30 de maig 2006

Notes del debat de política general

Debat de política general al Congrés dels Diputats. Quarts de deu del vespre. La impressió és que Rajoy en el seu joc del tot o res s'està quedant en el res en el seu discurs polític. Vull dir que els dies passen i un cop més l'ambició d'autogovern de Catalunya és motor per la dinàmica de l'Estat de les autonomies. Aquest cop, a més, tocant el moll de l'os del que és més nuclear: la cristalització de l'Estat plurinacional. I mentrestant el PP queda encorats en la imatge del partit del no. I el no de l'Estatut de Catalunya porta al no de l'Estatut d'Andalusia. El partit del no. Sense alternatives, només amb soroll. Malament rai perl joc parlamentari regit per govern i oposició. D'això se n'ha parlat un cop més aquesta tarda .I un cop més ha estat element de desgast entre PP i PSOE. L'Estatut, lletra a part, com artilleria en el debat polític espanyol. Seguir el debat ajuda a refroçar el convenciment del sí en el referèndum del 18 de juny, de l'aposta pel salt endavant en l'autogovern. Com s'ha fet en els últims 150 anys. Gradualment, sí. I aquest cop amb un bon salt endavant.
Ara escolto el portaveu d'ERC, que es queixa de traspàs pendent de l'Aeroport de Barcelona. Només una dada pel debat dels propers quinze dies: el traspàs de l'Aeroport del Prat ja estva negociat. 50% Generalitat, 50% Estat i el nomenament del director per part del govern català. Això anava a missa. Però ens van demanar que aquest acord el deixèsim aparcat perquè l'havia d'anunciar un partit que ara demana el no. I que l'anunci seria el seu pas cap al sí. I així estem. Ni van servir per rematar la jugada de l'aeroport de Barcelona. El pont aeri no l'agafem per anar a quedar descansats des de la tribuna del Congrés sinó per anar per feina a Madrid. Dijous a mitjanit en començarem a parlar amb arguments i passió. Continuo en el debat, que ha començat a les dotze del migdia...

15 de maig 2006

La maduresa institucional del país a prova



Ara comença una etapa de govern en minoria fins a la celebració d’eleccions anticipades la propera tardor. Un final avançat de la legislatura per la manca d'una majoria parlamentària que recolzi el govern. Un període en el que el punt més important serà la celebració del referèndum de ratificació del nou Estatut, el proper 18 de juny, tot just d’aquí a cinc setmanes. Després, el parlament continuarà en període de sessions – d’acord amb el nou Reglament- un mes més, fins a acabar la primera quinzena de juliol. El setembre el curs polític s’obrirà ja amb la perspectiva clara d’eleccions anticipades.

No vull entrar en els motius que han portat a que l’actual govern ja no compti amb una majoria parlamentària. Són prou coneguts. Ara l’autogovern del nostre país es posarà a prova en el que fa referència al seu sentit institucional, a la capacitat de transitar amb correcció i sentit de la realitat des d’aquesta setmana fins a la celebració d’eleccions. Vull dir que el govern haurà de consultar permanentment al primer grup de l’oposició, que li ha garantit estabilitat parlamentària en els propers mesos. Vull dir que aquest haurà de ser un govern de gestió. És una experiència nova en l’autogovern català des de la recuperació de la democràcia.

A la legislatura li queda un gran repte, el referèndum i, després de l’estiu, s’han de convocar eleccions. Qualsevol intent d’allargar un mes, dos mesos la legislatura és, simplement, allargar la debilitat política del govern. Seria una posició de curta mirada.

Un altre aspecte és la lentitud en el nomenament d’un nou govern que cobreixi las sis baixes produïdes. Dijous a la tarda vaig sortir un moment de la Comissió mixta de la Unió Europea per escoltar la roda de premsa del president de la Generalitat convençut que anunciaria la forma de cobrir la titularitat de les sis conselleries en les que s’havia produït el cessament del seu titular. Però no va ser així. Quan escric aquestes ratlles potser ja està pràcticament definit el nou govern provisional. Però conceptual, des d’un punt de vista de continuïtat i govern, deixar vacants sis conselleries em provoca una pobra impressió sobre el sentit institucional al qual feia referència abans.

S’han produït algunes imatges ben plàstiques sobre el traspàs de poders. La insígnia que duen tots els conseller i membres del parlament vam veure com es va convertir en un simple “pin” que un ex-conseller es treia de la solapa per entregar a qui el substituïa provisionalment. Després hi ha tot el diàleg del ram de clavells. Sí, la revolució, sí, tota una explicació de perquè les coses han anat pel pedregar.

En només cinc setmanes haurem de crear un clima apropiat per fomentar la participació en el referèndum i perquè el debat i la votació se centrin, realment, en allò pel que hem estat cridats a les urnes. Vull dir que un tercer plebiscit en dos anys i mig i sempre sobre els mateixos protagonistes i els mateixos arguments, és una crida esgotadora. Anem a la qüestió: nou Estatut, més poder polític i financer o l’Estatut raquític, ja per ara, de 1979, el dels 56 articles. Aquesta és la qüestió. Simplement aquesta.

A veure quin clima cívic s’instal·la en el debat ciutadà durant els propers dies. L’asserenament és indispensable. El no d’avui espero que es vegi, d’aquí a uns anys, com un no cojuntural, del moment, desencertat. Però el no pesarà més en la mesura que els partidaris del sí no es mobilitzin, en la mesura que el que jo entenc la minoria del no es faci sentir molt més i faci més soroll que la majoria del sí. En aquest sentit, seria indispensable alguns actes unitaris de les forces polítiques partidàries del sí. En el més habitual estil de tants països europeus. Com seria molt convenient el posicionament de la societat civil, de persones i entitats. Fem-nos sentir tots. Un referèndum és un gran acte de maduresa democràtica, és traslladar al conjunt de la ciutadania l’última paraula en una decisió política d’especial rellevància. Els referèndums ajuden a madurar les posicions, a parlar clar, a arribar al fins de la qüestió. Fem-ho, doncs, durant les properes setmanes. I després el poble de Catalunya ja decidirà un nou govern que ens torni a l’estabilitat i a reprendre un camí que, amb la fórmula que sigui, és el que s’ha de reprendre després de l’experiència dels últims 29 mesos.

07 de maig 2006

No? Per què no?


De fet, ja ha començat la campanya pel referèndum del 18 de juny sobre el nou Estatut de Catalunya. Divendres vaig anar a Canet de Mar a fer una xerrada sobre els arguments per votar sí al nou Estatut. Em va anar bé per començar a exercitar el que seran els actes de la campanya: taules rodones, mitjans de comunicació i actes polítics. El trajecte per la N-II i per l’autopista de la costa del Maresme em relaxa i fa retrobar amb el paisatge mediterrani del Maresme, els xiprers, les rieres, la serralades a prop del mar, alguna casa de noble construcció i també, cal dir-ho, algun grapat de cases mal ordenades. Tot aquest paisatge té un gust de poemes de Salvador Espriu. “Estimàvem fins i tot la pols dels camins...”, que deia un de Premià.

Per la ràdio he pogut sentir algunes de les coses que han dit els dirigents d’ERC per canviar el seu vot i anar cap al no. Recordo, aleshores, aquelles declaracions del president dels republicans el dia de Sant Jordi on donava per descartat votar sí i votar no i donava per circumscrita la posició entre el vot en blanc i el vot nul. Però això era fa una setmana. La política catalana del moment, la que protagonitzen els que tenen responsabilitats de govern, cada cop s’assembla més a una sèrie de dibuixos animats, on tot és possible i on els canvis més inversemblants poden ser realitat. I així estem, en una sèrie dolentota de dibuixos animats on tot s’hi val. Tornant sento una d’aquestes tertúlies polítiques de ràdio nocturna i intento copsar algun nou argument de pes. Com que tot és possible, l’argument que sento és que és bo que guanyi el no perquè així Catalunya es podrà aprofitar del conflicte basc per anar més enllà en el seu autogovern. Mantinguin viva la capacitat de sorpresa! Ara surten per aquí.

Durant les properes setmanes haurem d’explicar molt bé els resultats del no. Per ser més exacte, el no resultat del no. El resultat del no és quedar-nos amb l’Estatut de 1979 amb 56 articles i una bastida de poder polític que ens sembla i és esquifida ara que ja tenim a punt el nou Estatut. Perquè aquest és el resultat del no. També pot passar que arribin a dir en veu alta el que ja em van dir aquesta setmana: “Votem no perquè ja sabem que sortirà el sí”. Pels seus actes els jutjareu.

Que arribi la campanya del referèndum, que arribi la votació. Un referèndum és un gran moment de la democràcia en la qual una decisió, en última instància, es trasllada al conjunt dels ciutadans. Un país de persones responsables! Endavant, doncs, a discutir i a argumentar. Tinc ganes que arribi començaments de juny perquè el nostre país potser sortirà de la sèrie de dibuixos animats per tornar al món d’un bon relat amb el nord clar, un pèl d’èpic i un molt de pràctic.

Per aquells vols haurem de treure aquella entrevista en un mitjà escrit al conseller primer on afirmava: “Qualsevol Estatut serà millor que l’actual Estatut”. Home, tampoc és qüestió de “qualsevol” sinó d’un important salt endavant, que no culmina el text aprovat pel Parlament però que d’una sola passa sí que n’aconsegueix una part substancial, jo diria que tres quartes parts. El que resta serà el programa del nacionalisme català majoritari pel propers anys. I, a més, es podrà completar sense cap nova reforma sinó a partir dels fonaments posats ara. També haurem de recuperar aquella entrevista al secretari general d’ERC on afirmava que per ell l’expressió “comunitat nacional” era suficient per substituir el terme “nació”.

També serà bo recordar com el 19 de gener de 2006, en la recta final de la negociació, els representants republicans estaven disposats a firmar i acceptar menys, força menys i de força menys qualitat en la lletra petita, en la negociació, del que van acabar negociant el 21 de gener Artur Mas i el president Zapatero. De tot això n’haurem d’anar parlant.

Veurem com confluiran en el petit mar del no els rius argumentals del PP i d’ERC. Sento per la ràdio que Carod-Rovira demana al PP que canviï el seu vot negatiu ara que els republicans també demanaran el no perquè el no serà un no nacionalista. Ai las! Més dibuixos animats, Obelix contra les tropes romanes! En el petit mar del no s’hi trobaran els que els hi sembli oportú practicar un exercici de coherència testimonial. Fa 150 anys que el catalanisme polític ha practicat aquesta manera d’incrementar el nostre autogovern i la nostra llibertat. Que se'n discutia una altra durant aquests dos anys? Que jugàvem al tot o res durant aquest dos anys? No, mai, fins ara que, clarament, la direcció d’ERC ha hagut de canviar de posició en contra dels seus plantejaments. Joan Ridao votant que no a un Estatut del qual n’ha estat un dels redactors més entregats! Però en la mateixa sèrie de dibuixos animats, uns quants dirigents animats fent-la ben grossa. Alguns des de l’Alt Pirineu, altres des del Baix Llobregat. A tots els hi agrada molt que els hi diguis: “Que gamberrets que sou!” Hi posen un somriure com el de Ideafix, perquè continuem en el món tovet dels dibuixos animats.

Mentrestant, el govern pot governar? Alguns ho intenten i s’hi esforcen però, és clar, enmig d’un turmix, en la incomoditat d’un Simca 1000 ien els vaivens d’una muntanya russa, no es poden fer les coses gaire bé. Un exemple de país de fer riure ha estat la proposa d’allargar dues hores més l’horari de votació del dia del referèndum perquè després els serveis jurídics informin que això és impossible. Poques competències que té el conseller de relacions institucionals i participació ciutadana i resulta que quan arranca davant dels micròfons i les càmeres no ho fa amb un informe jurídic favorable sinó després d’un esmorzar de profit fent-la petar molt participativament amb la companya Mayol. Dibuixos animats matutins, d’aquests de primera hora, quan els nens fan temps al sofà per anar al cole. Una ocurrència més.

Però no cal ni dir que Catalunya no s’ha fet amb aquest relat on tot es llança i res es trenca, on tot és tovet i rebota. Tot això té un cost pel prestigi del nostre país i per la seva imatge exterior i, sobretot, per la confiança i el nord clar que sempre ha de tenir una comunitat. Per això faré campanya amb convicció a favor del sí del proper referèndum. Perquè ara la responsabilitat és del conjunt dels ciutadans. I si la política catalana supera el regateig curt, el tactisme i la bajanada, via fora, tornarem a començar a muscular un país on faci goig viure, treballar, compartir i tirar endavant. S’ha acabat l’hora del pati, vaja.

01 de maig 2006

L’interès per Catalunya en el món (gamberrades i nul•litats a part)


L’interès dels americans- Del nou Estatut de Catalunya se’n parla molt també fora del nostre país. La Fundació que aplega els parlamentaris del nivell estatal dels Senats i Cambres de representants dels Estats Units - per dir-ho d’alguna manera, els parlamentaris autonòmics d’allí- han tingut l’encert d’organitzar el seu seminari anual a Europa sobre minories i coexistència pacífica. A la pràctica han estudiat els casos de Catalunya, Escòcia i la regió autònoma del Tirol del Sud, el Tirol que es troba dintre de l’Estat italià. I han tingut l’encert, també, de convocar-nos en una ciutat tant fantàstica com Bozen, Bolzano en la italianitzant denominació de la minoria italiana d’aquella terra, en un dels replecs més fantàstics dels Alps, amb un paisatge, un clima i una vegetació a mig camí entre l’alpina i la mediterrània.

Mentre aquí eclosionava la fantàstica gamberrada del vot nul com a opció d’un dels partits del govern català, al parlament autonòmic de Tirol del Sud, els legisladors nord-americans van dedicar un matí a conèixer la realitat de Catalunya, la seva història, el seu passat, el seu autogovern actual i les innovacions que suposen el nou Estatut. L’anàlisi sobre la definició de la nació i l’equiparació amb nacionalitat, al ulls i les oïdes d’uns nord-americans, va durar estona. I feia impressió sentir la traducció a l’alemany, l’anglès i l’italià de fragments del nou Estatut. I de la comparació amb Escòcia i el Tirol del Sud en surt una conclusió clara, meridiana: Catalunya serà la nació sense Estat d’Europa, la regió, si es vol dir en termes tècnics europeus, amb més poder polític. I amb el seu cas més conegut arreu! Sí, avui per avui més que Euskadi, tot i el seu beneficiós sistema de finançament però amb menys competències que el nou Estatut i sense la seva definició com a nació. Amb més poder polític i, alhora, queda clar amb un trajecte encara per recórrer. El cas català és conegut. Del president Pujol no en vaig pas haver de parlar jo sinó que s’hi va referir la ministra d’Agricultura de Lituània, un grapat de parlamentaris eslovens i italians, homes i dones de fundacions alemanyes i un professor escocès. Sí, som presents en el món i la nostra evolució és seguida amb atenció. Sort que encara no els hi ha arribat la nova manera de fer dels dos últims anys i mig. Si la imatge s’ha degradat tant en el conjunt de l’Estat espanyol, encara no és així a nivell internacional. I que sapiguem corregir la direcció a temps!

El Tirol- A la meva llista de llocs meravellosos d’Europa hi afegeixo amb entusiasme el Tirol, al costat de la Provença i la Toscana. Un viatge ideal al Tirol ha de començar per Àustria, per Innsbruck, continuar pel pas de Bremer, i arribar al Tirol del Sud que des de 1919 i com a conseqüència dels acords de la primera Guerra Mundial, és territori formalment italià. Tot i això, estem parlant d’unes terres de mentalitat germànica amb un punt de look italià. La combinació, com podeu suposar, és fantàstica.

Casanova a Bolzano- Pel viatge a Bolzano m’he posat a la maleta la novel·la de Sándor Márai L’amant de Bolzano. Continuo fidel a l’escriptor hongarès. Sense ser una de les seves millors novel·les, el penúltim capítol, La representació, és una afinadíssima i acurada aproximació a la condició humana, a l’amor, a la solitud, a la companyia i a les passions. És el diàleg entre un ja madur personatge Giacomo Casanova i una amant de joventut Francesca, casada siusplauperforça amb el duc de Parma tot i que encara té al cap el seductor que li feia por estimar, segons la tesi de la novel·la. Per la tornada he llegit la meitat de Les preguntes pendents de Josep Pla, de Xavier Febrés. El llibre comença quasi desmenjat, quasi d’encàrrec, i es va animant. Ja té raó en Febrés que és ben excepcional que vint-i-cinc anys després de la seva mort l’escriptor de Llofriu encara no tingui la seva biografia definitiva, completa, rodona, ben informada, ben feta. En bona part l’escriptor hi va contribuir perquè amb els seus “papers” ens va fer creure que s’autobiografiava, quan en molts casos no és així. Més aviat es va dedicar a ser un home avançat als seus temps i formular tot un relat d’ell mateix i del seu país i el seu temps. La formulació de relats “plausibles” és el tema central de la política d’èxit d’avui. Ara m’hi referiré.
El relat- Les formes de fer política d’avui dia es basen en relats de la realitat que són més o menys acceptats i fins i tot aplaudits pels electors en forma de simpatia i vots. El lidertage polític es basa, més que mai, en al formulació d’una explicació “raonada, emocional i viable” dels temps que ens han tocat viure, tan complexos i difícils de definir segons vells esquemes basats en la idea del “progrés” que havien triomfat fa ben poc temps. Un relat, una explicació de perquè passen les coses que passen i, alhora, un horitzó pel qual valgui la pena il·lusionar-se, votar, treballar amb un sentit comunitari. El relat més fort que hem viscut en els últims anys ha estat, sens dubte, el relat pujolià. El relat del tripartit està condemnat a l’esparpent. I em sembla clar que hi ha un relat ambiciós pel dia que el tripartit acabi esgotat, no només pel final de la legislatura, que així serà, sinó pel final de la resilència – capacitat de resistència i esforç per tirar endavant- de la majoria del poble català i dels seus sectors més informats i dinàmics. Vindrà un nou relat. Com vindrà un nou relat als Estats Units. Just després de les eleccions de la tardor, començarà la cursa de les presidencials i serà sobre un nou relat, perquè la doctrina Bush ja està quedant en el retrovisor de la història. Com necessita un nou relat Europa, per allunyar-se de la malenconia del record dels temps de Kolh, que ha estat per aquí la setmana passada, i Miterrand. Un nou relat que ha de tenir en compte que avui, afortunadament, Europa fa frontera amb Rússia i que l’Europa segrestada pel comunisme avui ha tornat al cor del continent. El relat, doncs, serà diferent. Com les presidencials franceses de l’any que ve les guanyarà qui sàpiga formular el millor relat. A Espanya Aznar va fer un relat realment dur, hard, durant el seu mandat però que se n’ha anat per l’aigüera dels nous temps. Mentrestant, el president Zapatero comença a ser diàfan en el seu relat, que és aparentment flonjo i tou, bonista i lent però que, en el seu gènere, comença a calar en els seus propis electors. La dreta espanyola, mentrestant, s’ha quedat radicalment sense relat, sense èpica i sense nord. És estrany que un registrador de la propietat murri i que creu amb poques coses no ho hagi vist a venir.