22 de desembre 2007

Ara que s'acosten eleccions...

Eleccions a Corts Generals el 9 de març. S’acaba la vuitena legislatura del parlament espanyol. És hora de fer balanç. Quatre anys de govern socialista amb majoria relativa al parlament i amb nou president. Quasi és de manual de comportament polític habitual que després dels quatre primers anys i amb una oposició noquejada a principi de legislatura per com va administrar la informació de l’atemptat de l’11-M, l’actual president Zapatero hauria d’estar a les portes de la majoria absoluta. I no és així. Els socialistes presenten un lleuger avantatge en les enquestes però tenen part del seu votant desmobilitzat, decebut de la legislatura.

Un important i històric dirigent socialista defineix la legislatura que s’acaba així: “El president Zapatero no té columna vertebral en el seu pensament i la seva pràctica política. I això s’acaba notant”. Aquesta ha estat la legislatura de l’immediatisme atropellat. Del voluntarisme de qui arriba nou i, segurament, sense “columna vertebral en el pensament polític”. Immediatisme en la retirada de les tropes d’Irak. Gran acollida de l’opinió pública. Necessaria i aplaudida opció però també inauguració d’una etapa d’una certa excentricitat en la política exterior.

Anunci de les reformes territorials, reformes dels Estatuts “per donar estabilitat al sistema autonòmic durant 25 anys”. Notable ingenuitat. La reforma territorial neix del debat del nou Estatut català que, al seu torn, porta causa de l’ànim de rellevar el govern de CiU en l’escenari polític català per part del president Maragall. I el que varribar com un xut des del corner en el terreny de joc es va convertir en tema central de la legislatura. Els que no volien reformar van entrar en febre reformadora i els que volíem plantejar un debat en profunditat sobre l’Estat plurinacional ens vam quedar sense un diàleg sincer i en profunditat.

Anunci, i votació al Parlament!, del diàleg amb ETA per acabar amb el terrorisme. Intent fallit. Vam dir “Vostè té dret a intentar-ho i estarem al seu costat encara que fracassi”. I ha fracassat. I estem al seu costat. I hi ha hagut massa publicitat i expectativa en l’assumpte. I punt. I unitat (necessària i perduda).

La legislatura de “l’eixamplament dels drets de ciutadania”, en van dir. I les polítiques singulars i que han fet saltar el govern en les pàgines de la premsa internacional han anat per aquí. Però de les polítiques socials en profunditat que cimenten una societat posada al dia, molt poca cosa. No s’ha tingut el coratge d’afrontar, com a Alemanya, com a França, reformes en profunditat en el camp de la sanitat o de l’educació. I la política d’immigració ha estat una constant improvització. I la tan anunciada llei de dependència no té recursos econòmics (impopular però possible pujada de mig punt de l’IVA en alguns productes, per exemple). I de carreteres, trens i aeroports...inauguració d’obres ja planificades i model de gestió per impugnar i canviar.

Tot i això, Zapatero té l’avantatge del “mal menor” enfront del comportament del Partit Popular. Almenys així es veu a Catalunya. Però ni PSOE ni PP, Catalunya serà forta a Madrid amb un grup parlamentari català ampliat i solvent condicionant dia a dia un escenari de majoria relativa. Mai hi havia hagut tanta decepció cap al socialisme espanyol des de Catalunya com ara. No escric més perquè entraria en terreny electoral. I les crides electorals ja les veuran a les balles publicitàries a partir del 22 de febrer, primer dia de campanya.

El cànon digital

En l’últim dia de l’últim Ple de la legislatura, hem realitzat la votació final de la llei de la societat de la informació que ha centrat molta atenció sobre l’anomenat cobrament d’un cànon digital. Hem discutit molt sobre aquest tema en el grup. Una visió d’una societat d’individus responsables i complidors de les lleis de propietat intel.lectual hauria de fer impossible pensar en un cànon que grava a partir d’una “pressumpció de culpabilitat”. Però siguem sincers: és molt extesa la pràctica de “piratejar” música i pel.lícules d’Internet. Els creadors demanen poder continuar cobrant per continuar vivint i poder continuar creant. Als Estats Units no existeix el cànon digital. Ni als països nòrdics, de tradició calvinista. Podríem dir que el legislador amb mental.litat mediterrània ha optat per donar per fer que hi ha “pirateig” i ha optat per cobrar per avançat. Hi ha quelcom de substrat catòlic en aquest opció legislativa: pecat i perdó. Pagar i copiar. És bo aspirar a l’ideal de no copiar...però els ciutadans d'avui estan per la promiscuïtat en el consum cultural, sense gaires miraments per la fidelitat al creador. Així estan les coses avui...

Moratòria universal de la pena de mort

Fa una colla d’anys que he treballat amb organitzacions italianes de drets humans per l’aprovació en l’assemblea general de Nacions Unides d’una moratòria universal de la pena de mort en vistes a la seva abolició definitiva. Per fi el 18 de desembre Nacions Unides la va votar favorablement. Ara la pregunta és: com podrem fer que els Estats que encara tenen pena de mort en les seves legislaciosn compleixin amb la votació de Nacions Unides. És una notícia molt important que ha quedat colgada enmig de tanta informació. Caldrà molta diplomàcia i molts d’esforços per fer una realitat aquest pronunciamnet històric. Em compormeto a seguir treballant-hi.

Túnel de Bracons: el que deien i el que faran ICV i ERC

Ja s’ha acabat la perforació del túnel de Bracons i està previst que d’aquí a un any, més amunt, més avall, s’hi podrà circular. Em ve a la memòria la campanya al Parlament de Catalunya de 1995. Anava en cotxe amb en Pere Macias i recordo que en Pere, alcalde d’Olot, president de la Diputació i conseller en potència, va tenir una llarga conversa amb el president Jordi Pujol per incorporar l’obra del Túnel de Bracons al programa electoral. Ho vam aconseguir. Amb convicció però també amb un punt de torment dels garrotxins que ens sentim tan identificats amb el paisatge de la Vall d’en Bas. Ho vam aconseguir insistint molt. Recordo també que el tripartit, que acaba de complir quatre anys – 20 de desembre- va arrancar amb una oposició frontal al túnel de Bracons. I recordo les diatrives de Joan Boada o Joan Puigcercòs.
D’aquí a un any s’acabarà una obra emblemàtica del govern de CiU. D’aquí a un any circularem per una carretera més insegura del que s'havia projectat inicialment, després de les modificacions del tripartit, però que comunicarà millor les comarques gironines amb la Catalunya central. I farà nèixer l’Eix Vic-Olot-Figueres. D’aquí a un any també hi circularan aquells honorables consellers que s’hi van oposar. En aquella oposició política de Palau – que no la de la bona gent de la terra- hi va haver molt de tic carlista, de reacció contra la normal millora de la nostra connectivitat viària. Hi ha un carlisme reaccionari transvestit d’esquerra ecopija i de radicalisme de dibuixos animats.

Inauguració esquifida i a correcuita

Ja em cansa una mica parlar de Magdalena Álvarez. Va venir a inaugurar 8 quilòmetres d’autovia de la N-II fest en quatre anys. Llegeixo a la premsa, des de Madrid, que l’obra s’ha acabat amb presses i amb defectes i un ferm amb sots. Dijous a la nit, tornant de Madrid a través de l’aeroport de Barcelona, surto de l’autopista per comprovar què hi ha de cert en el que he llegit. És mitjanit del dia de tornada de l’últim Ple de la legislatura. Treball de camp, el cap no para mai. Certament hi ha sots i és fàcil que el cotxe boti la pressa és mala consellera de la feina ben feta. I no venia d’una setmana que fa decenis que esperem aquesta obra, els més de 100 quilòmetres pendents. D’aquesta urgència històrica d’inaugurar se’n sentirà a parlar. Quin nyap. Tan que va criticar amb raó els desembracaments del ministre Álvares Cascos a Girona en època electoral i ara fan el mateix. I tot per exhibir la ministra reprovada! La nit del dimarts coincidim en el sopar de l’Associació de Periodistes Parlamentaris. I diu quan li donen el premi de “flagell de l’oposició”: “Excitar a mi edad tinenen su puntito”. Frívola! A més, a mi, excitar, no m’excita, ni després del lifting.

Els trànsfugues de Castelló d'Empúries

En època de l’anterior Govern es va firmar el Pacte Antitransfuguisme i es va crear una comissió de partits per analitzar, per consens, els casos de transfuguisme i aplicar les normes que entre tots vam firmar. Algun cop he assitit a aquesta comissió en representació del meu partit i conec el consens i el rigor amb el que es treballa. La comissió del Pacte antitransfuguisme ha acordat que a Castellò d’Empúries hi ha vuit regidors trànsfugues a la llum de com es va procedir a l’elecció de l’actual alcalde. És el criteri unànim d’acord amb allò que vam signar tots els partits. Un comrpomís del que vam firmar tots els partits és expulsar els militants que la Comissió dictamini que són trànsfugues. Hi ha la regidora trànsfuga del PSC, ja expulsada, els dos del Partit Popular, partit que em consta que actuarà rectament segons el que va signar, i els tres regidors d’ERC. La direcció d’ERC no només ha decidit no complir el Pacte antitransfuguisme sinó que ha fet un comunicat de suport als edils que es van presentar per aquesta formació. Que cadascú en tregui les conclusions pertinents. Als membres de la Comissió antitransfuguisme la postura d’ERC ha creat gran perplexitat i ha generat descrèdit cap a aquesta formació. Ignorància o és allò del “som com som”?
El representant que va firmar el pacte antitranfugusime en nom d'ERc és Francesc Canet, regidor de l'Ajuntament de Figueres, diputat que ho va deixar a mitja legislatura "perquè això no està fet per mi" i candidat a les eleccions generals que venen!

D'acord amb la diputada Bonàs

Últim Ple de la legislatura. Dijous. Són les tres i encara discutim lleis. Pujo a fer un mossec i aprofito per xerrar una estona amb la diputada al Congrés d'Esquerra, Rosa Maria Bonàs, amb qui tantes hores hem compartit a les comissions d’Afers Exteriors i de Sanitat. Al cap d’una estona m’assabento que la diputada de Santa Perpètua ha escrit en el seu bloc quelcom semblant al que m’havia dit una estona abans: "ERC vota que no als pressupostos, tot s'ha de dir, amb una executiva neguitosa tot mirant cap els Pirineus i cap a les bordades de la JERC. Tot s'ha de dir, la presència de la JERC a Madrid , i dels dos nois de premsa, més habituats a escriure manifestos que notes de premsa, han influït en un discurs sectari i estripador que ha creat molts anticossos i enemics, gratuïtament". Jo no ho podria haver escrit millor.

17 de desembre 2007

Atenció psicològica als malalts de càncer

CiU proposa que la sanitat pública ofereixi atenció psicològica per als malalts de càncer i els seus familiars

He plantejat una iniciativa parlamentària perquè la sanitat pública proporcioni atenció psicològica als melalts de càncer i els seus familiars. Afortunadament, en determinats càncers, el porcentatge de curació va creixent a uns nivells esperaçadors. Però això no treu que
viure i patir un càncer és una situació traumàtica que té una expressió també psicològica. Lleigiu la notícia:

http://www.ciu.info/fitxa_noticies.php?news_ID=12310

8 quilòmetres d'autovia...més de 20 anys després!

La setmana que ve s’obriran al trànsit els 8 primers quilòmetres dels més de 100 que han de conformar el desdoblament de la N-II al seu pas per les comarques gironines. És bo que tots plegats ens en congratulem. Però que també recordem que: 1- S’han invertit 4 anys en construïr 8 quilòmetres. 2- El tram Girona sud-Aeroport fa dos anys que hauria d’estar en funcionament però han posat en ralentí les obres per inaugurar un “trosset” a tocar de les eleccions. 3- Benvingut sigui però recordem que a l’Autovia de la Plata (Cantàbria-Extremadura) inauguren 60 quilòmetres cada any. Hem passat del no res a “un xinyeuet”, que diuen les meves filles. Em fa pensar en aquell acudit: Un home li diu a la seva parella de llit: “Amor, si ... medís 5 cm més seria el Rei (del llit, de la passió...). I ella li respon: “D’acord, amor, però si medís 5 cm menys, series la Reina”. En l’eterna reivindicació de l’autovia de la N-II ens movem en aquests paràmetres paupèrrims. Fa més de vint anys que va començar el Pla d'autovies de l'Estat, en el rpimer govern socialista!

Pressupostos 2008: que compleixin la llei!

La maquinària propagandista i intoxicadora del PSC-PSOE menteix quan diu que el veto de CiU al Senat podria significar la pèrdua de 670 milions d’euros per Catalunya. Ja ens agradaria que el PSC hagués aconseguit 670 milions d’euros més per Catalunya en esmenes, però això no es cert. En el Congrés entre tots els grups parlamentaris només vàrem aconseguir incrementar les inversions de l’Estat en menys d’una tercera part d’aquella xifra i d’aquests gairebé la meitat han estat aprovats a proposta de CiU. Es més, el Grup Socialista només va ser capaç de presentar esmenes per incrementar les inversions a Catalunya per un import global de 101 milions d’euros, de manera que no cobrien ni una setena part de la inversió que l’Estat ens reconeix que falta per complir amb el que diu l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.


Ho reconeix el Ministerio- En segon lloc, la causa principal del rebuig de CiU als pressupostos de l’Estat pel 2008 al Senat és que hi falten 1.500 milions d’euros en inversions per Catalunya, 722 corresponents a l’any 2008 i 820 milions a l’any 2007. En aquests pressupostos no hi ha la dotació de 4.365,30 milions d’euros que corresponen a Catalunya, d’acord amb l’Estatut.

En els pressupostos 2008 no hi ha els 4.365 milions d’euros que defensa el Conseller Antoni Castells. Hi ha només 3.625,61 milions d’euros, és a dir falten 722 milions d’euros. I això ho diu el Ministeri d’Economia i Hisenda. Qualsevol ciutadà pot accedir a l’Informe “Económico Financiero” que acompanya als Pressupostos de l’Estat, a la web del Ministeri.
http://www.sgpg.pap.meh.es/Presup/PGE2008Proyecto/PGE-ROM/doc/3/1/N_08_S_A_1_1.PDF

En el quadre de la pàgina 289 d’aquest informe es pot llegir que les inversions de l’Estat a Catalunya no representen el 18,72%, que ens correspon d’acord amb l’Estatut, sinó el 14,9% i això ho precisa la pàgina 290 on explicita que falten 722,80 milions d’euros “de otros proyectos pendientes de determinar”, però que enlloc queden determinats en projectes específics. Aquí també pot observar-se un tractament diferencial amb Andalusia, on –a la mateixa pàgina- es pot llegir que compleixen escrupolosament amb l’Estatut d’Andalusia. El tràmit del projecte de llei en el Congrés dels Diputats no ha aportat aquests 722 milions d’euros que faltaven a Catalunya.

Incompliment de l’any anterior- En tercer lloc els Pressupostos del Congrés 2008 tampoc contemplen cap partida per a compensar la insuficient inversió de l’Estat a Catalunya durant el present exercici 2007 El Conseller Castells i el Ministre Pedro Solbes van signar fa tres mesos un acord on manifestaven que calia compensar Catalunya amb 820 milions d’euros més per inversions que havia de fer l’Estat a Catalunya l’any 2007, a fi de complir amb el que diu l’Estatut. On són? L’Estat havia de finançar aquestes inversions entre el 2008 i el 2009, però en els Pressupostos 2008 hi ha “zero” euros per aquesta compensació, tampoc va presentar el PSC cap esmena per corregir-ho.

No perillen les esmenes gironines- En definitiva, l’aparell de propaganada del PSC i el president José Montilla poden estar tranquils, aquelles esmenes que va aprovar el Congrés el mes passat per Catalunya seguiran aprovades la propera setmana. Inclòs el Castell de Montsoriu, el Teatre de Sant Feliu de Pallerols, la recuperació de la platja de S’Abanell de Blanes, l’antiga travessia de Besalú... perquè els socialistes tindran majoria absoluta per aixecar el veto amb IU i PINB i alguns diputats del Grup Mixt. Sempre i quan els diputats del PSC no es revoltin i rebutgin globalment els Pressupostos per demanar de veritat uns altres pressupostos amb més inversió per Catalunya.
N’estem tips d’aquest “talante”- No obstant això, cal que l’opinió pública sigui conscient que més enllà de la publicitat desplegada des de l’aparell del PSC, les engrunes que aporten aquests Pressupostos a Catalunya no es corresponen amb les promeses del Conseller Castells i encara menys s’ajusten al que determina l’Estatut respecte al que ha d’invertir l’Estat a Catalunya. I les lleis són per complir. L’Estatut és una llei orgànica de les Corts Generals. I fa dos anys que l’Executiu no la compleix. I del 14’9% al 18’7% del PIB català sobre el conjunt de l’espanyol i van centenars de milions d’euros. Els socialistes de la Moncloa no saben perquè hi ha malestar a Catalunya “después del Estatuto y después de las obras de la Alta velocidad”. Doncs hi ha malestar, insoferenza, perquè no hi ha res que ens emprenyi més als catalans, que ser timats, que fer passar gat per llebre. Encara que sigui amb un somriure “talanteoso”. Estic convençut que els ciutadans de Catalunya estaran agraïts que diguem les coses pel seu nom i que hagim parat els peus a aquest joc de mans d’incomplir una llei tan important com és l’Estatut.

09 de desembre 2007

La guerra de l'aigua a Girona

A vegades l’explicació d’un cas concret és més il.lustrativa que molta teoria i molta retòrica.

Quan Iniciativa per Catalunya-Verds estava a l’oposició, ara fa quatre anys que està al Govern, s’oposava frontalment a qualsevol tipus de transvessament en matèria de política hidràulica i apostava per “una nova cultura de l’aigua”.

Els fets són els següents:

El 70% del cabdal del riu Ter es transvessa a l’àrea de Barcelona. Mai, insisteixo: MAI, una part tan important del cabdal del riu Ter havia estat transvessat a l’àrea metropolitana. Els científics, que no els polítics, són els que diuen que el riu Ter pateix un empobriment alarmant de la seva flora i la seva fauna. I en la part final del riu, la Comunitat de Regants del Baix Ter es queixen que les fecundes terres de la Gola del Ter ja no són productives com abans.

Aquest increment del traspàs d’aigua del Ter a Barcelona s’ha produït amb els governs tripartits i més conretament amb Iniciativa per Catalunya-Vers dirigint el Departament de Medi Ambient. Frontal contradicció entre les paraules d’abans i els fets d’ara.

No vull dir amb això que sigui contrari a connectar en xarxa les conques hidrogràfiques. El que fou conseller de Medi Ambient, Salvador Milà, va arribar a afirmar que “s’oposava absolutament” als transvessaments de conques.

Vull dir que sóc partidari dels transvessaments entre l’Europa humida i l’Europa seca. I que fa anys que hem proposat el transvessament d’aigua del Roine que afavoriria a Barcelona i a Girona i també, solidàriament, a les Terres de l’Ebre. Aquest és un projecte que el govern tripartit ha abandonat amb gran miopia.

Però “la nova cultura de l’aigua” sembla que és el “fer el contrari del que es diu sense que es noti per continuar dient el que hem dit”.

Només així s’entén que el regidor d’Iniciativa per Catalunya-Vers a l’Ajuntament de Girona, Enric Pardo, anuncïi “restriccions de subministrament d’aigua de quatre hores cada dia” en el terme municipal de Girona a partir del mes de gener. I només així s’entén que s’hagi organitzat un gran “debat” de dimensions provincianes sobre la pista nadalenca de patinatge de gel que s’ha instal.lat a Girona. Perquè l’aigua gastada per la pista de gel deu anar “contra una nova cultura de l’aigua”.

Resumint: estic a favor del transvessament del Roine, estic absolutament a favor de reduir el transvasament del Ter a l’àrea metropolitana de Barcelona, estic a favor de tenir aigua corrent les 24 hores del dia i estic a favor de la pista de gel perquè tothom pugui patinar i caure de cul com vulgui.
Estic en contra del mesianisme d’Iniciativa per Catalunya-Verds que predica “una nova cultura de l’aigua” i que ha autoritzat que el Ter sigui literalment “xuclat” amb greus consecuències mediambientals. Coherència entre les paraules i els fets!

08 de desembre 2007

Parlem d'educació

Sebastià Sorribas és, encara ara, un dels autors més llegits a les escoles catalanes. La seva obra més coneguda, “El zoo d’en Pitus” ha venut més de 300.000 exemplars des de la seva primera edició fa més de 40 anys. Tot un best-seller abans que la globalització arribés a la literatura juvenil. Aquests dies que tant parlem sobre l’estat de l’educació no és sobrer recordar l’esperit cívic i de solidaritat que es respirava en tota la seva obra. Hi ha una generació, la meva, que vam ser educats en aquella escola. Ara el president Zapatero imputa el baix nivell de l’educació al nivell educatiu de les famílies. Però és que els escolars d’avui són fills dels escolars de la Logse, els de la reforma educativa de Felipe González! Si hem de parlar d’educació, hem de parlar de moltes més coses. De valors, de cultura de l’esforç...i de no fomentar l’immediatisme entre els infants. L’immediatisme entès com “fer el que em ve de gust sempre” perquè hem d’educar ensenyant que en la civilitat i en l’educació no es pot fer “sempre el que em ve de gust sempre”. I això ha estat fomentat així en els últims anys.

Carles Gasòliba

En Carles Gasòliba ha anunciat que deixarà la política activa al final de la legislatura després d’haver estat diputat a Corts, Eurodiputat de 1987 al 2004 i senador en aquesta legislatura a més de president del patronat català Pro-Europa. En Carles és un home clau en la difusió de l’europeisme i del liberalisme a Catalunya. Sóc privilegiat testimoni de la gran professionalitat i prestigi d’en Carles en cercles polítics i econòmics europeus. Un actiu per la vida política de Catalunya i per Convergència. Si les resolucions dels Congressos del Partit Liberal Europeu o de la Internacional Liberal – de la qual n’és vicepresident- sempre tenen paraules de consideració cap al nostre país i si tenim tants bons amics en el camp internacional, és per la sostinguda activitat d’en Gasòliba. En Carles es retira de la política activa als 62 anys – quelcom molt comú aquí i molt estrany a països amb llarga tradició democràtica- amb el cap ple de nous projectes i idees. Uns quants continuarem necessitant els seus consells i el seu mestratge. Jo en sóc un.

Llei de dependència: paraules i cap fet

Pere Tubert, president de Mifas (Minusvàlids Físics Associats) a les comarques gironines és un lluitador nat en el camp social que es caracteritza per dir les coses pel seu nom i no mossegar-se mai la llengua. Cap partit ha quedat resguardat de les consideracions fonamentades d’en Tubert. Aquesta setmana, en declaracions a la cadena SER, el president de Mifas ha denunciat que ningú ha cobrat ni ha rebut els serveis de l’anomenada Llei de dependència, en vigor des de l’1 de gener de 2007. Aleshores vam criticar aquesta llei i no hi vam votar a favor per dos motius: no preveia el finançament dels nous serveis i era clarament contrària a les competències de la Generalitat en serveis socials, i més després de l’entrada en vigor del nou Estatut. En Pere Tubert també ha anunciat que Mifas ha presentat dotze recursos contra la norma per casos de persones que pateixen discapacitats molt severes i, en canvi, se’ls han reconegut dependències menors. Ja és ben miserable que una persona que fa anys que té una situació de minusvalia només hagi aconseguit un paper amb segell oficial per solemnitzar la seva circumstància. La idea de la llei és bona: ajudar als dependents i els seus familiars. Però va mancar el coratge d’afrontar de cara el seu finançament – mig punt més d’IVA en determinats productes, per exemple, com a Alemanya- i va sobrar molta propaganda que, un any després, és insultant.

Un intent de deconstruir el pont

Devia ser la primavera del 2005 quan el grup socialista va presentar una iniciativa a la Comissió d’Exteriors del Congrés perquè el 9 de maig, dia d’Europa, fos festiu. La proposta europeista la impulsava Rafael Estrella, tants anys diputat relacionat amb Exteriors i avui ambaixador a Buenos Aires. Li vaig dir que europeistes convençuts com som no ens semblava cap mala idea. Però com que els dies festius al llarg de l’any són els que són, la pregunta pragmàtica es va imposar: “I quin dia festiu actual es disposa a carregar-se l’actual majoria relativa socialista?” Em va dir que el 8 de desembre, dia de la Immaculada Concepció. Aquell socialisme europeista de nova generació estava a punt d’afrontar la desconstrucció del pont més fabulós sobre les aigües del calendari laboral. En les files socialistes van sorgir, espontàniament, devots “marianistes” partidaris del dogma, d’ara fa 150 anys, de la Immaculada Concepció. Europa ve es mereix un commemoració però els ponts laborals de la tardor ningú els va voler tocar, ni els de les files de Gaspar Llamazares.

Interpretar el català emprenyat

“Allò que interessa”- La manifestació de l’1 de desembre va deixar amb el cul a l’aire al PSC i la resta de forces que creuen que això de la identitat catalana no interessa a ningú. Curiosament, la gent no es va manifestar per allò que “realment preocupa la gent” sinó “per allò que no preocupa ningú”: trens i tantes coses pràctiques. La gent va demostrar que no és possible deslligar una cosa de l’altre. Els socialistes que diuen que ha de “caure la crosta nacionalista” i que s’ha de parlar d’allò que interessa la gent no deuen saber com afrontar la situació. Aquella no era una manifestació per la independència de Catalunya però a base de publicar tantes tonteries en la premsa de Madrid i fer declaracions de menyspreu poden convertir en catalans emprenyats i desafectes els que van anar a reclamar un programa de modernitat: que els trens arribin a l’hora.


Interpretar- Dilluns el diari El País es va despatxar amb una editorial terriblement crítica contra la manifestació del dia 1 de desembre on confonia moltes coses, atribuïa el gruix de la manifestació a la mobilització de tres partits polítics i criticava durament a el president Jordi Pujol. S’equivocaven molt en el diagnòstic. Van ser nombroses les representacions de partits però molt més la de ciutadans que es van manifestar no pas al crit i la consigna de cap partit sinó tips de la situació de les infraestructures a Catalunya, i de tantes altres coses. Un malestar difús, ben viu, i ben poc instrumentalitzable políticament. Però no ho veien pas així els editorialistes de El País. Els mateixos que criticaven durament Jordi Pujol per acabar recordant-li la frase del president Josep Tarradellas: “El pitjor que es pot fer en política és el ridícul”. Vaja, que li deien que feia el ridícul manifestant-se. Vaja, que deien que feien el ridícul tots els que dèiem que n’estem tips. Els italians tenen la paraula justa : insoferenza, que vol dir quelcom semblant a “ja no puc més!”. Començo a pensar que la situació actual passarà una certa factura al socialisme en les eleccions generals. Per tot el que no funciona i per reaccions prepotents com les de la ministra Magdalena Álvarez –que serà reprovada pel Senat el 20 de desembre- o per editorial xulesques com aquesta.