30 de març 2009

Qui paga l'enderrocament del viaducte del tren a Girona?


Aquesta setmana a la comissió de Foment del Congrés dels Diputats hem afrontat la clarificació d’un tema de calaix que fa massa temps que el govern central evita afrontar: el cost de l’enderrocament del viaducte del tren convencional al seu pas per la ciutat de Girona. On és el problema? Que reiteradament el govern s’ha mostrat contrari a pagar el cost de l’enderroc “La pregunta pertinent que faria Josep Pla: “Tot això està molt bé, però qui paga? Amb el que invertim en el soterrament de les línies de tren i encara ens demanen…” diuen els alts funcionaris del ministeri de Foment. Però el ciment inutilitzat no pot quedar com un mur de Berlín abandonat que haurem d'anar desmuntant a cops de martell. Ni pot assumir el cost l'ajuntament de Girona, com pretén el govern central. Algunes persones m’han suggerit usos diferents a nivell elevat. Sóc partidari de l'enderrocament però també clarament partidari de garantir al 100% que l’espai alliberat no serveixi perquè s’hi especuli. Perquè hi quedi una gran via de comunicació: un passeig, un tramvia, una zona que articuli la ciutat. El grup socialista ha votat en contra de la proposta i s’ha quedat sol. Una expressió més del que passa aquests dies en la fràgil estabilitat parlamentaria en el parlament espanyol. L'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, està d'acord amb el que he defensat. No cal que digui que estic a disposició del plantejament de l'ajuntament pel que calgui, encara que sigui contra la posició dels amics del grup socialista al Congrés dels Diputats.

El túnel de Bracons canvia la geografia


El proper divendres dia 3 d'abril es posarà en funcionament el túnel de Bracons que connectarà amb gran rapidesa la Garrotxa amb Osona i la Catalunya central. Estem a pocs dies d'un canvi de mapes, de redistribució dels corrents de relació humana i comercial en el mapa de les comarques del nord-est del país. Petit apunt familiar: el 15 de març el meu pare va complir 75 anys. El meu pare va néixer a Torelló però l’aiguat de l'any 1940 va deixar amb grans desperfectes la casa familiar. Es van traslladar a viure a Olot. I s’hi van quedar. Durant més de 70 anys la relació amb els parents de Torelló ha estat esporàdica i difícil perquè les comunicacions no hi ajudaven. Ara Olot I Torelló estaran a menys d'un quart d’hora en cotxe. Les infraestructures canvien la geografia social i econòmica. No cal dir que han estat massa anys, 7, des de l’inici de les obres fins a l'obertura. No cal dir que neix petita després de la revisió absurda del tripartit. No cal recordar que no tenir feta la variant d'Olot i la Vall d'en Bas causarà grans problemes de circulació… però divendres serà un dia gran, un dia que obrirà les portes a grans canvis.

Apunts d'Alemanya

Conversa amb Ignacio Sotelo, professor universitari a Berlín, columnista i editorialista de El País des del primer número, home de la primera generació d'aquell diari. Parlem del moment actual a Alemanya, de la recuperació econòmica, del bé que li han anat quatre anys de gran coalició entre democratacristians i socialdemòcrates. Hi ha eleccions generals el proper setembre. Em diu amb notable grau de certesa que cauran en nombre de diputats els dos grans partits però molt més el socialista que té la competència del partit l'esquerra. Tot i això, pronostica una victoria dels democratacristians de la canceller Àngela Merkel i una notable pujada del partit liberal FPD, que en les enquestes ara està en un històric 18%. El més previsible és una coalició entre CDU i FPD a Alemanya pels propers quatre anys. Vuit anys del rigor de la canceller Merkel hauran anat molt bé a Alemanya i a Europa.

trens que arriben tard


Divendres M. va anar des de Girona a Madrid per motius de treball. Un dia d'anar i tornar. Tot en tren. De tornada, de nit, el tren Catalunya Express es va espatllar a Granollers i van arribar amb més d'una hora de retard. Resultat. Va haver de dedicar tant de temps per anar de Barcelona a Madrid o viceversa com per anar de Barcelona a Girona. Mirin el mapa ferroviari d’Holanda, Alemanya, Bèlgica…la Comunitat Autònoma de Madrid…I veuran com estem deixats de la mà de Déu i de la ministra Magdalena Álvarez. He llegit la resposta que Renfe ha donat a la Plataforma d'usuaris. Una gran presa de pèl de la cort d'alts funcionaris del Paseo de la Castellana -Nuevos Ministerios, un cos importantíssim per entendre com van les coses a Espanya. La ministra havia de tenir un debat llarg, d’una hora, una interpel·lació, aquesta setmana al Congrés, però es va escapar dient que per motius d’agenda no podia venir. Sembla ser que la propera setmana també tindrà problemes d’agenda…així no es pot treballar seriosament. Diuen que la ministra serà rellevada en la propera remodelació del govern (juliol?) i diuen que José Blanco vol ser ministre de Foment. Ell no ho nega. Riu. No voldria acabar la segona legislatura sense ser ministre. Qui sap que passarà a les següents eleccions generals.

Apunts d'Holanda


Conversa amb Corien Jonker, diputada holandesa, presidenta de la Comissió de Migracions del Consell d Europa, companya de treballs. Parlem de la tan polièdrica societat holandesa. M’explica que el partit d’extrema dreta no deixa de pujar en les enquestes. Holanda: horitzontal, moderna, ben estructurada, treballadora, plena de nacionalitats i religions, bàsicament protestant, liberal, amb un discreta però potent herència colonial, defensora dels drets humans però sembrada de càmeres de seguretat per tots els carrers i totes les estacions, gran porta d’entrada de mercaderies que mira amb atenció i preocupació les noves possibilitats dels ports de Barcelona i València. Invita a la reflexió veure noies joves en els trens i pels carrers amb el mocador però amb els seus auriculars per escoltar música occidental i la seva vestimenta absolutament occidental. Potser el mocador només és una mostra d’afirmació i de diferenciació, i no cal donar-hi més voltes. Almenys a Holanda. És rellevant que el primer partit del govern ha lluitat perquè una diputada sigui la presidenta de la Comissió de Migracions del Consell d Europa perquè saben de la importància d’aquest tema pel país i del que suposa el Consell d Europa. A casa nostra Lluís Maria de Puig ha arribat a president de l’Assemblea Parlamentaria molt més perquè ell sol ha arribat, esglaó a esglaó, al càrrec i no pas per una clara visió de les relacions internacionals dels diferents governs.

Kosovo al parlament

Tensa reunió per fixar quan compareix la ministra de Defensa per explicar al Parlament la seva patinada en la retirada de les tropes espanyoles de Kosovo. Ho volia deixar per després de Setmana Santa. Al final serà el dimarts de setmana santa. Allí seré. Convé assenyalar el silenci amb un somriure mig dissimulat que aquest dies han exhibit la vicepresidenta Fernández de la Vega i el ministre Moratinos, aquest segon escandalitzat perquè el president del govern decideixi la retirada d’una missió de la OTAN sota mandat de Nacions Unides sense ni consultar-ho ni comunicar-ho al ministre d’Exteriors. Podria ser que la sort no fos eterna en la conducció plena de derrapades del president del Govern.

Minoria

El president del govern espanyol, José Luís Rodríguez-Zapatero, va ser investit president en segona volta i per majoria simple. És el primer cop que ocorria quelcom així en trenta anys de democràcia. Aquesta era una dada rellevant en el moment de la investidura, l’abril de l’any passat, i ho serà durant tota la legislatura. El suport del PNB als pressupostos d’enguany només va ser un miratge, un parèntesi, en una legislatura en la que el president del govern no va buscar socis estables pel moment més important per viabilitzar un govern: la investidura. Cap altre president ha estat investit amb tanta feblesa parlamentària.

Notícies del Tren d'Alta Velocitat


Divendres 20 de març. En Carles Puigdemont, en B i jo mateix ens passem el dia a Madrid estudiant en profunditat el projecte constructiu del Tren d’Alta Velocitat al seu pas per les comarques gironines. És un dia de pont a Madrid, les dependències oficials estan molt buides, es pot treballar bé. Apunto algunes dades que em queden clares dels intercanvis de punts de vista amb els responsables de l’obra. Fins a començaments de 2011, com a molt aviat, no tindrem la solució “provisional” del tercer carril ferroviari Girona-Figueres per fer útils els trams acabats de l’Alta Velocitat entre Barcelona i Perpinyà amb trams d’alta velocitat i trams de tren convencional. Un any després, el 2012, en teoria hauria d’estar acabada l’obra. Aleshores perquè el cost de més de 90 milions d’euros (tercer carril ferroviari) per una obra “provisional”? Fins el 2017 no estarà soterrada la línea del tren convencional. L’Estat reconeix que s’ha d’enderrocar el viaducte i fins i tot planifica el seu enderrocament en l’avantprojecte però no en vol assumir el cost, que podria ser molt quantiós per les arques municipals de Girona. L’Estat reconeix que des del 17 de febrer de 2009 paga el cànon del tram fantasma entre Figueres i Perpinyà i estudia una alternativa que podria ser allargar la concessió de 50 anys que vol dir hipotecar fills i nets que pagaran amb els impostos la greu irresponsabilitat en la planificació dels governants del 2004 i d’avui.

Com un rosari

Dimecres a l’hora de dinar al Nuevo Club de Madrid, l’ambaixador de la República Txeca exposa els objectius de la presidència semestral de la Unió Europea. Acte organitzat per l’europeista LECE. Molts bons propòsits i bona feina en tres camps: evitar la temptació proteccionista, treballar per l’estabilitat dels Balcans i firmar la pau energètica entre Ucraïna i Rússia. El to és monòton, d’un home rigorós format en les universitats de l’època soviètica. Tinc en Valentí Puig a la meva dreta que em diu interpretant el moment: “És com si estiguéssim a l’hora del rosari”. Exacte. El menjar no arriba.

Una retirada gens multirateral

Dijous a quarts d’una. Estic treballant des de casa. És festa a Madrid. El telèfon sona menys i es pot treballar bé. Em truca Germán Rodríguez de part de la ministra des de Kosovo. En Germán és un olotí que és el vocal assessor de la ministra Carme Chacón per afers parlamentaris. Em diu que la ministra comunicarà de forma imminent la retirada de les tropes de l’exèrcit espanyol de la missió d’estabilització i pacificació de la OTAN a Kosovo. M’informa com a portaveu del grup parlamentari a la Comissió de Defensa i em diu que serà una retirada ordenada i pacífica, pactada amb la OTAN. A quarts de quatre de la tarda RNE em demana una valoració de les crítiques del secretari general de l’OTAN a la retirada “unilateral”. Divendres arribarà la dura crítica del govern nord-americà de la nova presidència Obama. Un error de primera magnitud. Contra Bush es vivia millor? Participar en un món amb responsabilitats compartides i un paper rellevant d’Europa com proposa Obama vol dir assumir riscos. Aquesta mania de la política exterior espanyola actual de caure simpàtics a Sèrbia i Rússia per ser els “interlocutors qualificats” dels “altres” davant la Unió Europea i els Estats Units. Finalment, el president del govern ja entra en camisa d’onze bares tenyint l’error d’aposta de coherència pel fet de no haver reconegut la independència unilateral de Kosovo. Per què la retirada ara i no fa pas un any? Si aquesta és la raó de fons – que no ho és- encara fent més amics entre els 22 estats de la UE que sí han reconegut Kosovo i amb els Estats Units de govern demòcrata. Un cert perill d’aïllacionisme internacional per pura malaptesa, turpitud, rudesa, barroeria...

Un debat d'alt voltatge

Dimarts a les quatre de la tarda. Primer punt de l’ordre del dia del Ple del Congrés. La diputada del grup mixt Rosa Díez puja a la tribuna per presentar una proposta de llei que recull tots els postulats dels “Manifiesto por el bilinguísmo” i totes les filípiques contra la normalització lingüística i l’ús del català coma llengua vehicular a l’escola. Em toca intervenir per defensar el no rotund del meu grup a la proposta de llei. No m’ha de pujar la sang al cap per no donar més carnassa a la proponent i els mitjans de comunicació esponsoritzadors. Pujo amb la raó de la jurisprudència constitucional, el text constitucional i els Estatuts d’Autonomia. La defensa més irritant per ella. Un relat polític allunyat de la realitat però que li pot donar algun vot en el terreny abonat per la incultura i l’obstinació. Curiosament Rosa Díez va ser eurodiputada en dues legislatures pel partit socialista essent monolingüe i no sabent un borrall d’anglès. Aquí intentem ser trilingües. Les llengües pròpies diferents del castellà són un material altament inflamable en el debat polític i periodístic d’una part del Madrid institucional.

Una d'espies

Conversa amb P.V. que em dóna una explicació fonamentada de la trama d’espies a la Comunitat Autònoma de Madrid: “El vicepresident primer del Govern regional, Ignacio González, persona de la màxima confiança d’Esperanza Aguirre i amb molt de poder acumulat, tenia la responsabilitat d’adjudicar els serveis de seguretat privada del Govern de la Comunitat. Va guanyar l’empresa X. L’empresa directament rival en el concurs que va quedar en segon lloc va decidir actuar per compte propi i per despit contra el govern autonòmic i els seus màxims responsables creant una unitat d’espies que van elaborar dossiers i van seguir polítics del PP. Un cop recopil.lada la informació la van posar en mans de Francisco Granados, conseller del Govern, secretari general del PP regional i enemistat frontalment amb Ignacio González. Granados va administrar la informació durant mesos i finalment va saltar a les pàgines de el diari El País just quan s’enfilava la operació perquè Ignacio González fes al salt a la presidència de Caja Madrid”. Ara Granados no pot ser destituït perquè té massa poder en el PP de Madrid que és una organització que està morint d’èxit i acumulació de poder.

14 de març 2009

De com buscar-se sol la desventura


Primera setmana de Ple i Comissions al Congrés dels Diputats i al Senat després de les eleccions de l’1 de març. El govern espanyol s’ha quedat instal·lat en una situació d’una extremada debilitat política, quina cosa no és bona mai però menys en un moment de crisi econòmica. I ha estat el president del Govern espanyol el que ha portat i ha deixat portar les coses fins a aquesta situació. Primera setmana de demostració de com un president es pot buscar sol la desventura. Oficialment el grup socialista ha perdut cinc votacions aquesta setmana però també és cert que molts cops ha canviat el sentit del seu vot en l’últim moment per no perdre moltes més votacions. El PNB a l’oposició i lògicament dolguts pel pacte PSOE-PP al país Basc. I CiU? Més enllà dels afalacs que rebem des de les files socialistes, ens és molt difícil lliurar confiança parlamentària al govern socialista per dos motius. El primer i més important és que no és un govern que tingui les idees clares per pilotar amb solvència aquest moment de crisi. En segon lloc, és una dada del tot rellevant que el partit socialista envia als partits nacionalistes a l’oposició a Euskadi i a Catalunya, amb les aliances més extremes (PP i ERC). L’1 de gener de 2010 Espanya assumirà la presidència semestral de la Unió Europea. Zapatero és el màxim i quasi solitari responsable d’aquesta situació. No he trobat ningú, ningú, al partit socialista que m’hagi donat una explicació raonada dels moviments que han conduït al PSOE a aquesta debilitat parlamentària.

Oratòria i idees clares

Una diputada de veu estrident i dedicada, des de fa anys, a temes de pensions diu aquesta setmana des de la tribuna del Congrés: “Es hora de cojer el timón y conducir el coche!”. Amb aquestes idees, no és estrany que ens hi fem malt pels revolts de la crisi econòmica.

Líquids als avions

El vicepresident de la Comissió Europea i comissari europeu de Transports, Antonio Tajani, ha anunciat que a partir d’octubre de 2010, i potser una mica abans, s’aixecarà la restricció de portar líquids de més de 100 ml. En l’equipatge de mà dels avions. Els aparells de raig X ja s’han sofisticat prou per detectar els explosius sense haver de patir els controls abusius i el suplici que és passar un control d’aeroport. Amb aquesta notícia entra en crisi un dels col·lectius que, salvant honorables excepcions, més fatxenderia ha exhibit en els últims anys: el servei privat de seguretat dels controls dels aeroports. N’hi ha per escriure’n un llibre del tracte infringit per alguns d’aquests nous guardians de la seguretat. Aquesta és la notícia de la setmana, sense cap mena de dubte.

Arguments per les europees

Ara que queden uns 90 dies per les eleccions europees, s’ha de començar a dir que no només el que és suposadament dolent ve d’Europa (idea molt difosa per governs irresponsables). El telèfon únic de serveis 012 és una iniciativa comunitària, els programes d’estudis universitaris a l’estranger Erasmus és una iniciativa comunitària (i alguns estudiants que se n’aprofiten no ho saben) però és que més del 75% de la normativa que ens regula té un origen comunitari. I no és important elegir un Parlament Europeu que legisla o controla en totes aquestes matèries?

Veneçuela

M’he reunit amb un grup d’advocats i professors universitaris veneçolans que m’han explicat la deriva dictatorial del règim d’Húgo Chávez. També qui arriba per mètodes democràtics al poder pot corrompre el sistema democràtic fins a convertir-lo en un règim totalitari (així va succeir en l’Alemanya dels anys 30 del segle passat). A Veneçuela hi ha presos polítics i un sistema de control social i de terror. Al Palau presidencial de Caracas hi treballen alguns exdirigents i exdiputats espanyols.

400 diputats?

La comissió d’estudi de la reforma electoral, de la qual formo part, torna a caminar cap a un mínim comú denominador de reformes a escometre. Una que planteja Izquierda Unida i UPyD és incrementar de 350 a 400 diputats el Congrés. S’elegirien 50 diputats més entre les restes dels vots dels partits en una circumscripció única estatal. Em venen molts arguments al cap per oposar-m’hi. Però n’hi ha un de molt senzill: en el moment econòmic actual, convé incrementar en 50 diputats més el pressupost del Parlament?

On és el català a Renfe?

Per què puc comprar en castellà i anglès els bitllets de Renfe en la seva pàgina web i no pas en català, basc o gallec?

El cost de la paràlisis

Aturar les obres del Túnel de Bracons, que s’obrirà 7 anys després de començar les obres!, va tenir un cost d’una indemnització a l’empresa constructora de 15 milions d’euros. Que sortiran dels impostos que paguem tots. Indemnitzar les obres acabades i sense utilitzar de l’alta Velocitat entre Figueres i Perpinyà costa 5 milions cada mes. Ara el ministeri de Foment proposa una alternativa: allargar 2 anys més la concessió de 50 anys. Que vol dir que pagaran la factura els nostres fills i nets.

Un Estatut fallit

Formo part de la ponència parlamentària del nou Estatut de Castella-la Manxa. Dimecres a la tarda a porta tancada ja es va veure clar que PSOE i PP han decidit retirar la reforma de l’Estatut del Congrés tot i que han pactat el 99% del mateix. L’1% que el fa descarrilar: no saber com sortir-se’n de la ximpleria de finiquitar uns transvasament del riu Tajo al riu Segura pel 2015 en un Estatut. Senyal que no el deuen necessitar tant si el tiren al foc per un punt absurdament pactat i absurdament enquistat.

08 de març 2009

Euskadi no es quedarà quieta


Dilluns vaig volar directament des de Bilbao a Madrid després de la nit electoral de l'1 de març. A Madrid, en general, es veu amb passió nacionalista (espanyolista, és clar) el pacte PSE-PP per desallotjar el PNB del poder. Incredulitat les primeres hores a Euskadi. A l'aeroport dilluns al matí no es parlava de res més i a l'avió de bon matí coincideixo amb la ministra Cristina Garmendia, que no sap ben bé què dir. En primer lloc perquè no ha participat en res en l'estratègia socialista a Euskadi. En segon lloc, perquè és perfectament conscient que en govern de l'Estat es queda sense majoria parlamentària estable al Congrés del Diputats. I en tercer lloc, perquè la seva condició d'exmilitant o simpatitzant (mai ho sabrem del tot) de les joventuts del PNB li deu remoure mínimament la seva consciència de ministra independent. I unes ganes bastant indissimulades entre polítics del PSOE i el PP que encarnen el Delendas Cartago, desafiament frontal i ganes de reducció a la mínima expressió del nacionalisme cívic, democràtic i centrat. També pensen en nosaltres, és clar. Txiqui Benegas es mou per ser vicelehendakari socialista, 22 anys després del seu intent de ser president autonòmic (en aquesta mentalitat pensava i pensa) el 1987. Aquest socialisme que porta a la pràctica l'agenda d'Aznar: Galícia, Euskadi i Catalunya presidides pel PP o pel PSOE, encara que sigui al preu de bandejar el primer partit. L'eslògan de les últimes eleccions generals a Catalunya dels socialistes: "sS tu no hi vas ells tornen" s'ha fos com un terròs de sucre en un cafè, ells i els altres van de bracet per mirar que el nacionalisme no torni. I tants altres pactes que veurem en els propers mesos entre ells i els altres! Després de la nit electoral a Bilbao, després de parlar amb dirigents del PNB...Euskadi no es quedarà quieta, serà un escenari inestable que es farà sentir en el conjunt de la política espanyola.

Dissabte a València

Dissabte al vespre. Sopar-col·loqui amb els membres de l'organització cívica valencianista Tirant lo Blanc, d'on han sortit tants quadres professionals competents en el món del nacionalisme valencià. Sóc el seu convidat en la seva assemblea anual. Molt agraït. Em demanen què crec que han de fer: "Fer un valencianisme més centrat i mirar més discretament i amb menys embadaliment el catalanisme. Per pura estratègia". València respira les falles que ja arriben. Durant anys el valencianisme fustià s'havia posat d'esquenes a aquesta part del món valencià. Tot això està canviant. Parlo amb l'Enric Morera, secretari geneneral del Bloc i diputat a les Corts Valencianes. El socialisme valencià no gaudeix de gaire bona salut i els del PP valencià estan passant una temporada dolenta. Temps per contruir un tercer espai valencianista.

Tots els habitants d'Egipte en el territori de Suïssa

Conversa amb Andreu Claret, que ara és el director de la Fundació Anna Lindh a Alexandria: "Sobre el mapa Egipte és molt gran, sí. Però quasi tota la seva superfície és desert. Només són habitables les vores del Nil i el seu delta. Egipte té 80 milions d'habitants. Això és com si tots els habitants d'Egipte visquessin en la superfície de Suïssa". El Caire ja no té els 13 milions d'habitants de fa uns pocs anys. Ara són oficialment 18 milions, en realitat més de 20. Penso en la teoria del llibre El Gran Amuntegament, que va escriure Joan Basté.

Apunt sobre Egipte

Conversa amb Antonio López, ambaixador d'Espanya a Egipte. El vaig conèixer quan ho era a Jordània. Un gran coneixedor de Mitjà Orient, amic de promoció i personal del ministre d'Afers Exteriors. Parlem de tantes coses. Però també del caòtic trànsit a Egipte: "Cada any moren 6.000 persones d'accidents de trànsit a Egipte i 30.000 resulten ferides. Són dades oficials. I n'estan orgullosos perquè han disminuït en alguns centenars aquesta xifra bàrbara". Egipte continua tenint unes excel·lents relacions amb els Estats Units, miren amb simpatia la causa palestina però amb desconfiança els palestins. Mantenen tancat, a la pràctica, el pas fronterer de Rafa entre Egipte i Gaza. I continuen tenint uns molts bons ingressos del canal de Suez. Només així es manté una societat subsidiada amb un creixement demogràfic galopant i un sistema educatiu molt deteriorat. Els Germans Musulmans, el primer grup islamista radical nascut els anys 20 del segle passat, conviuen amb les formes més occidentals de vida.

Democràcia o reforma en el món àrab?

Només des de l'eurocentrisme es pot parlar de democràcia en els estàndards occidentals en el món àrab. Es pot i s'ha de parlar amb els seus dirigents de reformes, evolució... però la democràcia en sentit occidental, tal com la vivim nosaltres,no forma part del sentir més íntim de les formes de vida del món àrab. La meva més gran experiència d'eleccions absolutament homologables a unes del món occidental van ser les eleccions palestines del 25 de gener de 2006. Vaig tenir el privilegi de viure-les en primera línia com a observador internacional. Van ser força netes. Van donar la victòria a Hamas. I van ser la gran aposta de Javier Solana. I després, què? El trencament de relacions amb el govern de Hamas i l'enquistament del Procés de pau. La globalització ràpida de la democràcia en pocs anys és una de les idees més infantils que han sortit dels centres d'ensenyament republicans dels Estats Units en els últims anys.

Síria en el tauler del Mitjà Orient

Síria està pactant l'establiment de relacions amb Israel a canvi del retorn dels Alts del Golan i de la fi de l'aïllament internacional i l'establiment de relacions amb els Estats Units. Ja serien tres els Estats àrabs amb relacions amb Israel: Jordània, Egipte i, tal vegada Síria. Mauritània les va trencar el gener però això és d'una irrellevància total. Aleshores tota l'atenció de la política internacional de la comunitat internacional se centraria en l'Iran i l'estabilització d'Afganistan i la zona de control talibà al Pakistan. El president siri Bashar al-Assad segueix els passos del president libi Gadafi. Un esquema més senzill, amb un nou marc de cooperació entre els Estats Units i Rússia, on sembla clar que Europa pot participar de l'estratègia de sancions a Iran. L'Estat espanyol, també. El que fa la necessitat de bones relacions amb la nova administració de la Casa Blanca!

02 de març 2009

Eleccions basques: "Aquesta nit ja l'he viscut"


La nit electoral de l’1 de març la vaig viure a la seu central del PNB a Bilbao, a Sabin Etxea, al costat de la direcció del partit, encapçalada pel president del PNB, Iñigo Urkullo i pel lehendakari Juan José Ibarretxe. Van ser quatre hores de molta adrenalina. Tornant a l’hotel, sota una fina pluja molt basca, després de totes les emocions, vaig pensar: “Aquesta nit electoral ja l’he viscut. És molt semblant a la que varem viure a CiU en les eleccions de la tardor del 2003. Varem guanyar després d’un gran esforç de remuntada i ens en varem anar a dormir a la mosca darrera l’orella de si després de guanyar les eleccions podíem ser desallotjats per una coalició del que després va ser i és el tripartit”.

Aquesta victòria amb l’ai al cor ja l’he viscut, pensava, mentre els amics de tants anys del PNB celebraven els seus 396.557 vots, un 38’56% dels vots, i els seus 30 escons, millorant el resultat de fa quatre anys ara sense anar en coalició amb Eusko Alkartasuna. Pensava que ja havia viscut les frases d’incredulitat de: “no s’atreviran a sumar PSOE-PP-UPyD quan nosaltres hem guanyat per sis escons de diferència als socialistes”. Pensava en la nit basca que això ja ho havia sentit i que sí, que s’havien atrevit. A les deu i poc de la nit el Diputat General de Biscaia José Luís Bilbao i el meu amic i diputat a Corts Aitor Esteban estaven mirant l’edició digital de “El Correo español” a la cerca d’alguna declaració nova que dones pistes de per on podia anar les coalicions postelectorals quan els vaig proposar que deixéssim aquella pàgina per visitar l’edició digital del diari “El País”. Les intencions eren evidents, un aroma de “bloc constitucional” es respirava en les notícies i en l’explícita columna nocturna de Fernando Garea: “PSE-PSOE-PP i UPyD sumen i la seva obligació és desbancar el PNB del poder”. Vaig anar a dormir unes poques hores convençut que Patxi López era a tocar de Ajuria Enea i que el PNB només pot moure aquest estat de les coses per l’aritmètica parlamentària del Congrés dels Diputats – un pas del PNB a l’oposició complica molt el resta de la legislatura al president Zapatero. Només si Zapatero ho frena, per pur interès de salvar la seva pell, López no serà lehendakari. I José Blanco havia comparegut a la televisió feia una estona donant “mans lliures als socialistes bascos per fer els pactes que vulguin”. Sí, em sembla possible, encara avui. Em vaig acomiadar d’Urkullo amb un modest consell: “avui a la nit comença a moure fitxa, no ho deixis per demà al matí. No et fiïs gens. I fes sentir tots els tentacles que puguis de l’anomenada societat civil a favor d’un govern encapçalat pel PNB”. Són algunes lliçons del que nosaltres varem viure el 2003 i el 2006. Amb Zapatero el pas del PNB a l’oposició és possible. Treure els nacionalistes del poder amb “blocs constitucionalistes” o amb tripartits inaugurats per un partit independentista: la pretensió que José Maria Aznar va proclamar alt i de cara, el maquiavelisme del president socialista ho pot dur a la pràctica amb un somriure carregat sempre de pur càlcul. Alguns diuen que perquè fins i tot n’havia parlat en les seves converses més recòndites en aquells mesos de treva.

Alguns apunts de les eleccions de l’1 de març:

- Que ningú interpreti ni un bri d’intent de treure legitimitat als resultats. Les sentències s’acaten. Però fa quatre anys decisions jurídico-polítiques van permetre la presència del món de l’antiga Batasuna al parlament basc. Era part del camí cap a la negociació amb ETA. Aquests 100.000 vots de la societat basca es van convertir en 9 diputats. El vot nul no ha tingut representació. L’expressió parlamentària de bona part d’aquests 100.00 electors hauria donat una correlació de forces que faria que avui el PNB optaria a la presidència del govern sense vacil·lacions. Una decisió judicial de fa un mes ha marcat decisivament la formació del parlament basc. Punt essencial.

- El sistema electoral basc atorga 25 diputats a cada un dels tres territoris. Tothom sap que Biscaia triplica Àlaba i que Guipúscoa duplica Àlaba en nombre d’habitants. Però ningú qüestiona el sistema, els nacionalistes bascos els primers. La ciutat de Vitòria, ella sola, pesa en l’elecció de uns 18 diputats dels 25 d’Àlaba. Uns sistema de major proporcionalitat – com el del parlament espanyol o el català- hauria donat una victòria més nítida al PNB, que ha tret un 41’8% dels vots a Biscaia.

- Aralar ha recollit una part del vot de l’antiga Batasuna. Aquesta és una bona notícia en el camí cap a les institucions i l’opció per la via política d’una part del món de l’entorn d’ETA.

- Quantes corts d’ànimes canten avui les bondats de l’alternança política! El PSE va apostar per guanyar amb la idea d’un pacte PSE-PP però per després potser intentar fer suma amb EA, EB i potser Aralar. Però els socis petits s’han fos i només queda l’alternativa que els socialistes i el PP pactin per apartar el PNB. Aquí és quan la “cultura de l’alternança” es converteix en voluntat d’arraconar el nacionalisme democràtic que ha guanyat netament. I això, de retruc, toca a tots els partits nacionalistes que hi ha a l’Estat. Aquesta és un cruïlla davant la qual el PSOE enviarà un missatge del que ens en sentirem al·ludits tots els partits nacionalistes. Tots potser menys ERC instal·lada en la teoria de redimir el PSC cap a posicions independentistes en el tripartit de l’escalforeta oficial. Ja es veu que el PSOE tant val per pactar amb independentistes com amb el Partit Popular. Si això fos així, l’eslògan “Si tu no hi vas, ells tornen” quedaria arxivat. L’argumentari del PSC dels últims anys d’associar CiU amb PP pels acords d’investidura del 1996 –fa 13 anys!- seria replicat pels acords del “bloc constitucional”.

Varem fer bé d’anar la nit de diumenge amb la meva dona Mireia a fer costat als amics del PNB a Bilbao. Per viure una nit semblant a la que ja havíem conegut. Per viure en primera línea un joc polític que marcarà també el camp polític espanyol dels propers anys i per pensar en la forma de relació dels nacionalistes amb els socialistes i els seus entorns. Mai hem pensat que Euskadi sigui un mirall per Catalunya. Som dues realitats diferents, ambdues amb el nostre camí. I a vegades els nostres interessos tornaran a xocar en la política espanyola. Però sempre hem tingut una gran simpatia per persones concretes d’un partit que, com nosaltres, han intentat fer coses grans i positives, fer un país des de l’excel·lència i l’exigència personal. Per això la nostra simpatia sempre estarà amb els nostres amics. Per això sempre recordarem l’1 de març de 2009 a Bilbao.