30 de desembre 2014

Estem pel tema o no?

Al cap de carrer del final d’any, en el remolí de la societat líquida on tot és instantani i el record i la perspectiva són febles, mirem on som per un moment. Amb mirada transcendent, si us plau. Parem el rodar dels cavallets per un moment, deixem d’encantar-nos en l'autocontemplació hedonista d'Instagram i el periodisme de declaracions i contradeclaracions, de frases fàcils i poc esforç intel·lectual. El soroll que tapa la remor més dolça que ha fet aquest país cívic des de fa decennis.
On som en aquesta hora gran de la història del nostre país? El 9 de novembre de 2014 vam alliberar-nos de tantes renúncies del pacte de la transició, vam recordar pares i avis i vam dir alt i clar quin futur volem. Dia gran abans-d'ahir. No el deixem engolir per la pantalla plana. Va ser un dia sobresortint. El 25 de novembre el president de la Generalitat va presentar un pla de ruta a l’altura de l’home que ha arribat fins on no havíem arribat mai. Abans-d'ahir. Una proposta que pensa en gran per una societat que n’està fins a la barretina de la política a la menuda. Però en un mes, només en un mes, ja hi tornem a ser: política de tàctica. Només el món oriental hi guanya perquè l’estratègia no té pressa ni urgències d’egos ferits. Ja som a cap de carrer: estem pel tema o no? Ja ho va dir fa quatre dies Carme Forcadell: o entenem el moment actual o els ciutadans passaran per sobre dels partits. A Eslovènia ho van saber fer bé, i amb un èxit impecable i polit. Ja som a cap de carrer, estem pel tema o no?
Llista unitària fins a l’últim minut. Sinó, unitat dels que pensem igual. Els votants són savis, quan posen i quan treuen. En aquesta hora, no ens equivoquéssim pas. Per fer-ho molt més ben fet que en el segle passat. I no es preocupi, que després sortirà discretament de l’escenari. I via fora, pel país nou.

Calendaris. Segona quinzena de gener, elecció del nou president de la República italiana que rellevarà el president Giorgio Napolitano de 89 anys (una vida de navegació amb temps orientals), finals de gener o primer de febrer eleccions a Grècia i atenció al resultat de Tsirisa qui, prop de la majoria absoluta, pot iniciar un nou cicle de reajust en la política de disciplina financera de l’eurozona. Atenció a la setmana del 12 de gener que és quan sabrem si els catalans som cridats a les urnes el 22 de març o ja més tard.

29 de desembre 2014

Un debat obert

Fa una setmana donava compte d’una resposta oficial del Govern espanyol que anunciava, per fi, la firma d’un conveni amb la Generalitat per la construcció d’un baixador (petita estació) a l’aeroport de Girona per convertir-lo en el primer aeroport ibèric connectat amb alta velocitat, com ho són els de París o Amsterdam. És un projecte que no serà realitat ni demà ni demà passat. Però que em sembla altament positiu i que té un cost-benefici inqüestionable. Aquest anunci ha obert un cert debat en les xarxes socials entre ciutadans escaldats pel mal ús de diners públics en infraestructures. Prego que busquin pel Google la imatge “baixador d’ave” per fer-se la idea de la modesta inversió de la qual estem parlant. Alguns diuen: perquè una estació en un aeroport que té menys passatgers? Jo repregunto: per què no una estació en un aeroport que segur que faria créixer el nombre de passatgers? L’obra pública té intencionalitat de planificació i reequilibri territorial. I sobre el nombre de passatgers a l’aeroport de Girona, un dia podem parlar llargament sobre el cost de la subvenció pública a les companyies privades i el punt d’equilibri en un moment d’austeritat pressupostaria. Retinguin una dada: cada cop que un viatger posa la seva part posterior en un seient de Ryanair, la companyia rep una ajuda indirecta de set euros. Convé fomentar el turisme, cert. I convé prioritzar en època de restriccions en serveis essencials. Crec que un baixador de l’alta velocitat a l’aeroport de Girona faria més que moltes d’aquestes ajudes a companyies aeronàutiques.

28 de desembre 2014

Inventari de propòsits

El que queda per fer. Dilluns 22 de desembre, la ministra de Foment ha inaugurat els prop de 7 quilòmetres d’autovia A-2 entre Caldes de Malavella i Sils que s’han construït a raó d'un quilòmetre per any, 11 mesos més tard del que contemplava l’últim contracte de construcció. Tenim memòria i sobren els adjectius. Ara, les obres de menys de 3 quilòmetres fins a Maçanet i per l’any que ve el reinici de les obres començades i abandonades de Medinyà-Orriols. Aquesta serà la legislatura d’acabar obres començades durant el govern socialista. Ni un tram nou serà licitat durant la present legislatura. I volent reconèixer que la ministra Ana Pastor s’ha pres més seriosament la N-II que els seus antecessors, queden dues notícies irrefutables en el capítol de què queda per fer. En primer lloc: encara queden més de 50 quilòmetres de la N-II per desdoblar al seu pas per les comarques gironines (més de la meitat), que suposen tot l’Alt Empordà i la inexplicable no connexió per autovia de la primera i la segona ciutat de la demarcació (Girona-Figueres). Segona dada: per primer cop en aquesta legislatura el Govern de l’Estat ha anunciat que treu del mapa d’autovies el tram Maçanet-Tordera la qual cosa que vol dir orientar part de la Selva i tota la Selva Marítima més cap al Maresme i Barcelona que no pas cap a Girona. Mapes.

21 de desembre 2014

Saber sumar i restar


TPFerro. Conversa amb la ministra de Foment. El tema és seriós i hi ha poc marge per evitar les conseqüències de la més que previsible demanda de l'empresa concessionària del túnel de Pertús. En aquest afer, que fa tants anys que denuncio i que ara ha agafat més rellevància pública, hi ha dos punts molt criticables. El primer: en la legislatura 2000-2004, essent ministra de Foment Francisco Álvarez-Cascos, es va firmar un contracte molt beneficiós per l'empresa TPFerro basat en uns terminis de posada en funcionament de la línia -febrer de 2009- que no es varen complir i que ja van suposar una indemnització que voreja els 200 milions d'euros ja pagats. Segon error: la política comercial de Renfe en cooperació amb SNFC ni de bon tros ha atrapat les previsions de 60 trens per dia. El sistema radial espanyol ha facilitat els trajectes a Madrid -aquest desembre 40% de descompte en els viatges en AVE Figueres-Girona-Madrid- però s'han descuidat de la permeabilització de la connexió transfronterera. Ens convé anar més a Lió i a Paris, per molts motius. Des del punt de vista de l'empresa, no fan res més que treure el màxim profit econòmic del que els hi permet el contracte. Arribats a aquest punt, s'ha d'estudiar si no és més convenient rescindir el contracte que indemnitzar pel lucre cessant. Serà un tema molt central dels pròxims mesos. La història de l'Espanya immodesta que no sabia sumar i restar.

Benvinguda Sra. Ministra. Demà la ministra de Foment inaugurarà el tram Caldes de Malavella-Sils de l'autovia A-2. Menys de 7 quilòmetres en 7 anys. I ara s'ha anunciat l'adjudicació de menys de 4 quilòmetres fins a Maçanet de la Selva amb un termini de 40 mesos. Quelcom grinyola. Simplement és hora de recordar que el Gobierno ha descartat el desdoblament Maçanet-Tordera i que el nord s’acabarà la legislatura sense haver arribat a Figueres, quina cosa era raonable. Tenint present que l'any 2021, no molt tard, s'acaba la concessió de l'autopista AP-7, es poden començar a pensar en solucions creatives. I dit tot això, la ministra Pastor ha fet més en aquests tres anys per endreçar els petits trossos començats que la parella Magdalena Álvarez-Jose Balnco en set anys. Així estan les coses. Contents del que arriba tard, vigilants del molt que queda pendent.


Una estació per l'aeroport. La Conselleria de Territori i Sostenibilitat i el Ministeri de Foment ja han firmat un conveni llargament perseguit per la construcció d'una estació de l'AVE a l'aeroport de Girona. No és per demà passat però el sentit comú s'ha imposat. Seria un aeroport també pel sud de França amb connexió amb alta velocitat, una altra manera de salvar el ruïnós negoci del túnel del Pertús.

13 de desembre 2014

Josep Maria Calders i Pidemunt


El divendres 5 de novembre, ja tard, va ser quan vaig poder anar a acomiadar-me del meu amic Josep Maria Calders i Pidemunt. Ja no eren hores però em van dir millor ara que dema perquè qui sap... Al final ens vam quedar la seva dona, la Júlia Ramió, en Jami Matamala, el seu millor amic, i jo. Poc abans se n'havien anat a casa els seus fills, en Guillem i la Júlia. Em vaig poder acomiadar aleshores, amb tota la transcendència de saber el que feia, amb tota la contenció i serenitat que ell i la seva família han volgut que acompanyés la seva llarga batalla contra el càncer. Quan vaig sortir de l'Hospital Santa Caterina de Girona i vaig caminar sol cap a un descampat a buscar el cotxe, sota aquella nit d'hivern i aquells llums que perfilaven la terra coneguda, sabia que ja no el tornaria a veure. Els pensaments d'aquell moment me'ls guardo perquè un cert pudor ens ha fet així als catalans de la Catalunya Vella. Des d'aleshores sabia que la notícia arribaria en qualsevol moment. El seu cor valent va resistir molt. La notícia va arribar dijous a la tarda mentre estava treballant. La mirada em va quedar perduda a través de la finestra mirant la pluja que queia sobre Paris. Un cop més, la mort d'un amic m'agafava lluny.

En Josep Maria Calders i jo no érem amics de tota la vida, ens en vam anar fent. Un home de caràcter fort, dur, d'entrada no fàcil. Quan el vaig conèixer bé vaig saber que la seva voluntat persistent de mostrar-se com un home dur no era res més que una protecció per un sentimental amb algunes idees essencials molt clares sobre la vida. Havia viscut la vida en profunditat i tenia un sentit afilat de les raons i les passions que mouen la condició humana. No ha passat per aquest món de puntetes, ho puc ben dir. Va viure intensament i tenia un alt sentit de què era tributari i del que volia deixar als seus fills i al seu país. Els últims cops que vam parlar per missatges, aquest estiu, era molt present en els seus pensaments el record del seu pare i el que la generació del seu pare va viure. Ell sabia que venia d'una família i d'un món que havíem perdut dos cops la Guerra Civil, per antifranquistes republicans i per catalanistes, i ell notava, com qui sent com creix l'herba, que arribava aquest nou moment en el qual el país s'ha tret les penes del passat i vol viure sense complexos un futur de llibertat. Em va sorprendre i desconcertar, durant un temps, la seva assertivitat. Ell veia que el país estava canviant i ens ho feia notar amb la seva manera a vegades provocadora que podia fer perdre fins i tot la temprança al més tranquil.

En Josep Maria Calders nacionalista català des de ben jove, actiu i activista en tots els fronts des dels seus anys 70 d'estudiant a Barcelona, coneixia a tothom i ens tenia a quasi tots apamats. El fatigava la correcció política, no tenia cap motiu per mantenir-la. I aquest fet, a vegades, esvalotava el galliner. En Josep Maria Calders, un burgès sense manies, veia que per primer cop molts dels seus tombaven cap al sobiranisme i alguns trencaven amb les lligadures servils que els hi van permetre progressar en el franquisme i en la suau transició a la qual ja fa temps que se l'hi havia acabat la seva funció i el seu sentit. Els Calders-Ramió, una família amb casa d'estiu a l'Empordanet, arran del mar més preciós, agitaven amb elegància aquelles aigües calmes de la burgesia i amb un somriure i una provocació anaven convencent descreguts. El resultat va ser d'un èxit creixent estiu rere estiu. Per l'11 de setembre de 2012, l'any de la primera gran manifestació sobiranista, van crear un grup de whatsapp anomenat "Majestic 1/4 de 5". El nom venia del fet que s'havien trobat aquella tarda un grup d'amics a l'hotel Majestic a un quart de cinc per prendre un gintònic abans de sortir a manifestar-se per la sobirania de Catalunya. El tomb era evident, el ferrocarril de la Generalitat que fa el trajecte Sant Cugat-Sarrià-Passeig de Gràcia anava ple d'unes classes mitjanes i meritocràtiques que s'havien adherit al moviment sobiranista. Ell el va notar i en vam parlar des del primer moment. He prestat atenció aquests anys, llegint molt i escrivint molt poc, al grup dels "majestics". M'ha ajudat a seguir i entendre el patiment d'una gent de bé impactats pels cops que hem anat rebent. Però que mai han defallit.


Amb en Josep Maria quedàvem molts dies d'agost a la plaça de l'Església de Begur per esmorzar. Era el punt de trobada entre Aiguablava i Pals. Un entrepà de truita i un tallat. La felicitat de l'amistat i una conversa sempre viva. Era ràpid, en Calders, l'havies de seguir perquè no parava de lligar caps. L'havies de seguir i a vegades parar-li els peus. Parlàvem i desfilaven amics coneguts i saludats que s’acostaven i sortien ben parats o no de la ironia d'en Josep Maria. A vegades allargàvem l'esmorzar caminant pels carrers de la vila en ple mes d'agost, aquella llum, aquella joia de viure.

Durant anys he notat que en Josep Maria Calders tenia cura de mi, que patia per mi i que em volia bé. Ho feia d'una manera discreta i a vegades indirecta, ho sabies per tercers. Però l'afecte sempre el vaig notar. Un home que havia viscut en gran li agradava els passos d'un jove que li començava a presentar personatges i projectes que pensàvem i actuàvem en gran. I vam fer-ne, de coses en gran pel país, amb la discreció que ell sempre volia mantenir. Mai em va dir que m'estimava, així literal. Això no feia per un home que es feia el fort com ell. Però fa molts anys que em sentia estimat per l'amic que ens ha deixat.

10 de desembre 2014

Notes de Madrid

Nou ministre de Sanitat. Alfonso Alonso ha estat company d’hemicicle en els últims quasi set anys. Ara és el nou ministre de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. Ha canviat l’estructura del ministeri. Convé destacar el nom de Rubén Moreno com a nou Secretari General de Sanitat, un científic amb experiència de gestió que ha passat anys a l’acadèmia. El nomenament d’Alfonso Alonso és una nova victòria de la vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaria i una nova derrota de Dolores de Cospedal. El proper test és el nomenament del nou portaveu del PP al Congrés. Les dues tenen dos molt bons noms. En hores veurem qui guanya la partida.


Alfonso Guerra se’n va. El diputat més veterà de la cambra, ininterrompudament des de 1977, Alfonso Guerra, literalment li queden dos Plens, els dos que queden d’aquest mes de desembre. Durant aquests onze anys he tractat Alfonso Guerra, cada cop menys perquè teníem menys coses per dir-nos en una forma civilitzada. La seva bel·ligerància contra el sobiranisme a Catalunya l’ha dut a pronunciar sentències apocalíptiques sobre el catalanisme que han recollit més l’aplaudiment de la dreta mediàtica i política que no pas dels seus companys de fila. Alfonso Guerra, entre altres coses, és ben bé un exemple d’obrerista evolucionat a presumpta aristòcrata de la política. Un cop a Roma vaig coincidir amb un diputat socialista italià de llarga durada també i electe per Turí – feu històric dels socialistes italians. Em va explicar que ell era el padrí de la filla del segon matrimoni, que va ser batejada a la capella de la residència de l’ambaixada d’Espanya a Roma, fantàstica mansió amb vistes inigualables, exactament on comença la primera escena de la pel·lícula La grande bellezza. Vaig pensar que aquell panorama perfectament aburgesat que em descrivia el vell diputat torinès era la transició entre Triana i la capella privada de la residència de l’ambaixada a Roma era una invitació al balanç del socialisme de la Transició que tant va fer i tant va treure el ventre de penes.

09 de desembre 2014

Anne Brasseur i reflexions sobre Europa

Ramon Trias Fargas. Divendres 5 de desembre al matí. Al Palau de la Generalitat hem recordat els 25 anys de la mort de Ramon Trias Fargas – que va succeir el 22 d’octubre de 1989- i hem concedit el 18è Memorial Ramon Trias Fargas a la senyora Anne Brasseur, presidenta de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa i exministre liberal de Luxemburg. M’ha tocat fer la remembrança i glosa de Ramon Trias Fargas i he trobat en el seu llibre de 1985 Narració d’una asfíxia premeditada una cita d’una vigència granítica: “El reconeixement, en peu d’igualtat, de la nostra personalitat nacional no és només un acte de justícia envers Catalunya. És, també, una manera de saber si la democràcia és possible de debò a Espanya”. Trias Fargas va tenir una honestedat intel·lectual que li van provocar alguns xocs en la praxi política del moment. Ara, quan revisem els referents polítics i intel·lectuals del segle XX, convé tenir molt present a Ramon Trias Fargas.


Europa en perill? Divendres 5 de desembre al vespre, faig la presentació del llibre La unió Europea en perill? d’Aleix Sarri a la llibreria Empúries de Girona. Un llibre que explica molt bé perquè avui existeixen europeistes eurocrítics desprès de la crisis de l’euro que l’autor explica molt bé i que es podria resumir en una manifestació pràctica de com començar la casa pel teulat. Després s’inicia un animat debat amb el públic. L’Aleix Sarri deixa dita una frase per recordar: Europa es pot trencar primer a les urnes. Atenció a les possibles eleccions avançades del mes de març a Grècia. No hi dedica moltes pàgines però està molt ben resumida la política espanyola davant la crisi: Espanya, la bombolla de l’orgull. De la negació de la malaltia a la humiliació del final de la bombolla especulativa, un astorament encara no superat. 

08 de desembre 2014

Incompliments

Una estació mal feta. El mateix dia que es va inundar per segon cop l’estació de tren de la línia d’Alta Velocitat a Girona, la ministra de Foment va fer tres trucs a tres polítics. Els hi va demanar disculpes per haver confiat en la paraula dels tècnics d’Adif que li havien assegurat que la primera inundació era un cas “fortuït” i que no es podia tornar a repetir. Els hi va prometre una reparació ràpida, va criticar fortament els seus subordinats i dimarts que ve donarà explicacions a la comissió de Foment del Congrés dels Diputats. Arribats a aquest punt, en qualsevol societat democràtica avançada, un alt responsable de l’empresa pública Adif dimitiria per assumir les responsabilitats. I demanarien disculpes a l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, que es va resistir a l’obertura de l’estació després de la primera inundació fins que no es conegués un pla de seguretat fiable. Li van dir de tot, d’alarmista per amunt.


Unes obres a marxa lenta. Divendres 5 de desembre a la tarda. Visito les obres lentíssimes de la N-II entre Sils i Caldes de Malavella. S’havien d’haver acabat el gener de 2014 i així estem. En el millor dels casos, estaran acabades el gener de 2015, 12 mesos de retard sobre 15 mesos per fer les obres. Tenint en comte que estem parlant de 4’3 quilòmetres i que les obres van ser adjudicades el 2007, estem parlant d’un ritme de construcció de 0’53 quilòmetres per any. Desesperant. El Govern espanyol també ens havia anunciat l’inici de les obres entre Sils i Maçanet de la Selva (3 quilòmetres) i Orriols Medinyà (3 quilòmetres) per abans d’acabar l’any. Res de res. Què hi diuen els líders (?) del Partit Popular a les comarques gironines? 

07 de desembre 2014

Dies de compàs d’espera

Després de la conferència d’Oriol Junqueras proposant la celebració d’unes eleccions avançades al Parlament de Catalunya amb tres llistes amb el mateix contingut en el programa electoral, el full de ruta del president Artur Mas ha quedat en un compàs d’espera. Aquests dies s’ha recordat que la llista unitària de cinc partits diferents a Eslovènia va ser el desllorigador de la seva independència el 1991. Vist amb perspectiva i un intent de racionalitzar el moment polític i la contraoferta, entenc la frase que ha corregut i fet fortuna aquesta setmana: hi ha un President que vol fer història i un historiador que vol ser President. En aquest cas, fer-ho bé només depèn de nosaltres, no pas de cap element extern. Si tant obstinat està algun partit per saber la correlació de forces “ideològiques” en el moment present, potser l’alternativa seria celebrar eleccions al Parlament de Catalunya i municipals el mateix dia, el 24 de maig. Amb llista única sobiranista al Parlament i amb llistes de partit als municipis. Així es podrien fer les dues valoracions a l’hora: la força del mandat sobiranista i el pes dels partits que manifesten les diferents prioritats programàtiques en la governació. 

02 de desembre 2014

Grècia

És molt probable que veiem eleccions avançades a Grècia en els propers mesos. Desprès d'una conversa amb una política grega de llarg recorregut. La troika ha fet la seva tercera visita a Atenes i els resultats han fet estralls. Les exigències dels homes de negre són inassumibles pel govern de coalició de Nova Democràcia (conservadors) i els socialistes del Pasok. A això s'hi suma que abans de finals de febrer el parlament ha d'haver elegit un nou president de la República per una majoria de dos terços. El partit d'esquerra anticapitalista Tsirisa, on s’emmiralla Podemos, té la clau per fer l’elecció impossible. Aleshores, el govern cauria i se celebrarien unes eleccions que molt probablement perdria la coalició que governa. Grècia, taller d'experiments d'un sud d'Europa exhaust de set anys de crisis. L'euro no està assegurat a Grècia i sembla que a alguns homes de negra ja els hi va bé que guanyi l'exponent més depurat d'aquest partit de la irritació que es va extenent.

01 de desembre 2014

Rajoy, gràcies

A la Moncloa no tenen un gabinet d'estudis i anàlisis del que succeeix a Catalunya. Un president del Govern espanyol que excita la democràcia en breu amb la frase "és evident que la gran majoria dels catalans no són independentistes" i que hi afegeix: "Catalunya no pot ser un país de llista única". Es ben bé que aquesta gent llegeixen les noticies de Catalunya en diagonal. Ho dic sentidament: Rajoy, gràcies. Ningú com tu, i José Maria Aznar, i l'aplicada recitadora de temaris d'oposicions Soraya Sáenz de Santamaria, han fet tant perquè els catalans despertin i diguin: Via Fora.

30 de novembre 2014

El Pont sobre el riu Ter


Un desastre. L'obra amb més any de retard que té l'Estat a Girona és el pont sobre el riu Ter que ha de comunicar Pont Major amb l'hospital Trueta. Fa dos anys que s'hauria d'haver acabat. No és l'única obra que s’arrossega per les cantonades de la indolència de l'Estat amb Girona. El petit tram de la N-II entre Caldes de Malavella i Sils s'hauria d'haver acabat el gener de 2014, desprès de 15 mesos d’obres. Arribarem a l'any de retard. I ja veurem. Ara s'ha sabut que el pont sobre el riu Ter, que està en els pressupostos de l'Estat amb partida oberta i no gastada des de l'any 2007, té un greu problema de construcció en l'asfaltatge que obligarà a retirar l'asfaltatge ja construït i tornar-hi. Quin desastre. La resiliència dels gironins és espectacular, titànica. Ja hem perdut tota confiança d'una mínima racionalitat en la programació de l'obra pública. El Parc Central recuperat a uns ritmes desesperants, un pont que és benvingut però que no era l'obra més urgent, una N-II patèticament abandonada, un Eix Pirineu sense ni un euro per invertir el proper any. No sé pas, tal vegada l'Estat ha decidit fer una Declaració Unilateral de Retirada de l'Estat de Catalunya. No faig broma, conec diferents exposicions i iniciatives polítiques i culturals que l'Estat ha descartat fer a Catalunya. Ells mateixos exclouen, ells mateixos empenyen les plaques tectòniques que es van separant. 




Papa de Roma. El passat dimarts dia 24, Jordi Xuclà, president del grup liberal (ALDE) del Consell d'Europa, va saludar i mantenir una breu conversa amb el Papa Francesc durant la visita del Sant Pare a Estrasburg en que també es va dirigir a la sessió plenària del Consell d'Europa. Xuclà es va presentar al Sant Pare com un català de Girona, nord de Barcelona. El Papa Francesc va dir-li que coneixia on era Girona i varen mantenir una breu conversa en català. També es va mostrar interessat pel procés català i li va preguntar a Xuclà si el govern català sabria trobar una solució amb el govern espanyol en l'actual contenciós per la consulta. Xuclà li  vaig explicar que s’ha intentat tot i que “estigues atent a les properes hores i dies”. Per últim, Xuclà va invitar-lo a visitar “una terra plena d’esglésies romàniques que són un exemple de l’Església senzilla i depurada que ell vol recrear”.

23 de novembre 2014

Perquè baixa el preu del petroli i cauen fronteres

El preu del petroli. Fa pocs més d'un any era impossible identificar el principal grup jidadista que està operant a Siria i la part nord de l'Irak. L'Estat Islàmic és el nom d'una organització terrorista que està posant en escac mat la viabilitat d l'Estat iraquià i en perill les fronteres del Mitjà Orient. No són un Estat ni encarnen els valors de l'Islam, són una organització terrorista fanàtica que s'ha convertit, en ella mateixa, en un gran pol de negocis irregulars sobretot a partir del control de pous de petroli i la venta d'aquest petroli a preus per sota del mercat. Perquè aquesta venta sigui possible és necessària la col·laboració d'Estats tercers que fan la vista grossa i deixen que els seus nacionals també es lucrin. A risc de ser políticament incorrecta convé apuntar Turquia i Jordània com les dues grans portes de sortida del cru a preu fora de mercat. És cert que la intervenció militar aèria liderada pels Estats Units ha limitat notablement aquest tràfic il·legal. Si en el mes d'agost d'enguany es van arribar a vendre en el mercat negre 70 mil barrils de petroli al dia ara "només" se'n venen 20 mil. Clarament aquesta pèrdua de control de part del territori Iraquià i Siri ha repercutit en el preu del petroli. El preu del petroli, la seva alça, va ser un instrument desencadenant de la crisi econòmica dels anys setanta del segle passat i ara la reducció del preu del petroli pot ser una eina de lluita en les relacions internacionals que alguns països estan disposats a suportar per un període llarg de temps. És el cas d’Aràbia Saudi que està dissenyant la seva implicació en profunditat en la Coalició Internacional militar contra l'Estat Islàmic com un primer pas per un combat frontal de laminació dels xiis. Aràbia Saudi i Estats Units caminaran junts fins a un cert punt però desprès els seus camins se separaran. Estats Units avui pensa que sostenir l'actual govern siri és el mal menor mentre que alguns països del Golf Pèrsic es plantegen aquesta lluita com una gran possibilitat d'enervament de la vellíssima guerra entre xiis i sunís. Iran pot jugar clarament a desestabilitzar Irak i el Kurdistan (la nació sense Estat més gran del món amb més de 30 milions de nacionals) està operant en un estat de quasi independència en els seus territoris iraquians. Els kurds de síria encara es plantegen una solució d'autonomia mentre que els kurds de Turquia han vist frenades les seves expectatives d'una autonomia perquè les autoritats d'Ankara temem un efecte contagi d'un Kurdistan iraquià independent que seria ben vist pels Estats Units i que esta rebent armament de països europeus perquè s'han revelat com l’exèrcit més eficaç per parar l'Estats Islàmic. Veurem moviments de fronteres en el Mitjà Orient en els propers anys.

Minories religioses.
El respecte per a les minories religioses s’està complicat en aquelles parts del món on s'imposa una lectura rigorosista de l'Islam polític. L'Estat Islàmic pot ser derrotat però les causes primeres del seu naixement han de ser estudiades amb molt de deteniment.  I en aquest fenomen tant singular bé mereix una reflexió apart els casos dels joves occidentals, la majoria membres de famílies d'origen musulmà però de varies generacions vivint. Europa i que s'han enrolat en l'Estat Islàmic. Apunto dos motius que ens han de fer pensar: l’exclusió social en els països occidentals i els efectes no volguts d'una societat hiperconectada a través de les noves tecnologies. I tot plegat no seria possible sense un buit de valors forts europeus als quals hem renunciat en els últims anys. Quan escric valors forts no vull dir valors basats en la intransigència o el dogmatisme sinó valors basats en una coherència entre allò que fem i allò que es sosté en el camp de la moral pública. La incoherència porta al debilitament de la percepció de credibilitat dels nostres actes i compromisos. I no parlo només dels problemes en l'esfera de l’administració publica sinó que penso en la creixent divergència entre moral i costums socials dominants. Penso que l’Església del Papa Francesc fa un esforç per sintonitzar els dos nivells però aquesta és una tasca no pas fàcil que requereix molt de coratge. L'hem de tenir perquè nosaltres podem practicar la nostra llibertat religiosa en un ambient de tolerància i respecte. En altres parts del món formar part d'una minoria religiosa és el camí segur a la mort. De tot això vaig tenir oportunitat de parlar en l'ultima sessió plenària del Consell d'Europa i estic convençut que serà un assumpte, el de la llibertat religiosa I de culta, que ens ocuparà en el futur.

16 de novembre 2014

Tots els colors del verd


Encara el 9N. Des del primer dia que es va anunciar els mecanismes del procés participatiu del 9 de novembre es va anunciar que en els 15 dies posteriors es podria votar en les delegacions del Govern català en cada regió. Encara queda una setmana de votació i el ritme ha estat sostingut. Als 2'3 milions de ciutadans que ja van votar fa una setmana s'hi ha d'afegir el vot a l'estranger i el vot dels quinze dies posteriors. Per pura projecció del ritme de vot d'aquesta primera setmana, el resultat final pot ser de més de dos milions i mig de participants. Madrid ho veu de color negre. Nosaltres ho veiem en tots els colors de l'esperança, tots els colors del verd, que canta Raimon.

Quina reacció. Rictus de preocupació i paràlisi aquesta setmana que deixem enrere a Madrid. He escoltat de tot, i de bon grosses, sobre com hauria d'haver actuat el Gobierno abans i durant el 9N. Un molt destacat membre del govern central em diu que tenien identificat des de feia setmanes el magatzem de Lleida on es guardaven les urnes de cartró i que van considerar incautar-les en el centre per a disminuïts psíquics on es van fabricar. Pensaven que seria menys agressiva la imatge. M'emporto les mans al cap. Dilluns la irritació va conduir al "aquí sabran qui mana" en forma d’instrucció "d’empaperament" del president, la vicepresidenta i varis consellers. Dimarts i dimecres els telèfons no van parar de sonar. Alguns catalans patrocinadors de la tercera via els hi van dir que aquesta mesura era el bitllet directa a una majoria absoluta sobiranista en un Parlament dissolt. Acabem la setmana amb els fiscals dividits i la sensació que alguns s'han quedat amb un pam de nas perquè no els hi havien explicat bé què estava succeint a Catalunya. I mira que fins i tot es va fer un llibre que es va enviar arreu del món.

Tornar a votar. Abans de Nadal sabrem la reacció i el resultat de les converses que mantindran els partits desprès de la conferencia-programa que anunciarà Artur Mas en una conferència el 25 de novembre. Ara per ara s'insinuen algunes idees: convindrà una votació en unes eleccions al Parlament de Catalunya per comptar-nos tots, per fer una topografia de les forces politiques catalanes en el seu conjunt. Convindrà parlar en profunditat del "que". Perquè convocar unes eleccions catalanes anticipades si no hi ha acord programàtic sobre el contingut d'un programa compartit. I en aquest "que" també hi ha molt del com actuar en un futur parlament (seguint els passos del Consell Assessor per la Transició Nacional i no pas sortint al balcó a quedar estèrilment descansats). S'imposa un temps per governar el "mentrestant", per acabar de renovar el mapa polític a través de les urnes en les eleccions municipals del 24 de maig. Convé digerir i repetir al món el resultat democràtic del 9N. Convé un gran diàleg entre ciutadans catalans. Convé la deliberació democràtica en profunditat que no ha pogut existir fins ara per incompareixença dels arguments d'una part. Convé el convenciment per la via de la constatació empírica dels fets de la debilitat de la tercera via. Convé una maduració que arribi al punt just (Doneu-nos la Tramuntana justa que eixugui l'herba i no espolsi el blat, Carles Fages de Climent). Aquesta societat està en marxa.

La projecció internacional. Un exministre polonès socialista de molt llarga trajectòria em pregunta ben convençut: ja heu votat i ara res es mou? Se'n fa creus del contrast entre les cues de votació i l'immobilisme del govern central. Però en aquesta revolta de vellut, és molt rellevant que un diari d'ordre i portaveu de la societat BoBo francesa com és Le Figaro proporcioni una tribuna d’opinió al president de la Generalitat el passat dissabte. Això és evitar l’aïllament i convertir-se en actor del moment europeu. Com els escocesos. Amb tot el respecte, el que no va aconseguir la via Ibarretxe.

Atac informàtic massiu. Un dia s’explicarà l'atac informàtic massiu que va patir el sistema informàtic de la Generalitat els dies 8 i 9 de novembre i que va posar en risc serveis essencials pels ciutadans com la sanitat i les emergències. En aquest món tecnològic tot s'acaba sabent. També l'origen de l'atac. Els que el van perpetrar pretenien el que va succeir fa anys a Estònia quan els russos van fer caure el sistema. Des d'aquell dia Estònia és el país de l'OTAN més especialitzat en ciberatacs. Catalunya, sembla ser, ja s'havia preparat. 

Tot canvia. El 7 de maig de 2015 hi ha eleccions parlamentaries a Gran Bretanya. Tot fa indicar que el parlament passarà dels 3 partits tradicionals a 6. I cap amb majoria absoluta. Cada cop més els mapes electorals es fragmenten a Europa.



09 de novembre 2014

Els 9 de novembre


El caràcter. Un 9 de novembre de fa 44 anys va morir el general Charles de Gaulle, el president de la República Francesa que va iniciar una aventura arriscada que podia acabar molt bé o molt malament. Va començar només amb una emissora de radio i uns discursos a la Resistència fets des de Londres. Va resistir, no sempre va tenir una relació pacífica amb els seus aliats americans i britànics, i especialment amb Sir Winston Churchill, va saber fer una gira per alliberar la França colonial abans d’atacar amb les forces aliades les costes de Normandia. Va entrar a París i va deixar que durant unes setmanes els seus compatriotes fidels al règim de Vichy entenguessin que una certa idea de França anava prenent forma. Van ser setmanes amb episodis foscos entre germans. De Gaulle era un home de molt de caràcter i deia que en els moments difícils de la història és quan es demostra el caràcter de cadascú. Tenir caràcter és tenir una certa idea forta de les coses, allunyar-se del sarcasme, del cinisme.... tenir una idea transcendent de les coses. Hi ha una certa Catalunya alegra i tova, líquida i mediterrània, molt semblant a les escenes de la Grande Bellezza a la terrassa del descregut Jep Gambardella... que ha quedat parada perquè un home de caràcter ha entrar en escena i ha canviat el guió d’aquesta Catalunya que havia enterrat malament els seus morts del desgraciat segle XX. En els meus anys he conegut uns pocs homes de fort caràcter, tots ells m’han deixat petja. En els meus anys he conegut i treballat amb uns quants Jep Gambardella que davant el moment actual no tenen més remei que retirar-se a observar amb un punt de melancolia i aclaparament com passa la vida des d’una terrassa amb vistes al Coliseu.

Inesperat. Confessió del president Mariano Rajoy a un català que va acudir a la Moncloa amb el neguit d’escoltar una solució al punt que ens ha portat la cintura política d’elefant de l’exèrcit d’advocats de l’Estat posats a polítics i alts Mandarins: “No sé qué hacer ni cuando hacerlo”. Al PP actual, els espanyols més espanyolistes, un dia li hauran de fer un fort retret per inacció i falta d’iniciativa, per improvisació i escepticisme corrosiu.

El 9 de novembre de 1989. Avui fa 25 anys jo en tenia 16 d’anys. Era un dia entra setmana. Havia tornat de l’Institut. Vivíem al carrer Terrassa número 3 d’Olot. En aquell pis agradable de família que havia guanyat cada gram de confortabilitat a base de treballar molt, teníem una fantàstica “sala de rebre” sempre buida acuradament endreçada (Catalunya Vella del què diran) i teníem un menjador amb sofà i televisió on fèiem vida. Recordo que aquell 9 de novembre a la nit feia fred i en aquell pis, que no tenia calefacció centralitzada, quan feia fred acostàvem un radiador davant del sofà i hi posàvem els peus a sobre mentre miràvem la televisió, en aquell temps de només tres canals de televisió. Aquella nit vam veure com queia el Mur de Berlín, de cop, per la llei de la física i la resistència dels materials, dels materials de la història i dels materials dels murs de contenció dels règims totalitaris. Va succeir. Aquella època d’adolescent no sabia que els anys em portarien a conèixer persones que aquella nit de fa 25 anys eren als carrers, les places i les oficines governamentals del Berlín occidental i del Berlín oriental. En aquests 25 anys han succeït moltes coses en l’escena internacional que tothom deia que no havien de succeir mai. Plaques tectòniques que s’han mogut, alguns cops pacíficament, alguns cops amb riuades de sang. No sabia, fa 25 anys, que coneixeria ciutadans hongaresos que aquell estiu del 1989 van escapar a occident per la frontera amb Àustria i que avui tenen un escó en el parlament de Budapest. Aquella nit, amb 16 anys i una curiositat política que despuntava (que només es pot covar pel que has vist, escoltat i has vist que han callat “en el lloc on et varen fer possible”, Raimon), vaig anar a dormir amb un cert sentit de transcendència, aquell sentiment que galvanitza el millor i ens fa sortir la força i la punta d’honor que es desperta davant la humiliació. Escric aquestes ratlles a molt poques hores que obrin els punts de consulta del procés participatiu (quines coses que s’han d’escriure perquè els tribunals no facin servir proves d’impugnació). Sé que l’únic moment crític pendent serà l’obertura a les 9 del matí. Després, si tot va bé, haurà guanyat la democràcia, la llibertat, hauran cedit els materials cansats dels murs dels que volen negar un gran corrent de fons. Ara, 25 anys després, he pogut explicar, quan he estat preguntat, els motius del que passa a Catalunya. Ho he pogut fer en anglès tot i que a casa ningú en parlava i jo m’hi vaig posar seriosament als trenta anys. Aquesta nit, estic segur que milers i milers de joves de 16 anys de tot el món, a través dels seus telèfons intel·ligents, a través de la societat hiperconectada (i fatigada de tanta hiperconexió), observaran el que passa a Catalunya. Mai se sap quan arriba l’Hora Gran. Els homes i les dones amb caràcter, de sobte, ens fan sortir del pendent de la resignació i el sarcasme dels Jep Gambardella que hi ha pel nostre voltant. Que avui guanyi la causa de la democràcia i la llibertat. 

03 de novembre 2014

El 9N i el mal d’ous

El 9N i el ridícul del Gobierno. Conversa plena de metàfores amb un alt càrrec polític del Govern central i un servidor hores després que el Govern de l’Estat presentés una nova impugnació davant el Tribunal Constitucional del procés participatiu del 9 de Novembre. Encara amb alguns dubtes i moltes decisions per prendre a una setmana vista, em pregunta si crec que s’han equivocat amb la nova impugnació. Li dic que clarament sí, que fan el ridícul davant de la comunitat internacional i que impulsaran més ciutadans a votar per defensar un simple concepte elemental de democràcia. Continua amb el registre de la ridiculització i em diu: “així que hem de deixar que la gent vagi davant de les urnes a fer un gran exercici d’onanisme i després es quedi descansat i fumi una cigarreta”. I seguint-li la metàfora li dic que ell sap perfectament el dolor testicular que provoca la no culminació d’un anhel llargament perseguit. I la mala llet que segueix. Crec que aquesta conversa en registre mascle alfa li ha arribat al cor i potser al cervell.


D’aquí a una setmana. Gran improvisació en els quarters generals de la Moncloa davant el 9N. Després de la impugnació i la suspensió automàtica del Tribunal Constitucional el proper dimarts (perquè és una potestat política del Govern central utilitzada políticament) del nou 9 de Novembre, encara barrinen la reacció. Pensen en veu alta i diuen: “no podem enviar els militars”. Els hi costa molt dir-ho en veu alta però han arribat a aquesta conclusió. Aleshores intenten atacar els servidors públics que han fet el pas però són tants milers que veuen que l’efecte seria devastador. Després pensen enviar alguna autoritat governativa per tancar les meses de participació ciutadana. Valoren quants milers de funcionaris han de mobilitzar. Pensen que enviar un Guardia Civil o un Policia Nacional tindria un efecte contraproduent. Després pensen en enviar als Mossos d’Esquadra però veuen com en un nivell molt alt l’acte governatiu pot acabar amb una abraçada i un cafè o una beguda compartida. Falta política, sobren aplicats advocats de l’Estat recitant de memòria la declinant Constitució espanyola pels jardins de la Moncloa en aquest final d’estiu prorrogat. No ho dic només jo. Els telegrames de les ambaixades dels països més civilitzats surten aquestes setmanes cap a les capitals amb un missatge ben senzill: el govern espanyol no ha fet política en l’assumpte polític més de fons que li ha tocat administrar. En aquest cas, deixar passar el temps, fumar un havà i pensar que tot millorarà ha estat un greu error de diagnòstic. El gabinet d’anàlisi de Catalunya a la Moncloa sembla ben bé una escena delirant d’una obra d’Albert Boadella. Sí, el mal d’ous va ser al final l’argument més convincent. 

02 de novembre 2014

“Los tres grandes”

Demà dilluns s'ha de fer públic, tot i que hi ha temptacions de posposar l'anunci per "motius tècnics", és a dir, pànic, l’enquesta d’intenció de vot del CIS per unes eleccions generals que suposarà la certificació del final del bipartidisme que ha regnat en la política espanyola els últims 35 anys. Amb unes intencions de vot molt empatades quedaran PP, PSOE i la nova formació corrent de pensament anomenat Podemos. Després, un creixement d’altres manifestacions del malestar (allò que a Catalunya ja ha mutat i que a la cambra espanyola encara està incubant-se). Les fonts de Moncloa, molt properes al president del govern espanyol, parlen del bloc de “los tres grandes”. Hi va haver mesos i mesos de complaença de la dreta espanyola pensant que l’alimentació del vot protesta a Podemos només feia que afeblir i fragmentar a l’esquerra. Ara veuen que les aigües de l’onada també els hi arriben al seu nas. Així, la Sexta del patró José María Lara, va ser la gran esponsoritzadora d’un líder nou i de qui la majoria no coneix (perquè quedaria frapat) el seu pensament polític. Ara la miopia curtplacista de la dreta espanyola ha donat pas a unes alarmes al comandament del poder. Pot molt ben ser que PP i PSOE junts no sumin el 50% dels vots en l’enquesta de demà (com ja va succeir amb el resultat de les eleccions europees del maig passat). I serà molt difícil que es faci públic que en intenció directe de vot Podemos està per davant dels dos partits tradicionals. Un panorama polític a la grega va instal·lant-se com el malson d’un PP que sembla que vulgui viure perillosament els últims 12 mesos de la legislatura.


L’esmena a la totalitat. Tres crisis profundes en la política espanyola actual: crisis de confiança en la política pels cassos de corrupció, crisis territorial profunda, molt profunda, amb Catalunya i crisi econòmica que apunta a un cicle llarg de creixement dèbil. En la Catalunya concentrada en la recta final d’una data totèmica – el 9 de Novembre de 2014- pactada des del 12-12 de 2013, potser ha passat una mica desapercebut la gran esfondrada dels bastiments del poder madrileny que ha suposat la detenció de 51 acusats d’una trama criminal de corrupció política. Les eleccions de maig de 2015 certificaran la pèrdua del poder del PP a Madrid (on encara no tenen candidat a l’alcaldia) i al País Valencià. Ara el moment polític bascula entre els partits immòbils (per tenir el cor gelat) i els que havent estat acusats de tot han sabut interpretar bé la gran mutació que s’acosta. Explico als meus interlocutors internacionals que des de 1812 totes les constitucions espanyoles no han estat substituïdes per reforma sinó per col·lapse del sistema, per la incapacitat de les elits polítiques madrilenyes de veure i flairar que s’acostava un moment nou. Ara estem també en aquesta pulsió entre la sang glaçada de PP i PSOE i alguns altres actors i el que de nou ve per quedar-se. Ara s’entén més bé l’operació de successió a la Corona espanyola de juny d’aquest any. Perquè en pocs mesos hauria estat més conflictiva i en la propera legislatura netament compromesa. 

29 d’octubre 2014

Normes de transparència

Són indispensables algunes modificacions legals per fer molt més transparent el funcionament de les administracions públiques i l'ús del diner públic. Absolutament d'acord i amb això estem treballant. Però a vegades em pregunto perquè amb els instruments ja existents no es fa la feina de control i exigència dels electes. Perquè ningú controla la feina dels parlamentaris al Parlament de Catalunya i a les Corts Generals. Perquè amb tres anys ningú ha avaluat els pressupostos o les iniciatives parlamentàries. No s'hi val a fer passar bou per bèstia grossa però cal un control cívic, democràtic i periodístic perquè així sigui.

28 d’octubre 2014

El debat de pressupostos

Ja s'ha acabat el termini per presentar esmenes als Pressupostos Generals de l'Estat. Espero amb delit conèixer quantes esmenes acceptarà el partit de la majoria absoluta, el PP, per treure Girona del llustrós lloc de la província amb menys inversió per habitant, 70 euros per habitant tot l'any 2015, davant Ourense, al capdamunt, amb 1.990 euros per habitant i any. A veure si a acceptaran esmenes essencials per dignificar la inversió. A veure si fan reversible la seva particular declaració unilateral de retirada de l'Estat de les comarques gironines.

27 d’octubre 2014

Eleccions a Grècia

Entre desembre i el proper febrer hi haurà eleccions avançades a Grècia. L'anunci no és oficial però els mercats financers ja comencen a registrar els primers símptomes del que s'acosta. L'actual parlament no pot sumar els 2/3 necessaris per elegir el nou president de la República. El partit Sirisa, a l'esquerra dels socialistes, anti euro i partidari de la sortida de la UE, qui ja va guanyar les eleccions europees, es resisteix al consens i farà caure el govern. El resultat és incert. L'esquerra, fragmentada, encara tindrà una nova escissió dintre de l’històric Pasok. Grècia representa la pitjor evolució possible del canvi de sistema de partits que a l'Estat espanyol començarà amb les eleccions locals i autonòmiques del quart diumenge de maig de l'any que ve.

26 d’octubre 2014

Postal de Kiev


Eleccions a Ucraïna. Aquest diumenge se celebren eleccions parlamentaries a Ucraïna per renovar un parlament, Suprema Rada, encara tributari de l'anterior règim que va caure la nit del 21 al 22 de febrer d'enguany. Les eleccions presidencials es van resoldre amb un guanyador clar en primera volta, el president Petro Poroshenko, qui ara ha format una coalició electoral que se situa en primera posició en les enquestes amb un 30% d’intenció de vot. Convindran aliances postelectorals però sembla bastant garantit que una coalició proeuropea formarà el proper govern. Una coalició que, en paraules del ministre d'Afers Exteriors, busca la doble compatibilitat de la relació comercial amb Rússia i amb la Unió Europea. Ucraïna està entre els 50 estats del món amb millor educació però està en la posició 142 en el rànquing mundial de transparència i lluita contra la corrupció. Una societat formada s'ha revoltat ja dos cops contra els dirigents lligats a Moscou. L'any 2004 es van equivocar amb l’elecció, a mig termini. Ara un aire d’estabilització es respira en les hores prèvies a les eleccions. Tampoc cal parlar d'un món feliç. En aquesta terra de gran bellesa i potencials les ideologies compten molt poc. Ucraïna, un gran país per aproximar a Europa sabent que mai deixarà de mirar, de cara o de reüll, a Rússia. La plaça del Maidan va recuperant la seva normalitat mentre onegen banderes d'un país amb orgull i nacionalisme de guerra I unes banderes europees d’esperança.

20 d’octubre 2014

Port Schengen

Dimecres passat a la tarda a la Comissió d'Afers Exteriors del Congrés dels Diputats del Regne d'Espanya defenso una iniciativa sobre la racionalització de les fronteres exteriors de l'espai Schengen als ports espanyols. Per dir-ho en xifres: Espanya té 43 ports amb frontera internacional, el que més en té de tots els Estats membres d'aquest espai de lliure circulació de persones. Una dada: Espanya amb 47 milions d'habitants té 43 ports internacionals mentre que Itàlia amb 60'7 milions d'habitants té 23 ports internacionals. Per què tanta irracionalitat? Quins criteris de cost-benefici guien aquesta gran bacanal de ports internacionals? I mentre alguns ports internacionals tenen un tràfec de persones i mercaderies més que modest, el port de Palamós encara no és frontera internacional. Anys i anys de reivindicació i treball. Palamós serà frontera internacional per Setmana Santa de l'any que ve. Tindrem port internacional a la Costa Brava per la propera temporada turística. El Govern de la Generalitat hi posarà els quartos per pagar les instal·lacions i el Gobierno hi posarà l’autorització, la foto de la inauguració governativa i els Guàrdies Civils. Molt content d'haver arribat fins aquí. Les files del Partit Popular es remouen com un Moby Dick en plena batalla final per l'apro de la victòria. Comparteixo fins a tres llargues converses amb Xavier Ribera, president de la Cambra de Comerç de Palamós. El senyor Ribera, bona gent del país de cor net, vol que les coses surtin bé. Repugna les maniobres per posar la por al cos, pur franquisme que encara reverbera en el segon decenni del segle XXI. Resistir amb senderi.... és guanyar. El dimecres 15 d'octubre per unanimitat el Congrés dels Diputats dóna llum verda a Palamós com a port internacional. El dia desprès surt als diaris amb lletra més aviat petita perquè un outsider de tota la feina de picar ferro fred i ferro calent ha preferit filtrar una petita noticia negativa. Aiii, la fira de les vanitats, el mercat del Bla-bla-bla (tema central de la gran pel·lícula La Grande Bellezza...). I aquest periodisme de còpia i enganyar tot el que arriba a la safata d'entrada del correu electrònic. En tot cas, la noticia de la setmana: Palamós serà port internacional en setmanes. Bé i bo pel turisme, per l'economia, per les comarques gironines. Molt content. Els disgustos al compte de les amargors de les feina. Les bones emocions amb el senyor Xavier Ribera compensen tots els glops d'enveja. Anem endavant!

19 d’octubre 2014

Temps d’acceleració


El lloc en que em varen fer possible. Dissabte 18 d'octubre, Sant Lluc, el patró d'Olot. Com diu la cançó de Raimon, "quan torno al lloc en em varen fer possible....". Mati olotí, Fageda d'en Jordà i matar el cuc a Cal Sastre de Santa Pau, digestió a Batet de la Serra, des d'on escric aquestes ratlles. Reunió familiar indispensable per retrobar la calidesa del ventre matern (en sentit gran) en aquests temps accelerats on tanta gent pateix, on tanta gent necessita la certesa de la mà ferma, de la mirada segura. Fem el cor fort, tirem endavant. Ens conjurem. Sabem que no ens tornarem a trobar tots junts fins el 24 de desembre. I, fins aleshores, tantes coses han de succeir. Ningú sap amb certesa en quin sentit. Alguns tenen el millor camí traçat però que sigui possible depèn de l’evolució d'aquest magma de raciocini, llàgrimes incontingudes davant les càmeres, mala llet, bona fe, esperança, transcendència, càlcul de vol gallinaci, magnanimitat, misèria, feina discreta, sorolls estridents, esqueixaments emocionals, retrobaments impensables... Tot això en aquests temps accelerats. En tot això penso en el capvespre del dia de Sant Lluc mirant la Garrotxa des de Batet de la Serra amb la serra de Cavallers i el Taga de fons, aquesta muntanya perfecta amb una culminació que toca el cel i la sensualitat.

Pressupostos 2015. Unes poques dades que parlen per si mateixes: Girona és la província espanyola amb una inversió per càpita més baixa de tot l'Estat espanyol amb 70 euros per habitant i per any. La província més ben tractada és Ourense amb 1.990 euros per habitant i per any. El promig espanyol és de 243 euros per habitant i per any. Perquè les comarques gironines arribessin al promig espanyol s'hauria d"incrementar la inversió en 125 milions pel 2015. Actualment la inversió és de 53 milions d'euros però 24 són en una partida de manteniment de la xarxa ferroviària, pur maquillatge. Ja està tot dit. No calen adjectius. Alguns ens acusen d’apocalíptics. Som gent moderada i esfereïda. Noway! 

La crida del diumenge 19 d'octubre. Avui una mica desprès de migdia l'ANC farà una crida a la unitat dels partits favorables al dret a decidir. Divendres el meu veí iconoclasta Ramon Iglesias escrivia que els partits i els politics d'ara ja no serveixen i que es veuen abocats a un urgent reciclatge. Una onada ve, hi estic d'acord. Servirà per separar el gra de la palla, de la política i del periodisme. Visca la societat cooperativa, visca l'aggiornamento!! Ens veiem en el camp de la batalla de la meritocràcia. Temps d’acceleració.

13 d’octubre 2014

Pla de xoc fora de temps

Fa temps que a la Moncloa veuen que la maionesa s'ha trencat i la fortuna els ha abandonat. Per això han intentat, en setmanes, corregir el rumb: retirada de la reforma de la llei de l'avortament, propera retirada -a finals d'aquest mes- de la proposta de donar la majoria absoluta a un alcalde amb el 40% dels vots -gran coagulador de les llistes d’oposició- i una missió discreta de 300 efectius "en segona línia" (paraules del ministre de defensa) en l'aliança militar internacional per combatre el terrorisme extremadament agressiu i efectiu de l’organització Estat Islàmic. Aquest combat que la civilitat esta lliurant contra la barbàrie. La reverberació de les manifestacions contra la Guerra d'Irak de la tardor del 2003 són molt presents en aquesta discreta missió que suposa una esmena a la totalitat a la foto de les Azores d'Aznar el 2003 (un home de províncies acomplexat posat assedegat de fotos amb els vicaris transitoris del poder mundial), un preu alt, altíssim.

I els catalans sense manies. La Moncloa sap que té problemes. I el Partit Popular també. Per exemple, no té candidat o candidata a l'alcaldia de Madrid a sis mesos de la firma de convocatòria del decret de les eleccions municipals. Però la Moncloa sap que el principal problema és com respondre a la demanda majoritària del dret a decidir dels catalans sense que "se nos vaia la mano" em reconeixia aquesta setmana un diputat del PP. Aquesta doctrina marianista que diu que el temps ho resolt tot no s'ha pas complert en el món de les autoprofecies complertes del món del PP. Avui el Govern té un greu problema a menys de tres setmanes vistes. El pot resoldre a les males, pot ser. Amb un cost d'imatge internacional important i una franca reculada a Catalunya, quasi fins a la resualització. No saben com afrontar l'etern "problema catalan" que ara té més força i menys manies que mai. El "problema catalan", a la vegada, s'ha deixat de miraments. Passi el que passi en la propera setmana -clau- ja res serà igual. Definició de nous espais politics a Catalunya, un test a tocar sobre la grandesa de mira o el vol gallinaci dels partits partidaris del dret a decidir i una societat que s'indigna per no poder votar, sigui el que sigui el que vulgui votar.

12 d’octubre 2014

Un aire d’irritació just abans de la tempesta

El cel s'enfosqueix. Després d'un dia de forta calor i cel ample com els quadres de Velázquez comença a cobrir-se el cel de Madrid. La nit de dimecres va ploure fort, molt fort. Una condensació de malestar i irritació s’està formant en el cel del barri del Congreso. Aires de tardor semblants als aires de 2003 amb el Prestige i la guerra de l'Irak. Un catalitzador ha desfermat aquest malestar, el primer cas de l'Ebola a Espanya i la pèssima gestió de la sanitat de la Comunitat de Madrid i del Ministeri de Sanitat. I els filets de plastilina del petroli del Prestige en aquest cas són les glopades d’informació de les targetes de crèdit negres de Bankia -4000 euros de lliure disposició mensual en alguns casos- dedicades a viatges, licors, antiquaris i altres lubricants de la màquina del poder fraternal del Madrid de la bacanal del totxo. Tot això va sortint ara, la informació estava registrada des de fa temps. Algú ha decidit permetre la caiguda lliure del gran compromís PP-PSOE-IU-UGT-CCOO en el Madrid del ciment.

Un accent grec. El PP té perduda la majoria absoluta a Madrid i al País Valencià però el PSOE té enquestes que el deixen en tercera posició en les dues comunitats per darrera de Podemos. Ni el PP ni el PSOE es podien imaginar, fa un any, que el mapa polític que ve té cada cop més característiques del mapa polític de la Grècia desdibuixada pels estralls de la crisi. Un històric PASOK devorat per la seva esquerra i una Nova Democràcia com a primer partit però extremadament debilitat amb poc més del 20% dels vots. Paisatge grec per les eleccions autonòmiques de maig de 2015 i per les generals de finals de 2015 o començaments de 2016 -Rajoy serà un president que intentarà aprovar cinc pressupostos en els seus quatre anys de mandat.  Aires de final del bipartidisme amb un PP que ha perdut la gràcia de ser la vareta per la solució de la crisi econòmica - això ja es va veure amb el resultat de les eleccions europees- i amb un PSOE que balla per un peu al so de la flauta que interpreta la insuportable lleugeresa de la mercadotècnia de l’època de Pedro Sánchez-Cortefiel. Els 'hilillos de plastilina" són les glopades de milers d'euros de les targetes de farres de Bankia, la indemnització de 1.350 milions d'euros a les empreses que explotaven la planta Castor, encapçalats per Florentino Pérez, un vell conegut en els redits de les compensacions per lucre cessants que ja va cobrar, amb les seves empreses, més de 200 milions d'euros per lucre cessant en els Túnels del Pertús de la línea del tren d'alta velocitat (el cas TP Ferro).

07 d’octubre 2014

Work in progress

920 municipis catalans han presentat aquest dissabte mocions de suport a la consulta no refrendària i jurídicament no vinculant del 9 de novembre. Vaig escriure la setmana passada que votarem tres cops en els propers dotze mesos. Que serà un camí amb revolts però decidit. Ara queden cinc setmanes. El món local hi tindrà un paper determinant. Els electes són altament respectats en el món democràtic civilitzat. La remor comença a ser global. Aquesta setmana he escoltat moltes opinions internacionals. Un home savi i coneixedor de Catalunya que es mira les coses des de la serenor de les Açores em diu que el govern dels conservadors espanyols ho ha fet molt malament. Un altre mira a Hong Kong, la consulta ja és comentada per la premsa anglosaxona. Cinc setmanes, només, per fer-ho bé i arribar a bon port. Fins ara la dialèctica segle XIX - segle XXI va marcant la pulsió cívica i social d'una mobilització sense precedents. Go in!

06 d’octubre 2014

Despullant els pressupostos

Aquesta setmana que ara acaba el Govern de l'Estat del Regne d'Espanya ha presentat el projecte de pressupostos generals de l'Estat pel 2015. Ja es sabut i subratllat que la inversió a Catalunya representa el 9'5% del total de la inversió territorialitzada per un país que representa el 16% de la població, el 18'5% del PIB i el 33% de les exportacions. Cal dir-ho ras i curt: aquests pressupostos signifiquen una Declaració Unilateral de Retirada de l'Estat a Catalunya. Anem, però, a despullar els pressupostos a les comarques gironines, pam a pam.

El maquillatge de la senyoreta Pepis. És sabut que Girona és la segona demarcació, diguem-ne província si volen, amb menys inversió per càpita. Tot i això els comptes de la senyoreta Pepis han fet treure pit al Partit Popular que s'ha atrevit a qualificar d'excel·lents aquesta pressupostos. Anem per pams. El govern destina 6'5 milions d'euros per l'any 2015 pel desdoblament de la N-II en el tram Caldes de Malavella-Sils. És conegut que el contracte de construcció contemplava un període d'obres de 15 mesos que acabava el gener de 2014. Com es pot presentar com una filigrana pel 2015 una obra que s'hauria d'haver acabat a començaments d'any. 


El Govern de l'Estat també pressuposta 5 milions d'euros pel tram nord de la N-II entre Vilademuls i la frontera francesa. Fa deu anys que fiscalitzo, en exercici de les meves responsabilitats pressupostàries, els pressupostos de l'Estat. Cada any hi ha hagut partides pel tram nord i cap any s'han gastat.
És cert o no que la ministra de Foment va afirmar el mes de juny d'aquest any que les obres dels minitrams Sils-Caldes i Medinyà-Orriols començarien aquest any i que cap dels dos ha començat i que del segon ni tan sols s'ha adjudicat l'obra?

És cert que el Govern de l'Estat no ha previst ni un euro per la variant d'Olot que no es un caprici dels olotins sinó la peça pendent de la pota nord de l'Eix transversal Vic-Olot-Figueres-frontera francesa?
És cert que el Govern de l'Estat no ha previst ni un euro per l'Eix Pirinenc i concretament pel barat desdoblament del tram Besalú-Figueres que ja està enllestit administrativament?
És cert que el Govern de l'Estat ha pressupostat obres per la costa Gironina que fa anys i anys que haurien d'estar acabades com la restauració del passeig del Molinet de l'Estartit i que, en canvi, continua amb partida zero per la zona de Radio Liberty de Pals mentre fa inversions milionàries a les zones dunars de les platges de Huelva i Formentera?
És cert que el Govern de l'Estat continua sense posar en funcionament la Biblioteca provincial, acabada fa un any, i sense posar fil a l'agulla a l'Arxiu provincial (l’únic pendent de les quatre províncies catalanes)?
Tot això és cert, desgraciadament. Una DUR, retirada de l'Estat.

05 d’octubre 2014

L'aigua per esclarir


L'aigua i les preguntes. El servei del tren d'alta velocitat ha quedat suspes varis dies a la linea Barcelona-Perpinyà perquè una espectacular inundació va inhabilitar l’estació de Girona. Cas fortuït com va afirmar la ministra Ana Pastor? Un cop restablert el servei és l'hora de respondre a moltes preguntes que ens conduiran, molt probablement, a la conclusió que en absolut és un cas fortuït i que hi ha responsabilitats polítiques i tècniques pendents d'afrontar. A partir d'ara s'ha d'exigir la màxima transparència a l'empresa estatal Adif, encarregada de la direcció d'obres i l’explotació de l'estació. 

Al polígon Mas Xirgu de Girona hi ha un dels pous d'atac del túnel de la línea d'alta velocitat. Els pous d'atac dels túnels es fan per fer entrar i sortir la tuneladora i per seguretat dins dels túnels. Tenen uns 20 metres de diàmetre i uns murs fets de formigó. El riu que passa per prop d'aquest pou és el riu Guell. Durant la construcció es va fer un desviament provisional del riu per l'obra de la línea. Un desviament calculat per un període aproximat de tres anys. Un cop acabada l'obra, no es va reordenar la zona. El govern pot confirmar o desmentir el fins ara descrit?

Els sediments que portava el riu el dia de la inundació amb una pluja de 140 litres per metre quadrat per hora va provocar una presa a la zona del desviament i va desbordar. Pot confirmar o negar el govern el escrit aquí?

Aquesta aigua va anar a parar al pou d'atac, que és una entrada topogràficament més baixa i que no estava tapada. Aquest pou esta envoltat per valles de seguretat i Adif acostuma a no tapar els forats. Tampoc ho va fer en el pou d'atac a Montcada i Reixac. 

Un cop va començar a entrar el cabal dintre el pou l'aigua va anar a parar directament a les vies en una pendent de 1'8 per 1000. L'aigua va circular per les vies que van cap a l’estació. Pot confirmar o desmentir el govern el ara escrit?

Les bombes de drenatge no van començar a treballar fins que el nivell de l'aigua que inundava l’estació no va superar el quadre elèctric. Pot confirmar o desmentir el govern el aquí escrit? 


El president d'Adif ha de comparèixer urgentment en seu parlamentària, com ja ha demanat el diputat Pere Macias. Aquesta gran i vergonyant piscina que ha rebut els alcaldes de les ciutats europees amb tren d'alta velocitat pot ser el pou de l'esqualida presència del Partit Popular a les comarques gironines.