27 de febrer 2010

Balears, eleccions...

Dijous, abans que esclatés l’últim episodi de la turbulent trama de presumpta corrupció a les Balears, un socialista de “l’aparell” del seu partit a les Illes, em va anunciar la convocatòria d’eleccions anticipades a les Balears pel mes de juny. Un parlament sense majoria governamental, una oposició sense nou líder proclamat...les eleccions semblen inevitables. Abans que les catalanes.

Peatge al sol i a l'ombre

Aquesta setmana ha sortit a dos mitjans de comunicació de Girona el que vaig apuntar en aquest dietari ara fa una setmana: que els socialistes estudien un peatge a l’ombra per construir la maleïda N-II desdoblada. Què és un peatge a l’ombra? La concessió de la construcció d’una obra a una empresa que, a canvi, rep una contraprestació econòmica durant anys i anys pel nombre de vehicles que circulen per l’autovia o per un preu alçat per any. Quan un pacient està molt fotut, qualsevol remei li sembla bé. I a la opinió pública li semblaria bé veure màquines treballant en el desdoblament adormit. Però la solució d’urgència del socialisme apurat no és el correcte. Perquè vivim en un període en que l’Estat hauria de fer una inversió alta en obra pública a Catalunya en compliment de l’Estatut, perquè s’han de gastar les partides compromeses. Sempre se’ns ha dit que la dificultat del desdoblament de la N-II obligava a minitrams de 4 o 8 quilòmetres de concessió. Si hi ha peatge a l’ombra, ja veuran que de cop una empresa es queda tota l’obra pendent, que és molta, i començarà a cobrar dels nostres impostos, però també pagaran fills i nets a l’empresa constructora. Dos vies de peatge: un peatge al sol, i un peatge a l’ombra. No és el que es mereixen les comarques gironines.

L'escrutini del periodisme

Dijous a les set i poc de la tarda era a l’aeroport de Barcelona, tornant de Sevilla i apunt d’agafar el cotxe per anar a Girona. Vaig rebre la trucada d’un amic que em va preguntar: “Com va el teu viatge per Kosovo? Deu ser excitant. I tens al president del Congrés molt emprenyat”. Gran perplexitat. Es veu que un diari digital escrit des de Madrid obria la seva edició d’aquella tarda amb una notícia plena de mentides i desinformació. Embolica que fa fort. La filtració interessada segurament venia d’una institució poderosa de l’Estat. La història ve de lluny. Qui em rescabalarà de tanta mentida? Cada dia sóc més partidari del periodisme de format tradicional i del bon periodisme. Es van veure obligats a despenjar la notícia. Encara és hora que em demanin disculpes. Surfing informatiu, filtracions interessades, cap contrast de les fonts...mantinguin-se ben lluny del periodisme de perdigonada, ben lluny dels confidencials de la mentida. I de la noves teles d’extrema dreta que exciten les nits amb tertúlies feixistes. Com avui els polítics estem sotmesos a un profund escrutini, em sembla que d’aquí a poc temps, el periodisme també serà valorat amb lupa. Tots els escrutinis seran bons per millorar la democràcia. En cas contrari, ens ofegarem en un mar de merda.

21 de febrer 2010

El debat econòmic al Congrés


Un cert moviment- Dimecres 17 de febrer. Ple monogràfic del Congrés sobre la situació econòmica. La tesi predominant és que el pacte per a la recuperació econòmica és impossible. Discrepo en part d’aquesta idea. El pacte formal i d’abast general segurament no es firmarà però ha triomfat, finalment, la idea del pacte, la necessitat del pacte. Sense que el president Zapatero en sigui cap entusiasta, es veurà abocat a buscar acords i adoptar mesures de reforma que fa uns pocs mesos era impensable que poguessin sortir del seu magí i de la seva boca. Ha triomfat la idea de prendre’s seriosament la crisi i no pensar que amainarà pel simple pas del temps. Hem trobat un president del govern més preocupat per la crisi – ja hi arriba tard a aquesta preocupació. Els mercats internacionals empenyen i les enquestes declinants obliguen. En cinc hores de debat, hem escoltat de tot, però sobretot propostes econòmiques de govern i oposició. Després passa que alguns partits d’oposició tenen debilitat per competir a veure qui la té més llarga...la llengua...i surten titulars sobre el repte a una moció de censura o el repte perquè els socialistes descavalquin el seu líder (forma el·líptica i gallega de començar amb el “Vagi-se’n senyor president”). Però sobretot s’ha parlat d’economia i s’ha criticat la forma de governar la crisi.

El set i mig- En un debat d’aquesta naturalesa i en una hora tan greu s’ha de trobar el punt just entre la crítica i la proposta. Com anar pujant fins al set i mig sense passar-se. El líder del Partit Popular, Mariano Rajoy, m’ha semblat que estava fent més un míting a la plaça de toros de València – el seu escenari preferit de campanya- que no pas una impugnació política en seu parlamentària. El més dur en la crítica ha estat el portaveu del PNB, Josu Erkoreka, que un cop més ha exhibit la seva capacitat oratòria i el model d’actuar dels nacionalistes bascos en la política espanyola: avui et salvo l’any votant-te els pressupostos, demà em converteixo en el més dur opositor (inspirats en la màxima de “per què en diuen amor si només és sexe?” els peneubistes sostenen: “ per què en diuen socis de legislatura si només es anar passant el temps per tornar-los el cop del pacte PSE-PP al País Basc?”).

Anant al gra- No és per dir-ho però el discurs més nodrit de propostes i que s’ha allunyat de la pirotècnia d’oposició per navegar en el riu de la crítica acompanyada de proposta ha estat el del portaveu del grup parlamentari català, en Duran-Lleida. Així coincideixen en dir-ho totes les cròniques. Ens hem de mentalitzar que sortir d’aquesta crisi no és un destí fix. Alguns països que havien anat molt bé van entrar en l’espiral de l’angoixant desgovern...i encara hi són. Aquest és el cas d’Argentina. I Grècia ens ha ensenyat la lliçó que fent-se trampes jugant al solitari...s’acaba malament. Zapatero va anunciar que un 10% de les places de funcionaris de l’Estat que s’han de cobrir, es deixaran vacants. Impensable fa uns mesos. I va insistir en una reducció de la inversió de 50 mil milions d’euros en 4 anys. Però per aquest any només s’ha atrevit amb 5 mil milions. Mala proporció. Els seus pensaments continuen més en com cobrir les prestacions socials – irrenunciable exercici de solidaritat- que en frenar la destrucció de llocs de treball i començar una recuperació amb nous filons d’ocupació. D’això últim, em sembla que no sap com posar-s’hi.


Moviments en el gabinet- En el bloc de notes dels moviments de poder dintre del socialisme governant, convé apuntar que la comissió anticrisi ha quedat conformada per la vicepresidenta segona, Elena Salgado, i els ministres José Blanco i Miguel Sebastián. No en forma part el ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, un alcalde pragmàtic de l’àrea metropolitana de Barcelona que no s’ha acostumat mai als moviments ràpids de la política madrilenya i que, amb un punt de melancolia, pensa més en la seva sortida que en una llarga estada al gabinet. Tampoc hi està la sempre omnipresent vicepresidenta primera Fernández de la Vega –que ho presideix i coordina quasi tot- i que alguns apunten que també està en fase de sortida, tot i que a ella li agrada coordinar i manar. José Blanco està fent oposicions per ser vicepresident primer d’aquest final de legislatura i Rubalcaba s’ho mira a la manera de Fouché.

Ferran Prat

Divendres 19 de febrer. He trobat en Ferran Prat de Vilamalla durant un dinar a Llers. He arribat a temps per fer el cafè. En Ferran és patró d’Oncolliga i ha demostrat un cop més que és un lluitador nat contra les adversitats. Després de Setmana Santa es presentarà un CD d’homenatge a en Ferran Prat amb sardanes dedicades i altres cançons del país. Me l’ha donat en primícia. Va ser alcalde durant 25 anys. Quatre fins i tot amb el PP. Escolto el CD conduint cap a Girona i penso que en Ferran és un animal racional i sensual molt d’aquesta terra, que s’emociona amb les sardanes i amb les ganes que les coses es tornin a fer ben fetes. Un homenot destil·lat de l’Empordà.

Enervació

Dijous 18 de febrer a l’hora de dinar. Coincideixo en el mateix restaurant amb la ministra d’Igualtat, Bibiana Aído, que aquesta setmana ha saltat a la primera línea de la notorietat per haver encarregat un informe de 26 mil euros sobre l’enervació del clítoris i las parets inferiors. I un altre sobre la topografia domèstica de la igualtat. Està a la taula del costat i penso que la ministra pot provocar una certa enervació. No seré tan retrògrad com per no captar l’estratègia socialista: contra la crisi, enervació clitorial. Aquesta setmana també he llegit un informe sobre la pràctica de l’amputació del clítoris que no es produeix només en països llunyans sinó en els pisos que potser tenim a uns pocs centenars de metres. Primer s’aplica una fulla d’ortiga sobre el clítoris perquè s’inflami i sigui més fàcil l’amputació. D’aquest assumpte de drets humans, no n’he sentit dir ni una paraula a la ministra d’un ministeri perfectament governable en forma de direcció general. El govern de l’Estat té 17 ministeris. Ben bé, en sobren quatre.

Tallar la N-II per demanar el seu desdoblament


Dissabte 20 de febrer. Segona manifestació per accelerar les obres adormides de desdoblament de la N-II. Presència des de la segona fila i respecte als veïns i organitzadors. Per un moment plana el fantasma del cantonalisme partidista. El del megàfon, que és militant d’un partit, es dedica a llegir una pregunta parlamentaria d’un membre del seu partit. Si volgués llegir les meves, haurien de tenir aturada la N-II durant un dia (és feina, no immodèstia). En canvi, cap referència al més important que ha passat aquesta setmana: el Congrés dels Diputats ha votat una iniciativa del grup parlamentari català que, amb la intervenció del ministre en persona, compromet el govern a no retallar ni un euro per la N-II dels 1.700 milions d’euros que es retalla els pressupost de Foment. És clar que les partides inicials ja són poques. Foment té una solució per fer la N-II en èpoques de crisis: peatge a l’ombra, construir avui i anar pagant durant anys segons els vehicles que hi passin, que són molts. Això requereix voluntat política.

15 de febrer 2010

Iran nuclear amb finalitats militars

Des del meu punt de vista, la notícia de la setmana és l’anunci fet pel president de la República Islàmica d’Iran Mahmud Ahmadineyad: Iran ja és una potència nuclear. Potència nuclear amb fins militars, és clar. Altres Estats del món tenen armament nuclear però la decisió unilateral d’Iran contravé el Tractat de No Proliferació Nuclear i un gran nombre de resolucions del Consell de Seguretat de Nacions Unides. I posa en mans d’un règim teocràtic i tirànic l’arma nuclear. I canvia el fràgil equilibri de la regió del Mitjà Orient. Convé recordar que el president d’Iran ha negat varies vegades l’Holocaust i que en aquell país es lapiden a la dones adúlteres i es castiga amb la pena de mort els homosexuals. Els Estats Units estan prou capficats amb la gestió dels seus problemes interns, la guerra d’Afganistan i la gradual retirada d’Irak per fer res més que no siguin sancions a la cúpula del règim d’Iran. L’armament nuclear en mans d’Iran i Corea del Nord és un perill per a la humanitat. I així ho han votat per unanimitat els diputats europeus aquesta setmana, des dels verds fins a la dreta britànica. Aquí, encara hi ha alguns brots de bonisme. Alguns encara tenen una mirada massa innocent de les relacions internacionals.

Controladors


Dijous vam discutir i votar el Reial-Decret que retalla privilegis als controladors aeris. Ja se sap que els controladors aeris tenen uns sous astronòmics i que aquí el ministre José Blanco (que no sap ni vol desdoblar la N-II però que sí que fa gestos d’home cridat a altes responsabilitats) sí que ha agafat el brau per les banyes. Tots els vots han estat favorables...menys el del diputat d’Izquierda Unida, Gaspar Llamazares, que hi ha votat en contra. Joan Herrera no era dijous al Ple, capficat en decidir si el tripartit és un projecte fatigant o no. Vaig seguir la intervenció de LLamazares amb interès. La defensa sindicalista es convertia en la defensa d’uns privilegiats que arriben a cobrar fins a 900.000 euros a l’any, sumant-hi pagues extres. La rebaixa del sou dels controladors suposarà una rebaixa del 15% de les taxes aeroportuàries que es carreguen en els bitllets d’avió. I més que poden baixar les taxes dels aeroports. La defensa sindical era la defensa d’un privilegi d’una societat de castes, on el controlador cobra més que el president del govern de l’Estat i que el president de la Diputació de Girona.

Vegueries

Fa setmanes que vinc insistint que només es poden crear les vegueries si prèviament es finiquiten les diputacions, que no es pot crear un nou nivell d’administració sinó que s’ha de simplificar i reduir l’administració. També he escrit que el més fàcil és fer un projecte de llei català sense haver anat a Madrid a negociar amb l’Estat la supressió de les diputacions per donar pas a les vegueries. Aquesta setmana el diputat popular Jorge Fernández-Díaz ha fet, involuntàriament, la feina que no havia fet el conseller Jordi Ausàs. El diputat popular va preguntar preocupat per l’existència i supervivència de les diputacions i províncies a Catalunya. El ministre de Justícia, Francisco Caamaño, constitucionalista que ha estudiat les vegueries li va donar una resposta en la que va manifestar que el govern veu perfectament constitucional la substitució de les diputacions per les vegueries. Cosa diferent és el manteniment de les províncies com a circumscripció electoral per les eleccions generals. Posició rellevant. Més feina feta en una acció de control parlamentari de cinc minuts entre pregunta i resposta que en anys de discussió.

Austeritat

El Govern ha anunciat un Pla d’Austeritat de 50 mil milions d’euros. Retallada rotunda dels pressupostos que van entrar en vigor fa un mes i dues setmanes. Quina previsió! El famós Pla E va tenir un cost de 50 mil milions d’euros i va servir perquè tots els alcaldes fossin molt feliços i s’encarreguessin les millors voreres d’Europa. Però només va servir per allargar agònicament un sector en reconversió inevitable. La mateixa quantitat d’allò que es va gastar en milers de cartells repartits per la geografia hispànica...ara s’ha de retallar. El ministeri més afectat, i de lluny, és Foment. En la primera retallada d’aquest divendres, el Consell de Ministres ja va retirar 1.700 milions d’euros de les partides del ministeri de Foment. Jo faig una petició i un prec: que aquesta retallada no afecti al desdoblament de la N-II al seu pas per les comarques gironines, que els socialistes ens van prometre en la campanya de 2008 que estaria tota desdoblada el 2012. Tan de bo que les tisores no afectin a una obra cabdal.

Reducció d'alts càrrecs

Per tres cops el Congrés ha votat instar al president del Govern a reduir el Govern en com a mínim tres ministeris. Aquesta setmana els socialistes s’han quedat sols i en minoria en la votació per reduir un 25% els alts càrrecs. Fins ara, no han fet cas a cap de les dues votacions. Quatre ministeris per suprimir: Igualtat –n’hi ha prou amb una secretaria d’Estat-, Habitatge –competències de les Comunitats Autònomes i poca gestió del greu problema del milió de pisos buits i preus encara artificials-, Cultura- competències traspassades- i Ciència i Tecnologia –perfectament governable des del ministeri d’Indústria.

Llei electoral

El millor sistema electoral per mi és aquell que regeix a Alemanya: uns quants diputats elegits per circumscripcions uninominals i uns quants en llista de partit. Aplicat a Catalunya: un diputat per cada comarca i cada districte de Barcelona –sistema britànic: surt elegit el que té més vots- i la resta de diputats elegits per llistes de partits amb el sistema proporcional. Aquesta norma electoral permet combinar el diputat de proximitat, amb els diputats especialitzats en temes que poden anar en les llistes tancades. Aquest sistema no agrada gens ni a ERC ni a ICV ni al PP, que aconseguirien molts pocs escons en l’elecció per comarques. Després hi ha el PSC que vol reduir la representació de Girona, Lleida, Tarragona i Terres de l’Ebre respecte a la que venen tenint des del 1980. És més proporcional el sistema electoral català actual que l’espanyol. És més acostat el nombre de vots necessaris per aconseguir un escó a Girona o Barcelona a les eleccions catalanes que el que costa obtenir un escó a Barcelona, a Sòria o a Palència en unes generals. La llei electoral no convenia al tripartit, des del primer dia. Molta hipocresia i molta retòrica. Aquest sistema actual no és tant dolent a l’espera d’un de millor com el que he esbossat.