La reprovació

Dimarts la ministra de Foment Magdalena Álvarez es va salvar de la reprovació del Congrés per tres vots. Pels péls. La setmana que ve serà reprovada pel Senat. Acabarà la legislatura sense la confiança d’una de les dues cambres de les Corts Generals. Si ERC hagués tingut tots els seus diputats a l’hemicicle per votar, el PSOE només hauria guanyat gràcies als dos vots dels trànsfugues. Per què el diputat Joan Puig, d’ERC, a l’hora de votar la reprovació de la ministra de Foment, era a Girona a l’acte de presentació de la llei de serveis socials del Parlament català que va fer la consellera de Benestar Social, Carme Capdevila, d’ERC, a l’Auditori de la Caixa de Girona, en lloc de ser al seu escó del Congrés?

La síndroma Euskadiko Ezkerra

Més enllà d’eficàcia i visibilitat o ineficàcia i invisibilitat del nacionalisme català en la política espanyola.
En el Congrés dels Diputats fa ben pocs dies que hem votat el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat pel 2008. Amb aquesta votació ha començat el temps de descompte d’una legislatura que s’esgota. I en aquesta votació s’ha mostrat en tota la seva eloqüència el paper decreixent d’ERC en la política espanyola: no han influït en res en el debat, no han aconseguit col·locar cap esmena. CiU i ICV, dues formacions que continuem considerant aquests uns mals pressupostos per a Catalunya, hem aconseguit introduir esmenes per valor de 240 milions d’euros. I encara falta el tràmit del Senat.
Serveixi aquest botó de mostra del balanç del paper del Grup Parlamentari d’ERC en el Congrés dels Diputats. Fa quasi quatre anys va irrompre amb força un nou grup parlamentari català que ens anunciava una nova manera de fer les coses a Madrid: van votar a favor la investidura del president Rodríguez-Zapatero, cosa que no va fer CiU, i van anunciar la seva altíssima confiança en el federalisme hispànic del PSOE. Volien canviar Espanya a la seva manera: “Som com som”.Quatre anys després l’estratègia de l’independentisme explícit i esfèric – “falta pit i collons” deia l’ara conseller Josep Huguet en una elaboració estratègica acurada- s’ha desfet com un terròs de sucre. Com a mínim han pres nota del potent aparell del poder de l’Estat però aquest aparell els ha driblat i els ha fet ballar per un peu. El vicepresident Pedro Solbes diu: “ERC és el soci parlamentari que m’ha sortit més barat en els meus anys de ministre”.Ho escric amb insatisfacció. Hauria estat molt millor multiplicar l’eficàcia i la influència de partits catalans a Madrid. Però no ha estat així. No n’hi ha prou amb el verb estrafet. Calen fets i no paraules. Cal capacitat i eficàcia en la negociació i cal saber quin terreny es trepitja. Ho escric amb insatisfacció: ERC ha navegat sense nord i fortament condicionada pel pacte tripartit. Pacte que, deien, havia de servir per “arrossegar” el socialisme cap a posicions sobiranistes. Els resultats estan a la vista: Montilla diu que hem de superar el “dilema Catalunya-Espanya”. Us en recordeu d’Euskadiko Ezkerra? Aquell partit que venint de l’independentisme basc es va acabar fusionant amb el Partit Socialista d’Euskadi? Cada dia més ERC em fa pensar amb Euskadiko Ezkerra. Aquests anys han servit per constatar que l’ERC de govern poques lliçons pot donar a la manera d’actuar de CiU. Els comptadors estan a zero: dues maneres diferents de servir Catalunya. D’aquí a uns mesos els ciutadans valoraran quina serveix amb més eficàcia el país.

L'obra de la Seu: la N-II a les comarques de Girona

Un usuari diari de la N-II em demana com pot ser que les obres del tram Girona-Aeroport s’eternitzin i estiguin tan mal senyalitzades. Li dic que segons el contracte fa dos anys que s’haurien d’haver acabat i que crec que retrassen les obres per inaugurar el mini-tram al final de la legislatura, tallant just. No pot ser!, em diu. Sí, pot ser, li dic. La contribució al desdoblament de la N-II d’aquesta legislatura...

Una greu responsabilitat

La ministra Magdalena Álvarez va assistir divendres a la calada del túnel dels Pirineus del tram internacional Figueres-Perpinyà de la línia del TGV. Diversos mitjans de comunicació van posar, finalment, l’interès informatiu en allò que vinc denunciant des de fa molt temps: el tram internacional estarà acabat el febrer de 2009 (contracte en mà) i no passaran trens d’alta velocitat per aquelles vies fins el 2012 ( en el millor dels casos). El contracte és ben explícit: com que ens trobem davant d’una concessió administrativa de construcció i explotació d’una obra per part d’una UTE d’empreses privades, l’Estat haurà de pagar el peatge hi passin o no hi passin trens. Com a mínim, 60.000 euros al mes, des de febrer de 2009. Greu responsabilitat política que se suma als molts motius per demanar la dimissió de la ministra menys valorada del Govern, ben “partiá” i ben “doblá”. Responsabilitat a la qual s’haurà de fer front amb els diners de tots, amb els diners de la hisenda pública. Els motius per a la irritació en matèria d’infrastructures no queden circumscrits al Baix Llobregat. Afecten de ple a les comarques gironines, amb l’abandonament de les carreteres i amb el nyap de trams acabats i trams pendents del TGV. Quina administració més pèssima d’una gran obra que no podien planificar pitjor! Dimarts el Congrés votarà la seva reprovació. EL PSOE necessita els vots del PNB . D’aquí a dues setmanes serà reprovada pel Senat. Una ministra sense la confiança de la majoria de les cambres. Només amb al confiança del president Zapatero, que es fa responsable directe de les irresponsabilitats.

Autovies a Girona: a la cua.

El mateix dimecres a la nit, interpel·lo a la ministra de Foment, que aquelles hores ja estava un pèl masegada per la tarda ferroviària, sobre la manca de voluntat política del Govern per construir autovies a les comarques de Girona. Convé insistir: la demarcació amb menys quilòmetres d’autovia de l’Estat. El primer quilòmetre es va inaugurar el 2002 i des d’aleshores el ritme de construcció és de 2’42 quilòmetres per any. Respon amb dades que falten a la veritat. Com dir que tot el que es va a la N-II ho ha iniciat el govern actual. Ho fa amb aquest punt de fatxenderia i supèrbia que la caracteritza des del primer dia. L’abril passat va dir que es mereixia que Barcelona li fes un monument per l’arribada de l’Alta Velocitat. Quin sarcasme! Aleshores i més ara. Arrant de la seva frase li dic que no es mereix que Girona li faci un monument. Em respon sobrada: “Ni falta que me hace”. Però, ben mirat, la ministra Álvarez, braços en creu, motlle de ferro, seria una bona peça per col·locar sobre el Rolls Royce del Museu Dalí. El títol de l’obra refeta podria ser “L’anunciació de l’Alta Velocitat”. Que fa vint anys que esperem. Quin llastre pel govern. Però el socialisme andalús, poder fàctic de primer ordre, fa valer el seu pes.

Trens: el gran forat

Dimecres passat va ser un dia espès d’informació política i judicial. Aquell mateix dia el Congrés va votar, en primera lectura, l’anomenada llei de la memòria històrica i, a la tarda, es va discutir llargament, cinc hores i escaig, sobre el col·lapse de trens i l’aturada de les obres de l’Alta Velocitat a la seva arribada a Barcelona. És el primer cop en la legislatura que en el debat parlamentari es produeix un tots contra el govern. El president Rodríguez-Zapatero estava incòmode i despullat d’arguments en la defensa. Cap baix i de mal humor. L’humor català pot fer vascular encara més un resultat ajustat a favor dels socialistes, que és el que avui, diuen els ben informats, donarien les urnes. Malament rai quan en el debat del gran nyap de l’Alta Velocitat el socialisme s’ha de defensar parlant de la guerra de l’Iraq i del Prestige i dels governs de CiU a la Generalitat. Malament tant mirar pel retrovisor perquè no agafaran la següent curva i tiraran tot recta, cap a la crua realitat d’una legislatura perduda en tants i tants camps. Sobrada de gesticulació i partidismes, mancada d’ambició en els camps econòmics i socials. Socials de veritat.

Recordant la guerra dels tres dies

El 31 d’octubre fou llegida la sentència sobre els atemptats terroristes de l’11 de març de 2004. La justícia de l’Estat espanyol és la primera de tot el món que dicta sentència contra una organització terrorista yihadista. Aquest fet ha estat seguit amb expectació i àmplia cobertura per la premsa internacional. Els atemptats de l’11 de setembre de 2001, els que inauguraren l’actual era del terrorisme internacional yihadista, no tenen, per exemple, una sentència perquè ni les proves reunides ni el nombre d’acusats són complerts.

Estem davant d’una sentència d’unes 600 pàgines que com a document jurídic està molt ben fonamentat i que com a peça quasi literària de descripció dels fets està molt ben redactada. Es pot llegir fàcilment per Internet. No he llegit el contingut sencer però si que hi he dedicat unes bones estones d’aquest pont. És un fet rellevant esclarir els atemptats de fa tres anys i mig. Però en la societat de l’actualitat informativa plana, faltada de fons d’armari i de perspectiva, la sentència ha quedat ràpidament emmascarada per les lamentables reaccions i maniobres polítiques. Les sentències s’acaten. I punt. I es recorren, si es pot i es vol. I es comenten molt ponderadament.

Però aquesta sentència no s’està mesurant i valorant com un acte de justícia sinó des de l’òptica de raons polítiques de partit. D’alguns partits. Com a acte de justícia, no hem sentit cap retret ni al text ni al tribunal ni al ponent. Ni un. Però com a raó de valoració partidista es comencen a sentir veus, declaracions i contradeclaracions que comencen a prendre el nivell dels penosos aconteixements de la jornada del 12 i 13 de març de 2004. Fou la guerra dels tres dies. Quan uns i altres (PSOE i PP) en volien treure un rèdit polític immediat. I jugant amb foc el Partit Popular va transitar del govern a l’oposició. Però això ja està ventilat a les urnes. Però sobre aquest moment i aquest tema de debat la política espanyola tornarà recurrentment. Alguns ho voldran allargar fins a les eleccions del 9 de març de 2008. Uns per recordar les mentides i la simulació del govern. Els altres per aprofundir en la tocada teoria conspirativa. Lamentable.

I hi ha irresponsabilitat per les dues parts. És cert que Mariano Rajoy va obrir el foc prometent el recolzament a “qualsevol altres investigació” tot deixant a l’aire una sensació d’insuficiència. Objectiu: convèncer i mobilitzar el seu electorat. Però també és cert que la resposta del govern a través del ministre Alfredo Pérez-Rubalcaba i del PSOE a través de José Blanco han estat d’una duresa desproporcionada i poc lògica entre els que tenen el poder i la responsabilitat d’asserenar l’ambient.

El ministre Pérez-Rubalcaba compareixerà el proper dimarts davant la Comissió d’Interior del Congrés per valorar la sentència judicial i donar compte i informació de la lluita antiterrorista. El poder executiu valorant en la seu del poder legislatiu una sentència del poder judicial. I amb debat polític posterior. Lamentable. Objectiu del govern: alimentar un estat de l’opinió com el que el va ajudar a aconseguir el poder el 2004. Però així es pot arribar a mantenir el poder però no pas construir el futur.