L’any 1987 va ser el gran any de CiU en el mapa municipal. Aquest no ha estat un any gens dolent. Molt millor que el 2003 i molt millor en un context en el que tercers i, fins i tot propis, no deixàvem de contemplar que aquest podia ser l’últim “mal moment” abans de la represa. Doncs no, la represa ja ha començat. Només CiU puja percentualment en aquestes eleccions. Apuntem llocs on hem guanyat: Figueres, Banyoles, Santa Coloma de Farners, Ripoll, Berga, Manresa, Martorell, Sant Cugat, Amposta, Tortosa, Lloret de Mar... el mapa de les capitals de comarca és molt millor que fa quatre anys. I una conclusió ben senzilla: allí on les coses s’han fet molt ben fetes els resultats han estat bons. I incorporant candidats joves i incorporant votants joves. Tot té la seva excepció i lamento especialment alguns casos d’uns resultats no prou bons després d’un bon treball. Valoro especialment, perquè ho he viscut de prop, la feina feta a Olot i a Girona. Dos candidats nous que han invertit una tendència i que, els dos, avui mateix poden liderar un canvi. I el resultat de Barcelona és molt bo, millor que el de qualsevol enquesta dels diaris i que la del CIS, que la sol encertar. Barcelona és l’exemple que un home de tota la vida de CiU, de seixanta un anys i amb esperit positiu, pot ser un bon cartell. Vull dir que la renovació no és qüestió d’edat.
28 de maig 2007
El tripartit té mala salut
A cap de les tres formacions del tripartit els han anat molt bé aquestes eleccions. Si hem de fer una valoració en clau d’acumulació de poder és evident que al PSC-PSOE l’hi ha anat bé perquè acumula i concentra més poder polític que mai a Catalunya. Cosa que mai havia passat en els anys vuitantes i norantes quan CiU estava al govern català. Però els socialistes, més enllà dels bons resultats de Lleida i Tarragona, han de tenir motius per la preocupació. Han salvat els mobles perquè el poder hi ajuda però és un partit amb una base electoral envellida, molt poc atractiu pels nous votants – CiU torna a tenir vot jove, en canvi- i una falta de relleus en el lideratge molt evident. El PSC-PSOE concentra massa poder a Catalunya. En això hi podem estar d’acord molts que votem opcions polítiques diferents.
A ERC l’opció de fer José Montilla president no li podia sortir a cost zero de desgast electoral. N’ha tingut i obra un panorama diferent. A ERC deuran fer una reflexió sobre la necessitat de fer una rectificació en la seva aposta de posar tots els ous en la cistella de la fórmula “tripartit”. Hi ha una altra idea a tenir en compte. El company d’hemicicle Joan Tardà, home impulsiu i de verb encès, sempre em recorda que al País Basc hi ha EA i Batasuna i que en canvi ERC en la política catalana ha de jugar els dos papers. Doncs bé: ara a la política catalana ja hi ha la CUP i els companys d’ERC han de mirar d’assegurar, per seguir el paral·lelisme, l’espai d’EA i no pas convertir-se en Euskadiko Eskerra, apèndix del socialisme basc. També queda clar que ara per ara ERC no aconsegueix l’objectiu de substituir el PSC com a “l’esquerra nacional”, segons desitjaven i expressaven, i que per atendre's més a la realitat – i ser útils en la consecució del seu programa polític- seria bo contemplar pactes amb CiU en varies institucions. Certament tenen més regidors perquè han fet més llistes però tenen l’opció de jugar a l’auto-engany i no fer crítica o de veure que el tripartit no els porta una bona salut excessiva.
ICV no puja el que preveien. Poc a dir. Només la constatació d’un airet que recorre la política catalana i que comença a dir: ja n’hi ha prou de la política lúdica, ja n’hi ha prou de l’hora del patí en la política catalana. Prenem-nos el país i els seus problemes més seriosament. Això val per tots. L’airet francès, l’airet ibèric, l’airet centreuropeu. No m’agrada una democràcia amb un 50% de participació i 90.000 vots cívics i democràtics en blanc.
A ERC l’opció de fer José Montilla president no li podia sortir a cost zero de desgast electoral. N’ha tingut i obra un panorama diferent. A ERC deuran fer una reflexió sobre la necessitat de fer una rectificació en la seva aposta de posar tots els ous en la cistella de la fórmula “tripartit”. Hi ha una altra idea a tenir en compte. El company d’hemicicle Joan Tardà, home impulsiu i de verb encès, sempre em recorda que al País Basc hi ha EA i Batasuna i que en canvi ERC en la política catalana ha de jugar els dos papers. Doncs bé: ara a la política catalana ja hi ha la CUP i els companys d’ERC han de mirar d’assegurar, per seguir el paral·lelisme, l’espai d’EA i no pas convertir-se en Euskadiko Eskerra, apèndix del socialisme basc. També queda clar que ara per ara ERC no aconsegueix l’objectiu de substituir el PSC com a “l’esquerra nacional”, segons desitjaven i expressaven, i que per atendre's més a la realitat – i ser útils en la consecució del seu programa polític- seria bo contemplar pactes amb CiU en varies institucions. Certament tenen més regidors perquè han fet més llistes però tenen l’opció de jugar a l’auto-engany i no fer crítica o de veure que el tripartit no els porta una bona salut excessiva.
ICV no puja el que preveien. Poc a dir. Només la constatació d’un airet que recorre la política catalana i que comença a dir: ja n’hi ha prou de la política lúdica, ja n’hi ha prou de l’hora del patí en la política catalana. Prenem-nos el país i els seus problemes més seriosament. Això val per tots. L’airet francès, l’airet ibèric, l’airet centreuropeu. No m’agrada una democràcia amb un 50% de participació i 90.000 vots cívics i democràtics en blanc.
La política espanyola
El president Zapatero no les deu tenir totes. Aquesta setmana hi ha Ple del Congrés i diumenge podré escriure algunes notes amb més elements. El seu sociòleg més amic feia números en l’últim Ple dels resultats de Madrid i el País Valencià: “Madrid i València ens poden fer perdre les eleccions”. I així ha estat. Hi ha una norma de conducta electoral: des de 1983 el partit que guanya les municipals guanya les següents eleccions generals. Ja veurem en aquest cas. L’avançament electoral és més remot que mai. EL PSOE necessita temps per reorientar la nau des del poder. Acabo de sentir per ràdio que el president del govern considera que el “millor per a la democràcia és quan tots pensem que hem guanyat”. Això no és el que volia. Tindrem un nou Congrés dels Diputats de majoria relativa, amb menys pes d’ERC i igual d’IU, que és poc. Un nou Congrés on CiU i PNB junts poden ser aritmèticament indispensables si ampliem la nostra força. També detecto en la política espanyola un cert cansament del ludisme polític. El curtplacisme del nou socialisme provoca una mica de desorientació i fatiga Per això el procés de pau s’abordarà de manera diferent – si deixen governar UPN a Navarra per prudència i a canvi de Canàries- poden tornar els atemptats. ETA prou que ha dit el bon dia el dia després de les eleccions amb un vídeo. També s’abordaran de manera diferent algunes lleis serrell obertes. La victòria de Zapatero està en bona mesura en les seves mans i en la capacitat de fer una rectificació i reorientar els pactes. Avui per avui, eleccions generals a l’últim moment possible: primer o segon cap de setmana d’abril de 2008.
Ens recordarem de reflexionar sobre l'abstenció
L’abstenció- En primer lloc cal parlar d’abstenció. Diumenge a les set de la tarda comentava a uns companys: “Ara estem sincerament impactats per aquestes xifres tan baixes de participació però d’aquí a un parell d’hores ja estarem fent càbales sobre pactes i deixarem enrera la necessària reflexió sobre la desafecció que es viu cap a la política”. Això pot passar avui parlant només del mapa resultant de les eleccions del 27 de maig. A tot plegat hi hem de sumar que 90.000 ciutadans van optar pel vot en blanc a tot Catalunya. A les últimes eleccions catalanes els vots en blanc van ser 60.000. Molt preocupant. Tots hi devem tenir la nostra part de raó, però en el en part justificat “fastigueig” d’una part de la ciutadania cap a la política, crec que té la seva base en els dos pactes tripartits per barrar el pas a CiU a la Generalitat (“Per què votar si després fan el que volen?”) i en el poc nivell del debat i l’acció política dels últims anys (el govern Dragon Khan, la falta de lideratge del president de la Generalitat, la pobresa del debat de les idees...). No sempre ha de ser així. Insisteixo per enèsima vegada que França ens ha donat recentment una lliçó de vitalitat democràtica.
27 de maig 2007
La volta a la demarcació en 56 municipis
Modestament però amb entrega i afecte cap als nostres candidats municipals, aquests dies de campanya i precampanya he fet actes electorals en 56 municipis de les comarques gironines, que és una demarcació amb 221 municipis. No hi ha res millor per parar l’orella i escoltar el batec del país, els neguits, les ànsies i les esperances que recórrer quants més replecs del país millor. No tot és mercadotècnia ni impactes mediàtics – la informació periodística en campanya electoral entra en al rutina, la previsibilitat i quasi la saturació- es una campanya electoral. I menys en una campanya municipal. Fa un temps, parlant amb en Miquel Roca de Convergència i del nostre futur em deia: “Hi haurà futur i sang nova sempre que en tots els municipis del país hi hagi gent, molt bona gent, disposada a donar la cara en les llistes de les eleccions municipals”. Un cop més he trobat motius per a l’optimisme i la fortalesa de la nostra opció en aquest periple per pobles i ciutats.
Olot, Girona...-Ahir a la nit vaig acabar ballant a Sils, després de fer l’últim parlament, a quarts d’onze, recolzant la candidatura d’en Xico Anoro que recull el testimoni de l’estimat Quimet Rovira. Abans havia estat a la Plaça Catalunya d’Anglès fent costat a en Pere Figuereda que vaig conèixer com un home clau en la normalització lingüística de la justícia i que ara és un excel·lent candidat que recull el testimoni de l’alcaldessa Judit Guirado que està cridada a un futur de treball pel bé col·lectiu més enllà dels límits del municipi. I dijous vaig acabar el dia a Sant Coloma de Farners, al costat de l’alcalde Antoni Solà a qui li desitjo el millor perquè els fets l’avalen com un gran alcalde i l'únic que ha mantingut una capçalera de comarca per a CiU en els moments difícils. Tot això, però, anirà a millor en aquestes municipals. Abans havia estat a Olot en l’acte central d’en Josep Maria Corominas. En Mia ha fet una excel·lent campanya, ha mostrat alternativa davant l’esgotament del socialisme olotí i ha aplegat un gran equip. En Mia, amic, és un home perseverat i que sap fer colzes per arribar fins al fons dels temes. Dijous també va ser el dia de l’acte central de la candidatura d’en Carles Puigdemont, el nostre candidat a l’alcaldia de Girona. En Carles, un altre amic, ha mostrat a la societat gironina el que alguns ja coneixíem de fa temps: persona amb poderoses i innovadores idees pròpies que pot aportar com aire fresc a la Girona inercial d’un socialisme esllanguit. Convé la concentració de vot en la seva candidatura, que és la del canvi i l’alternativa, que és la que té molt més futur que no el llarg passat dels hereus de la Girona socialista i nadalista que un dia va fer un bon servei per allà els anys vuitanta. Són 28 anys sense alternança: aigües estancades per a una ciutat fantàstica.
Olot, Girona...-Ahir a la nit vaig acabar ballant a Sils, després de fer l’últim parlament, a quarts d’onze, recolzant la candidatura d’en Xico Anoro que recull el testimoni de l’estimat Quimet Rovira. Abans havia estat a la Plaça Catalunya d’Anglès fent costat a en Pere Figuereda que vaig conèixer com un home clau en la normalització lingüística de la justícia i que ara és un excel·lent candidat que recull el testimoni de l’alcaldessa Judit Guirado que està cridada a un futur de treball pel bé col·lectiu més enllà dels límits del municipi. I dijous vaig acabar el dia a Sant Coloma de Farners, al costat de l’alcalde Antoni Solà a qui li desitjo el millor perquè els fets l’avalen com un gran alcalde i l'únic que ha mantingut una capçalera de comarca per a CiU en els moments difícils. Tot això, però, anirà a millor en aquestes municipals. Abans havia estat a Olot en l’acte central d’en Josep Maria Corominas. En Mia ha fet una excel·lent campanya, ha mostrat alternativa davant l’esgotament del socialisme olotí i ha aplegat un gran equip. En Mia, amic, és un home perseverat i que sap fer colzes per arribar fins al fons dels temes. Dijous també va ser el dia de l’acte central de la candidatura d’en Carles Puigdemont, el nostre candidat a l’alcaldia de Girona. En Carles, un altre amic, ha mostrat a la societat gironina el que alguns ja coneixíem de fa temps: persona amb poderoses i innovadores idees pròpies que pot aportar com aire fresc a la Girona inercial d’un socialisme esllanguit. Convé la concentració de vot en la seva candidatura, que és la del canvi i l’alternativa, que és la que té molt més futur que no el llarg passat dels hereus de la Girona socialista i nadalista que un dia va fer un bon servei per allà els anys vuitanta. Són 28 anys sense alternança: aigües estancades per a una ciutat fantàstica.
Tots els replecs- Totes les comarques: des de la sardinada a Tamariu amb la Carme Bonal fins a l’acte intens, llarg i entranyable, molt humà, a Ogassa, amb l’alcalde Xavier Aulinas i amb l’exalcalde Tubert, de can Tal.lara, a primera fila que volia organitzar un debat entre candidats! D’Ogassa en vaig tornar amb uns embotits insuperables. Aquell dia, a mitja tarda, vaig passar per Tortellà a fer costat a la candidatura de l’Adela Solà i la gran empenta del número dos, en Joan Reixach, en Campana, i a dir que en política no s’hi val tot, ni la desqualificació ni la crispació. Tan de bo que diumenge sigui possible respirar amb més llibertat a Tortellà. Però fer campanya a vegades té epílegs no previstos: a Palau Saverdera no només faig cloure el míting d’en Narcís Dausedas sinó que vaig ballar country, em van cantar havaneres i vaig acabar fent un segon míting espontani en anglès per a la important comunitat de votants d’altres Estats de la Unió Europea. A Portbou vam anar a saludar a l’alcalde sortint, en Manuel Flores, i amb l’Amor Heras vam anar fins al barri de la Muntanya a fer costat al nostre candidat i a demanar el vot del jovent. I així podria anar continuant amb en Joan Silvestre, un gran candidat per tornar a ser alcalde Pals (divendres 18, una molt bona fideuà i un bon clima), en Moisès Corominas que el vaig trobar animat i amb bones opcions, a Camós on recuperarem l’alcaldia i a Cornellà de Terri on amb més llistes que mai, la nostra candidatura presenta unes bones propostes mediambientals. Em deixaria tants noms fent una llista més completa que prefereixo deixar-la incompleta. Recordant que en Santi Vila no ha fet més que pencar i treballar per tenir el millor resultat –altres han reculat- i que en Carles Pàramo està dedicat en cos i ànima a Roses. El company d’hemicicle i amic Josep Maria Guinart ha fet un “vaitot” per completar una excel·lent trajectòria municipal. I a Banyoles en Miquel Noguer farà un gran resultat.... No cal avançar conclusions. Els resultats els tindrem en hores.
Fa sis anys...
Dissabte 26 de maig de 2007 a la tarda. Avui no és ben bé un dia de reflexió ni un dia de descans. El matí he estat a Bescanó i d’aquí a una estona la festa de fi de curs de les nenes. Avui fa sis anys que ens vam casar. Una llambregada al passat em reconforta, amb totes els bons i mals moments, i m’impulsa cap al futur. Un futur que sempre és ple d’oportunitats que ens esperen i que només hem de saber trobar. Pascal Quiqnard ja ho va deixar escrit en una de les novel·les més belles: Tots els matins del món són un camí sense retorn. Aprofitem-los. Demà hi ha eleccions municipals i es prefigurarà un camí sense retorn per a la vuitena legislatura municipal des de la recuperació de la democràcia. La millor manera de respectar-nos a nosaltres mateixos és participar, anar a votar. Perquè en democràcia, com en tantes coses de la vida, l’espai buit no existeix i l’espai buit de l’abstencionista l’ocupa el vot i l’opció política d’altri. Diumenge anem a votar. Les recents eleccions franceses ens demostren que una baixa participació i la desafacció cap a la política no és el nostre fatal destí sinó un estat de coses que només podem canviar amb el nostre vot i amb la nostra reacció democràtica davant tanta desorientació, davant tanta invisibilitat de la institució de la Generalitat, davant aquest nord perdut de la política catalana que, alhora, no deixa d’estar esquitxada pel pobre paper del moment actual de la dialèctica política espanyola. Cap mal dura cent anys. I en política molts menys.
Nigèria pot fer-ho i ha de fer-ho millor
Reprodueixo l'article conjunt que vam escriure els trs parlamentaris del Congrés dels Diputats que vam ser observadors internacionals en les eleccions presidencials i parlamentàries de Nigèria:
"El ministeri d’Afers Exteriors espanyol va enviar una delegació parlamentària en missió d’observació a les eleccions legislatives i presidencials de Nigèria. Aquesta ocasió era d’especial importància perquè es tractava de les primeres eleccions nigerianes, després de la independència de 1960, en les quals un executiu democràticament elegit traspassava el poder al següent elegit per sufragi popular.
Les eleccions regionals i locals celebrades pocs dies abans van estar marcades per la violència, per la qual cosa es va reforçar la seguretat, tant policial com militar.
En aquestes eleccions destaca que tot i haver-se presentat més de 50 candidats a les presidencials només 5 han fet realment campanya electoral, però tots han tingut llibertat de moviment i d’expressió, així com accés als mitjans de comunicació.
La controvèrsia fonamental va sorgir perquè la Comissió Electoral Central (INEC en sigles angleses) va decidir censurar candidats considerats corruptes (un dels problemes principals a Nigèria) impedint el seu accés a les eleccions. Especial rellevància va adquirir el veto al vicepresident Atiku, enfrontat al president Obasanjo, el qual, després de vàries apel·lacions, va rebre l’autorització del Suprem per presentar-se com a candidat basant-se en la sentència del Tribunal de Lagos, que va declarar INEC incompetent per vetar les candidatures. El cas ha de ser resolt ara per un Tribunal Federal. La sentència del Tribunal Suprem favorable a Atiku, però, no va poder impedir que les paperetes amb el seu nom imprès arribessin a penes hores abans de la votació a la capital Abuja, la qual cosa, evidentment, va dificultar, o directament va impedir, que aquelles paperetes estiguessin a disposició de tots els col·legis electorals en un país tan gran, amb més de 160 milions d’habitants i 120.000 col·legis electorals.
Es pot dir que la desorganització i la falta de transparència han estat la tònica general amb honroses excepcions. No hi ha hagut por, entre altres coses perquè a Nigèria es dóna poc valor a la vida i els problemes són “desig de Déu” - cristià al Sud, musulmà al nord -, per la qual cosa la població és profundament fatalista; però certament no és possible aprovar sense més el procés electoral d’acord als standard internacionals. Les nombroses reclamacions han de ser resoltes pels tribunals de justícia nigerians, que gaudeixen d’una independència i qualificació satisfactòries.
En definitiva, Nigèria, el gran país del futur centreafricà per la seva mida, número d’habitants i riquesa potencial, d’enorme importància per a Europa i sens dubte per a Espanya, com ho demostra que els espanyols som els segons clients després d’EEUU, té suficient vertebració social i institucional com per ser exigible una organització molt més efectiva en properes eleccions.
La democràcia a Nigèria té un llarg camí per davant en l’enfortiment institucional, tot preservant l’estructura tradicional amb base vertebradora, però superant els seus defectes, com les arbitrarietats, l’abús del poder i la falta de transparència, així com la corrupció. En el pla social és precís fer un gran esforç en educació, sanitat i creació de teixit productiu (és curiós que el propi Obasanjo es retiri a la seva granja aviar a l’igual que l’antic ministre de Treball) ja que encara que les reserves de gas i petroli són importants, els més de 160 milions d’habitants precisen d’una estructura econòmica i social més eficaç que els permeti el desenvolupament d’oportunitats de futur. Nigèria pot fer-ho i ha de fer-ho".
Jordi Xuclà, portaveu de CiU a la comissió d’Exteriors del Congrés; Fátima Aburto, portaveu del PSOE a la comissió d’Exteriors, iIgnacio Echániz, diputat del PP de la comissió d’Exteriors, han estat observadors internacionals en les eleccions presidencials de Nigèria.
Les eleccions regionals i locals celebrades pocs dies abans van estar marcades per la violència, per la qual cosa es va reforçar la seguretat, tant policial com militar.
En aquestes eleccions destaca que tot i haver-se presentat més de 50 candidats a les presidencials només 5 han fet realment campanya electoral, però tots han tingut llibertat de moviment i d’expressió, així com accés als mitjans de comunicació.
La controvèrsia fonamental va sorgir perquè la Comissió Electoral Central (INEC en sigles angleses) va decidir censurar candidats considerats corruptes (un dels problemes principals a Nigèria) impedint el seu accés a les eleccions. Especial rellevància va adquirir el veto al vicepresident Atiku, enfrontat al president Obasanjo, el qual, després de vàries apel·lacions, va rebre l’autorització del Suprem per presentar-se com a candidat basant-se en la sentència del Tribunal de Lagos, que va declarar INEC incompetent per vetar les candidatures. El cas ha de ser resolt ara per un Tribunal Federal. La sentència del Tribunal Suprem favorable a Atiku, però, no va poder impedir que les paperetes amb el seu nom imprès arribessin a penes hores abans de la votació a la capital Abuja, la qual cosa, evidentment, va dificultar, o directament va impedir, que aquelles paperetes estiguessin a disposició de tots els col·legis electorals en un país tan gran, amb més de 160 milions d’habitants i 120.000 col·legis electorals.
Es pot dir que la desorganització i la falta de transparència han estat la tònica general amb honroses excepcions. No hi ha hagut por, entre altres coses perquè a Nigèria es dóna poc valor a la vida i els problemes són “desig de Déu” - cristià al Sud, musulmà al nord -, per la qual cosa la població és profundament fatalista; però certament no és possible aprovar sense més el procés electoral d’acord als standard internacionals. Les nombroses reclamacions han de ser resoltes pels tribunals de justícia nigerians, que gaudeixen d’una independència i qualificació satisfactòries.
En definitiva, Nigèria, el gran país del futur centreafricà per la seva mida, número d’habitants i riquesa potencial, d’enorme importància per a Europa i sens dubte per a Espanya, com ho demostra que els espanyols som els segons clients després d’EEUU, té suficient vertebració social i institucional com per ser exigible una organització molt més efectiva en properes eleccions.
La democràcia a Nigèria té un llarg camí per davant en l’enfortiment institucional, tot preservant l’estructura tradicional amb base vertebradora, però superant els seus defectes, com les arbitrarietats, l’abús del poder i la falta de transparència, així com la corrupció. En el pla social és precís fer un gran esforç en educació, sanitat i creació de teixit productiu (és curiós que el propi Obasanjo es retiri a la seva granja aviar a l’igual que l’antic ministre de Treball) ja que encara que les reserves de gas i petroli són importants, els més de 160 milions d’habitants precisen d’una estructura econòmica i social més eficaç que els permeti el desenvolupament d’oportunitats de futur. Nigèria pot fer-ho i ha de fer-ho".
Jordi Xuclà, portaveu de CiU a la comissió d’Exteriors del Congrés; Fátima Aburto, portaveu del PSOE a la comissió d’Exteriors, iIgnacio Echániz, diputat del PP de la comissió d’Exteriors, han estat observadors internacionals en les eleccions presidencials de Nigèria.
Massa concentració de poder
Segons com vagin les eleccions del dia 27, Catalunya pot batre récords de concentració de poder en poques mans. Potser récords mundials de concentració de poder en democràcia. Potser simplement batrà el propi récord, que no està gens malament. I això pot arribar a passar perquè podrien arribar a confluir tres processos de concentració:1.- Concentració de poder en el tripartit. Ensenyades les cartes, proclamat el tripartit com a fórmula estable i incondicional de govern, convertida l’Entesa en una força amb tres marques, la fórmula del tripartit si el PSC és fort es pot exportar a totes les institucions on sigui possible. Això podria fer que als enormes poders actuals del tripartit –Estat, Generalitat, grans Ajuntaments, Diputació de Barcelona- s’hi sumessin altres ajuntaments i diputacions. A Catalunya manaria el tripartit, per terra, mar i aire.2.- Concentració de poder en el PSC dins del tripartit. És obvi que el segon tripartit català és més PSC que el primer. El procés creixent ha estat de concentració de capacitat de decisió en els socialistes i res no fa pensar que les municipals ho puguin canviar. En el tripartit hi mana el PSC3.- Concentració de poder en el montillisme dintre del PSC. Fa uns anys, els poders socialistes estaven repartits entre diverses famílies ideològiques i diferents sensibilitats. Liquidat l’obiolisme a Sitges, liquidat el maragallisme per Zapatero, ara el poder al PSC es concentra en molt poques mans, al voltant del president Montilla. En el PSC hi manen els capitans.Per tant, tots els processos poden convergir en que un petit grup dins del PSC concentri la major part del poder a Catalunya, en plena sintonia amb el PSOE. Si això passa serà absolutament legítim i haurà estat escrupulosament democràtic. Si això passa serà perquè els catalans ho han votat i ho han volgut. El meu únic dubte avui és si aquesta concentració és el que els catalans volen. Mai l’havíem tingut abans, ni durant els vuintanta ni durant els noranta quan el vot ciutadà feia frens i contrapesos en el repartiment del poder.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)