23 d’abril 2006

Mantingueu viva la capacitat de sorpresa



Enèsima entrega- Sento per la ràdio pública catalana que el president de la Generalitat ha afrontat “el seu primer canvi de govern”. Això és més que inexacte, ens trobem davant de la tercera remodelació del govern i, a més, la memòria no ha de ser tan fràgil com per oblidar que l’octubre passat els partits que donen suport al govern van impossibilitar una reforma humiliant al president de la institució en la que és una de les seves prerrogatives més importants: “nomenar i separar lliurement els membres del govern”. Com sigui, pot ser que fins i tot aquesta nova entrega del culebrot del tripartit ja avorreixi a molts ciutadans. Però el govern no és innocu per un país, li pot fer bé o li pot fer mal, el pot ben governar o el pot deixar desconcertat i fastiguejat. Em sembla que clarament ens trobem en la segona situació. A més, aquest canvi intenta fer combregar en rodes de molí almenys en dos aspectes.

I no passa res?- S’ha presentat la remodelació com la superació de la “incomoditat” que ERC no voti favorablement en el referèndum de l’Estatut. Això es barrejar peres amb pomes. ¿Què té a veure una necessària (i curta i en alguns casos molt desafortunada) remodelació del govern amb la defensa compacta d’una mateixa posició davant el futur referèndum de l’Estatut? La resposta és que no té res a veure però a base de fer filigranes ens intentaran (esforç inútil) fer passar el clau per la cabota. D’aquí a un parell de mesos veurem un partit del govern català no recolzant l’aprovació en referèndum d’un nou Estatut i fent com si res. Si aleshores algun representant del tripartit ens ve a dir que “això no importa” és que haurem tocat os en la frivolització de la política catalana. És clar que importa! És clar que en qualsevol país amb un govern seriós aquesta és una situació insuportable. El perill és la cronificació del desastre, l’acostumar-se sense més esforç a les contradiccions constants. Conclusió: l’únic objectiu es mantenir-se al poder a qualsevol preu. Molt per sobre del preu d’una certa coherència.

Sorpreses vindran- El conseller de Governació ha arrancat el seu mandat afirmant que el nou Estatut és “una presa de pèl del PSOE”. Convé recordar que el seu antecessor quasi va ser rellevat fa un mes per unes afirmacions semblants. Després el primer secretari del socialistes catalans, el ministre José Montilla, afirma que si fos pels socialistes, Xavier Vendrell no seria membre del govern. Quina colla més ben avinguda! No em vull centrar en el tema de les cartes invitants “siusplauperforça” a funcionaris de la Generalitat a pagar una quota a Esquerra Republicana. Més aviat em ve a la memòria el dia que finalment es va fer públic que els republicans feien govern amb els socialistes i la nostra formació anava a l’oposició després d’haver guanyat les eleccions. Aquella nit em va tocar anar a la tertúlia de nit de Catalunya Ràdio, on vaig coincidir amb Vendrell i on lògicament vam discrepar. Allí, a micro obert, ens va justificar, a tots els oients, l’argument del pacte. Són paraules que m’han quedat gravades al cervell literalment: “Aquest acord ajudarà a arrossegar les masses obreres castellanoparlants de l’àrea metropolitana de Barcelona cap al referèndum d’autodeterminació”. La vida és un pèl més complicada i la política una mica menys messiànica i de lectura de la realitat, afortunadament, ja no és marxista. Però aquesta era la sintonia de fons. Tot un apunt d’un home que ve de lluny. D’uns orígens molt i molt divergents, en allò més referit als principis, d’alguns dels seus nous companys d’executiu. Amb aquest tripartit, la Casa de les gamberrades, mantingueu viva la vostra capacitat de sorpresa.

13 d’abril 2006

El paisatge i les comarques gironines


Amb l’arribada de la primavera un any més el privilegiat paisatge de les comarques gironines es mostra amb tot el seu esplendor. Les persones som com som i som el que som per molts motius però també pel paisatge en el qual hem nascut i crescut. Un paisatge que fem. O desfem, però sobretot que ens fa. Un paisatge que es pot modular –un camp llaurat és una intervenció en l’endreça del paisatge, per exemple- però sobretot que ens fa també en la nostra personalitat.

Alguns es definiran com a conservacionistes, perquè hi ha coses a conservar, sempre. Alguns com a regeneracionistes, perquè hi ha paisatges a millorar, també. I alguns agafaran la part pel tot i convertiran la defensa del paisatge en una posició inmobilista, parapetada entre una pseudoideologia i un misticisme. Essent com sóc partidari del desenvolupament econòmic (cada cop s’escriu menys la paraula progrés, perquè el món s’ha omplert d’horitzons incerts) i de la construcció de les infrastructures necessàries, crec que tot això és compatible en la preservació del territori buscant el mínim impacte ambiental possible de les noves infrastructures que s’han de construir i adoptant les mesures de correcció mediambiental necessàries.

Molts de cops la cura del paisatge vol dir, només, l’endreça dels petits detalls que ens poden fer tenir un país polit (per utilitzar una paraula ben eivissenca) o un país fet i deixat anar. És la diferencia entre uns marges segats o no, entre una valles publicitàries ben posades i conservades o el seu contrari, entre uns vells pals de telèfon inutilitzats però que es mantenen (en nom d’un magnífic dret real que la companyia no vol perdre!) o la seva retirada, entre les valles verdes que deixen arrecerada una construcció industrial o aquella vella manera de fer les naus ben a prop de la carretera i amb lletres ben grans (mercado estradas, que en diuen els italians i que es veuen en tots els voltants de les grans ciutats italianes del centre i el nord). Hi ha hagut un retorn al camp (que és el que succeeix en temps de grans trasbalsos) i una restauració de cases velles. Hi ha hagut una planificació territorial, que arranca dels vuitanta, i una vigilància creixent –i necessària- de l’autonomia municipal en el camp urbanístic. Anem,doncs, pel bon camí. Però és el moment d’anar una mica més lluny. Tothom que hagi estat uns dies transitant per carreteres principals i secundàries de la Provença o de la Toscana sabrà del que estic parlant. Un paisatge polit, endreçat per la mà de les persones. Deixeu-me anar a l’exemple. Quan transito per la carretera de Girona a la Bisbal i veig aquella benzinera abandonada a Flaçà (en uns terrenys que tenen propietari, un ajuntament que té mil obligacions i sense els instruments legals i el suport de l’administració per desfer aquella ferralla....) penso en el que es podria fer i no es fa. Quan veig valles publicitàries abandonades i rovellades que s’haurien de retirar, penso en això.

Però deia que hi ha dos grans aspectes. Aquest que podríem anomenar dels “petits detalls” però també un altre que ha de ser objecte d’atenció a les comarques gironines durant els propers anys. Em refereixo a la construcció de grans infrastructures necessàries però que s’han de fer bé. La meva força política sempre ha estat partidària d’aquestes obres. A diferència d’altres. Encara fa quatre dies, a començament de la legislatura, Iniciativa per Catalunya deia des de la tribuna del Congrés que no era partidària dels trens d’Alta Velocitat. I encara fa poques setmanes els d’Iniciativa i els d’Esquerra han votat en contra de la proposta que vaig fer pel desdoblament de la A-26 entre Figueres i Llançà (que es va votar favorablement amb el vot de tots els altres grups). Ara que s’aniran fent aquestes obres, s’han de fer bé. Unes obres que es faran amb un ritme lent i insuficient: recordem les adjudicacions de trams de la A-2 de 5 quilòmetres en 5 quilòmetres, pràctica heretada de l’anterior ministre de Foment o l’Alta Velocitat que és pràcticament i lamentablement impossible que arribi el 2009 a la frontera francesa tal com està el calendari a la ciutat de Girona i en el tram fins a Pontós. Però, quan sigui, aquestes obres s’han de fer ben fetes. No és el mateix traçar una línia recta enmig d’un desert que instal·lar grans infrastructures sobre un paisatge fràgil i d’una gran bellesa com és el de les comarques gironines.

Recordo que en el seu moment vam tenir una gran batalla perquè les obres dels túnels de Castellfollit de la Roca es fessin bé, perquè aquella gran obra travessava de ple un Parc Natural. I així es va fer, amb la constant vigilància del Consell Comarcal, el Parc Natural i els ajuntaments i partits polítics. Tot allò va encarir l’obra (túnels més llargs, reforestacions...) però va abaratir no només impactes visuals sinó la inserció de l’obra en el paisatge. Amb aquella mateixa manera de fer, amb aquell mateix “estil” hem de vetllar perquè les obres es facin bé. I en les obres, lentes, de la A-2 no crec que s’estigui extremant la cura com es va fer aleshores. I tres quarts del mateix pel que fa a la línia d’Alta Velocitat. L’esborranc de Pont de Molins no s’hauria d’haver fet mai. No vull ni pensar que la inversió del TGV a la ciutat de Girona pugui anar en detriment de l’aminoració de l’impacte ambiental a la resta de les comarques. Hi haurem d’estar vigilants!

Dues Itàlies en tres pisos



I, al final, Romano Prodi serà president del Consell de Ministres del Govern italià. Al final després d’una llarguíssima nit de recompte i gràcies als vots de l’exterior que ha permès donar un tomb a la majoria del Senat. Dues majories diferents a les cambres italianes no és una qüestió menor perquè la confiança (fiducia) al govern ha d’ésser donada per les dues cambres que donen el placet a la composició d’un consell de ministres proposat per un candidat a president del Consell que, al seu torn, ha estat proposat pel president de la República. Una majoria de la Casa de les Llibertats al Senat (on ha aconseguit un 50’2% dels vots) hauria abocat segurament a unes noves eleccions. O bé això o bé els senadors vitalicis es convertien en clau de volta per forçar la formació d’un govern tècnic o bé dels elements més centristes de les dues coalicions. Oscar Luigi Scalfaro, Rita Levi Montalcini, Emilio Colombo, Giorgio Napolitano, Sergio Pininfarina, Francesco Cossiga i Giulio Andreotti són els set senadors vitalicis en aquest moment. Els analistes indiquen que els cinc primers s’haurien inclinat per l’Unione i els dos últims per la Casa de les Llibertats. Tots els expresidents de la República són senadors vitalicis i en la llarga nit electoral Francesco Cossiga ja va fer algunes consideracions al respecte. El més prudent Giulio Andreotti, en canvi, no se’l va veure ni en forat ni en finestra. Segurament perquè n’ha vist de tots colors des que fou subsecretari de De Gasperi amb 28 anys i, després, diputat en les constituents i parlamentari de forma ininterrompuda des d’aleshores i fins ara. Però deixem els replecs de la densa política italiana d’abans per tornar als resultats de les eleccions.

Alguns sostenen que la política italiana és un gran casino, un gran embolic poc transparent. Però en la terra on va germinar el dret romà públic i privat encara queda un fil d’astúcia en les seves institucions i el seu ric dret constitucional. Ja m’agradaria que aquí el debat sobre les institucions fos tant viu com ho és a Itàlia. O que en el debat televisiu la política ocupés l’atenció que ocupa a Itàlia. És quasi sobrer assenyalar que el programa Porta a porta del periodista Bruno Vespa a les nits de la Rai Uno és l’enveja dels que voldríem que la política quotidiana fos participada per grans audiències més enllà dels titulars fàcils i superficials. Aquesta Itàlia tant abocada a la política i que ha votat tant massivament, desmentint la idea de la desafecció a la política per una campanya massa dura, ha quedat literalment dividida en dos. “En política, qui guanya, guanya i qui perd, perd”, aquest sil·logisme l’ha d’interioritzar ràpidament Silvio Berlusconi que ha vist com la revàlida se li escapava per un grapadet de vots, exactament per 25.224 vots o, el que és el mateix, el camí que hi ha entre el 48’8% dels vots i el 48’73% dels vots. Però Berlusconi va impulsar un canvi de la llei electoral que atorgava automàticament una prima de diputats a la primera força si aquesta no arribava al 55% dels vots, en quin cas tornava el sistema proporcional sense correctius. D’aquesta manera, Berlusconi ha estat víctima del seu propi enginy.

Però no ens enganyem, Berlusconi ha aguantat molt bé l’estrebada fins al punt de remuntar en la recta final de la campanya i Prodi, que serà president del Consell de Ministres, no ha aconseguit una victòria plena i ample. Itàlia ha quedat dividida en dos i repartida en tres pisos. En el nord, Berlusconi continua resistint bravamente, especialment a la Llombardia i el Veneto, les dues regions més riques. I malgrat els pronunciaments contraris de la patronal Confindustria i del Corriere della Sera, el diari més influent del país (poca broma!). Passar per sobre d’aquest detall seria segurament una frivolitat. El centre continua en mans de les forces postcomunistes a partir d’una fidelitat a una cultura política impermeable als vaivens del país. El conjunt del Lazio, la regió de Roma, vascula lleugerament a favor del centreesquerra però, ull, en el districte primer del Lazio, Roma ciutat, Forza Italia i Alleanza Nazionale empaten amb un 19% dels vots, mig milió per cada formació. El tercer pis és el del Mezzogiorno que té regions de tots colors però que ha restat suports al centredreta.

Amb aquest resultats Romano Prodi podrà completar una legislatura de cinc anys? Les formes de fer política italianes ens diuen que més aviat no. En bona part dependrà de l’habilitat del nou president de la República, que s’ha d’elegir el proper mes de maig, després del septanat de Carlo Azeglio Ciampi.

09 d’abril 2006

Sigil.losa política castellana contra retòrica política sevillana



Si la setmana política al Congrés dels Diputats s’hagués acabat el dijous ara centraria aquestes ratlles en la important activitat legislativa de la setmana que ens va portar a celebrar un Ple de quasi dotze hores el passat dijous. I hauria d’entrar en més detall en l’aprovació definitiva de la Llei Orgànica d’Educació i en la Llei del Medicament o en la reforma judicial per desconcentrar el tercer poder d’acord amb la realitat autonòmica. Però divendres es va produir el primer canvi de govern del president Zapatero.

Un canvi de govern que a mi em va arribar per missatge escrit al mòbil a les 10.21 del matí. No vaig tenir la sensació d’haver-me perdut signes inequívocs d’una crisi llargament gestada. Com han indicat mitjans i analistes, l’actual president del Govern ha demostrat en diverses ocasions que és partidari d’una execució ràpida de les decisions sense retòrica ni prolagòmans. Els prolagòmans que tant agradaven als polítics dels anys vuitanta i noranta, per exemple. Sinó, que els hi preguntin al president Margall o a Puigcercós i Carod, que van conèixer que hi hauria Estatut en la nit del 21 al 22 de gener per un teletip de l’agència Efe i després de la reunió i l’acord Mas-Zapatero. O al ministre sortint Bono que feia mesos que anava dient que volia deixar la política però que no va saber que quedava despenjat del projecte Zapatero fins unes hores abans. O que els hi preguntin als líders polítics que van saber de l’alto al foc d’ETA pels mitjans de comunicació. Home de compartiments estancs i regit pel principi de dret hipotecari de “tracte successiu”, després d’un tema en ve un altre. Després de l’Estatut valencià va venir l’Estatut català i després el pas endavant de l’alto al foc. Un assumpte després de l’altre. I cada negociació en el seu moment. I si et despistes, l’expedient ja està tancat. Els plats, s’han de servir al punt, ni crus ni massa cuits. Ara, per exemple, serà més complicat tancar el traspàs de l’aeroport de El Prat amb el president del govern amb el cap a una altra banda i el portaveu del grup parlamentari convertit en ministre de l’Interior. I mira que ja estava tancat però la pacient espera de la incorporació republicana (qui sap i cada cop és més un embolic!) ens ha allargat imprudentment aquest punt. Per tant, sigilosa forma de fer política d’un home de Castella, nascut a Valladolid, criat a Lleó, enfront de la retòrica política que aquesta setmana ha exhibit Alfonso Guerra amb les seves declaracions sobre l’Estatut i els paral.lelismes entre Espanya i els Sòviets. Sigil.losa política castellana contra retòrica política sevillana.

Tornant, però, a la remodelació del govern. Miniremodelació perquè la sortida de Bono ha provocat un lleuger desplaçament i l’entrada de Pérez-Rubalcaba, que manava molt més que un ministre però que no podia tornar al govern a qualsevol preu ni amb qualsevol ministeri. A Interior en ple intent del procés de pau a Euskadi. Un encàrrec atractiu. Ja sabem que hi ha hagut ministres de l’Interior que han influït molt en la política d’un país. Sinó, llegeixin Stefan Zweig i el seu Fouché, retrat d’un home polític (Quaderns Crema). De la sortida de la ministra d’Educació María José San Segundo se n’han dit tan poques coses que el silenci és quasi ofensiu. . I arriba Mercedes Cabrera Calvo-Sotelo. Veïna fins ara de renglera d’escons. Qui la coneix més bé és l’amic i company de llista Josep Maria Guinart perquè durant dos anys han estat veïns d’escó i hores i hores de sessions donen per travar bona relació, com la que tenen. Ell els en podrà parlar més d’una dona que estava cridada a ser ministra del ram i que és pausada i culta, historiadora especialitzada en l’època de la Restauració. Encara dimecres vam compartir taula en una trobada amb estudiants de l’últim curs de Dret i Ciències Polítiques. No va deixar de subratllar un cop mes la seva condició d’independent i va reiterar el que ha de ser una educació eficaç: “Domini del llenguatge, matemàtiques i llengües estrangeres”. D’acord. Molt d’acord. Que quedin enrera les teories dels conjunts, saltar-se el capítol de sintàctica i aprendre anglès tal com s’ha ensenyat des de fa vint anys!

Amb aquest govern s’acabarà la legislatura el març de 2008? Alguns diuen que quan el procés de pacificació basc estigui més avançat i abans que es torcin les coses, l’home que calcula i executa més que no pas garla i especula podria dissoldre i convocar eleccions. Ja ho veurem. Qui no vol convocar eleccions de cap de les maneres és el president Maragall, que encara aquest dijous ho va recordar en el Parlament tot i que Artur Mas li havia preguntat per una altra cosa. L’ocupació del poder (legítima) a qualsevol preu (això ja no s’hi val!). La nova tendència de la primavera 2006 és que ara es votarà en el Consell Executiu! Vots a favor, vots en contra i el germà del president (que és el secretari) comptant (sense fer trampa, ull!). Vinc sostenint que un dels pitjors inconvenients de la política catalana és que es cronifiqui la imatge de desgavell (turmix, simca 1000, Dragon-Khan, etc...) i els ciutadans acabin indolentment suportant la degradació institucional i allunyant-se del soroll que proporciona un govern que cada cop més s’assembla a la política italiana que va des de 1948 fins a mitjans dels noranta. Tenim un país prou fort i vitaminat per resistir la gran frivolitat que ha ocupat el govern de Catalunya. Bona notícia pel que fa a la resistència però, compte!, no cal allargar-la ni un minut més del que sigui estrictament necessari.