27 de desembre 2009

2010, la Catalunya que aixeca el cap


No seria gaire lògic fer una referència a l’any 2010 sense recordar que serà any electoral a Catalunya. Ja sabeu quina és la meva militància i les meves preferències polítiques. No cal que en parli. Vull parlar del país i no pas del partit.
Viatjant pel món és quan es pot prendre més consciència de la nostra projecció internacional, del nostre coneixement, de la valoració que es fa de la nostra manera de fer en l’últim segle i mig. I, és clar, si Catalunya s’ha projectat pel món no ho ha fet pensant i actuant com una regió d’Espanya sinó que ho ha fet amb una personalitat pròpia, marcada i alimentada per noves i successives generacions de catalans i catalanes que hem fet la nostra aportació a un cabdal que va transitant.
Avui Catalunya necessita un nou projecte que li doni un nou impuls. El país ha tingut iniciatives que essent positives (consultes populars, l’editorial conjunta de dotze diaris, els pronunciaments de diferents entitats rellevants de la societat civil...) el que demostren és una manca de lideratge institucional.
Avui el partit més conservador de Catalunya és el partit socialista i si alguna cosa s’ha demostrar en aquests dos tripartits és el que socialisme avui governant només ha estat entrenat per retenir el poder, mantenir moltes persones fidelitzades d’una forma acrítica i deixar passar el temps sense formular grans i bones propostes de transformació i modernització de la societat. Ja sé que ara el que més es practica és la crítica als socis menors del tripartit per la seva capacitat de desestabilització del govern. Però el soci major té la major concentració de poder que mai ha viscut la Catalunya democràtica (Generalitat, ajuntaments, diputacions...) i em sembla que a un observador imparcial li seria difícil definir la contribució transformadora i modernitzadora del socialisme català d’ara. Falta projecte, falta relat, falten realitzacions lligades al projecte. Aquest llarg silenci misteriós...era el silenci de qui no té res a dir. Això sí: el socialisme d’ara (que va eliminar el socialisme il·lustrat d’abans) a través de les institucions ha adoptat un criteri de defensa formal (poc eficient, però) de les institucions. Un exemple de quan la funció crea l’adhesió.
De tot això en parlarem els propers mesos. Ja sé que no n’hi ha prou criticant sinó que sobretot convé proposar. D’això també en parlarem els propers mesos. Que el proper any tornem a trobar el camí de la Catalunya que s’aixeca i sap a on vol anar.

Un món en transformació


El món que s’acabava- Quatre dies comptats i serem any nou, 2010, i nou decenni. Ara fa vint anys, quan va caure el Mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989, es va posar a circular la idea que amb la fi del comunisme i el bloc soviètic s’acabava el segle XX. En aquests vint anys han succeït alguns nous aconteixaments que han marcat no el passat que fugia sinó el futur que ens esperava i que ja tenim aquí. Una data és l’11 de setembre de 2001 i els atemptats dels Estats Units (New York, Washington i Pensilvànnia) perpetrats per Al Qaeda. El terrorisme internacional de base islàmica radical és aquí, entre nosaltres, a Londres, a Madrid, ahir a Detroit, i a Barcelona. No es pot oblidar que fa un mes va ser dictada la sentència que incriminava una cèl·lula d’Al Qaeda en un atemptat frustrat en el metro de la capital catalana. Amb aquesta realitat i contra aquesta amenaça haurem de viure i lluitar els propers anys. A Afganistan i molt més a prop.

El món que va arribar- Fa vint anys, quan s’afirmava que es cloïa el segle XX, encara no teníem cap dels elements que han precipitat les grans transformacions tecnològiques, comunicacionals, socials... dels últims anys. Fa vint anys no parlàvem amb telèfons sense cables, ni enviàvem missatges en temps real d’un extrem a l’altre del món, ni teníem a l’abast bona i mala informació amb un simple click en aquest món sense confins que és Internet. Sumat i restat, la revolució de les noves tecnologies ha donat un saldo clarament positiu però també ha obert nous interrogants en el camp de la privacitat, la qualitat de la informació, la reflexió i la deliberació enfront de la digestió ràpida de decisions i notícies. De tot això, molt millor que jo, els en pot il·lustrar Alesandro Baricco en el seu assaig “Los Bárbaros”, que està editat per Anagrama. Un bon llibre sobre un passat que ja se n’ha anat i un futur que ha arribat tot i que encara no en tenim una consciència plena.

El món en transformació- Uns pocs anys en els que també s’ha accelerat el panorama de les relacions internacionals. Si fa vint anys el món era unipolar (EUA) per incompareixença de l’altra part (ensulsiada del socialisme real) ara el món ha estat descrit com multipolar passiu. Hi ha diversos pols de poder tou i fort, però cap vol ser rotundament hegemònic en un planeta tan ple de reptes i transformacions. Els Estats Units accentuen la temptació aïllacionista pròpia dels moments de crisi, Xina continua imparable però sense ànsies de domini militar (el seu fort és l’expansió econòmica sense miraments per la còpia) i tota la zona d’Àsia i el Pacífic serà on creixerà més la riquesa els propers anys. Amèrica del Sud té puntals forts (Brasil, Colòmbia, Xile i Perú) que no han tingut creixements negatius en cap moment de la crisi mundial i el golf de Guinea, a l’Àfrica occidental, és el nou pou de petroli del món i en pocs anys superarà el Golf dels Emirats del petroli. La fissió nuclear no arriba encara però noves fonts d’energia es consoliden i poden canviar la geografia del poder i l’accés a l’energia amb un impacte semblant al que ha tingut Internet en les nostres vides.
Un món amb brúixola- No només comencem un nou any i un nou decenni sinó que aixequem acta d’un món nou en el que naveguem, o més exactament surfegem, amb grans possibilitats però també amb grans perills de desorientació si no tenim brúixoles que ens orientin a uns objectius clars de realització. Per això al costat del individualisme consubstancial a les formes de vida que ens modulen les noves tecnologies, torna el gust per les relacions humanes i el sentit d’identitat, dos extrems que no queden cancel·lats per les noves tecnologies sinó potenciats. Saber i triar i remenar en aquest mar obert. Saber trobar tresors i illes particulars. Saber tornar a la casa dels pares per retrobar l’essència del que vam ser i, per tant, en bon part del que som i volem transmetre. Bon any nou, bona navegació, bona tria, bona aprensió i bon gaudi.

20 de desembre 2009

Jugades de poder amb taxista cabrejat de fons


Taxistes cabrejats- Divendres al matí. Els taxistes de Madrid han bloquejat l’accés a l’aeroport de Barajas i cap taxi està a la zona d’arribades. L’alternativa és el metro –ells que tenen metro fins a l’aeroport!-. El motiu és l’aprovació de l’article 21 de la llei Omnibus de liberalització de serveis en el sector del taxi –transposició adaptada d’una directiva europea. Hi hem votat en contra però ha sortit endavant amb els vots ja amics dels socialistes i els nacionalistes bascos i algú altre. Un taxista cabrejat és un poderós agent desestabilitzador del govern. No només per la vaga total que han organitzat i que provoca aquests col·lapses sinó també i sobretot perquè el taxista és un comentarista de l’actualitat incisiu, generalista i amb pocs pèls a la llengua. I no són quatre gats sinó una legió, quasi tants com militars hi ha a l’Estat, són uns 70 mil taxistes i les seves famílies i els seus clients. Els taxistes sostenen que amb aquesta llei les companyies de lloguer de cotxes podran llogar cotxe amb xofer i rebentaran els preus. De fet, el desenvolupament correspon a les comunitats autònomes. Però en aquest assumpte, com en tants de la vida, el que compte en aquest moment és el que sembla i no pas el que pugui ser. Arribo a Barcelona però cap taxista està inquiet exactament pel mateix assumpte. Paradoxes de la societat de la hiperinformació viral.


Jugades pels propers mesos- El Madrid polític autonòmic -quasi un monocultiu del PP- continua tant electritzat i conspirador com sempre. El gat i el gos són Esperanza Aguirre i Alberto Ruíz-Gallardón. La primera nota que la seva hora gran li ha passat –per fortuna- i el segon s’avorreix del seu propi personatge de tants anys que fa que espera que li arribi l’hora gran. Ara els sectors majoritaris del PP a Madrid, els aguirristes, han llançat un nou pla de distribució del poder. La “lideresa” li faria molts il·lusió ser alcaldessa de Madrid. Aleshores la presidenta del Parlament Autonòmic, Elvira Rodríguez (exministre de Medi Ambient i un cervell molt ben organitzat) seria la candidata al Govern autonòmic. I Ruíz-Gallardón? Tindria l’alt honor de ser el número dos de Mariano Rajoy per Madrid. Si els hi va bé, un ministre; sinó, un més en la guerra de successió. La solitud d’un escó com a alternativa a l’alcaldia de Madrid. Operació que beneficia a l’aguirrisme i que fa ballar el cap al besnet d’Albéniz. La segona anotació de la setmana és molt més pròpia del camp del poder nuclear i despullat de presumpte maquiavelisme. Quan Rodrigo Rato arribi a la presidència de Caja Madrid, la seva idea no és pas cruspir-se quatre caixes de “províncies” sinó oferir una fusió amistosa a la Caixa. Bon cop de falç. És com allò de Gas Natural i FecsaEndesa però al revés. Pot ser la vibrant batalla de la propera primavera. El moment polític espanyol, l’estat anímic català ( a l’espera d’un nou hegemonisme en el lideratge polític i civil) i la fortalesa de la Caixa no fan molt plausible l’operació. Però tot s’haurà de moure si els forts volen continuar igual o millor.

El desenllaç del cas Haidar


Dijous a les quatre de la tarda. El ministre d’Afers Exteriors compareix davant la Comissió corresponent del Congrés per donar comptes de la situació del cas Haidar i la posició espanyola davant el procés pendent d’autodeterminació del Sahara Occidental. Els portaveus li anem traient dades i proves que el govern ha dissimulat i amagat la veritat durant aquest procés. El ministre comença per esmerçar-se en rebatre les acusacions. Però pocs cops he viscut una compareixença tan interactiva i dinàmica. El ministre llegeix el seu discurs, respon el que vol o pot però sobretot mira al seu cap de gabinet – Agustín Santos- que va rebent i gestionant informació sobre el desenllaç del cas Haidar des de la mateixa sala. A quarts de sis li entreguen un paper, deixa de respondre durant una estona, decideix continuar una hora i mitja més de debat però amb una informació que l’ha alleugerit. Això li permet fer un exercici de sinceritat desconegut tot i què diplomàtic: rebel·la que va ser informat de l’expulsió pel seu homòleg marroquí, reconeix sorprenentment que és una expulsió política i no administrativa com havia sostingut el govern fins al moment i ja no és tan sensible a les dades sobre els vols d’anada i tornada que demostren irregularitats. Deu recordar la màxima xinesa que tan agradava al clàssic socialista: “Gat blanc, gat negre, tant fa si caça rates”. El ministre i el seu equip han entrat al parlament amb el comunicat del desenllaç redactat. Un diputat conservador amb molt bones connexions al Marroc rep un sms que confirma que les condicions negociades per França, Estats Units i Espanya són acceptades. A les set demana suspendre la compareixença perquè té el cap i les intencions en un altre lloc. Ambient de satisfacció – la societat dels happy end li agrada més l’escena final que el perquè del penúltim tret. Queda per demà passat escrutar el preu de l’acord – en un acord d’aquestes característiques sempre hi ha un interessant i treballat preu- i per algun dia més remot desvelar les connexions de l’activista sahrauí amb el moviment dels Germans Salafistes d’Algèria (els dèbils que sostenen causes nobles busquen els aliats més insospitats).

Una partida per Tossa de Mar pendent d'una votació final


Dimecres el Senat estava votant els Pressupostos Generals de l’Estat, dos senadors del PSOE es van equivocar i van votar a favor d’esmenes de CiU per valor de més de 250 milions d’euros. Bingo. Les votacions un cop fetes són vàlides i mai es repeteixen (que ens ho diguin a nosaltres que vam votar malament la segona votació de la llei de finançament i així vam quedar mal retratats. Els ens demano disculpes). Entre aquests més de 250 milions, n’hi ha dos per la construcció d’un Parador a Tossa de Mar, activa aspiració de l’alcaldessa Imma Colom i el seu equip. Ara els pressupostos tornaran dimarts al Congrés per la seva votació final. No sé si en el pacte pressupostari del PSOE amb els seus socis d’aquest any hi va aixecar allò aprovat en quantioses partides destinades a polítiques socials per les comunitats autònomes. O aixecar la inversió pel Parador de Tossa de Mar. Avui aquets diners són llei dels pressupostos. És clar que també els socialistes es podrien inclinar per donar per bona i positiva aquesta partida. La resposta, dimarts.