Un programa: reindustrialitzar

El començament del final de la legislatura espanyola - 27 de maig de 2010El president Zapatero ha portat la retallada imposada per les institucions europees i el fons monetari internacional al Congrés dels Diputats sense haver-se assegurat els vots suficients. El Govern ha estat al límit de la seva caiguda. Com que el furor autodestructiu és molt fort en el caràcter meridional, molts són els que, a cop calent, volien la caiguda del govern Zapatero en el debat i la votació de dijous passat. Això ens hauria portat de cap a la intervenció de l'economia espanyola per part de les institucions internacionals. Això ens hauria portat de cap a una degradació política i econòmica que hauria tingut com a conseqüència una situació com la que avui viu Grècia. Ens hauria portat, doncs, a la tragèdia grega.Em sembla que més enllà de la forta irritació per la incompetència amb què el govern ha manejat la crisi econòmica, no hi ha prou consciència sobre les conseqüències de portar l'Estat contra les roques de la intervenció internacional. Els temps canvien. Certament, dijous el parlament espanyol era més un consell d'audiència d'un pla imposat que no pas un òrgan integrament sobirà. Això sí, amb la capacitat autodestructiva de despenyar l'economia -que vol dir els nostres diners de cada dia- cap a la desgràcia, en la crisi econòmica més important dels últims vuitanta anys.En aquest moment en què l'onada de la ingerència externa és imparable i inexcusable -sort en tenim dels avals i la disciplina econòmica imposada, tot i que els llocs de la retallada (la manovra) haurien pogut ser molt diferents- el partit Popular ha pres una decisió que reverberarà durant anys dins i fora d'Espanya. L'opció per l'autarquia i per precipitar eleccions a qualsevol preu, tot i que sigui en el moment que l'economia estava i potser està a punt de desplomar-se. Un error només equiparable al que va adoptar l'Alianza Popular -mare del Partit Popular d'avui- el 1986 quan no va demanar el "sí" en el referèndum de l'OTAN. En aquell moment, CiU també es va equivocar. Hi haurà eleccions generals aviat perquè el Govern Zapatero no té majoria parlamentària estable i aquest joc de la geometria variable l'ha portat fins aquí. Convé recordar que Zapatero és el primer president de 31 anys de democràcia que ha estat elegit en segona volta i per majoria simple. I aquest fet l'ha portat fins a l'actual extrema debilitat.Aquesta tardor sabrem si el Govern té majoria per aprovar els pressupostos per al 2011. Tot està en mans del Partit Nacionalista Basc. El partit que ha votat que no a les mesures de salvament en situació extrema -qui sap si suficients?- i que no té molta partida per jugar (diu una ministra: és millor pactar amb els bascos que amb vosaltres, perquè ells ja ho tenen gairebé tot i poden demanar menys que els catalans). El començament del final de la legislatura. Un govern que ha de fer els deures urgents -aplicació de les mesures imposades pel Directori europeu i el FMI-, aprovar la reforma laboral si no hi ha acord i reduir el dèficit, alhora que impulsa la reindustrialització de l'economia. Aquesta és la paraula clau: reindustrialitzar, deixar enrere tants anys de peu de fang amb la bombolla immobiliària i la societat del diner fàcil i ràpid. Aquest és el programa: tornar a l'economia productiva, a la reindustrialització, a la serietat, a l'austeritat, a l'esforç. I que a finals d'any convoqui eleccions un cop fets els deures.La crisi grega estava a les portes. Què és la crisi grega? Hi ha una tendència demagògica a dir que la crisi europea és provocada pels mercats internacionals especulatius. Els especuladors sempre treuen profit d'allí on poden. Per tant, la responsabilitat no és dels especuladors. La responsabilitat és del govern grec, que durant deu anys ha mentit en els balanços pressupostaris. Una gran irresponsabilitat. L'any 2005 la Comissió europea va proposar un control comunitari de les finances estatals. Alemanya i França van enfonsar aquesta iniciativa per egoisme estatal. Una altra gran irresponsabilitat. Aquesta falta de govern econòmic europeu en èpoques d'integració econòmica i una gran zona euro, ha portat aquesta greu crisi. El tractat de Lisboa preveu que els països que no compleixen amb els requisits cauen de la Unió Europea. Però Grècia no ha estat expulsada de la zona euro, sinó que ha estat ajudada tot i arrossegant els bancs alemanys i francesos. Així estem. Aquesta solidaritat cap als incompetents ha deixat tocat l'esperit, la seriositat i la lletra del Tractat de Lisboa. Sí, la cancellera Angela Merkel tenia raó de dubtar a ajudar Grècia, a ajudar els que han mentit i han estat incompetents. Aquesta és la crisi grega que s'ha tornat crisi europea. Tal vegada als balanços espanyols li sortiran defectes molts més preocupants dels que coneixem. Per això dijous el moment era greu, molt greu.El Govern espanyol està esgotat. La situació econòmica és greu. Mentrestant, la petita política de la xafarderia queda closa en la reproducció de la transcripció de les converses del cas Pretòria. Que els dolents vagin a la presó. Mentrestant, esperem a la sentència. Mentrestant, aixequem la vista i sapiguem que viurem amb menys i viurem tocant més de peus a terra.

Destralades perquè no s’havia fet la poda

12 de maig de 2010. Sant Pancraci. (“Sant Pancraci, doneu-nos salut i feina”) 9 del matí al Congrés dels Diputats. Es nota que s’acosta una tempesta. El president Zapatero puja a la tribuna. Mitja hora de rellotge. La fi de l’edat de la innocència. S’ha acabat el relat del socialisme de Zapatero, comença la retallada de trenta anys ininterromputs de construcció d’un Estat de base socialdemòcrata. S’han anunciat grans destralades perquè prèviament no s’havia fet la poda. Els diputats socialistes fan la mateixa cara que el dia que es va assabentar que els Reis d’Orient són...no tots els socialistes aplaudeixen el que no els hi és grat. El president del govern es veu en aquest mal tràngol en part per la seva pròpia culpa. Ell no és el culpable de la crisi. Però un governant no pot demanar a la ciutadania sang, suor i llàgrimes si durant mesos ha negat la veritable gravetat de la situació. Enrique Fuentes Quintana va aconseguir els Pactes de la Moncloa gràcies a un discurs solemne a la televisió anunciant que els temps eren difícils i que entre tots s’havien de fer sacrificis. Zapatero no ha preparat l’opinió pública per al sacrifici. Ha negat la crisis i ha actuat, quan ja tothom la veia o la patia, com si no existís. Ha promès que no hi hauria retallades socials (tot just fa dies). Ha volgut estar bé amb tot el món i esperar que la boira escampés sense barallar-se amb cap agent social ni amb els que no el voten ni, sobretot, amb els que creu que el poden votar. I ara ha de fer un cop de volant brusc. La factura política és inevitable. Zapatero és un molt mal governant. Un improvisador perillós. Enyorança en les files socialistes de Felipe González. 12 de maig de 2010, la vicepresidenta Elena Salgado compleix 61 anys. Sant Pancraci hi haurà de fer molt. Convindria canviar el capità de la nau.

La cuina de la retallada- La 1.41 de la matinada de la nit del diumenge al dilluns. S’acabava la reunió de ministres d’Economia de la zona euro, l’Ecofin. La vicepresidenta Elena Salgado tornava de Brussel·les sabent que Espanya estava intervinguda pel Fons Monetari Internacional i el Banc Europeu. Tenia menys de 48 hores per enllestir un pla d’austeritat de 15.000 milions de forma imminent però que ella sap que han d’arribar fins als 35.000 milions. Per què hem arribat fins aquí? No pas per casualitat. Decisions radicals que no s’han aprovat en el Consell de Ministres de divendres perquè encara no s’han escrit amb la lletra petita. ¿La baixada del 5% del sou dels funcionaris ha de ser igual per a tots ells (metges, infermeres, ensenyants, bombers...i la legió de servidors públics distribuïts per l’eix del Paseo de la Castellana? Es poden congelar unes pensions i continuar incrementant unes altres sense acabar als tribunals? Dimarts a la nit el gabinet de crisi dubtava entre congelar un any tota l’aplicació de la llei de dependència, evitar la retroactivitat de la llei o incrementar el copagament privat en receptes i posar una taxa de visita al metge. Decisions preses en 48 hores. El pas dels dies ens apuntaran que n’hi havia d’altres de més sensates. És normal que Espanya sigui l’Estat del món amb més quilòmetres de tren d’alta velocitat, tot ell subvencionat en el preu dels bitllets? Que hi hagi plans per fer arribar l’alta velocitat a Sòria i a Pamplona i a Àvila?

Retallades en obra pública i obres imprescindibles

Divendres 14 de maig. 10.15: reunió amb alcaldes i caps de llista de 12 municipis afectats pel desdoblament de la N-II a la Selva, el Gironès i el Pla de l’Estany. Es constitueix una comissió de seguiment coordinada per en Gabi Casas per vetllar que les retallades no afectin el desdoblament de la N-II i que la paraula del ministre i la moció aprovada per unanimitat en el Ple del Congrés (licitació de 21 quilòmetres de Caldes a Tordera durant aquest any) es compleixin. En la roda de premsa posterior l’Albert Requena de Catalunya Ràdio em pregunta quines crec que poden ser les obres que sí que es veuran afectades per la retallada. Moltes...però dic que ha de ser l’executiu socialista que anunciï les males notícies. Però ja podem posar un exemple: les obres del túnel de l’alta velocitat continuaran i hi haurà trens de mercaderies a finals d’aquest any (el cànon del tram Figueres-Perpinyà apreta) però, en canvi, del tren convencional soterrat, ja ens en podem oblidar per una colla d’anys. Aquest debat tant intens, que vaig obrir amb una votació al Congrés, sobre qui pagarà l’enderrocament del viaducte del tren a Girona...és un debat que ja podem guardar al calaix. Perquè hi haurà tren pel viaducte durant anys i hi haurà estació provisional que serà definitiva durant anys i hi haurà...tantes retallades. Però la N-II desdoblada i el tren d’alta velocitat no es poden aturar. De cap de les maneres. Ni altres obres, com la variant d’Olot.

Una visita amb miraments

Dimecres 12 de maig. Visita d’una delegació de diputats serbis. Demanen suport per l’entrada del seu país a la Unió Europea (que és millor que viure aïllat en els Balcans occidentals plens de cicatrius) i per parlar de Kosovo, Admiren Espanya perquè no ha reconegut Kosovo, com sí han fet 22 dels 27 socis de la UE ( l’ambaixadora em mira de reüll perquè sap que jo sí que he visitat Kosovo i les seves autoritats, tot i la forta pressió en contra de la diplomàcia espanyola). Per als Serbis, mel·lancòlics testaferros de les despulles del que fou Iugoslàvia, hi ha conflictes encara oberts. I formes culturals diferents d’entendre. Aquí d’un bol ple de fruita tallada i remenada en diem Macedònia. Però d’aquella antiga república iugoslava de Macedònia no hi ha acord ni en el nom. Un assessor diplomàtic assenyala que si en el menú escrit que s’entrega a la delegació hi figura als postres una “macedònia”, els serbis poden pensar en un afront diplomàtic. Per això en les targetes del menú, en aquest cas la macedònia s’ha convertit en Fruits Mosaique, Mosaic de fruites. El dinar s’ha convertit en un consol dels serbis cap a la delegació del parlament en el dia que tot va canviar: “Pensin que fa quinze anys nosaltres en matàvem....”. Insuficient consol per qui coneix les falles internes.

L’acceleració

Atacs econòmics- Hi ha moments que els temps s’acceleren. Vivim, en temps real, un d’aquests moments. Consell Europeu extraordinari el divendres passat per fer front als anomenats “atacs especulatius contra la zona euro” i reunió extraordinària de ministres d’Economia de la UE aquest diumenge per protegir la zona euro del mar enrabiat de la crisi econòmica mundial. Primer apunt: no es va refundar el capitalisme ni es va regular el mercat financer internacional, es va caure en una certa complaença després de les primeres reunions del G-20 ampliat. Segon apunt: d’aquest atzucac n’haurà de sortir per força, no per vocació, una Unió Europea més forta i integrada, patrocinadora d’una mena de proteccionisme regional en l’era de la globalització. Els temps s’acceleren. Dimecres que ve el president Zapatero havia de comparèixer al Congrés per informar sobre la participació de l’Exèrcit en la missió militar de Nacions Unides a Afganistan. Però la missió ISAF i la foto del vicepresident nordamericà Joe Biden amb la Brigada de paracaigudistes a Paracuellos del Jarama haurà de quedar arxivada (la foto i el discurs, vella producció de la factoria de la Moncloa, han quedat desbordats per la realitat). El proper dimecres a les nou del matí el president Zapatero compareixerà al Congrés per informar dels “atacs especulatius”. Petició feta el divendres, en ple bucle del pànic. I el debat de dimecres, de cop, com un núvol d’estiu que creix de sobte , es convertirà en un debat de política econòmica general, quasi en un debat de política general. Un debat on ressonaran tots els mals humors acumulats en mesos de desesperació per la inacció i la contemporització miop amb la crisi. Dimecres al matí tronarà. El crèdit polític del president del govern rellisca, de cop, a les orelles d’actors econòmics i socials...i fins i tot a angoixats dirigents del socialisme desconcertat.

Atacs polítics- Quan Zapatero va arribar l’any 2000 per nou vots de diferència a la secretaria general del PSOE gràcies als sufragis prestats pel guerrisme (Alfonso Guerra és hostil amb José Bono, que era el primer guerrista i que el va deixar bescantat), el nou líder socialista va dir als seus del corrent Nueva Vía: “Después del precedente de Aznar, es muy difícil que no repita el compromiso de dos legislaturas. Cuando sea presidente del gobierno, trabajaré con esta hipotesis, aun que no la haré pública”. Qui m’ho diu, era un dels més destacats dirigents de Nueva Vía. Avui quasi tots ells han estat amortitzats del Consell de Ministres. Zapatero ha nomenat 35 ministres en 5 anys, rècord en 31 anys de democràcia. I una nova remodelació a la vista. Zapatero ha eliminat la seva generació i s’ha quedat amb uns pocs seniors que venen del Govern de González (De la Vega, Rubalcaba...) i un planter de juniors sense musculatura política. Zapatero pensava fer vuit anys i preparar el relleu. Per això mai ha confirmat que es tornaria a presentar, per això sempre ha xutat a córner quan ha estat preguntat sobre aquest assumpte. Però la crisi econòmica el duia al “sacrifici” de tornar a ser cap de cartell. Aquesta era la hipòtesis dels últims mesos. Fins que avui la família socialista s’escruixeix veient que el seu líder els pot portar de cap a l’oposició. I s’han activat els “atacs especulatius” per preparar el relleu en el cartell electoral. El professor de Harvard José Luís Álvarez va escriure el desembre de 2009 a les pàgines de El País: el primer reto de Zapatero es ya su sucesión” perquè, insistía, el PSOE té dues opcions: “la primera es resignarse a la alternancia, sin tomar la iniciativa, que es lo que más conviene a Rajoy”, o “utilizar la carta de la sucesión en el liderazgo para tomar la iniciativa y cambiar la dinámica competitiva”. Aquell impactant article era encàrrec del socialisme antic –i més socialdemòcrata- del felipisme i de PRISA (una aliança que opera en el govern, en la oposició i en governs neosocialistes) dirigit al llogater de la Moncloa. En aquell article s’apuntava un perfil del candidat ideal. Perfil que no casava amb cap nom de la direcció. Avui la idea de la successió, en plena efervescència del món socialista accelerat, té un nom i només un: José Blanco. El candidat que canviaria el pas a Rajoy, recuperaria el benefici del dubte pels votants socialistes i seria fidel a Zapatero però més al seu partit. Un candidat per guanyar o per perdre, un canvi de titular en temps accelerats que provoquen estralls. (Si Gordon Brown hagués passat el relleu a David Miliband, el laborisme estaria en un moment diferent). Zapatero no volia fer més de vuit anys ( en el seu primer any al poder va crear el càrrec de membre vitalici del Consell d’Estat per als expresidents del Govern) però se’n volia anar amb un punt alt de popularitat. La crisi l’obliga a un “exercici de responsabilitat” però els seus l’inviten a preparar el relleu en el cartell electoral. Les empentes no sempre porten a una sortida ordenada i previsible per la porta. Dimecres tronarà al Congrés i alguns dels diputats dels bancs de la majoria serraran les dents.

Arguments a mida

Dijous Mariano Rajoy va ser a Barcelona. Es va entrevistar amb José Montilla perquè a tots dos els hi convé sortir a la foto de la discrepància (dos campions de les respectives posicions, que cap dels dos es creu amb gran convicció). Rajoy va dir que no volia retirar el recurs contra l’Estatut d’Autonomia perquè creia en els jutges i en la seva feina (com si el Tribunal Constitucional no estigués profundament contaminat i tingués grans semblances amb la novel·la d’Agatha Christie “Deu negrets”). Aquell mateix dijous va dir en una entrevista a Onda Radio que Francisco Camps tornaria a ser candidat a València perquè a ell no li importava el que digués un jutge. Doble vara de mesurar. O un vestit a mida en cada argumentació. Dues persones, com a mínim, ja havien acariciat ser candidats conservadors el 2011 a València en lloc de Camps. Què ha passat?

La sentència de la Maestranza

El gran Enric Juliana, que aquesta setmana ha estat honrat, també, amb el títol de commendatore de la República italiana, va deixar escrit que la retallada de l´Estatut en el Tribunal Constitucional vindria d´una inspiració clarament andalusa. L´olfacte del periodista és innegable però el relat semblava una mica deutor del realisme màgic. Fins que aquesta setmana ha saltat a la portada d´un diari de gran tirada la foto de tres magistrats en l´última «corrida» de la Feria d´Abril de la Maestranza de Sevilla. Qui vol sortir a les fotos, s´ha de posar precisament allí. Tota una declaració de la pedregada que s´acosta. El magistrat Manuel Aragón Reyes -amb la tensió molt alta aquests últims dies, segons un seu company catedràtic- que és el nom proposat pel ministre Francisco Caamaño és el factor no calculat de tot aquest gran desori. Acompanyat del nou ponent Guillermo Jiménez -continuador de l´escola de Manuel Olivencia, un home transversal: catedràtic de Mercantil, excomissari a proposta socialista de l´Expo de Sevilla de 1992 i sogre formal de Javier Arenas Bocanegra- i de Ramón Rodríguez-Arribas, magistrat conservador. Aquest és el trident impúdic que es deixa fotografiar amb en una postal de «castizismo» amb el puro a la mà vivint una «corrida» de toros, tot inspirant-se per afrontar la retallada d´un Estatut que té quatre anys de plena vida i que ha estat referendat. La pedregada es podria frenar amb la renovació immediata dels quatre magistrats «caducats» nomenats pel Senat, però a la Moncloa tenen el cap a una altra banda o ara ja en cap. Tot i que algun constitucionalista llepafils ha considerat «inconsistent» que el Parlament de Catalunya declari el Tribunal Constitucional «incompetent» per dictar sentència, aquesta notícia té un gran valor. Avui ningú de l´Executiu s´ocupa de salvar el fil prim que relliga la política catalana i l´espanyola. Ho consideren un tema «regional i de tribunals». La vicepresidenta primera cansada i el president desbordat. Hi ha una altra manera de frenar la pedregada: convocar eleccions al Parlament de Catalunya en una o dues setmanes per a finals de juny.

Plans per a l'Alta Velocitat

Conversa amb el president de l´empresa pública Adif, Antonio González (Sevilla, 1948). Adif és l´empresa encarregada de la construcció de la línia del tren d´alta velocitat. A finals d´aquest any circularan trens de mercaderies entre el port de Barcelona i Perpinyà, en direcció cap a destins centreeuropeus. Una sortida indispensable per fer del port de Barcelona, que s´està ampliant, un port de primer ordre en el Mediterrani. Una bona porta d´entrada de productes que vénen d´Àsia cap a Europa. Tanta diligència es deu també al fet que el tram internacional Figueres-Perpinyà crema a les mans de les administracions que paguen indemnització per l´obra acabada i no utilitzada (128 milions pagats d´indemnització, el preu de la mala planificació). Les mercaderies viatjaran des del port de Barcelona per l´antena del Vallès i fins a Girona, per on circularan pel viaducte, i per tercer rail fins a Figueres i Perpinyà. I Portbou?, pregunto. «Portbou ja tindrà la seva sortida per altres mercaderies». No ho veig tan clar com ell. Cura per Portbou. I el transport de viatgers? Fins al 2012, diu. En canvi, a finals d´aquest any o principis del següent sortiran trens en direcció a França des de l´estació de Figueres. Sortirà a compte anar a París en tren des de Figueres (quatre o cinc hores per arribar-hi en avió, sis per arribar-hi en tren). Antonio González és un home que abans de ser president d´aquesta empresa del ministeri de Foment havia estat des de 1994 director general de finances del Govern andalús. I abans altres càrrecs del llarg regnat del socialisme meridional. Un home de Magdalena Álvarez confirmat per José Blanco i que té un cert coneixement de les comarques gironines per motius professionals. Pronuncia «Mas Xirgu» amb una xeix molt homologable. I m´explica coses de detall de Cadaqués. Aquest és l´home amb qui s´ha de mantenir el fil directe per saber com van les obres del TAV a Girona.

Les boles del Pení

A la muntanya del Pení, entre Roses i Cadaqués, hi ha dues «boles» que són la part més visible d´un centre de control de navegació de gran importància per tot l´occident mediterrani. Una base militar. L´empresa INDRA -empresa molt potent que sortint del sector públic ha sabut fer un gran salt i una gran expansió en el sector privat- està acabant les obres -per finals d´any- d´unes instal·lacions que deixaran les dues boles del Pení en una sola bola més gran. Preu de la inversió en la base militar del Pení: 4,6 milions d´euros. Una quantitat notable. Una base important per al sistema integrat de la OTAN, aquí, a tocar.

Una retallada ridícula

Els mercats internacionals miren amb lupa la conducció de la sortida de la crisi econòmica per part del Govern espanyol. Grècia ha agafat una grip econòmica forta, a Portugal govern i oposició s´han posat mans a l´obra per evitar el contagi adoptant mesures impopulars... i a Espanya, el Govern ha dit, deixeu-nos sols (els pactes de Zurbano van ser cosa positiva però menor) que ja adoptarem mesures. Fa tres divendres que es va anunciant una reducció d´alts càrrecs. Divendres el Consell de Ministres va acordar una reducció d´alts càrrecs que suposa una reducció de la despesa de 4 milions d´euros. Una retallada ridícula. Quan he repassat la llista de les direccions generals suprimides, he pensat que com podia ser de la seva existència. La doctrina Zapatero és no retallar ni un ministeri -tossuderia- i esporgar els segons nivells -els que realment porten el govern. Japó va ser una puixant economia fins que va caure en el mal crònic de la deflació. Argentina va ser una economia de referència regional fins que es va despenyar... ningú pot dir que els mals es curen amb el pas del temps. Dos anys per les eleccions generals i a tothom se li fan llargs. Quan una cosa es fa llarga, és que no és bona.

Mocions de censura més difícils, més estabilitat

Dimecres 28 d´abril, tota la tarda tancats en la subcomissió de reforma de la llei electoral. Els teletips només s´han quedat amb què els residents inscrits en el Cens de Residents Absents -els que viuen fora- no podran votar en les eleccions locals. Té la seva raó: els «veïns» elegeixen l´Ajuntament. Un resident absent no és ni fa de veí. Però en aquesta llarga i densa tarda d´abril hem acordat donar molta més estabilitat als governs municipals i expulsar els trànsfugues de la pista central de la vida municipal. Un regidor és titular de la seva acta i no se li pot treure el dret polític a firmar i votar una moció de censura. Però per presentar una moció de censura s´ha de tenir la firma de la meitat més un dels regidors. Cap problema si hi ha noves aliances entre grups polítics. Però per a cada regidor del partit que està o ha estat a l´equip de govern en la legislatura en curs i que passi al grup mixt, se sumarà en un regidor la majoria necessària per presentar una moció de censura. Hem estat setmanes donant voltes a la fórmula, acordada per unanimitat dels ponents de la reforma electoral. Els puc assegurar que els trànsfugues per motius poc confessables quedaran en res a partir de la propera legislatura. I això és bo per a la decència però també per la imatge de la política que ha patit moltes sotragades des d´alguns racons del món municipal.