22 de març a la sessió de control de Govern al Senat. La senadora Coralí Cunyat va per feina i pregunta, en la seva primera intervenció en una sessió de control, al ministre José Blanco perquè en set anys de govern socialista no ha avançat ni un pam el desdoblament de la N-II a les comarques gironines. Aquest és “l’atac final de primavera” d’una estratègia combinada que ha passat per una interpel·lació (debat llarg) i votació d’una moció al Ple del Congrés el mes d’abril de 2010 i una moció a la comissió de Foment l’última setmana de febrer de 2011: Objectiu: que el govern es mulli. En l’atac final, Blanco ha capitulat de tanta mentida i ha afirmat que no hi ha fons i que no preveu desdoblar la N-II durant el seu mandat. La primera declaració sincera en públic des d’aquell íntim “Jordi, no tengo ni un duro” de finals de gener. Aquí el verb és important: “no poder o no voler”. No poder adjudicar cap nova obra és trist però es contradiu amb les noves obres que es van licitant a Madrid i a la Galícia natal de Blanco. Divendres en una roda de premsa a Ripoll al costat del candidat Jordi Munell recordo que la N-II i la N-260 i el Túnel de Toses són obres que arranquen els anys 1993-1996 amb el ministre Josep Borrell. En 16 0 17 anys de bonança econòmica , tot hauria pogut estar fet. Només va avançar un tram de la N-260 d’Olot a Besalú (1996, Pacte del Majèstic).
27 de març 2011
Líbia, el parlament i l'opinió pública
En la votació parlamentària de la intervenció militar a Líbia només hi ha hagut tres vots en contra: Gaspar Llamazares i els dos diputats del BNG. Ha passat molt desapercebut que Iniciativa per Catalunya, la diputada Núria Bonaventura, hi ha votat a favor. De les lliçons apresses de la Guerra dels Balcans n’han sortit algunes conclusions i una doctrina de Nacions Unides: La responsabilitat de protegir. La sobirania no és il·limitada i davant una massacra de civils (entre 6 mil i 8 mil morts quan escric aquestes ratlles) la comunitat internacional ha d’intervenir. En aquest cas per complir tres objectius: fer impossible que l’aviació líbia militar sigui operativa per continuar bombardejant, bloquejar els fons de Muamar el Gaddafi pels bancs del món i evitar el comerç d’armes. Aquest tercer punt ara és el més delicat. I la venta d’armes per part de màfies o Estats fallits des de les fronteres de Sudan, Txad i Níger són el gran perill de cronificació del conflicte. Hem de ser conscients que l’opinió pública no acull amb la mateixa quasi unanimitat parlamentària aquesta intervenció.
A la gent no li agraden les guerres, a mi tampoc. I entre les guerres perdudes i els quaranta anys d’aïllacionisme polític, aquí no s’entén gaire això d’anar a salvar vides a una altra part del món. Encara que en aquest cas és un lloc ben proper i una inestabilitat en la zona ens pot afectar de prop. Un periodista de Público em pregunta si en el mateix conflicte del Líban amb un govern del PP hi hauria hagut més mobilització ciutadana en contra: li dic: molt bona pregunta a la qual no tinc resposta...tot i que alguna tinc.
Sense empentes
Dimarts 22 de març al finalitzar el Ple d’autorització d’efectius de l’Exèrcit en el compliment de la resolució de Nacions Unides 1973 sobre la guerra (guerra civil, asimètrica, amb milers de morts civils...) de Líbia. Em topo a la sortida de l’hemicicle amb el president del Govern. Li dic: “primer el president, sense empentes. Alguns tenen molta pressa perquè surtis”. En l’ambient està molt viu un cap de setmana en què mitjans afins als socialistes i els candidats que aixequen la bandera de la successió no han parat de filtrar una sortida imminent de Zapatero, un anunci ràpid i unes primàries per elegir nou candidat durant el mes d’abril, abans de les municipals. Una estratègia suïcida. Rubalcaba i Chacón han rebut uns quants sms durant les més de dues hores de debat i votació: missatges que, que sense saber el que deien, provocaven la reacció de cares de delit i satisfacció ( acaronar la idea de poder a vegades és més atractiu que l’exercici del poder va escriure Yasmina Reza després de seguir tota la campanya presidencial de Sarkozy).
El president Zapatero està molest, molt molest, davant tantes ànsies de trencar-li el seu guió de sortida. El president del govern espanyol creu que alguns no respecten el pas. Però els impacients hauran d’esperar i alguns potser es cansaran d’esperar. Valora molt els temps en política. Ara el més important és la Cimera europea i l’evolució de la situació a Líbia. I ens trobem amb el ministre Ramón Jáuregui (gran tipus, vell socialista que també juga amb interès de part en el debat que no s’ha de tenir i tothom té). Un cop més, una manifestació del síndrome de la Moncloa: un president capficant i centrat ( amb major o menor encert) en els grans assumptes del moment (economia i política exterior) i un partit embadalit en querelles internes i caïnites. Un socialisme de final d’etapa histèric perquè no veu nou capità ni nou rumb. Pas al president, respecte als temps en política. Gran ensulsiada socialista el 22 de maig i després 9 mesos per reequilibrar el joc de forces entre les parts. La psicologia político-electoral juga molt a reequilibrar i expirar culpables com a catarsis abans de decidir un nou vot.
14 de març 2011
La guerra de successió
La consigna en les files del partit socialista és no parlar-ne, però tots estan instal·lats en la successió del president Zapatero. Potser tots menys ell, que expressa un notable malestar perquè el canvi ara ja no el domina sinó que li és imposat. Resumint les converses de la setmana: la qüestió és decidir si Zapatero fa pública la renúncia abans o després del 22 de maig. El intent de Carme Chacón de postular-se com a candidata alternativa ha fet aigües en una setmana. Rubalcaba aquesta setmana ha estat fora de joc per una infecció però això no vol dir que no torni amb totes les credencials que l’avalen com millor cartell per “aturar el cop” o sigui, per perdre les eleccions amb el cap alt. Paraula de ministre, de dos ministres.
N-II, el harakiri socialista gironí
Dimecres 9 de març. Fa tres anys justos de les últimes eleccions generals i em toca defensar una proposició no de llei pel desdoblament de la N-II al seu pas per les comarques gironines. El text fou registrat al Congrés el desembre de 2008 i, desgraciadament, continua essent vigent. L’he d’actualitzar per deplorar el incompliment de la moció del Ple del 27 d’abril de 2010 que instava al Govern a licitar les obres del tram Caldes de Malavella-Tordera abans d’acabar el 2010. El partit socialista es quedava en minoria a la Comissió de Foment i, al final, ha votat un text que va més enllà del que saben que poden complir.
Més de una i de dues persones em pregunten sobre la utilitat d’aquestes votacions parlamentàries. En els països seriosos, aquestes votacions són molt rellevants. I ben mirat, aquí també perquè, com a mínim, obliguen a la paquidèrmica màquina del Ministeri de Foment a fer papers i veure que la mosca collonera de la N-II continua activa. Si fa unes setmanes el ministre José Blanco em deia, un pèl indolent, estintolat en el seu escó, “Jordi, no tengo ni un duro”, dimarts a la tarda em deia “Jordi, ya hemos hecho un papel de compromisos sobre la N-II, a ver si nos ponemos de acuerdo”. Es difícil, impossible, posar-se d’acord amb el Ministeri de Foment després de tants incompliments. Ja estaria molt content si aquesta primavera licitessin les obres del tram sud. No fer-ho, seria un petit harakiri socialista davant la societat gironina.
Jordi Pujol i els jueus
He llegit el llibre “Jordi Pujol i els jueus. Construir la terra promesa” de la periodista Anna Figuera. Molt ben escrit i documentat. Segurament una contribució a l’enriquiment de les seves memòries. Durant la presentació del llibre el president Pujol ha evocat el president Ben Gurion i ha dit “Després de fer país, ara toca fer Estat”. O unes estructures d’Estat que la globalització fa que siguin ben vistes per aliats fins ara impensables – vegis el suport europeu al corredor mediterrani que clivella l’Espanya radial. Dissabte, el president m’ha dit: “Ara em començaran a preguntar què faré el 10 d’abril. Aquest no és un procés polític sinó sociològic i de distanciament emocional. Són plaques tectòniques que es van separant. No és unívoc, però mira Bèlgica...són plaques tectòniques....”.
Líbia i la responsabilitat de protegir
La matança de Srebrenica va deixar una fossa comuna amb 3.000 morts. I la intervenció militar de la OTAN va arribar tard i amb els europeus negligint les seves responsabilitats. Nacions Unides continua amb un sistema antic de veto en el Consell de Seguretat. Però de la lliçó dels Balcans en va treure la doctrina de “la responsabilitat de protegir”. Els informes que tenen els caps d’Estat i de govern els informen de més de 6.000 morts a Líbia. On és la responsabilitat de protegir? La resposta correcta s’ha de produir en hores.
Revolucions....i reformes
Amb quant d’interès hem seguit les revolucions de Tunísia i d’Egipte i, en canvi, amb molt menys la reforma constitucional impulsada pel rei del Marroc que sembla haver extret algunes lliçons oportunes de la formidable maror a favor de la dignitat que sacseja els països àrabs. Fa menys d'un mes -quan desenes de milers de marroquins van exigir reformes democràtiques i econòmiques- Mohamed VI declarava que no cediria davant la demagògia del carrer.
Ara, en un imprevist missatge televisat, ha promès un profund canvi constitucional, l'esborrany ha d'estar llest al juny per ser votat en referèndum. La reforma inclourà un poder judicial independent, major paper per als partits i el Parlament, "que emanarà d'eleccions lliures i sinceres", i descentralització regional.
Construir una monarquia constitucional va més enllà de conjuntures. Marroc ja ho és, de creure la Llei Fonamental de 1996, que no obstant això atorga al rei poders gairebé absoluts, polítics i espirituals. Pocs creurien que el Marroc d'avui casa amb els termes "democràtic i social" que proclama aquesta Constitució. Mohamed VI no només designa el seu gust al primer ministre i als titulars de les carteres clau, sinó que pot també dissoldre el Parlament o imposar l'estat d'emergència. I es beneficia d'una desmesurada riquesa, pel seu control d'una part fonamental de l'economia del país. La democratització marroquina exigeix que el monarca es despulli de moltes de les seves prerrogatives. De poc serviria que el primer ministre sigui el candidat del partit més votat, amb plens poders nominals, si aquestes facultats augmentades coexisteixen amb la discrecionalitat actual del rei per dictar la política. La promesa moralització de la vida pública seria ja una revolució en un país on un dels greuges bàsics és la corrupció administrativa. Cautela afegida és que l'esborrany constitucional hagi de ser redactat sota la tutela d'un jurista poc sospitós de passions democràtiques.
Malgrat tot, la retallada de poders enunciat per Mohamed VI té l'innegable valor de contrastar amb la cega tancament o la violència amb que el canvi imparable és confrontat per molts dirigents àrabs. Marroc té, a més, unes característiques especials, per la seva proximitat a Europa i les seves estretes relacions amb el vell continent. La seva democratització, a més de constituir un valuós referent per a altres Estats nord-africans, afegiria un plus rellevant en el tracte de Rabat amb la UE. Atenció al Marroc. La meva amiga la diputada Mbarka Bouaida fa setmanes que ho anunciava. La setmana passada em van anul·lar a última hora una invitació a visitar alguns membres del Govern. La reforma s’anunciava, el brogit s’ha convertit en decisió.
02 de març 2011
El dia que Chacón va voler fer mèrits
20.923 euros per soldat reclutat- Dimecres 23 de febrer. Interpel·lo a la ministra de Defensa sobre la despesa en publicitat i propaganda del seu ministeri. Més de 15 milions d’euros el 2009, més de 11 el 2010. Tot molt enfocat a les ànsies de promoció política de la titular de la cartera, Carme Chacón. La seva reacció és airada, desmesurada, capta l’atenció de periodistes i parlamentaris que em pregunten si hi ha alguna cosa més amagada que hagi fet enervar a Chacón. Un periodista ja s’ha posat a estudiar les empreses adjudicatàries de la publicitat, que figuren en l’informe anual de Publicitat del Govern. Però jo, d’entrada, no anava tant lluny. Només volia denunciar dades com aquestes: l’any 20010 es van destinar 6’8 milions d’euros a publicitat per reclutament de militars de tropa i marineria. Durant l’any només es van convocar 324 places. La divisió no enganya: cada plaça de soldat va costar 20.923 euros en publicitat. El sou d’un any? Negoci rodó?
“Menos nacionalista”- La ministra Chacón va arribar amb el voltatge alt a la sessió de control perquè el dia abans havia tret el cap en el debat successori que el PSOE viu sense voler viure. Els dies parells diuen que no hi ha debat i els dies senars van discutint sobre possibles successors. I Zapatero encara no ha dit que es retira....de fet, és una possibilitat plausible per a un tàctic nat. Chacón ha aixecat el dit enfront de Alfredo Pérez Rubalcaba. Vella amistat ara convertida en confrontació generacional. Aquella nit coincideixo en el sopar amb un destacat exministre canari que aposta per Chacón i anima el debat i la propaganda de l’assumpte. És durant el debat de la despassa en publicitat que m’intenta engaltar: “Soy catalana i cada vez menos nacionalista”. Molt bé, res a veure amb el que discutíem, i que ni es va dedicar a negar amb arguments i dades. Aquella frase altisonant dirigida a un nacionalista tenia un destinatari: fer-se perdonar la seva condició de catalana davant els dirigents i diputats del PSOE per guanyar punts com a candidata. I va arribar divendres i l’enquesta del CEO que assenyala que per primer cop CiU pot guanyar el PSC en unes eleccions a Corts Generals. Sobre tot aquest assumpte de la setmana, Alfonso Guerra va dir una cosa molt sensata: “Espanya està preparada per tenir un home i una dona president i que sigui català, extremeny o de Madrid...però sobretot que estigui preparat o preparada”.
Més coses que es mouen
Diumenge 27 al vespre un grup reduït de parlamentaris havien de viatjar a Casablanca per ser traslladats a Rabat on el dilluns 28 de febrer mantindrien reunions amb el primer ministre i varis ministres del Govern del Marroc. Dos objectius del viatge: tractar la reinstal·lació d’empreses al Marroc (algunes se n’han anat cansades de tanta informalitat governamental) i escoltar, un cop més, la proposta marroquina sobre el territori pendent de descolonització del Sàhara occidental. Dissabte 26 per la tarda, un diputat dels que integraven la discreta missió rep una trucada, mentre dinava a Campllong, d’un interlocutor amb la veu nerviosa: “El viatge s’ha posposat o anul·lat...no sé com dir-ho. Perquè hi ha insistents rumors de canvis ministerials al Marroc per la propera setmana. Podria ser que dilluns no ens pogués rebre ningú perquè també al Marroc hi ha coses que es mouen....”. El Magreb es mou i les cases reials de Marroc i Jordània són les primeres que noten que si no reformen el sistema el sistema el sistema els pots remoure a ells.
Un idil.li molt passional
Però la política polititzada dura el que dura...la notícia de la setmana és una altra. El nostre català Apel·les Fenosa va ser un amant intens i apassionat de la dona que va revolucionar la moda i el disseny del segle vint: Coco Chanel. Sí, aquesta setmana i gràcies a una investigació que ha firmat Oriol Margalef a La Vanguardia hem conegut els extrems d’un idil·li molt apassionat del modest escultor català, exiliat a França, amb la gran dissenyadora francesa. Entre 1939 i 1940 Fenosa va abandonar els rigors de la pobresa d’un artista exiliat per instal·lar-se en una suite del Ritz de París on va viure envoltat dels perfums, la sofisticació i els viatges exòtics i les fantasies vitals de Coco Chanel. Al final, l’artista del Vendrell es van cansar d’una vida tant mundana i vitalista i va abandonar Chanel. A partir del 18 de març sabrem més dades sobre l’assumpte amb l’exposició i el catàleg que veurà la llum. El nostre Apel·les visitant el cos de la universal Coco Chanel. Admirat Apel·les a París!
Pel que fa a Ryanair
La companyia de baix cost més exitosa d’Europa ha decidit obrir la renegociació del conveni que té subscrit amb institucions públiques i sectors econòmics de les comarques gironines abans que s’acabi el termini de l’actual conveni vigent. Aquesta primera notícia ja diu força del que no manté un pacte escrit. Ja sabem com ha funcionat el negoci de Ryanair en tants aeroports secundaris d’Europa. Les normes de relació són perilloses i sempre sotmeses a la possibilitat d’un nou xantatge. Però quan hom sap amb qui negocia, no s’ha d’escandalitzar d’això i continuar la partida amb les cartes que té. Per això convé donar una nova volta a si acceptar la condició de posar 12 milions d’euros nous en el conveni, tal com demana el sector turístic. Convé sospesar els pros i els contres. Els contres són sobretot relacionats amb l’actual situació de crisis de les finances públiques: El Govern català ja està sospesant aquests pros i contres. El tema, però, és tot un altre: el tema és el model de gestió de l’aeroport i els beneficis que l’estalinista AENA s’emporta de l’equipament de Vilobí d’Onyar. L’aeroport de Girona s’ha convertit en el vuitè amb més passatgers de tot l’Estat. I fa sis anys que està entre els deu primers. L’any 2010 AENA va ingressar 24 milions d’euros de taxes de l’Aeroport de Girona. Després d’impostos –que són molt alts i que van a les arques del mateix Estat que ens nega una gestió pròpia de l’aeroport- els ingressos nets per taxes a l’aeroport de Girona van ser de 11’5 milions d’euros. Saben quan demana Ryanair per mantenir tots els vols actuals a Girona? 12 milions d’euros. Els que AENA guanya net en taxes. Les taxes podrien ser més barates, y Ryanair demanaria menys. I, sobretot, l’aeroport hauria de ser gestionat per la Generalitat que podria fer amb els diners dels seus ingressos el que volgués. Ara uns paguen –Generalitat, Diputació, Cambra de Comerç, sector turístic...- i uns altres es queden amb els beneficis. Això no pot continuar així. Traspàs i, mentrestant, cofinançament per part d’AENA. Per això sorprèn tant llegir, aquesta setmana, les declaracions d’un diputat del PSC de Girona defensant l’actual model d’AENA.
Lost in translation
L’operació política de la setmana ha estat parra els preus als comparadors de caixes que venien la bondat de desmantellar el sistema de caixes a cada reservat dels restaurants del voltant del Congrés. Tot té un ordre. Hi ha un passat que no se n’acaba d’anar i un futur que no acaba d’arribar. I aquí les caixes i la seva organització confederal, amb Isidre Fainé al capdavant, han jugat molt bé. No es tracte de tirar les caixes al lleons dels bancs dels estats més potents d’Europa...quina cosa estava a punt de passar. Es tracte de donar-los-hi una última oportunitat i, si no funciona, provocar una transformació gradual. El PSOE es podia arriscar a fer majoria amb els nacionalistes bascos ( a canvi de la fusió de les tres caixes basques i un control a favor del PNB). Però en aquests temes no només funciona l’aritmètica. Rodrigo Rato (que ha de salvar el seu honor) encara té una bona agenda....i els interessos de catalans, valencians i madrilenys...aquest cop ha coincidit. Feina fina. Rectificació i cable diplomàtic (és un dir) cap a Berlín.
Sobre el Magrib
20 de febrer de 2011. Per avui hi ha convocada una gran protesta al Marroc engendrada i estimulada per les xarxes socials. L’atenció ara ha d’estar en el Marroc perquè després d’Egipte és el país més importants dels àrabs del Mediterrani. Dijous i divendres d’aquesta setmana he estat reunit amb parlamentaris de l’Assemblea Euromediterrània, que es reunirà en sessió plenària el 3 i 4 de març a Roma ( moment interessant en la política dels països àrabs de la Unió per a la Mediterrània i en la política italiana). Els hi pregunto, en la intimitat de llargues hores de reunió i bona amistat des de fa tres anys, si veuen les condicions perquè hi hagi un moviment. Una diputada de la meva quinta i amb totes les característiques d’una dona occidental del nostre temps em contesta: “No hi ha motius per pensar que el moviment no triomfarà d’alguna manera. Hi ha ingredients semblants a Egipte: una joventut descontenta i molt nombrosa i molts problemes de desocupació. I demandes de major llibertat.”. Dos diputats del Magreb em confessen prenent una copa en un bar de la plaça major de Luxemburg: “Ens agrada el que passa. Ja era hora”. Altres, fan cara d’espantats, de no saber si seran a la reunió de Roma d’aquí a dues setmanes. Perquè tot va molt ràpid en aquesta primavera democratitzadora del món àrab. Compte, una primavera de democràcia que es convertirà en ira i radicalització si no es fa una aposta clara per crear ocupació i modernitzar les societats. I això està en mans d’occident. D’aquest Occident que té un líder, Obama, que ha dit una frase funesta: “La història jutjarà que els Estats Units sempre han estat en la part correcta en el món àrab”. Aiii, l’dealisme demòcrata. La part correcta era Mubarak, Ben Alí....i fa uns anys Pinochet? Obama és premi Nobel de la Pau i Sant a Europa...però a vegades també s’equivoca.
El miratge d'un moment, les primàries
Dimarts 15 de febrer a les nou del matí. Esmorzar informatiu de Xavier Trias a Madrid. Segurament l’últim pas polític per la capital abans de centrar-se en 12 setmanes de precampanya i campanya. Absolutament preparat per ser alcalde de Barcelona. Quan escric aquestes ratlles encara no se sap el resultat de les primàries entre Jordi Hereu i Montserrat Tura. Amb tots els socialistes barcelonins amb els que he parlat, hi ha una clara inclinació per Jordi Hereu, el company de viatge, el company de partit. De fet, el president del partit a Barcelona. Per això a poques hores del resultat, Trias ha dit: “El PSC va tenir un atac de pànic i va decidir matar a l’alcalde”. Hi ha morts que ressusciten, almenys per algunes setmanes. Trias em diu l’aposta de qui guanyarà. L’escriuré la propera setmana, l’encertés o no Trias. P.D. Trias va dir que guanyaria Jordi Hereu.
El debat tancat que cada dia s'obre
Dimecres 16 de febrer a les nou del matí. Sessió de control al govern. El vicepresident primer Rubalcaba fa mala cara. I no sembla que sigui només per un refredat, si és que el tingués. El cas “Faisán” (presumpte avís per part de la policia a una persona de l’entorn d’ETA d’una imminent operació de detenció perquè se n’escapés, durant la treva que va començar el 22 de març de 2006) el llastra i pesa en l’ambient. Però el cas de exalts càrrecs socialistes i afins del socialisme andalús col·locats a l’atur en expedients d’acomiadament d’empreses on no han treballat mai...és un cas que pot agafar forma, dimensió i remoure el mapa dels feus socialistes del sud. Però a Rubalcaba sobretot el té torturat el foc amic que ve de casa, del socialisme. Va ser l’home imposat (imposat, sí) pel vell felipisme i el grup Prisa (en hores baixes, la Ser en els ulls de Mediaset, el berlusconisme informatiu). Rubalcaba rep cops del foc amic. I ja no sap si venen o són tol·lerades pel que el va nomenar o per alguns aspirants a la successió que juguen amb el calendari dels anys i tota la pressió en la recta final de la legislatura. No és descartable un rescat del cartell de Zapatero (l’home que s’intenta reinterpretar) o una aventura com el nom de Carme Chacón. Rubalcaba renega i es pregunta “Què hi faig aquí?”.
El nom de les coses
L’any 1992 hi va haver una gran batalla al Congrés dels Diputats per modificar una llei de 1986 i permetre que les províncies de Girona i Lleida ja no tinguessin el nom oficial castellanitzat de Gerona i Lérida. Aquesta setmana hem aprovat modificar la llei per normalitzar el nom de les tres províncies de la Comunitat Autònoma Basca. Ja poden practicar per escriure; a partir d’ara, Bizkaia, Gipuzkoa i Araba/Álava. M’ha agradat estudiar el cas per preparar el debat. Raons sociolingüístiques avalen absolutament aquesta decisió de normalització lingüística en uns territoris que fa cent anys només es parlava basc, la llengua pròpia d’aquella terra. El PP i la diputada de UpyD hi ha votat en contra. El que ha quedat molt malt parat és el PSOE que sempre hi havia votat en contra i que si ara hi ha votat a favor és perquè aquest era un dels punts firmats del pacte de pressupostos per 2011. La defensa de la modificació de la llei l’ha fet el meu amic nacionalista Aitor Esteban. La negociació també du la firma del sistemàtic Josu Erkoreka. Repassant els papers de 1992, he vist que els socialistes, i els socialistes gironins, defensaven la cooficialitat en el nom oficial de les províncies catalanes: Girona/Gerona, Lleida/Lérida. Un ridícul fenomenal. Algú ho havia de dir. I va ser el diputat Josep López de Lerma que, aquí també, va fer un gran treball. Practiquin: Bizkaia, Gipuzkoa i Araba/Álava.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)