27 de setembre 2008

Trens fins a mitjanit Barcelona-Girona-Figueres


He fet un petit estudi comparatiu sobre els horaris de trens entre Barcelona i les altres capitals catalanes i entre Madrid i les capitals de província del seu voltant. Conclusió: Girona és la capital de demarcació amb menys freqüència de trens i on l’últim tren des de la ciutat gran – Madrid o Barcelona- surt més aviat.

Dijous vaig presentar una resolució política – una proposició no de llei en diem en l’argot parlamentari- a la Comissió de Foment del Congrés dels Diputats per millorar el servei de trens a les comarques gironines. Tots els partits van reconèixer que el servei de trens és insuficient i, afegeixo, ineficient. El mandat al Govern de l’Estat va ser aprovat per unanimitat de tots els partits polítics. I vam mandatar al Ministeri de Foment el següent: servei de trens Figueres-Girona-Barcelona i a la inversa de les sis del matí a les dotze de la nit. Freqüència de trens cada 30 minuts en hores punta, creació d’un servei de Rodalies amb integració tarifària a les comarques gironines, equiparació de les compensacions per retards entre els Catalunya Express i mitja distància amb els Rodalies de Barcelona.

Tot això és perfectament possible. Un programa de treball raonable i que he comprovat que comparteixen molts ciutadans i entitats de la societat civil que ha celebrat l’acord del Congrés dels Diputats.

¡Quants cops més agafaríem el tren per desplaçar-nos a Barcelona o els ciutadans de Barcelona cap a les comarques gironines si tinguéssim millors serveis, més trens i un horari més ampli! No pot ser que l’últim tren Barcelona-Girona (no arriba a Figueres) surti a les 21.25 h. Totes les altres capitals estudiades tenen trens fins més tard. No pot ser que a mig matí o a la tarda hi hagi dues hores sense cap tren.
Què cal fer ara? Pressionar tots junts perquè allò acordat per unanimitat en el parlament competent pel control polític de Renfe es posi a la pràctica. Aquesta ja ha deixat de ser una proposta de la formació política que la va presentar i dels partits, tots, que la vam votar. Aquesta, ara, ha de ser una proposta ciutadana. I la destinatària d’aquesta proposta té nom i cognom: Magdalena Álvarez. Vull agrair el bon to i els bons oficis del grup socialista que va fer virar el no tancat inicial del ministeri a la proposta de CiU. Però ara hem de passar de l’acord polític – rellevant- a l’execució pràctica. Tots hem de sumar esforços perquè, sense voler prejutjar res, alguna cosa coneixem de la ministra competent. Som-hi tots! Em podeu fer arribar les vostres propostes i suggeriments a l’adreça de correu electrònic
jordi.xucla@diputado.congreso.es

El Parc Tecnològic de la UdG

Divendres a les 7 de la tarda. Inauguració de l’ampliació del Parc Tecnològic de la Universitat de Girona. La nova dimensió de la Universitat posada en pràctica amb al màxima articulació possible: la transferència de coneixement i experiència entre universitat i sectors productius. És clar que va tenir sentit crear el 1992 les universitats territorials – un dels grans encerts dels governs Pujol- i és clar que dóna motius per la renovada confiança en les potencialitats de la UdG la consolidació del Parc Tecnològic. L’entranyable minifundisme empresarial gironí – que crec conèixer una mica bé- s’està enriquint amb noves empreses amb valor afegit i una aposta clara per la I+D+i. Una molt bona notícia.

Manca de places als Instituts de Girona

Iniciativa per Catalunya-Verds, formació política que forma part del govern de la Generalitat, ha denunciat de forma ben explícita i a través d’una roda de premsa que els Instituts de Secundària de les comarques gironines no tenen prous places per a l’alumnat que arriba de primària. Una situació preocupant que posaria de manifest una manca notable de planificació. La pregunta és molt senzilla: per què un partit del govern critica al seu propi govern i concretament al departament d’Educació?

La renovació del TC

La setmana passada vaig escriure aquí que en un restaurant vaig haver d’escoltar tota la nit un membre sortit del Poder Judicial repartint opinions polítiques amb veu molt alta mentre sopava amb el director de La Razón. Ara aquest jurista és candidat del Partit Popular per al Tribunal Constitucional. El meu pronòstic és que la renovació del Tribunal Constitucional va per llarg, que hi haurà problemes per a la renovació parcial. I com afecta això a la sentència dels recursos contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya? Tot i que la presidenta i alguns magistrats preferirien que fos el nou Tribunal Constitucional el que dictés sentència, em sembla que serà l’actual, el sortint. Amb plom a l’ala, magistrats recusats i baralles massa poc jurídiques i massa polítiques. Em sembla que no tindrem sentència fins a començaments de l’any que ve. I mentrestant, el Govern català podria anar desenvolupant totes les previsions de l’Estatut perquè feina feta no té destorb. Recordem com vam arrencar la televisió de Catalunya o els primers Mossos d’Esquadra, però sembla que el govern tripartit i sedat no està per això.

13 de setembre 2008

L'economia en mans d'un cavall cansat


Aquesta setmana hi ha hagut, sobretot, debat en el Congrés dels Diputats sobre la crisi econòmica. M’havien dit, fonts ben informades, que el president del Govern s’havia passat l’estiu estudiant economia, “empollant” les classes pendents d’economia que no va resoldre amb un parell de tardes. Però el resultat del debat monogràfic de dimecres al matí va ser negatiu pel president Zapatero. Ho van destacar mitjans de comunicació amb maneres d’interpretar la política ben diferents. Va fer ben pocs amics de cares a l’imminent debat de pressupostos i, sobretot, no va transmetre quelcom molt important en situacions com aquestes: confiança. Ningú ha dit que un líder polític no pot tenir un bon suport popular en moments de crisi econòmica. Felipe González va guanyar les seves últimes eleccions el 1993 amb una crisi econòmica molt important que va esclatar la tardor de 1992, just després dels Jocs Olímpics. Ha estat un gran error negar durant tants mesos la realitat. Un error i quasi una filigrana. La crisi econòmica mundial explota el 2 d’agost de 2007 amb l’enfonsament de les borses nord-americanes arrel de les hipoteques-escombraria. Però en la campanya electoral el partit socialista va prometre que aquesta seria la legislatura de la “plena ocupació”. El pragmàtic ministre Corbacho ho veu i ho nota d’una altra manera. Molt més interessant que el debat de dimecres va ser el debat més tècnic de dijous en un cara a cara parlamentari entre el vicepresident Pedro Solbes i l’exministre Cristóbal Montoro, dièsel en el to però que parla amb propietat – més que Manuel Pizarro, la promesa blanca del PP en la última campanya. Allí va ser on Solbes es va sincerar i va dir allò que “la crisi econòmica no vindrà malament si serveix per netejar l’economia”. El dia després va haver de demanar disculpes per aquest excés de sinceritat. Solbes és un home rigorós i de llarga trajectòria. potser massa larga. En un moment de crisi econòmica – que no tota ella es pot imputar a causes externes a l’economia espanyola com ens volen fer creure- el paper del ministre d’Economia resulta clau. Ja s’ha evaporat tot el cop d’efecte del nomenament d’una ministra de Defensa o d’una ministra d’Igualtat sense currículum professional o del bon encert de la paritat en els primers nivells de l’administració. Poca pirotècnia per als moments actuals. El ministre d’Economia és clau i Pedro Solbes ja arriba cansat a aquest repte. És un cavall cansat que no pot abandonar en el moment actual. Solbes és un alt servidor públic de forma ininterrompuda des de 1982. Quina cosa vol dir que, com a mínim, en els últims 26 anys no s’ha dedicat a dirigir un negoci, gran o petit, amb riscos i esperit emprenedor.

Malària


Dimarts a París. Pel matí m’estreno en les meves noves responsabilitats com a membre de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. Ho faig en la Comissió de Justícia i Drets Humans. Primera impressió: aquesta és una gran selva de temes en un mar de 49 Estats. He de triar el meu camp d’actuació i especialitzar-m’hi. Aquest organisme el presideix el senador gironí Lluís Maria de Puig. Responsabilitat molt destacada. Culminació d’una trajectòria política. Aprofitant que estic a París, per la tarda assisteixo a una reunió a l’Assemblea Nacional d’una xarxa mundial de parlamentaris que lluitem per incrementar els fons públics per aconseguir la vacuna de la malària. Què hem fet? Coordinar la nostra actuació perquè governs de països rics inverteixin en la recerca de la vacuna contra la malària, primera o segona causa de mortalitat infantil en els països subdesenvolupats. A un que en sap molt, li faig la pregunta clau que per responsabilitat tothom es nega a dir en veu alta: Quan tindrem la vacuna contra la malària? El 2010 o el 2011. A tocar. Sembla que hi ha un laboratori que té el fàrmac molt avançat. Noble causa, de les que em fan sentir més bé en la meva feina parlamentària.

Cor fort

Dimarts a París. Dinar ràpid amb la doctora Carmen S. màxima responsable d’emergències de la Creu Roja a Espanya. Té el cor fort i el cap clar per estar en primera línea dels grans desastres. Ella va estar allí organitzant l’emergència posterior a l’atemptat de l’11 de març de 2004 a Madrid (“les bombes esqueixen els cossos, arranquen la carn”) i va estar allí a Barajas aquest agost després de l’accident de l’avió de Spanair (“els cossos van quedar ràpidament calcinats. El patiment van ser els segons cap a la mort i no pas la pròpia mort”). Parlem de la societat actual que no suporta la fatalitat i de la mort...Mengem bé en un discret bistrot dels que hom troba a França a grapats.

Air France en el negoci dels trens

El 2010 es liberalitzarà el servei ferroviari a Europa. Bona notícia a favor dels clients. Ja veurem com anirà a l’Estat espanyol, territori de liberalitzacions sempre pobres, oligopòliques. A l’Estat gal, Air France ha anunciat que entrarà en el món del servei de trens. Aparent paradoxa. Contra el que et va fa competència, al tren d’alta velocitat, apuntat al negoci de la competència.

Prostitució

El govern italià ha decidit acabar amb la prostitució de carrer i carreteres d’una manera rotunda i fulminant. La iniciativa la impulsa la coneguda ministra Mara Carfagna. El mateix va fer el govern francès en època de Sarkozy com a ministre de l’Interior. Em sembla molt bé. Fa temps que ho proposo. No cal descabdellar els variats arguments. Alguns diuen que és una mesura hipòcrita i parcial. Parcial sí però la única en la que es pot trobar un fàcil consens en aquest camp on el moviment feminista es mostra dividit tan com l’interior d’alguns partits polítics. Per què no ho fem possible també en la legislació de l’Estat espanyol? Qui hi estigui d’acord que m’hi ajudi.

Massa monotemàtica

La política catalana és massa monotemàtica. Ara tot és el finançament – que és molt important. Fa un temps tot eren els aeroports –encara no transferits- i abans els trens que arribaven amb retard –encara no transferits- i abans la llei de dependència – sense recursos. Per què no mantenim vius i dinàmics més temes a l’hora? Hi ha i hi pot haver un fil roig entre tots ells, un projecte, un discurs...això és la política!

06 de setembre 2008

Apunts d'uns dies a Lima


Divendres a la nit. He acabat la setmana de classes en el Màster que he impartit a la Universitat Peruana de Ciències Aplicades. 20 hores explicant el sistema regulatori europeu i comparant-lo amb el peruà: energia, telecomunicacions, empreses públiques, sector sanitari i protecció de dades. El públic: alts funcionaris de l’administració peruana. Una gran experiència. No tot és del color que ho mirem des de l’òptica del marc normatiu europeu. Ha estat una setmana per copsar com respira un país que pot anar bé si té estabilitat política en els propers anys i no queda contaminat pels moviments populistes que tenen el seu epicentre i la seva font de finançament a Veneçuela. Xile, Perú, Colòmbia en el Pacífic i Brasil, que és mig subcontinent, són els estats que progressen. M’ho explica amb dades el director general del BBVA-Continental al Perú, amb qui tinc la sort de compartir una sessió llarga per aprendre. La clau de l’estabilitat està en les eleccions presidencials de 2011. La reelecció presidencial immediata està prohibida i el president Alán García no es podrà presentar. Serà la última oportunitat del populista Olanta Humala. I el candidat alternatiu? Tot són especulacions. També he passat tot un dia en el Congrés de la República explicant a parlamentaris experiències de modernització del Parlament i del Reglament de funcionament. Allí vaig conèixer Keyko Fujimori, la filla de l’expresident, que amb 33 anys és la segona política més ben valorada per ser presidenta. Definitivament he descobert més fujimoristes en el Perú dels que hom pot presumir llegint l’apartat internacional de la premsa. Els judicis a Alberto Fujimori, que duren mesos, són retransmesos per televisió i aquesta setmana s’ha fet públic que té un quiste en el pàncrees. Caminant pels passadissos del Parlament em vaig trobar amb Fujimori, sí. Vaig quedar sobresaltat. Era el seu germà, Santiago Fijimori, diputat. Són idèntics. Les bases del país són dèbils. Sí. I comencen a dir els peruans que en part és perquè foren mal colonitzats. Una colonització dedicada a la pura explotació de recursos i no pas a la estructuració d’una societat com un bon duplicat de la metròpoli. Part de tot això hi ha en l’evolució de Amèrica del Sud. Definitivament els britànics van deixar societats més estructurades i van colonitzar amb noves elits emprenadores: Estats Units, Austràlia, Nova Zelanda... Apunts dispersos d’uns dies ben intensos al Perú.

Foses comunes

Un cop aprovada l’anomenada llei de memòria històrica, el que ha fet el jutge Baltasar Garzón, requerir informació dels desapareguts del bàndols republicà i franquista, és una conseqüència lògica del que permet la llei. Tot s’ha de dir que els que varem participar en el debat de la llei esperàvem que això ho fes el Tribunal Suprem. Però ja se sap que de jutges estrella en la primera setmana després de vacances...fa uns quants anys que n’hi ha! Només un apunt: si alguna contribució varem fer a la llei és la de dir que si s’afronta aquest tema s’ha de fer per conèixer totes les víctimes, de qualsevol bàndol. Tinc la impressió que això provocarà una revisió de com la historiografia ha explicat la gestió dels primers mesos de la guerra per part de la Generalitat republicana. I em sap greu perquè la institució en quedarà mal parada i perquè la meva família n’era una fervent defensora . I em sembla bé si han passat prous anys per dir les coses pel seu nom.

Igualitarisme estúpid i no equitatiu

Una conselleria d’Iniciativa ha decidit rebaixar els peatges dels vehicles que vagin ocupats per varis viatgers. Igualitarisme estúpid i no equitatiu! El pobre viatjant que fa quilòmetres i més quilòmetres per vendre els seus productes ara serà penalitzat. I els que tenim uns horaris de treball oberts i no previsibles a setmana vista– cada cop més- haurem de ser penalitzats. Tinc un amic molt emprenyat amb aquesta ocurrència de Joan Saura que ha anat a comprar tres nines inflables en un sex-shop perquè l’acompanyin en els trajectes i, així,es pugui beneficiar d’aquesta mesura que és la sublimació del papanatisme.

Immigració i treball

Té tota la raó el ministre Celestino Corbacho: la contractació d’estrangers tendirà a zero en el 2009 si acabem l’any – com diuen els serveis d’estudis dels millors bancs- amb un 14% d’atur. Té raó però potser hauria hagut de matisar que alguns sectors productius continuaran contractant treballadors immigrants –pensem en l’agricultura. Però el políticament correcta ha fet que la vicepresidenta Fernández de la Vega fes un toc d’atenció al franc ministre. Curiosament el govern ha coincidit amb els que volen contractar a estrangers per un preu més baix mentre els fons de la seguretat social arriben al límit pagant subsidis de desocupació.

El futur d'Izquierda Unida

Aquesta tardor té la seva assemblea general Izquierda Unida. Hi arriben sense bufera ni un lideratge emergent nou i clar després de la previsible (?) retirada de Gaspar Llamazares.. El seu electorat se’l va cruspir el zapaterisme, que tot i això no va tenir majoria absoluta (ull al buit del vot de centre!). El partit a l’esquerra dels socialistes podria optar per una radicalització a l’estil de l’esquerra altermundista de Oscar Lafontaine a Alemanya. Però no ho fa. A Itàlia els comunistes s’han quedat amb zero diputats. I l’històric Fausto Bertinotti continua essent el seu líder a falta d’un nou candidat disposat administrar les ruïnes. ¿Pot ser que es vagin esllanguint democràticament els partits postcomunistes arreu d’Europa? Sembla que és així. I Iniciativa per Catalunya? Bé, aquest és un fenomen diferent. Últimes eleccions generals: 4% de vots en la “obrera” ciutat de l’Hospitalet de Llobregat i 6% dels vots en la “mesocràtica” ciutat de Vic. Segurament Iniciativa és un caprici estètic que amb pensament tou –verd i un roig rosat- només es pot donar en les societats benestants i un pèl mancades de poder molt substantiu. També s’ha de dir que no és el mateix la “Iniciativa-Verds” immaculada de poder executiu que aquesta d’avui que gestiona els 80km per hora a les autovies, la sequera d’idees davant la sequera d’aigua i la policia – en la qual no ha cregut gaire mai.

Autovia Olot-Figueres

Tinc informació ben fiable del Ministeri de Foment que em diu que en aquesta legislatura no es mourà res, si no fem que canviïn les coses, en la construcció de l’autovia A-26 en el tram Besalú-Figueres. És un greu error. A començaments de l’any que ve s’obrirà al trànsit el túnel de Bracons i l’Eix Transversal tindrà un nou i potent ramal que serà el conformat per la línea Vic-Olot-Figueres. El túnel s’obrirà amb un gran coll d’ampolla: la inexistència d’una variant a la ciutat d’Olot. I amb un error: no voler continuar l’autovia, que s’ha de fer en dues fases. No n’hi ha prou amb les lentíssimes entregues de la N-II desdoblada. ¿No diu el president del govern que en època de crisis s’ha d’incrementar l’obra pública per activar l’economia? Alguna cosa deu haver llegit fins i tot de Keynes. Doncs això també s’ha de notar en la demarcació amb menys quilòmetres d’autovia de tot l’Estat.