
27 de desembre 2009
2010, la Catalunya que aixeca el cap

Un món en transformació

El món que va arribar- Fa vint anys, quan s’afirmava que es cloïa el segle XX, encara no teníem cap dels elements que han precipitat les grans transformacions tecnològiques, comunicacionals, socials... dels últims anys. Fa vint anys no parlàvem amb telèfons sense cables, ni enviàvem missatges en temps real d’un extrem a l’altre del món, ni teníem a l’abast bona i mala informació amb un simple click en aquest món sense confins que és Internet. Sumat i restat, la revolució de les noves tecnologies ha donat un saldo clarament positiu però també ha obert nous interrogants en el camp de la privacitat, la qualitat de la informació, la reflexió i la deliberació enfront de la digestió ràpida de decisions i notícies. De tot això, molt millor que jo, els en pot il·lustrar Alesandro Baricco en el seu assaig “Los Bárbaros”, que està editat per Anagrama. Un bon llibre sobre un passat que ja se n’ha anat i un futur que ha arribat tot i que encara no en tenim una consciència plena.
El món en transformació- Uns pocs anys en els que també s’ha accelerat el panorama de les relacions internacionals. Si fa vint anys el món era unipolar (EUA) per incompareixença de l’altra part (ensulsiada del socialisme real) ara el món ha estat descrit com multipolar passiu. Hi ha diversos pols de poder tou i fort, però cap vol ser rotundament hegemònic en un planeta tan ple de reptes i transformacions. Els Estats Units accentuen la temptació aïllacionista pròpia dels moments de crisi, Xina continua imparable però sense ànsies de domini militar (el seu fort és l’expansió econòmica sense miraments per la còpia) i tota la zona d’Àsia i el Pacífic serà on creixerà més la riquesa els propers anys. Amèrica del Sud té puntals forts (Brasil, Colòmbia, Xile i Perú) que no han tingut creixements negatius en cap moment de la crisi mundial i el golf de Guinea, a l’Àfrica occidental, és el nou pou de petroli del món i en pocs anys superarà el Golf dels Emirats del petroli. La fissió nuclear no arriba encara però noves fonts d’energia es consoliden i poden canviar la geografia del poder i l’accés a l’energia amb un impacte semblant al que ha tingut Internet en les nostres vides.
Un món amb brúixola- No només comencem un nou any i un nou decenni sinó que aixequem acta d’un món nou en el que naveguem, o més exactament surfegem, amb grans possibilitats però també amb grans perills de desorientació si no tenim brúixoles que ens orientin a uns objectius clars de realització. Per això al costat del individualisme consubstancial a les formes de vida que ens modulen les noves tecnologies, torna el gust per les relacions humanes i el sentit d’identitat, dos extrems que no queden cancel·lats per les noves tecnologies sinó potenciats. Saber i triar i remenar en aquest mar obert. Saber trobar tresors i illes particulars. Saber tornar a la casa dels pares per retrobar l’essència del que vam ser i, per tant, en bon part del que som i volem transmetre. Bon any nou, bona navegació, bona tria, bona aprensió i bon gaudi.
20 de desembre 2009
Jugades de poder amb taxista cabrejat de fons
Jugades pels propers mesos- El Madrid polític autonòmic -quasi un monocultiu del PP- continua tant electritzat i conspirador com sempre. El gat i el gos són Esperanza Aguirre i Alberto Ruíz-Gallardón. La primera nota que la seva hora gran li ha passat –per fortuna- i el segon s’avorreix del seu propi personatge de tants anys que fa que espera que li arribi l’hora gran. Ara els sectors majoritaris del PP a Madrid, els aguirristes, han llançat un nou pla de distribució del poder. La “lideresa” li faria molts il·lusió ser alcaldessa de Madrid. Aleshores la presidenta del Parlament Autonòmic, Elvira Rodríguez (exministre de Medi Ambient i un cervell molt ben organitzat) seria la candidata al Govern autonòmic. I Ruíz-Gallardón? Tindria l’alt honor de ser el número dos de Mariano Rajoy per Madrid. Si els hi va bé, un ministre; sinó, un més en la guerra de successió. La solitud d’un escó com a alternativa a l’alcaldia de Madrid. Operació que beneficia a l’aguirrisme i que fa ballar el cap al besnet d’Albéniz. La segona anotació de la setmana és molt més pròpia del camp del poder nuclear i despullat de presumpte maquiavelisme. Quan Rodrigo Rato arribi a la presidència de Caja Madrid, la seva idea no és pas cruspir-se quatre caixes de “províncies” sinó oferir una fusió amistosa a la Caixa. Bon cop de falç. És com allò de Gas Natural i FecsaEndesa però al revés. Pot ser la vibrant batalla de la propera primavera. El moment polític espanyol, l’estat anímic català ( a l’espera d’un nou hegemonisme en el lideratge polític i civil) i la fortalesa de la Caixa no fan molt plausible l’operació. Però tot s’haurà de moure si els forts volen continuar igual o millor.