La via directa amb trencants

La via directa i ordenada. Aquesta setmana ha estat fecunda en la política catalana. Només es pot avançar a través del debat democràtic entre diferents punts de vista. I segurament hi havia uns quants assumptes per clarificar. La setmana va començar amb un article de Josep Antoni Duran i Lleida conceptuant el que suposaria “la tercera via” per establir un pacte polític amb l’Estat espanyol en vistes a la celebració de la consulta per exercir el dret a decidir. I la setmana ha acabat amb unes lúcides declaracions de Joan Rigol en les que sosté: “la tercera via només té sentit si l’Estat espanyol proposa un pacte”. Ja hem clarificat moltes coses. Fins al dia d’avui, en els canals discrets i oberts de diàleg amb el govern espanyol, no ha arribat cap proposta de pacte d’estatus de Catalunya dintre d’Espanya que podria ser objecte també de les possibles respostes d’una consulta. Tal vegada fins i tot es podria dir que Mariano Rajoy, un home que confia massa que el temps ho pot resoldre tot, estaria disposat a parlar-ne però la faixa que l’ofega per part de sectors del seu partit i de la dreta mediàtica ho fan impossible. Sense novetats, fins al dia d’avui, de la Moncloa. Un dia podrem explicar tota la intrahistòria d’aquest mes d’agost tan laboral i laboriós.

CiU es va presentar a les eleccions generals del mes de novembre de 2012 amb una proposta clara: la creació d’un Estat propi per Catalunya. Cert que uns pensen en un Estat propi plenament sobirà i uns altres en un Estats propi enquadrat dintre l’Estat espanyol. Quants pensen de cada manera? És molt senzill: no tinguem por a la democràcia i preguntem-ho. Fem un procés plenament democràtic. Un debat semblant pot tenir ICV dintre de les seves files. I s’ha vist que en la base i els diputats del PSC, més que en la direcció, també es dibuixen uns interrogants similars. Preguntem-ho. Quan es fa una consulta o un referèndum els partits polítics solen donar una orientació de vot però la decisió és molt més personal i l’opció és molt més d’assumpció de posició personal. Els partits serveixen per enquadrar idees i ideals però hi ha moments que s’ha d’Interpel·lar directament a cada ciutadà. D’aquí a final d’any s’ha d’acordar una pregunta per la consulta. Una pregunta o preguntes en les quals com més ciutadans s’hi sentin còmodes millor per reflectir la voluntat democràtica. Preguntem qui vol un Estat propi i qui no (via directa i consensuada fins al dia d’avui, tronc comú) i preguntem després dintre els que responguin que sí qui vol un Estat propi sobirà i qui vol un Estat propi inserit dintre l’Estat espanyol (aquí arriba el primer trencant de la carretera). Així de senzill i democràtic. Certament també podríem sotmetre a la consulta dels ciutadans de Catalunya qui vol l’oferta de pacte polític que ens ofereixi el govern de l’Estat. Però les setmanes passen i aquesta oferta no arriba. En públic blanden “La Constitución y las leyes” i en privat comencen a ser conscients del “cas català” però no encerten a trobar una oferta “d’estatus” polític. I aquesta és una greu irresponsabilitats. Hi ha moments que els governants han de saber-se moure i ser conscients del terreny nou i desconegut que estan trepitjant. En els anys de la Transició espanyola un home que venia clarament de l’antic règim, el president Adolfo Suárez, va saber llegir els temps que li havien tocat governar i va legalitzar el Partit Comunista d’Espanya i va acordar el restabliment de la Generalitat de Catalunya i el retorn del president Josep Tarradellas abans de l’aprovació de la Constitució! Això és saber entendre els moments que es viuen. Avui Rajoy no sap entendre que s’ha de moure, que té una responsabilitat a l’altura de la que va tenir Suárez. I Rubalcaba va proclamat la necessitat d’una reforma constitucional per afrontar “el cas català” però fins ara no han escrit ni una línia de proposta negra sobre blanc. Demà llegirem un article de Ramón Jauregui sobre aquest tema però continua sense haver-hi una reacció real dels polítics espanyols. És per això que l’afirmació de Joan Rigol és tan encertada: “La tercera via només té sentit si l’Estat espanyol proposa un pacte”. L’Estatut de 2006 va ser un intent fallit de tercera via. L’ordre de les coses ha progressat en la bona direcció perquè allò que es va esmicolar el juliol del 2010 (sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut) ara, tres anys després, sigui possible? El 13 de maig de 1932 José Ortega y Gasset va afirmar des de la tribuna del Congrés dels Diputats: “Castilla hizo España y la deshizo”. Doncs això. 

La banalització del nazisme

Aquest passat dimecres 25 de setembre vaig fer una interpel·lació parlamentària al ministre de Justícia, Alberto Ruíz-Gallardón, sobre la banalització del nazisme i l’holocaust i la necessitat que aquest fet tingui una resposta contundent per part del Codi Penal. Moviments feixistes que neguen la democràcia, enemics de la democràcia, viuen sense punició en un mar de banalització de les actituds i els discursos de l’odi. Nio parlo només ni principalment dels fets del centre Blanquerna a Madrid l’11 de setembre d’enguany, parlo d’anys de tolerància cap a grups d’extrema dreta que professen l’odi per origen territorial. Vaig pujar a la tribuna del Congrés dels Diputats amb dues imatges on apareix caricaturitzat el president de la Generalitat amb simbologia nazi que està absolutament prohibida a Alemanya. Vaig llegir l’article 130 del Codi Penal alemany per demostrar que els mateixos que havien difós aquelles imatges aquí a les xarxes socials a Alemanya estarien complint una pena de tres anys de presó. Un regidor del PP de Rebí va difondre una foto d’Artur Mas caracteritzat com a nazi amb la insígnia de les SS. Com poden comprendre, el món democràtic en general i les víctimes del nazisme en particular, expressen sorpresa i rebuig davant aquesta insuportable tolerància amb la banalització del nazisme.  

CiU sol·licita tipificar com a delicte la banalització de l'holocaust i del nazisme

El diputat CiU, Jordi Xuclà, ha interpel·lat aquest matí al ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, sobre la necessitat de modificar el codi penal, per tal que sigui tipificat com a delicte la banalització de l'holocaust i del nazisme. Xuclà li ha reclamat al titular de Justícia una resposta penal contundenta la utilització de simbologia totalitària.

A més, Jordi Xuclà, li ha retret a Gallardón la dilació entre l'adopció de la decisió marc del Consell Europeu de 2008 relativa a la lluita contra el racisme i la xenofòbia mitjançant el dret penal i la seva translació en una reforma del codi penal. "Cinc anys entre el compromís de la Unió Europea de lluita contra el racisme i la xenofòbia i la seva translació en forma de projecte demostren poca diligència, preocupació i sensibilitat dels governs espanyols cap a la ofensa dels discursos basats en l'odi, la violència o els programes polítics i ideològics, que justifiquen el nazisme".

Xuclà ha expressat la seva especial preocupació per la falta d'acció del govern de l'Estat davant l'ús de simbologia nazi per difamar representants que han estat escollits democràticament. En aquest sentit ha posat com a exemple la utilització de símbols nazis prohibits a Alemanya i que actualment estan a la xarxa i que tenen per objectiu ofendre persones electes. Així mateix ha mostrat la necessitat de modificar el marc legal perquè no sigui possible banalitzar l'expressió "nazi" com ha vingut sent habitual per part de diferents líders d'opinió i dirigents polítics.

Jordi Xuclà finalment ha volgut destacar que "vivim en un mar de banalització del nazisme que obre la porta als enemics de la democràcia. Un dels onze detinguts per l'atac a Blanquerna de la Diada és el president del grup neonazi Alianza Nacional que al seu torn va ser l'advocat d'un neonazi que va agredir brutalment un indigent al barri de Moncloa a Madrid. Aquesta permissivitat contra els enemics de la democràcia ens ha de fer reflexionar".

La Constància

El que està succeint a Catalunya els últims dos anys, en termes de reivindicació nacional, podria tenir un nom si estiguéssim en els temps que les botigues es batejaven amb el nom que més caracteritzava la família: La Constància. Talment com a l'Auca del Senyor Esteve, de Santiago Rusiñol. Després de l’èxit de la Via Catalana he rebut missatges de llocs ben diferents del món. Tots ells sorpresos per l’èxit de l'esdeveniment i tots ells preguntat si va de veres. L'11 de setembre de 2013 a Catalunya ha estat portada amb foto a l’International Herald Tribune, al New Yourk Times, al Wall Street Journal.....un quart de pàgina amb foto a Le Figaro, a les portades de la premsa turca....i tantes altres que m'he perdut perquè no he pogut fer un seguiment exhaustiu. Va de debò, és la fatiga de la classe mitja catalana. No és una fatiga filla de la crisi econòmica, no és un fogot que passarà amb la superació de la crisi. La impressió és de sorpresa, per alguns, començant pels cercles polítics de Madrid, i de respecte per a molts. Un respecte que hem treballat durant mesos i mesos i que es basava en dir-los-hi: "respecteu el nostre procés, ja entenem que no ens podeu fer costat perquè les relacions entre Estats són severes, però us demanem que no us pronuncieu en contra". Aquesta ha estat la meva feina molt principal dels últims mesos. Però Letònia ha fet un pas endavant en públic. El record de la cadena Bàltica posterior a la caiguda del regim soviètic segur que hi ha pesat. Però no son els únics. Un exministre de Croàcia i primer ambaixadora Belgrad després de la independència m'ha preguntat: "quant temps fa que te no té teniu un primer ministre català?". Quan la resposta és: des de 1874 i encara el van matar, respon: "és clar, ara entenc moltes coses". Els britànics, tan distants fins fa un temps, ara veuen que les majories socials són diferents que a Escòcia i pensen que les tornes s'han girat, que ara és el cas català el que pot influir en la consulta escocesa del setembre de l'any que ve, d'aquí a un any just. I Israel pregunta i veu les possibilitats d’estrènyer llaços de cooperació científica, tecnològica i comercial. Hi haurà novetats en les properes setmanes. I demà dilluns arriba a Madrid el nou ambaixador davant el Regne d’Espanya i Andorra, haurem de tornar-hi. Tot i que una visita d’escrutini de cinc dies a Catalunya de la secció política de l'ambaixada americana ja va ajudar a esbandir tòpics i prejudicis. Hi ha interès pel cas català per la seva singularitat, pel seu caràcter radicalment pacífic i cívic, per la seva continuïtat, per la defensa del principi democràtic i per la falta de resposta convincent del Govern espanyol. Un govern que potser que respongui amb una solució que arribi tard, que demostri que els radars d’interpretació dels humors a Catalunya estaven desconnectats.

Després hi ha el capítol de l'atac feixista a la delegació del Govern a Madrid. Pensem que episodis de desestabilització d'aquesta naturalesa es poden repetir. Alguna gent ha quedat corpresa. Penso que hi hem d’estar mentalitzats. I que de l’ús de la violència en floreixen encara mes els arguments basats en la raó. Al final d’aquesta setmana m'he trobat un espanyol andalús que treballa en una organització pública internacional i, per primer cop, m'ha preguntat "com seria o com serà" i ja ha aparcat el "és impossible" o el "no pot ser". Insisteixo: un cas únic del que hem de saber fer cada pas amb pulcritud perquè continuem essent observats amb respecte. Aquest mes d'agost un periodista de firma molt reconeguda a El País, Miguel Gonzalez, començava el seu article d’anàlisi amb un "Cataluña se nos va". I continuava constatant la constància dels arguments dels seus amics catalans i recordava que aquest "se nos va" pot portar algun sotrac transitori, segons ells, però que està convençut de la profunditat del corrent de fons. Fa un any, passejant pel pont de Galata d'Istambul amb el Bòsfor de color de plata radiant, un exministre polonès dels anys 90, un dels dos diputats més longeus de Polònia, em deia: "Hi ha tossuderies que jo puc arribar a entendre. Hi va haver un segle que Polònia simplement no va existir en el mapa, amb les terres repartides entre Prússia i Rússia. I com a jueu que sé que durant 2000 anys les nostres famílies cada any nou jueu brindaven dient: l'any que ve a Israel...en la meva condició de polonès i jueu...puc entendre la vostra perseverança". Doncs això, l'any que ve a Jerusalem. La botiga La Constància té una voluntat de ferro, admirada i seguida arreu...elogiada en veu baixa per amics de fa tants anys, bocabadats uns altres. L'any que ve, a Jerusalem.

La guerra de Síria, les lliçons no apreses d’Iraq i les primaveres àrabs

La línia vermella. Un dia, fa un any, el president dels Estats Units, Barack Obama, va dir que la “línia vermella” per la intervenció dels Estats Units a la guerra civil de Síria -que dura des de fa dos anys i mig i ja ha provocat més de 100.000 morts- era l’ús d’armes químiques. Bé coneix el servei d’intel·ligència nord-americà que el règim de Baixar Al-Assad disposa d’un dels contingents d’armament químic més important del món. Per alguna cosa Síria no havia firmat mai el Tractat Internacional de Prohibició d’Armes químiques i per alguna cosa fa anys i sota administració republicana una inspirada Condoleezza Rice, encara a l’ombra, va escriure un discurs pel president George W. Bush parlant de l’Eix del Mal per referir-se a Síria, Iran i Corea del Nord, les tres principals dictadures amb armament químic. El dia 21 d’agost molt probablement es va traspassar la línia vermella –esperem l’informe dels enviats de Nacions Unides- i a partir d’aquell moment un president dels Estats Units es converteix en amo de les seves paraules i dels seus silencis. De fet, l’administració nord-americana no dissenya prendre partit activament en la guerra civil sinó enviar un missatge que l’ús d’armament químic no pot deixar indiferent a una comunitat internacional que en una immensa majoria dels casos ha renunciat a l’ús d’armes químiques. De fet, el que pensa el Pentàgon s’assembla més al bombardeig de Líbia per Ronald Reagan el 1986 (càstig per l’atemptat contra un avió de passatgers) o als bombardejos de Somàlia i Afganistan de Bill Clinton el 1998. La pròpia administració nord-americana diu que l’objectiu dels bombardejos no és enderrocar el règim de Al-Assad ni atacar centres gordians de l’exèrcit sirià. Un sí però no que, a més, no s’ha produït per sorpresa (com Líbia, Somàlia, Afganistan) sinó amb uns llargs preparatius exposats a l’opinió pública i amb uns socis amb problemes (David Cameron tombat pel seu parlament, això és una tradició democràtica! I François Hollande encara emborratxat per l’èxit de la intervenció ràpida de Mali i absolutament ignorant de les relacions internacionals, Chirac sí que coneixia la carpeta de les tradicionals relacions de França amb Síria i el Líban).

Un sí però no. El General nord-americà Colin Powell, abans de ser Secretari d’Estat, va dir: “Quan em diuen que l’atac és limitat, significa que no els importa si aconsegueixen o no l’objectiu. Quan em diuen intervencions quirúrgiques, m’amago al búnquer”. Una innocència impròpia ha enviat la Casa Blanca. Les intervencions limitades les carrega el diable. Què succeirà si després de la “intervenció limitada” Al-Assad continua utilitzant armes químiques o si guanya la guerra sense negociació? Les intervencions limitades solen arrossegar a una major implicació en la guerra si el cop no és molt encertat (i ara, pel factor temps i pel factor sorpresa, el cop ja no pot ser molt efectiu i limitat). S’ha incendiat el debat, les opinions públiques s’han manifestat en contra majoritàriament (com quasi sempre, tret de després del xoc emocional de l’11 de setembre de 2001 als Estats Units) i el perill d’inflamació regional al món àrab és evident. El règim d’Al-Assad venia de les velles tradicions laiques del partit panarabista Baas. Amb les recents primaveres àrabs hem vist que la caiguda dels vells dèspotes no porten automàticament demòcrates entregats (lliçó apresa a Iraq). El què convenia era un èxit en les negociacions de Ginebra de mitjans de l’any 2012 entre el Govern sirià i l’oposició, hi havia mecanismes per forçar l’acord però els Estats Units havien decidit mirar cap a casa i cap al Pacífic i la diplomàcia de la Unió Europea continuava enèmica. Aquella oportunitat perduda ens ha portat fins a aquesta falsa solució que es planteja tard i malament. Ara els petroestats del Golf financen les milícies islamistes que combaten al front de l’oposició síria i les televisions Al-Jazira i Al-Arabiya fan de caixa de ressonància. Tots aquests esforços van destinats a la caiguda dels règims dictatorials laics i la instauració d’un islamisme polític rigorosista. Però, paradoxes del joc d’influències regionals, en el mateix front d’oposició a Al-Assad es troben els opositors prooccidentals entrenats als camps d’entrenament de Jordània i finançats per les potències occidentals i demòcrates.

En tot cas, un final dolent. La guerra de Síria, doncs, en tot cas té un mal pronòstic. O guanya Al-Assad, a aquestes alçades criminal de guerra repudiat per la comunitat internacional, o guanya una oposició molt influïda pels règims àrabs més retrògrads que van eixamplant la seva influència fins a provocar reaccions i rectificacions com el cop d’Estat a Egipte del 2 de juliol. És compatible islamisme polític i democràcia liberal? L’edat de la innocència es va acabar després de la guerra d’Iraq i l’intent d’exportar “democràcia express” amb la doctrina de la pau democràtica: dos Estats demòcrates no poden fer la guerra amb tanta facilitat i, a més, sostenien els avaladors de la guerra, les transicions a la democràcia dels països de l’Europa central i de l’est demostraven que el canvi no era tan difícil. Però una segona edat de la innocència ens va arribar amb les primaveres àrabs, quina cosa demostra que l’optimisme humà és resistent. Aleshores vam veure que per la via democràtica es pot arribar a les institucions per anul·lar els trets essencials d’una democràcia (així succeí a Egipte amb el deposat president Mursi). Amb Síria ja no queda molta innocència.....només una indolència de dos anys i mig de desorientació de la diplomàcia occidental i molta i callada feina dels Estats del Golf i dels que volen que la intervenció a Síria tingui conseqüències fins a la caiguda del règim d’Iran (el silenciós Israel al capdavant) . Neoconservadors de fa deu anys i idealistes d’esquerra es retroben en aquest moment d’un realisme pessimista i una cautela indispensable.