18 de febrer 2007

La memòria històrica a Itàlia


L’anomenada Llei del dret a la memòria està dormint el són dels justos mentre es prorroguen els plaços d’esmenes perquè em sembla que el propi govern no sap com afrontar la seva tramitació parlamentària. Tots els que estem disposats a negociar demanem l’anul·lació dels judicis polítics sense garanties – jo m’inclino per una anul·lació ex lege-. Mentrestant, vaig aprenent d’altres experiències. Sembla ser que les coses es fan millor a Itàlia. Així m’ho explica l’ambaixador d’Itàlia a Madrid i descobreixo el debat ben viu en diaris i televisions d’allí. El president de la República, el postcomunista Giorgo Napolitano, ha impulsat una revisió del passat recent del país fent un discurs on demana perdó per tres motius: els crims i els excessos del feixisme, els crims i els excessos del comunisme i els crims i els excessos contra les minories lingüístiques a la zona de Trieste i els Balcans. Un reconeixement d’errors de totes les parts. Això ha portat a que el Parlament italià aprovi un Dia de la Memòria i el Perdó per unanimitat. Quelcom impensable aquí. Espero amb delit el debat parlamentari de la llei del dret a la memòria. Però no sé si arribarà. En tot cas, tenim un mal precedent: la sectària i esbiaixada Llei del memorial democràtic que impulsa el departament de Joan Saura. Perquè convé recordar que Saura és conseller de relacions institucionals a més de conseller de l’Interior. Tot i que ara no se n'ocupa tant, alguns llegats malconfegits ha deixat, com aquest.

El vot secret per a cecs

Hem tardat tres anys però dimecres es va desencallar la reforma de la llei electoral, que vaig portar al Congrés dels Diputats l’abril de 2005, perquè els cecs puguin votar amb total secret i no com fins ara que han d’anar acompanyats de persona de confiança perquè els ajudi a escollir la papereta. Els sistemes són tres: nom en braille del partit a cada papereta, plantilla en braille per llegir totes les paperetes o col·legi únic per demarcació. Això ho hem de discutir però que la reforma es faci ràpid, que sigui possible per les properes eleccions generals. Un nom propi en tot aquest esforç: Jsé Ángel Carrey, un català invident que no ha deixata d'insistir amb perserverància, paciència i tenecitat a totes les portes de tts els grups parlamentaris. Sense ell, no hauríem arribat fins aquí.

El vapor de la Burés d'Anglès

Divendres, dia de reunions i visites per la demarcació. L’alcaldessa d’Anglès, la Judit Guirado, m’organitza una visita a Antex, una gran empresa de filats tant discreta com potent i a les instal·lacions del vapor de la fàbrica Burés. El Vapor de la Burés és de l’any 1900, és una joia que ha estat visitada per experts de ben lluny i està en un edifici modernista d’uns estucats molt elegants. Ara en diuen, amb un punt d’esnobisme, arqueologia industrial. La fàbrica de la Burés ha de patir una gran transformació i l’Ajuntament compte en convertir-la en museu del tèxtil, la mineria i la fusta, les tres principals activitats d’aquest replec tan dens del país que hi ha entre Anglès i la falda de les Guilleries. Del Vapor de la Burés, polit com el primer dia, se’n sentirà a parlar i serà visitat. El gust per recuperar el nostre passat. Com el museu dels Sants d’Olot, per exemple. D’iconoclastes de la societat postindustrial a assedegats buscadors de les nostres arrels en aquest món que se’ns ha fet més petit.

La Fira 3GSM

Dimarts al matí vaig visitar la fira 3GSM, la millor fira del món en noves tecnologies de la comunicació, que per tres anys més encara se celebrarà a Barcelona. Encert d’un bon olfacte privat que la va traslladar de Cannes a Barcelona.. Anava ben acompanyat de la mà del director per a la Península Ibèrica de la segona companyia més potent del món. No tardarem gaire a veure televisió pel mòbil i a tenir integrat el email a la televisió. Alta tecnologia simplificada. Ara deu fer vint anys, el meu germà, un enginyer que aleshores era professor d’informàtica a la Politècnica de Girona, es va entestar en que estudiés el sistema de programació Basic. Sempre vaig pensar que era una gran pèrdua de temps. Jo volia solucions senzilles i no conèixer les entranyes del sistema. Dimarts a la Fira de Barcelona vaig veure noves solucions senzilles basades en complexes investigacions. En general, a la vida, no s’ha de saber de les entranyes, dels “basics” que es van programant i envellint ràpidament.

La plaça dels Lledoners

Quan vaig arribar a Girona per estudiar Dret el meu llibre de les primeres setmanes de curs va ser Girona, un llibre de records, de Josep Pla. Allí hi vaig trobar una descripció deliciosa de la plaça dels Lledoners de Girona, al costat del Bisbat. Hi vaig anar una tarda d’octubre i hi vaig passar una bona estona. Encara ara me’n recordo. Aquesta setmana un operari municipal ha tallat els lledoners per “ordres d’un tècnic superior”. Res tornarà a ser com en el llibre i com aquella tarda assolellada de tardor fins d’aquí a molts i molts decennis a la plaça dels Lledoners. Aixafar les escales de la Catedral és una barbaritat, d’acord. Tallar els lledoners, també. I, a més, una barbaritat perpetrada per u fucionari públic quina acció, al seu torn, és deguda a la indicació d'un superior. Responsabilitats, responsabilitats municipals.

Noé i el vi


Dimarts a la tarda. Negociació de l’avantprojecte de l’anomenada llei de l’alcohol amb la ministra de Sanitat i Consum, Elena Salgado. La llei ha quedat buida i únicament dirigida a tutelar la salut dels menors de divuit anys. Ha incorporat quasi totes les observacions que l’hi havia fet arribar una setmana abans. Li comunico que després de les modificacions no hi haurà esmena a la totalitat per part nostre i que podem passar a negociar article a article. I hi dediquem una bona estona. Està molesta perquè aquell dia a la premsa apareix que l’inevitable José Bono ha fet unes declaracions en defensa del vi i en contra de la llei recordant que Noé quan va baixar de l’arca el primer que va fer va ser plantar un cep. La ministra està molesta. S’aixeca i torna amb una Bíblia que obra per una pàgina marcada. Llegeix el paràgraf de Noé i el cep... que continua amb Noé absolutament borratxo i nu. Mai una ministra m’havia llegit l’Antic Testament en la intimitat.


Dubtes- Tot i això, l’anomenada llei de l’alcohol avui és un mal de cap pel govern. De la mateixa manera que la demagògia (perquè això és) sobre la prohibició del vi no ha arrelat a Catalunya, sí que ho ha fet amb força a Castella-La Manxa, Navarra i la Rioja. I ara els socialistes es plantegen congelar la llei només perquè els pot afectar sensiblement en els resultats electorals de les eleccions autonòmiques del 27 de maig. Així estan les coses.

11 de febrer 2007

Al Gore i el rigor


Dimecres al matí. Al Gore a Madrid, a la Fira de mostres davant un públic atent a la seva exposició, mil.limètricament preparada. Els que han vist la seva pel.lícula sobre el canvi climàtic em diuen que el seu parlament amb el suport d’imatges és idèntic. En tot cas, la consciència mediambiental avança ràpidament. I tant ràpid com avança també pren rigor la discussió del que és rellevant i del que és discutible. Hi ha un alt consens sobre medi ambient, com n’hi ha pocs sobre grans temes en el planeta. Des de la Conferència de Rio de Janeiro de 1992 fins ara el tema no ha deixat de prendre relleu, atenció i creixent rigor. I hi ha transparència en les dades de qui contamina i qui no contamina, qui compleix els acords de Kioto i qui no. Els Estats Units no els compleixen, dacord, però Xina tampoc i en pocs anys amb més magnitud a mesura que avanci el seu capitalisme salvatge i no democràtic. Tenim, doncs, dos grans pols en el rànquin de contaminadors. El líder conservador britànic, David Cameron, ha convertit els afers mediambientals en bandera del seu programa i ha demostrat que la sensibilitat mediambiental no és ni ha de ser patrimoni només d’un partit especialitzat en qüestions verdes. Hi ha prou discurs mediambiental solvent en els nostres partits? Solvent... vull dir dels grans temes. Per cert, unes quantes companyies constructores han patrocinat la conferència de Al Gore. Voltes que dóna el món.

Les eleccions a Canàries

Dimecres, sessió de control al govern de l’Estat. El ministre de Justícia sorint Juan Fernando López-Aguilar protagonitza l’últim punt del dia que és la seva última intervenció com a ministre. L’acomiado desitjant-li “que te vaya bonito”. Em diu que com sé que a la seva terra es diu aquesta frase. N’hi ha prou escoltant una cantant. A López-Aguilar li pot passar que guanyi les eleccions però que no governi perquè sumin majoria absoluta Coalición Canària i Partit Popular. El també company d’escó Paulino Rivero, doncs, té números per ser el futur president de Canàries. Guanyar i no governar, xarop amarg.

04 de febrer 2007

Feta la llei, feta la trampa


Dimecres que ve faig pregunta oral en la sessió de control al Govern de l’Estat. ¿Preguntaré sobre competències, desenvolupament de l’estatut, política exterior, assumptes constitucionals? No. Preguntaré sobre quelcom que ens afecta a milions i milions de persones. L’1 de març entra en vigor la llei de protecció dels consumidors, una bona llei en conjunt. La nova norma prohibeix a les companyies telefòniques comptar per minuts i els obliga a comptar per segons. És el que s’ha anomenat la prohibició de l’arrodoniment de tarifes, que proporcionen quantiosos guanys a les companyies. Basats en una injustícia: parlar 7 segons i pagar per un minut. La resposta de tres grans companyies ha estat incrementar substancialment les tarifes. Un 25% d’increment en el preu de connexió de la trucada i quasi un 25% en el preu de les trucades. Feta la llei feta la trampa, doncs. Un cas per il·lustrar en una Facultat de Dret què és un subtil frau de llei. Què pensa fer la ministra de Sanitat i Consum? Pensa actuar? Actuarà el Tribunal de Defensa de la competència? Això és, també, fer feina de parlamentari.

03 de febrer 2007

Lleis i sentit comú

Em sembla que quelcom se’ns ha de demanar als legisladors, que fem lleis amb sentit comú, raonables i aplicables. La llei del tabac, que té un gran què positiu – les zones lliures de fum- té molts punts que no s’apliquen i ara, un any després de la seva entrada en vigor, sembla que els seus impulsors estan més delerosos de buscar una nova repercussió mediàtica amb la llei de l’alcohol que no pas en l’aplicació del que ja és llei.
Dos exemples: en l’avantprojecte que m’he estudiat es prohibeix vendre alcohol a qualsevol botiga a menys de cinc cents metres d’un col·legi. Qui ha redactat això deu pensar que tot l’Estat deu ser com la Moraleja, que deu ser el barri a on viu. Però si agafeu aquest criteri i l’apliqueu a pobles i ciutats, haurien de tancar supermercats i botigues de comestibles a milers. Segona insensatesa: es prohibeix comprar i consumir alcohol en qualsevol lloc on es practica esport. Per tant, tots els que prenen un cervesa després d’un bon partit de tenis, ja es poden oblidar de fer-se passar la set en una instal·lació esportiva. Tots els que van a dinar de menú a un restaurant d’un club esportiu – com tants n’hi ha al nostre voltant- ja es poden oblidar de prendre un – dic un- saludable got de vi. En fan un gra massa. La llei, si arriba al congrés, haurà de ser modificada amb profunditat. Se li ha de reconèixer a la ministra Elena Salgado una capacitat notable per fer-se notar essent titular d’un ministeri amb el gruix de les competències transferides a les comunitats autònomes. I quina manera de fer-se notar!

El nou vol Girona-Madrid

Dilluns a les set del matí va aixecar el vol el primer avió de la nova línia regular de Spanair entre Girona i Madrid. Una bona notícia connectar dos pols econòmics. En el capítol de coses a millorar, l’hora de l’últim avió de tornada, les set de la tarda. Massa aviat perquè això vol dir aixecar-se de la feina a les cinc i poc de la tarda. No és una mania només dels parlamentaris sinó de tantes persones que poden desenvolupar una jornada laboral completa a Madrid. L’ideal seria un retorn a primera hora de la tarda pels que van a fer gestions “ràpides i puntuals” a la capital de l’estat i un segon vol a última hora per aprofitar el dia. Sembla ser que podrà ser així en uns mesos. Crec que l’empresa seria la primera que se’n beneficiaria i, òbviament, els ciutadans.
Pel que fa al vol inaugural i els actes protocol·laris a la capital de l’Estat, només puc dir que va ser un migdia entranyable, on tots – societat civil, polítics i periodistes- sabíem que representàvem una mica tota una posada en escena. El cafè era millorable, el dinar bo, excessiu, capitalí, propi d’aquells que fan sobretaula fins a quarts de cinc abans de tornar trucades des d’algun despatx oficial proper a la calle Alcalá. Benvinguda l’ampliació del dret a triar en el camp de les aerolínies. Visca la competència!