Semblances- El finançament i els drets nacionals van ser els esculls insalvables que va trobar l'Estatut del 1932 al Parlament espanyol, segons les cròniques parlamentàries de Josep Pla.
Han passat una mica més de 75 anys i poca cosa ha canviat. El clima amb què va ser rebut a Madrid l'Estatut català de 2006 és calcat del que va patir el de Núria. Les cròniques parlamentàries que Pla va publicar a La Veu de Catalunya no deixen espai al dubte. La història es repeteix.
Hi ha moltes coincidències de partida entre l'Estatut d'ara i el del 1932. El pacte de Sant Sebastià que va obrir les portes a aquell Estatut tindria a veure amb el pacte de Santillana del Mar. L'esquerra també governava Espanya i el text de Núria ja es va rebaixar a Catalunya per fer-lo passable a les Corts Generals. Però la coincidència plena és dóna en el recel de les Espanyes a cedir diners tributaris i en la qüestió nacional. Llegir el volum número 40 de l'Obra completa de Josep Pla (Destino) hauria de ser una obligació terapèutica per als diputats catalans a Madrid.
La proclamació de la República el 14 d'abril del 1931 va obrir totes les portes a l'Estatut català, que es va començar a preparar en un ambient eufòric. Però les forces vives de Madrid i els diaris ja van llançar de seguida els seus crits d'alerta. El 5 de maig Pla ja feia una crònica en què advertia que "els esdeveniments de Catalunya són mirats a Madrid, i en general a tota la Península, amb una aprensió notòria". Uns dies després ja clamava per la discreció i deia que no s'empressin arguments relacionats amb el separatisme "perquè fan molt de mal". Però la qüestió més punyent que va sortir de seguida va ser la dels diners. D'una conferència que el català Vidal i Guardiola va fer a Madrid el 19 de maig, Pla en va recollir una cita que ressaltava que els castellans deien "vosaltres us considereu políticament explotats, però de fet els explotats per vosaltres som nosaltres".
Davant d'aquesta contradicció, Vidal va reclamar "una investigació objectiva de les relacions econòmiques entre Catalunya i la resta d'Espanya". És a dir, que es fes pública una balança fiscal creïble, cosa que mai no es va fer. No us sona, aquesta música?
L’excitació de Madrid- L'Estatut es va començar a discutir a Catalunya i el periodista Pla va notar a Madrid el interès creixent dels diaris i les tertúlies. Pla no va dubtar a dir el 24 de maig que "donat el panorama general, l'Estatut de Catalunya serà el cavall de batalla de les Corts Constituents". I tant que ho va ser: les seves cròniques reflecteixen que el grau d'autonomia que pogués tenir Catalunya crispava de valent els ànims a Madrid. Va desconcertar molt a Pla la reacció a una conferència del comunista Maurín a l'Ateneu de Madrid el juny del 1931, quan el públic li "acceptà la destrucció de tot" però va haver de rectificar quan "parlà de la destrucció de la unitat de la pàtria". Aquí "féu marxa enrere" tot dient que "el que havia volgut dir era que s'havia d'anar al separatisme per crear una unitat superior posteriorment".
Després que el poble català aprovés l'Estatut el 2 d'agost del 1931, ja rebaixat respecte al que havia sortit de Núria, Pla exposava el dia 14 que "tot l'interès polític s'haurà concentrat en la qüestió catalana i concretament en l'Estatut aprovat i referendat pel poble de Catalunya... El que sembla certíssim és que serà discutida àmpliament la part de l'Estatut que fa referència a la Hisenda". Els diners una altra vegada. Dos dies després, quan Macià va anar a Madrid a lliurar el text estatutari, Pla assenyalava en la seva crònica que hi havia acord entre la part catalana i l'espanyola a constatar que "aquesta fracció de l'Estatut [l'econòmica] no ha estat ni suficientment estudiada ni prou compresa". Malgrat tot, Macià es va reunir amb Lerroux, que li va confirmar que ell "no pensa fer cap política antiautonòmica".
La qüestió dels diners- A Catalunya hi havia optimisme quan Pla ja advertia als catalans el 18 de setembre que "la classe dominant a Catalunya ha cregut sempre que la Constitució espanyola seria federal, i en aquest punt s'ha equivocat absolutament". Més coincidències amb el moment actual: el 25 de setembre el periodista matisava: "Jo no vull pas dir que l'Estatut, més o menys modificat, amb més o menys concessions econòmiques, no s'aprovi. El que dic simplement és que treure el carro endavant, costa molt". Tot estava prou encallat, perquè "mentre els diputats catalans han jugat net..., la política del govern provisional respecte a Catalunya és plena de giragonses i d'equívocs". Poc després, Pla recalcava que "La qüestió de Catalunya ha donat lloc als debats més violents, més sentits, més espontàniament vibrants que han tingut lloc en aquestes Corts".
Va ser un redactor d'El Sol qui va fer obrir els ulls a Pla quan va publicar la primícia que en els debats "va cediendo la idea primitiva de entregar los tributos directos a la Generalidad y se busca un procedimiento de cesión de recursos acaso más empírico, pero que no representa para el Estado la enajenación de resortes especiales para su política financiera". Poc temps després l'Estatut s'aprovava... sense la cessió de tributs.El balanç de la seva aplicació el va fer Pla en una crònica del 25 d'octubre del 1933: "Tenim autonomia, però és una autonomia de paper. De diners, encara no n'hem vist cap. El traspàs de serveis a la Generalitat està acabat en una part... però la valoració dels traspassos no la tenim... Hem fet, doncs, tota la comèdia de la política, però encara ens hem d'acarar amb el problema més viu de tots... el dels diners". Ara tenim corresponsabilitat fiscal i més autonomia en la nostra hisenda que la de l’Estatut de 1932 (a vegades idealitzat, “una autonomia de paper” escrivia Pla). Però una “solidaritat” que representa cada any entre el 8% i el 10% del nostre PIB, llastra greument la nostra capacitat d’aixecar el vol en una recuperació econòmica que cada dia ens ha de fer dependre menys de la dinàmica econòmica de la resta de l’Estat. El Pacte fiscal, el següent gran repte. Un tema ja apuntat per el tants cops vigent Josep Pla.