23 d’abril 2011

La vigència de Josep Pla i el pacte fiscal



30 anys- 23 d’abril de 2011. Avui fa trenta anys que Josep Pla va morir al seu Mas de Llofriu. El matí, hem anat a Palafrugell a la lectura continuada de l’obra completa de Josep Pla que des de fa uns anys es realitza al Teatre Municipal de la localitat. Aquest any la lectura era la del llibre “Barcelona, una discussió entranyable”. M’ha tocat un fragment referit al Passeig de Gràcia. A la tarda, hem anat al cementiri de Llofriu a dipositar una rosa a la tomba de l’escriptor. Aquests dies rellegeixo les cròniques parlamentàries de Josep Pla durant la discussió de l’Estatut del 1932. Aquest llibre el vaig regalar al president Artur Mas el 2006 durant la discussió de l’Estatut vigent a les Corts espanyoles. La seva lectura sempre és recomanable. I vigent.






Semblances- El finançament i els drets nacionals van ser els esculls insalvables que va trobar l'Estatut del 1932 al Parlament espanyol, segons les cròniques parlamentàries de Josep Pla.
Han passat una mica més de 75 anys i poca cosa ha canviat. El clima amb què va ser rebut a Madrid l'Estatut català de 2006 és calcat del que va patir el de Núria. Les cròniques parlamentàries que Pla va publicar a La Veu de Catalunya no deixen espai al dubte. La història es repeteix.
Hi ha moltes coincidències de partida entre l'Estatut d'ara i el del 1932. El pacte de Sant Sebastià que va obrir les portes a aquell Estatut tindria a veure amb el pacte de Santillana del Mar. L'esquerra també governava Espanya i el text de Núria ja es va rebaixar a Catalunya per fer-lo passable a les Corts Generals. Però la coincidència plena és dóna en el recel de les Espanyes a cedir diners tributaris i en la qüestió nacional. Llegir el volum número 40 de l'Obra completa de Josep Pla (Destino) hauria de ser una obligació terapèutica per als diputats catalans a Madrid.
La proclamació de la República el 14 d'abril del 1931 va obrir totes les portes a l'Estatut català, que es va començar a preparar en un ambient eufòric. Però les forces vives de Madrid i els diaris ja van llançar de seguida els seus crits d'alerta. El 5 de maig Pla ja feia una crònica en què advertia que "els esdeveniments de Catalunya són mirats a Madrid, i en general a tota la Península, amb una aprensió notòria". Uns dies després ja clamava per la discreció i deia que no s'empressin arguments relacionats amb el separatisme "perquè fan molt de mal". Però la qüestió més punyent que va sortir de seguida va ser la dels diners. D'una conferència que el català Vidal i Guardiola va fer a Madrid el 19 de maig, Pla en va recollir una cita que ressaltava que els castellans deien "vosaltres us considereu políticament explotats, però de fet els explotats per vosaltres som nosaltres".
Davant d'aquesta contradicció, Vidal va reclamar "una investigació objectiva de les relacions econòmiques entre Catalunya i la resta d'Espanya". És a dir, que es fes pública una balança fiscal creïble, cosa que mai no es va fer. No us sona, aquesta música?





L’excitació de Madrid- L'Estatut es va començar a discutir a Catalunya i el periodista Pla va notar a Madrid el interès creixent dels diaris i les tertúlies. Pla no va dubtar a dir el 24 de maig que "donat el panorama general, l'Estatut de Catalunya serà el cavall de batalla de les Corts Constituents". I tant que ho va ser: les seves cròniques reflecteixen que el grau d'autonomia que pogués tenir Catalunya crispava de valent els ànims a Madrid. Va desconcertar molt a Pla la reacció a una conferència del comunista Maurín a l'Ateneu de Madrid el juny del 1931, quan el públic li "acceptà la destrucció de tot" però va haver de rectificar quan "parlà de la destrucció de la unitat de la pàtria". Aquí "féu marxa enrere" tot dient que "el que havia volgut dir era que s'havia d'anar al separatisme per crear una unitat superior posteriorment".
Després que el poble català aprovés l'Estatut el 2 d'agost del 1931, ja rebaixat respecte al que havia sortit de Núria, Pla exposava el dia 14 que "tot l'interès polític s'haurà concentrat en la qüestió catalana i concretament en l'Estatut aprovat i referendat pel poble de Catalunya... El que sembla certíssim és que serà discutida àmpliament la part de l'Estatut que fa referència a la Hisenda". Els diners una altra vegada. Dos dies després, quan Macià va anar a Madrid a lliurar el text estatutari, Pla assenyalava en la seva crònica que hi havia acord entre la part catalana i l'espanyola a constatar que "aquesta fracció de l'Estatut [l'econòmica] no ha estat ni suficientment estudiada ni prou compresa". Malgrat tot, Macià es va reunir amb Lerroux, que li va confirmar que ell "no pensa fer cap política antiautonòmica".





La qüestió dels diners- A Catalunya hi havia optimisme quan Pla ja advertia als catalans el 18 de setembre que "la classe dominant a Catalunya ha cregut sempre que la Constitució espanyola seria federal, i en aquest punt s'ha equivocat absolutament". Més coincidències amb el moment actual: el 25 de setembre el periodista matisava: "Jo no vull pas dir que l'Estatut, més o menys modificat, amb més o menys concessions econòmiques, no s'aprovi. El que dic simplement és que treure el carro endavant, costa molt". Tot estava prou encallat, perquè "mentre els diputats catalans han jugat net..., la política del govern provisional respecte a Catalunya és plena de giragonses i d'equívocs". Poc després, Pla recalcava que "La qüestió de Catalunya ha donat lloc als debats més violents, més sentits, més espontàniament vibrants que han tingut lloc en aquestes Corts".
Va ser un redactor d'El Sol qui va fer obrir els ulls a Pla quan va publicar la primícia que en els debats "va cediendo la idea primitiva de entregar los tributos directos a la Generalidad y se busca un procedimiento de cesión de recursos acaso más empírico, pero que no representa para el Estado la enajenación de resortes especiales para su política financiera". Poc temps després l'Estatut s'aprovava... sense la cessió de tributs.El balanç de la seva aplicació el va fer Pla en una crònica del 25 d'octubre del 1933: "Tenim autonomia, però és una autonomia de paper. De diners, encara no n'hem vist cap. El traspàs de serveis a la Generalitat està acabat en una part... però la valoració dels traspassos no la tenim... Hem fet, doncs, tota la comèdia de la política, però encara ens hem d'acarar amb el problema més viu de tots... el dels diners". Ara tenim corresponsabilitat fiscal i més autonomia en la nostra hisenda que la de l’Estatut de 1932 (a vegades idealitzat, “una autonomia de paper” escrivia Pla). Però una “solidaritat” que representa cada any entre el 8% i el 10% del nostre PIB, llastra greument la nostra capacitat d’aixecar el vol en una recuperació econòmica que cada dia ens ha de fer dependre menys de la dinàmica econòmica de la resta de l’Estat. El Pacte fiscal, el següent gran repte. Un tema ja apuntat per el tants cops vigent Josep Pla.

Quants municipis?

Dimecres 13 d’abril. Madrid. Els portaveus de la Comissió d’Exteriors rebem una delegació d’alts càrrecs de Brasil- alcaldes, diputats, magistrats del tribunal constitucional...- parlem de temes polítics i econòmics entre una economia emergent (7’5% de creixement del PIB de Brasil el 2010) i una economia espanyola amb problemes (però aquesta setmana allunyada dels pitjors auguris i amb senyals de recuperació). Els alts càrrecs de Brasil, 193’2 milions d’habitants, el 2’8% de la població mundial, ens comuniquen que el seu país té uns 5.000 municipis. Ens pregunten quants en té Espanya. Cares de circumstàncies: quasi 9.000, que elegiran una ingent quantitat de càrrecs locals el 22 de maig. Jo crec que es podria racionalitzar el mapa municipal. Però aquesta és una opinió personal...

Fre als trànsfugues

Dilluns passat s’acabà el termini per presentar llistes electorals a les eleccions municipals del 22 de maig. Amb la reforma de la llei electoral que va entrar en vigor el mes de gener serà impossible canviar alcaldies i majories amb els vots de regidors trànsfugues. Això ho han de tenir molt present els partits a l’hora de confeccionar les llistes, els escollits a l’hora de conformar una majoria de govern i, sobretot, els ciutadans a l’hora de votar. Els trànsfugues quedaran “químicament” anul·lats per canviar majories però si no s’escullen governs amb majories fortes, un municipi amb trànsfugues pot ser més ingovernable durant els quatre anys.

De manual...(electoral)

El 4 de maig a dos quarts de cinc de la tarda, el vicepresident primer del Govern i candidat indissimulat al cartell socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba, compareixerà davant la Comissió Constitucional per parlar del mapa de fosses de la Guerra Civil, dels 30.000 morts dels dos bàndols que hi ha al “Valle de los Caidos”, de la impossibilitat d’identificar les restes d’aquests cadàvers i de la creació d’una comissió de “savis” per fer del “Valle de los Caidos” un memorial de la Guerra Civil. Aquest consell de savis suggerirà; un dia d’aquests, el trasllat de les restes del dictador Franco al cementiri del Pardo. Tot això passarà 24 hores abans del primer cartell de les eleccions municipals. I previsiblement el PP picarà. De manual...(electoral). Aiii, Fouché!!

La reducció de dèficit



Això que en diuen les “retallades” no és res més que mesures dures però inevitables per reduir el dèficit públic i no acabar essent una economia intervinguda i esfondrada com les de Grècia, Irlanda i Portugal.


El govern espanyol ha anat molt lluny deixant que el vehicle de l’economia circulés sense direcció en el volant....i la vicepresidenta Elena Salgada va començar el 12 de maig de 2010 (el dia del seu aniversari) una draconiana política d’ajust pressupostari per evitar la intervenció i després de les trucades del president del estats Units, el president de Xina i els directors generals del FMI i el Banc Central Europeu.


Succeeix però que la gran majoria de serveis que repercuteixen directament sobre la vida diària de tots nosaltres són traspassats a les Comunitats Autònomes. I així Salgada estreny el cinturó i les comunitats hi posen la cara. És evident que després del 22 de maig veurem que tots els governs autonòmics que ara estan a les portes d’eleccions adoptaran mesures de reducció del dèficit. És de calaix, mai millor dir. I en el cas català és notable observar com els partits que van fer aquest gran dèficit en els últims cinc anys ara, alguns d’ells, són capaços d’encapçalar la manifestació. Els electors segur que tenen memòria. Temps de guaret. Durant el primer trimestre d’aquest any les exportacions han crescut un 14% en l’economia catalana i la temporada turística es presenta favorable. Després del temps de guaret, sembrar per fer créixer una nova economia productiva, que ja no serà bufar i fer bombolles (immobiliàries i d’altres tipus). S’ha acabat l’època de viure per sobre de les nostres possibilitats.


Aquesta setmana el FMI ha anunciat que l’economia espanyola ha passat de ser la 8èna a la 12èna del món i que no preveu un creixement per sobre del 2% ( la que crea ocupació de forma estable) fins el 2017. Tornin a llegir les tres últimes frases, si us plau. Pensin un moment en aquestes tres últimes frases, si uns plau. En tota la península Ibèrica, només hi ha dos llocs que es prenen seriosament aquestes coses: Portugal perquè té la pistola al pit i Catalunya perquè vol sortir del pou i enlairar el vol. Entremig, un llarg son després de l’esforç d’aixecar tantes cases.

Les bombes de disperssió i Líbia

Dimarts a la Comissió de Defensa del Congrés haurem de votar una pròrroga de la missió militar a Líbia en compliment de la resolució 1973 del Consell de Seguretat de Nacions Unides. El primer que cal preguntar-se és perquè el govern es va posar el límit naïf d’un mes (ai aquest bonisme que vol i dol). En segon lloc haurem de reflexionar sobre el sentit de l’actual missió. Un diplomàtic mallorquí amb un català molt dolç i anys d’experiència, Josep Riera, ha estat enviat representant del govern espanyol a Bengasi, capital de la zona rebel. L’embargament de comptes i armes no hauria de regir per als Consell Nacional si es vol donar el tomb definitiu i canviar el règim. El coronel Gaddafi ha bombardejat i matat més de 8.000 civils. Però això és poc rellevant per un delirant José María Aznar que ha definit Gaddafi com a “amic d’Occident” i ha criticat la intervenció armada. També s’ha sabut que Gaddafi ha atacat amb bombes de dispersió, letals de forma indiscriminada. Prohibides des del Conveni de Dublín de 2007. Les bombes de Gaddafi van ser fabricades a Saragossa i venudes abans de 2007, legalment. Quan alguns ja demanàvem la prohibició de la fabricació i venta. El que no se sap tant és que el govern espanyol va arribar a la reunió de Dublín amb poques ganes de prohibir totalment aquest tipus d’armes que “maten després de les guerres”, com les mines antipersona. La pressió de la fàbrica de Saragossa era molt important. Però a vegades s’han d’adoptar mesures més enllà de les pressions.

Elogi de Lluís María de Puig

Dilluns 11 d’abril a les 7 de la tarda.Estrasburg. L’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa atorga el títol de president d’honor al polític i historiador Lluís Maria de Puig que ha tancat una dilatada activitat política sempre en l’àmbit parlamentari i que ha dedicat 27 anys de la seva vida al Consell d’Europa, que va presidir en el període 2008-2010. Segurament De Puig és el socialista gironí sorgit de l’època de la transició que ha fet una executòria política més rodona, eficaç i d’ample mirada. Ara continua la seva activitat en el sector acadèmic i en el privat on ha comprovat que un bon polític té reconeixement i sortides professionals que aprecien el coneixement adquirit. Saber sortir de la política i continuar el camí de la vida amb la formació i la mirada amb un estrabisme polític inesborrable. Gran tema de reflexió.

10 d’abril 2011

Recordar-se del mort quan el vetllen


A vegades el costumari català és molt ric i expressiu. M’ha vingut al cap aquesta frase quan he llegit la notícia: “Recordar-se del mort quan el vetllen”.


Fa set anys i algunes setmanes de la victòria de Zapatero en les eleccions generals de 2004. Falten vuit mesos i mig perquè el parlament espanyol tanqui portes per la convocatòria d’eleccions generals. Falten set setmanes per les eleccions municipals. Fa set anys que el Govern socialista no ha aconseguit inaugurar cap nou quilòmetre de la N-II desdoblada. Fa tres setmanes el ministre de Foment va dir al Senat que no tenia diners per desdoblar la N-II aquest any. Fa tres setmanes que van sortint notícies que demostren que el ministeri de Foment sí que té diners per desdoblar altres carreteres: Autovia de la Plata (transitadíssima!!!) en el seu pas per la província de Palència (el famós tram de Benavente!) o accessos a la ciutat de Huelva desdoblats.


I ara, els socialistes gironins, tots ells, en peregrinació, van a dir-li al ministre que el socialisme gironí s’està fent el harakiri amb la paràlisis per 7 anys de la N-II. El ministre els hi diu que s’ho pensarà i que donarà una resposta en setmanes. La resposta, evidentment, serà aproximadament positiva i inflada com els núvols de primavera en una tarda plàcida a l’Empordà tramuntanat. I direm: “veus: això és recordar-se del mort quan el vetllen”.

La rapinya d'AENA


Aquesta setmana s’ha fet públic el compte de resultat de l’empresa pública gestora dels aeroports espanyols. AENA ha guanyat més de 10 milions d’euros , després d’impostos, amb les taxes que cobra pels vols que tenen sortida o arribada a l’aeroport de Girona. Convé recordar que AENA encara és una empresa amb pèrdues en el conjunt de la seva compta d’explotació. ¿És lògic que Ryanair demani 12 milions més d’euros per mantenir la freqüència de vols a Girona i que l’Estat, el gran beneficiaria de tot això, no hi aporti ni un euro? És clar que no! La gestió pròpia del aeroport ens permetria saltar de la repinya d’AENA a l’eficàcia i l’eficiència en la gestió dels aeroports catalans. Tot arribarà. També un tren d’alta velocitat amb parador a l’aeroport, 25 minuts del centre de Barcelona. Mapes, mapes de poder...que sempre es redibuixen.

Ja no tant rics...


Ja ningú ni em broma ni de forma seriosa es posa a la boca l’expressió “Girona, rai”. Girona, demarcació, liderava l’any 2000 el rànquing estatal de províncies amb més renta per càpita (18.738 euros de mitjana), a molta diferència de les que venien a continuació. La situació ara, el 2011, ha canviat radicalment i tot i que la renta per càpita ha crescut (23.183 de mitjana), Biscaia, Navarra, Àlaba, Guipúscoa i Madrid ja han superat Girona.


Aquestes dades ens han de convocar a una profunda reflexió. Amb total capacitat d’assenyalar el rei despullat pels carrers de la nostra economia local. El creixement demogràfic de Girona en aquests deu anys ha estat dels més alts de l’Estat i això, objectivament, ens ha fet baixar la mitjana de la renta per càpita. Temps per integrar el fort creixement de població en les estructures més productives. Aquests últims anys, la totxana ha imperat en el model de creixement de la capital i de la costa, de les ciutats de la plana i dels poblets de la muntanya. El sector continua caient en picat i una generació que durant 15 anys ha viscut a la cresta de l’onada de la bonança ha de mirar cap a noves formes de guanyar-se la vida.


Finalment, Girona ha de disparar la seva ambició d’excel·lència i d’acompanyament en la fundació o en la captació d’empreses innovadores i amb alt valor afegit. Tenim les que tots sabem, i ens en sentim molt orgullosos, però en fan falta moltes més. I en aquest punt no hi ha prou ambició. Més aviat hi ha una suspicàcia de vol gallinaci en els compartiments estancs dels que tenen instruments per innovar. Portes i finestres obertes perquè Universitat, parc tecnològic, patronals i talents anònims però molts cops menys vanitosos i més potents posin en comú tota la seva capacitat de transformar, d’innovar, de buscar l’excel·lència. Fem com si no existís la mamella del turisme (que aquest any anirà bé i que també ha de ser excel·lent), fem com si no existissin les rentes, fem com si haguéssim de començar!! Del primer al sisè lloc en la renta per càpita en deu anys.

Eleccions a Perú


Tinc una relació acadèmica com a professor invitat de la UPC de Lima que fa que conegui bé Perú i el visiti un cop a l’any (pel pont de la constitució) per donar-hi classes. Perú ha experimentat un gran creixement econòmic en els últims temps i en cap exercici dels anys més durs de la crisi ha caigut en recessió, igualment com les restants economies sudamericanes ( amb un sector financer més clàssic i “aborrit”, com diu Enrique Iglesias, gran polític uruguaià).


Perú té eleccions aquest diumenge. Atenció al resultat de la primera volta de les eleccions presidencials i parlamentàries. Poden passar a la segona volta el populista Ollanta Humala (que tant ha vindicat el seus vincles amb Hugo Chávez, tot i que ara els dissimula) i Keiko Fujimori, 35 anys , parlamentària i filla de Alberto Fujimori, ara a la presó per sentència ferma després de deu anys de poder amb nepotisme i formes poc ortodoxes d’acabar amb Sendero Luminoso, el terrorisme que havia trinxat el país. Els segueixen en les enquestes Alejandro Toledo i Pedro Pablo Kusinski, PPK, peruà americà, economista de Harward, amic, i evidentment el que millor podria conduir el país. Però potser que aquest diumenge el dilema quedi entre Humala i Fujimori.


Mario Vargas Llosa, ferit després de la seva amarga experiència política (aplicar un programa netament liberal en una economia en vies de desenvolupament, que per cert va aplicar Fujimori pare) ha dit que aquesta elecció és escollir entre el càncer i la sida. Dura afirmació. Els socialistes de Alán García no presenten candidat propi i en una segona volta apostarien per Keiko Fujimori. Hi ha molt més de fujimorimse a Perú del públicament declarat. Alán García pensa en la seva reelecció dintre de quatre anys.

Un crepuscle feliç


Ja fa vint anys que l’escriptor Salman Rusdhie va ser atacat pel integrisme islàmic amb una “fatwa” que el condemnava a mort. Viu en l’anonimat i apareix puntualment, com aquesta setmana a Bilbao.


Sosté Rusdhie: “vivim el crepuscle de l’extremisme religiós i de les dictadures”. I encara afegeix: “el que ha passat a Tunísia i a Egipte demostra que es pot canviar el món sense terrorisme”. Potser ho havíem oblit en el món occidental, però hi ha desigs universals com els de viure en una societat sense restriccions de drets fonamentals. Tot el món, si se li dóna l’oportunitat, vol viure una vida millor, amb treball, futur i allunyat de la pobresa. Per primer cop en el món àrab s’han fet revolucions que no són ni en nom d’un Déu ni d’una religió.


Slhomo Ben Ami, diplompàtic i exministre d’exteriors d’un govern laborista israelí, ho va dir molt bé la setmana passada en un esmorzar en el Congrés: “Estem vivint una segona descolonització d’uns països amb fronteres fetes amb esquadra i cartabó des de la metròpoli. La realitat és molt més rica i complexa”. 2011, l’any que va canviar el Mediterrani i el món àrab. Tema dels cursos d’estiu que dirigeixo aquest any a Aranjuez. Del 18 al 22 de juliol. Hi ha beques per a 12 places. Contacteu-me.

02 d’abril 2011

L’anunci. El començament d’un final


Dijous van dinar, sols a la Moncloa, José Luís Rodríguez Zapatero i Alfredo Pérez Rubalcaba, president i vicepresident primer del govern de l’Estat. El segon, que sempre ha tingut una gran habilitat per seguir els consells del cardenal Mazzarino: “Simula i dissimula”, tenia l’encàrrec de convèncer el president del govern que anunciés de forma imminent la seva retirada de la política i la renúncia a un tercer mandat.


La decisió sobre el quan de l’anunci no estava pressa per Zapatero que s’inclinava per anunciar-la després de les municipals. El que sí tenia decidit Zapatero i anunciat a algunes persones del seu entorn és que no es presentaria a una tercera elecció a la presidència. Rubalcaba arribava al dinar amb algunes dades impactants que l’hi havia preparat el seu aliat en la nova etapa, José Blanco. El partit l’hi volia demostrar a Zapatero que un anunci imminent podia fer recuperar entre tres i quatre punts les expectatives de vot dels candidats a diferents municipis i comunitats autònomes. I en aquest 3-4% hi ha la diferència entre la victòria i la derrota que afecta la trajectòria política de milers de persones en el camp local i autonòmic.


Rubalcaba va sortir del dinar sense una resposta del president. Lleugerament desesperat i enganxat al telèfon mòbil, va començar a mobilitzar als seus aliats en el partit i a directors de diaris per redoblar la pressió. Era un encàrrec del “partit” que ja té criteri propi i interessos discrepants amb els del seu secretari general i alhora president del govern. Divendres a l’hora del Consell de Ministres, Zapatero continuava amb el seu mutisme. Divendres a la tarda es va tancar per preparar el seu discurs d’anunci de sortida a pronunciar en el Comitè Federal del dissabte dia 2 d’abril. Divendres entre les set i les nou del vespre ho va comunicar a quatre persones: Manuel Chaves, José Blanco, Alfredo Pérez Rubalcaba i Marcelino Iglesias. No ho va comunicar ni ha José Bono ni a Carme Chacón. Als seus interlocutors els hi va demanar silenci absolut. La notícia es va començar a filtrar a la una de la nit pels informatius del canal 24 hores de TVE. Els diaris ja estaven a impremta i no arribaven a temps de canviar les portades. Tots van optar per titulars ambigus. Alguns tenien més informació que altres i alguns ja portaven 48 hores de complicitat per llançar la candidatura de Rubalcaba.


Tots s’han conjurat al PSOE per no obrir la batalla de la successió fins després del 22 de maig però això serà impossible i Rublacaba i Carme Chacón començaran tempteig de les seves possibilitats en la campanya de maig. Cada gest, cada paraula, cada opció dels barons territorials...serà un test de les primàries de juliol. No és una idea intel·ligent anunciar la retirada ara i deixar la designació de nou líder (perquè el lideratge de Zapatero ja és passat) fins a l’estiu. Aleshores, per què aquesta decisió d’última hora? El motiu principal és la pressió interna del partit. El dia que José Blanco va anunciar la supressió del míting de Vistaalegre (plaça de toros talismà dels socialistes) pel 2 d’abril i la “reprogramació” de la campanya per les municipals i autonòmiques el que estava anunciant és que el partit havia decidit prescindir de forma avançada de Zapatero per reduir els danys de les eleccions de maig. I aquell anunci es produïa després de tancar un pacte de lleialtat entre Rubalcaba, Blanco i tot el vell felipisme. Com que les notícies corren com la pólvora per un partit irascible pel soroll somort però imparable del desgast de la successió, Carme Chacón va decidir aixecar el dit i explicitar més la seva intenció de ser candidata. Ho va fer dimarts amb una columna tímida i escrita pel corresponsal de defensa en un diari partidari de Rubalcaba, El País. No en tenia prou amb aquella columna. Hi va tornar el dimecres amb una portada gran a La Vanguardia. Segurament, una vegada més, havia disparat abans d’hora i a destemps (en la seva cronologia personal i en els temps de la guerra de successió). Chacón té suports minoritaris però no pas irrellevants. Té, sobretot, el suport dels desencantats amb Zapatero que el van acompanyar en l’aventura del Congrés del 22 de juliol del 2000 i que es van sentir desplaçats en pocs anys de govern ( López-Aguilar, Álvaro Cuesta, Jesús Caldera...). El despit, aquest motor dièsel de les decisions presses a mitja determinació. Chacón també hauria de tenir el suport de tot el PSC, però alguns joves diputats socialistes catalans ben cuidats per Blanco i el seu entorn, ho tindran difícil (una vegada més) a l’hora de navegar en les properes milles d’un mar encrespat. Però ja han navegat en altres aigües confuses.


En el dimarts del primer Ple del mes de març, sopant, un ministre deia als dos diputats que compartíem taula amb ell: “Alfredo es la mejor opción para perder por poco y dirigir el partido desde una oposición fuerte”. L’operació per precipitar els fets ja estava en marxa. Ho certificava una altra frase contundent del interlocutor: “Ahora Zapatero debe al partido un gesto creïble i una explicación razonable de su gestión”. Contundents demandes: “Zapatero debe al partido...”: per tots els que han estat en l’operació, Zapatero és com un parèntesis en la història d’un partit socialdemòcrata més aviat jacobí (que mai hauria coquetejat amb l’Estatut ni amb una negociació vaporosa amb ETA).


A Catalunya, els socialistes també estan animats pel seu congrés d’octubre (al qual arribaran després de l’agitació de les primàries de juliol). Apuntin aquest nom: Pere Navarro, alcalde de Terrassa (no confondre amb el director general de Trànsit). L’opció preferida pels capitans, amb José Zaragoza al capdavant, per primer secretari del partit. ângel Ros queda massa lluny dels llaços profunds dels capitans. Miquel Iceta ja ha aixecat el dit. I els joves també. I els vells dirigents també. Ara seria elegir el primer secretari per després elegir el cartell electoral.El PSC cada cop té més semblances amb el Partit Socialista francès posterior a François Mitterrand. Una confusió llarga entre els vells elefants, els joves renovadors i les promeses de realisme fantàstic a l’estil Segolene Royal.