Eleccions a Corts Generals el 9 de març. S’acaba la vuitena legislatura del parlament espanyol. És hora de fer balanç. Quatre anys de govern socialista amb majoria relativa al parlament i amb nou president. Quasi és de manual de comportament polític habitual que després dels quatre primers anys i amb una oposició noquejada a principi de legislatura per com va administrar la informació de l’atemptat de l’11-M, l’actual president Zapatero hauria d’estar a les portes de la majoria absoluta. I no és així. Els socialistes presenten un lleuger avantatge en les enquestes però tenen part del seu votant desmobilitzat, decebut de la legislatura.
Un important i històric dirigent socialista defineix la legislatura que s’acaba així: “El president Zapatero no té columna vertebral en el seu pensament i la seva pràctica política. I això s’acaba notant”. Aquesta ha estat la legislatura de l’immediatisme atropellat. Del voluntarisme de qui arriba nou i, segurament, sense “columna vertebral en el pensament polític”. Immediatisme en la retirada de les tropes d’Irak. Gran acollida de l’opinió pública. Necessaria i aplaudida opció però també inauguració d’una etapa d’una certa excentricitat en la política exterior.
Anunci de les reformes territorials, reformes dels Estatuts “per donar estabilitat al sistema autonòmic durant 25 anys”. Notable ingenuitat. La reforma territorial neix del debat del nou Estatut català que, al seu torn, porta causa de l’ànim de rellevar el govern de CiU en l’escenari polític català per part del president Maragall. I el que varribar com un xut des del corner en el terreny de joc es va convertir en tema central de la legislatura. Els que no volien reformar van entrar en febre reformadora i els que volíem plantejar un debat en profunditat sobre l’Estat plurinacional ens vam quedar sense un diàleg sincer i en profunditat.
Anunci, i votació al Parlament!, del diàleg amb ETA per acabar amb el terrorisme. Intent fallit. Vam dir “Vostè té dret a intentar-ho i estarem al seu costat encara que fracassi”. I ha fracassat. I estem al seu costat. I hi ha hagut massa publicitat i expectativa en l’assumpte. I punt. I unitat (necessària i perduda).
La legislatura de “l’eixamplament dels drets de ciutadania”, en van dir. I les polítiques singulars i que han fet saltar el govern en les pàgines de la premsa internacional han anat per aquí. Però de les polítiques socials en profunditat que cimenten una societat posada al dia, molt poca cosa. No s’ha tingut el coratge d’afrontar, com a Alemanya, com a França, reformes en profunditat en el camp de la sanitat o de l’educació. I la política d’immigració ha estat una constant improvització. I la tan anunciada llei de dependència no té recursos econòmics (impopular però possible pujada de mig punt de l’IVA en alguns productes, per exemple). I de carreteres, trens i aeroports...inauguració d’obres ja planificades i model de gestió per impugnar i canviar.
Tot i això, Zapatero té l’avantatge del “mal menor” enfront del comportament del Partit Popular. Almenys així es veu a Catalunya. Però ni PSOE ni PP, Catalunya serà forta a Madrid amb un grup parlamentari català ampliat i solvent condicionant dia a dia un escenari de majoria relativa. Mai hi havia hagut tanta decepció cap al socialisme espanyol des de Catalunya com ara. No escric més perquè entraria en terreny electoral. I les crides electorals ja les veuran a les balles publicitàries a partir del 22 de febrer, primer dia de campanya.