26 de juliol 2006

Incoherència de la de debò


Em va semblar una mica ofensiu el dia que vaig sentir dir que ICV era “la marca blanca dels socialistes”. Però sembla ser que la capacitat d’empassar-se el que calgui és molt gran. D’entrada van decidir quedar-se en el govern en minoria (que havia de ser tècnic però que s’ha convertit en pura màquina de l’aparell del partit socialista). El dimarts d’aquesta setmana el Consell Executiu aprovava el Pla d’Infrastructures que recull just tot el contrari del que defensa ICV. Però en el telenotícies del migdia i en els butlletins horaris de la ràdio pública, ni una referència ni un bri de discrepància. A la tarda Joan Saura diu en veu baixa que no els hi sembla bé i que per això s’han abstingut (agosarats, de debò) i que el quart cinturó no es farà amb ells al govern (amb aquest nom, han dit cíniques fonts pròximes). Jo en sóc favorable, sembla ser que els socialistes també i aquests últims dies el candidat socialista fa uns esforços notables per caure bé a aquells que discrepen de tot el que proposa ICV i ERC. Tots aquests no el votaran, segur, però mentrestant deixarà discrepàncies patents amb els seus socis tripartits. Que és amb qui aspira a tornar a governar. Com un avançament del gran soroll del tripartit que fou i que vol tornar a ser. L’alternativa ja es prou coneguda: una majoria sòlida de CiU per tenir un govern cohesionat, coherent i amb lideratge. Queden menys de cent dies per les eleccions. El juliol ha servit per descobrir Montilla com a candidat. Aquest home que es reivindica continuador d’Enric Prat de la Riba perquè fou president de la Diputació de Barcelona durant menys d’un any i de Lluís Companys perquè fou ministre abans que president de la Generalitat. Em sembla que els castells de focs s’acabaran aviat. Continuarem.

25 de juliol 2006

Saber una mica d'història...

Crec recordar bé que fou Churchill qui digué que per governar un país s’han de reunir, bàsicament, dues condicions: dormir vuit hores per tenir el cap clar per prendre bones decisions i saber una mica d’història. He de reconèixer que no soc dels que sempre arribo a dormir tot el que deuria però sí que crec que saber una mica d’història és elemental per entrar en el debat i la pressa de decisions polítiques.

Tot això ve a tomb d’algunes posicions del govern espanyol davant el conflicte present en el mitjà orient. Dimecres passat vam tenir comissió d’exteriors del congrés dels diputats amb la compareixença del ministre d’exteriors i cooperació per informar de la posició espanyola davant el polièdric conflicte de la zona. El ministre Moratinos, allí sí, va fer una intervenció sospesada i equilibrada, pensada, que segurament devia perseguir, com un dels seus objectius, superar i matisar les declaracions pel broc gros que per dos cops havia realitzat el president del govern. Després va venir la foto prenent partit per la causa palestina que va ser publicada per la premsa més destacada d’arreu del món.

No és el meu ànim, en aquestes poques ratlles, entrar en el fons de la qüestió. Si algú la vol conèixer la pot trobar, en part, en el diari de sessions de l’última comissió d’exteriors. Vull dir, simplement, que aquest conflicte no neix d’ahir ni d’abans d’ahir i que, justament, s’ha de saber una mica d’història per parlar amb propietat de l’assumpte. Hem de parlar tant de l’origen de l’actual conflicte, com de la desproporció de la reacció com del quadre de poders i de corrents confessionals dintre del món musulmà de la zona. Hem de parlar de tot això, com a mínim. Però sembla que el president del govern, que no a tants altres destacats socialistes espanyols, començant per Javier Solana i continuant per respectables eurodiputats, li és més senzill la frase fàcil i bonista. No hi ha res de bonista en cap, en cap, de les posicions en el conflicte. Els nens no venen de París i s’ha de saber una mica d’història. I, per cert, els mitjans de comunicació no han d’aspirar, per res del món, a anivellar-se amb el simplisme que hem presenciat els últims dies. Tot i que s’hi esforcen notablement. Saber una mica d'història...

16 de juliol 2006

Àrdues explicacions per Castella


Principis de juliol sol ser l’època àlgida dels cursos d’estiu de les universitats. Aquesta setmana m’ha tocat anar a dos punts de la geografia espanyola per ser ponent de sengles cursos: a Aranjuez i a Segòvia. D’una manera especialment descarnada noto un estat d’opinió bel·ligerant contra allò català i contra el nou text estatutari. Ho noto molt més que entre les quatre parets – és un dir- del Congrés o que entre els llocs comuns de la política espanyola. Hem de tenir present que durant tres anys seguits tres dels quatre diaris amb capçalera a Madrid les han dit de tots colors i han ultrapassat el límit de la veritat més evident a l’hora de parlar de Catalunya. I no cal oblidar que el quart diari també va tenir els seus moments foscos. Si a això hi afegim el radiofonista al·lucinogen dels matins –“ fot-li fort cap a l’extrema dreta que puja l’audiència!”- i un determinat calfred que ha recorregut a determinats sectors dels Alts funcionaris de l’Estat, tot plegat ha produït un estat d’opinió que ha deixat ferides profundes. Algú pot dir: “Que s’aguantin!”. Però no comparteixo aquesta manera de donar sortida a les situacions de crisis. Ells s’ho han de fer mirar però, en el grau que ens pertoqui, a tots els que hem participat en aquest procés també ens ho hem de fer mirar. Faig referència als gestos gratuïts, a la gesticulació estrafeta que algú pensava que sortia gratis. Ser respectat només serveix per ser escoltat i per poder obrir pas segons els propis punts de vista. I el respecte alguns ens l’han fet perdre. No oblidar mai el front de l’Ebre cap avall! Ni el dels Pirineus cap amunt, tampoc.

08 de juliol 2006

Del paisatge i el vi de la terra


Paisatge- Visito la seu de l’Observatori del Paisatge, al robust edifici de l’Hospici d’Olot. En Joan Nogué i en Pere Sala m’expliquen la feina que fan perquè el nostre paisatge – que és, a més, un element important de la identitat- sigui endreçat i harmònic fins on sigui possible. Algú dirà que la feina d’un observatori del paisatge és pròpia d’una societat benestant que se’l pot permetre perquè té necessitats més bàsiques resoltes. En part és cert però, en part, fer les coses ben fetes i tenir un territori “polit”, com diuen els eivissencs, és també una manera d’entendre la vida i de passar per aquest món. No és només l’ideal dels noucentistes. Ha de ser un ideal d’avui i, és clar, que ha de perdurar més enllà del partit que governi.
Vi- Parlo amb una àmplia representació dels vinicultors catalans. Estan preocupats, segurament de forma innecessària, pel nou carnet per punts i per una probable futura llei del l’alcohol. En tot cas, de la conversa en trec algunes dades. Ara es veu menys i vins més cars. Ha augmentat l’educació del paladar i els vins catalans comencen a entrar en els circuits internacionals de bons vins. Tots els vinicultors m’expliquen que els números els hi quadren perquè entre el 40% i el 60% de la seva producció va a l’exportació, sobretot a Amèrica. I una dada que ens ah d’invitar a pensar: Catalunya és l’únic país d’Europa on es consumeix més vi de fora que del que es produeix aquí. Exactament en una proporció de dos a u. Per tant, que encara té el doble de mercat un vi bo de la Rioja que un vi bo del Penedès. Sóc partidari dels bons vins, siguin d’on siguin. Però no deixa de ser rellevant que siguem l’únic país d’Europa on el primer vi que consumim no sigui el de les nostres vinyes. D’uns anys ençà els vins catalans són prou bons perquè aquesta proporció canviï. Aquí l’autoestima no ha d’anar en detriment de la salut de la tràquea i el ventre

02 de juliol 2006

Sopar amb pingüins


Fa un parell de dies un amic va escriure en la premsa gironina algunes conclusions molt encertades que va treure del sopar de dimecres passat al pavelló de Fontajau en motiu de la visita dels prínceps de Girona a la ciutat. El passat mes de maig vaig fer una conferència de balanç a mitja legislatura de les Corts espanyoles on m’aprofitava d’una cita del llibre d’Enric Juliana per subratllar el món fantàstic que ens hem creat a les nostres comarques. Citava el llibre La España de los Pingüinos de Juliana en el següent punt: “Actuar com si España no existís. Aquí rau la clau. Després de 25 anys d’autonomia són diversos els sectors de la societat catalana – funcionaris municipals, funcionaris autonòmics, mestres, professors i catedràtics, professionals liberals de focus local, periodistes contractats pels mitjans públics de comunicació, treballadors autònoms, modestos comerciants i petits empresaris- que poden viure “com si España no existís”. Aquests sectors no representen a tot Catalunya i ni tan sols s’aproximen a la majoria sociològica. Però, en estat d’excitació o de greuge, conformen una minoria molt incisiva i molt ben representada en els mitjans de comunicació. El seu exponent més representatiu és el català emprenyat, un home inquiet i fins i tot atordit per l’evolució del món (igual que milions d’europeus i igual que milions de ciutadans de tot Occident)”.
Dimecres no hi havia gaires catalans emprenyats però sí molts gironins alegres com pingüins en un garatge. Senyores amb una fal·lera d’anar al servei fregant la taula presidencial, alguns que s’aixequen abans d’hora, altres que els havia fet mandra posar-se la corbata. I una immensa majoria de persones correctes representants de la societat civil gironina més dinàmica, cal dir-ho.
Entre tots, tots els que hi vulguin pensar, haurem de decidir si volem ser una de les demarcacions més riques de l’Estat que es tanca en si mateixa o bé que s’obra i es projecte en el seu entorn geogràfic i econòmic. Vull dir que el paisatge humà dominant de dimecres no era ni el dels Maulets – que no hi eren- ni el d’un grup de dirigents gironins que han fet una aposta per posar Girona en el mapa com ho ha fet Astúries aprofitant les circumstàncies. Hi havia, molt majoritàriament, homes i dones encantats d’explicar el dia següent a casa i a la feina el molt prima que està la princesa i el ben plantat que és el príncep i “a veure si encara sortim a l’Hola”. Ai, ai, la gran bombolla en la que vivim contents i una mica lluny de tot! I mira que Manhattan és aquí a la cantonada, en el nostre món que se’ns ha fet més petit i abastable.