el secretari general d’ERC Joan Puigcercós (que també és conseller d’un govern tot i que es nota menys en aquesta dimensió) ha afirmat que la MAT és necessària i que el que s’ha de fer és vigilar perquè es faci ben feta. Aquesta mateixa setmana el Diari de Girona publicava una carta d’un membre de la plataforma contrària a la MAT on expressava decepció per la posició (o falta de posició) d’ERC i per les paraules de Puigcercós. La incoherència es va pagant, en política, a mig termini. I entre les posicions impol·lutes i pures d’ERC de la primavera de 2003 i les de finals de 2007 hi ha un camí de batzegades. Vull dir que ja han recorregut el mig termini i que el balanç no genera confiança ni estabilitat.

Per què no un nou Estatut de Canàries?

Torna poc a poc la remor de l’activitat parlamentària. Com a ponent de la reforma de l’Estatut de Canàries em demanen declaracions sobre si es podrà tramitar aquesta tardor. Afirmo que sí i que tot depèn de la voluntat política. Però manca voluntat política en les files socialistes. Per explicar-ho senzill: la reforma de l’Estatut de Canàries va ser aprovat en el parlament canari amb els vots de Coalició Canària i el PSOE. Va arribar al Congrés i es va aprovar la seva tramitació. En aquell moment el Partit Popular va presentar una gran quantitat d’esmenes contra un Estatut que va arribar a qualificar de “nacionalsocialista”. Ara Coalició Canària governa amb el Partit Popular. Els dos socis han pactat un text de reforma estatutària que demostra que en política autonòmica el PP és un gran falsari. El PSOE es troba amb el primer Estatut que hauria de tramitar amb la possibilitat real que descarrili la negociació a pocs mesos de les eleccions. (“El PSOE retalla l’Estatut canari”, diran els socis de govern). La batalla per un grapat de vots i alguns escons està servida a les Illes Canàries, on es parla amb un accent molt dolç però es practiquen formes polítiques molt meridionals, mediterràniament meridionals, vull dir.

Els escons de Navarra

Conversa amb un polític navarrès. M’explica com l’acord PSN-NaBai ja estava fet i les conselleries repartides amb noms i cognoms. Convé recordar que els socialistes no és que quedessin segons, sinó que van quedar tercers en nombre de vots, però ja tenien la presidència a les mans fins que la direcció federal del PSOE s’hi va interposar. Algunes informacions rellevants tenien. I unes eleccions generals a la vista. Per Navarra s’elegeixen 5 diputats al Congrés. Actualment n’hi ha 2 d’UPN, 2 del PSOE i 1 de Nafarroa Bai. El meu interlocutor dóna per fet que el desgast i el desprestigi que han acumulat els socialistes amb aquesta operació dubitativa farà que en les properes generals el resultat sigui el de 2 diputats per UPN, dos per Nafarroa Bai i 1 pels socialistes. Queda apuntat. Dos diputats de Nafarroa Bai (coalició amb presència del PNB) sumen en un bloc central CiU-PNB-BNG per a una eventual negociació d’una investidura.

La llarga negociació d'un govern a Bèlgica

No és veritat que no succeeixin notícies rellevants durant l’agost. A Bèlgica fa dos mesos que estan encallats en la formació d’un nou govern per la difícil conjunció de famílies polítiques i els plantejaments polítics de flamencs i valons. Fa uns anys, quan es va explosionar la ex-Iugoslàvia, un dirigent polític atinat va afirmar: “Nosaltres ens hem de fixar en l’evolució i les possibilitats de Bèlgica més que no pas en les dels Balcans”. Tenia raó. I Déu n’hi do com va evolucionant la convivència en respecte a les identitats, autonomia de les parts i eficàcia (factor molt important) del conjunt de Bèlgica. Dos mesos sense govern. Possibles eleccions a Polònia a l’octubre. Eleccions a Grècia el 16 de setembre. Eleccions legislatives al Marroc el 9 de setembre on poden pujar molt els islamistes. Tot això és el nostre entorn més immediat. I necessitem diaris que ens informin puntualment d’això, encara que sigui al preu de menjar espai al tauró i al peix manta.

El tauró i el pex manta

Què és notícia? Molts de cops allò que té suport gràfic, fotos o imatges de televisió. Aquesta setmana hem arribat al punt més alt de la deflació informativa de cada agost. És la setmana del ferragosto, que diuen els italians, tot i que amb una calor molt inferior a la de l’estampa del pic de les vacances. No és cert que no succeeixin coses rellevants arreu del món aquests dies. Però alguns mitjans de comunicació llisquen cap a l’entreteniment i la notícia prima. Per això el tauró de la platja del Miracle de Tarragona ha estat la portada de diaris i la primera notícia en alguns informatius de ràdio. A les deu del matí del dimecres, el conductor del programa dels matins de Catalunya Ràdio se li trencava la veu informant de “l’última hora que ha arribat a la nostra redacció” (“entri i acomodis, última hora”) que era la mort del tauró. Al cap d’unes hores Greenpeace informava que cada any es maten a Europa milers de taurons per vendre la carn de les aletes de tauró. Però aquestes morts són en producció industrial i no tenen fotografia. En la societat de la informació es pot crear una gran onada sentimental – que a alguns els hi provoca veritable commoció- amb imatges i un relat ben farcit. Dijous hi havia un peix manta despistat a la platja de Barà. Però el pobre peix manta va arribar quan ja s’havia subministrat la ració del relat de l’animal extraviat a les costes catalanes. Descansin en la pau –informativa- el tauró i el peix manta...

16 d’agost 2007

Les vacances presidencials a la costa de Granada

Una de les conquestes socials més importants del segle XX ha estat el mes de vacances pagades. Ara alguns experts aconsellen repartir-les durant l’any i no fer-les d’una tirada. És ben bé responsabilitat de cadascú ocupar les vacances en el que vulgui. El que per alguns és un mes de descans, equilibri i reposició de forces, per altres és un espiral de consumisme i cansament. Tan se val. Tothom té dret a les vacances pagades. També els governants. En aquest país estàvem acostumats a unes presidències on els seus titulars feien alguns dies de viatge i vacances en algun poble del país. Jordi Pujol a Queralbs, Pasqual Maragall a Rupià. I des d’aquests pobles participaven puntualment en activitats institucionals o simplement lúdiques. Però sempre a prop del batec del país. Tot plegat, són uns anys en els que s’ha de donar el millor d’un mateix. Aquesta també és la tònica dominant entre els governants europeus: Romano Prodi a prop de Bolonya, Angela Merkel passant uns dies en el seu Leipzing natal, Gordon Brown entre el sud d’Anglaterra i la seva Escòcia natal... Però compte! Dos grans estadistes europeus han decidit posar milles per disfrutar de les seves merescudes vacances: Nicolas Sarkozy als Estats Units i José Montilla en un poble de la costa de Granada. Respectable. Però un indici més d’aquesta operació per convertir la institució de la Generalitat de Catalunya en un govern autonòmic més, insípid i incolor...una institució “tancada per vacances” que es permet el luxe de tenir un president que per tres setmanes i fins al 26 d’agost estarà fora del país. Hi ha un tipus de català que li agrada el president que fa vacances en algun poblet del país. Potser perquè recorda els motius pels quals el president Josep Tarradellas va estar més de quaranta anys fora del país. I no pas en unes vacances pagades. I perquè la institució s’ha de mantenir tibada i puixant – excel·lent- i sostinguda els 365 dies de l’any. Perquè som continuadors d’un anhel incomplet. Ho té clar l’estiuejant de les costes de Granada?

En defensa de Tintin al Congo

Una lectura d’aquest estiu és el llibre de viatges del capità Richard Burton en la seva etapa de cònsul a Guinea. Un bon llibre per conèixer les formes de vida dels habitants del golf de Guinea i de l’illa de Bioko ara fa cent vint anys. Burton té grans llibres de viatges per l’Àfrica negra que van tenir un notable èxit en el seu temps. Però ai si els llibres de Burton cauen en mans dels que volen prohibir Tintin al Congo per racista i no sé quantes coses més! Tintin és un home del seu temps. Com Hergé. I intentar posar els valors d’avui – compartits- en històries d’ahir és absurd i estúpid. Perquè algun dia de demà també miraran la nostra vida d’avui amb impugnacions i comentaris. Però no per això deixarem de viure a ple en el nostre temps i intentar-lo fer digne i millor. Tintin és una joia que ens ha fet somiar i viatjar amb la ment i pensar i riure. Només algú que va molt restret de cervell pot proposar censurar Tintin al Congo. Perquè la veritat és que no fa res més que descriure la realitat del seu temps. I potser també del present: perquè avui hom pot endinsar-se en l’Àfrica negra i entrevistar-se amb un president que et defensa la poligàmia i un candidat a president del país més gran del continent que té un judici pendent davant el Tribunal Penal Internacional per permetre que les seves tropes practiquessin el canibalisme en la Guerra dels Grans Llacs dels anys noranta. Visquin Tintin i la vida viscuda i no pas mal explicada, mori l’estupidesa!