Sembla ser que la tercera setmana de gener hi haurà Ple del Congrés per discutir sobre política antiterrorista. A dia d’avui aquest Ple està molt poc embastat. La setmana que ve hi haurà la ronda de contactes amb els partits parlamentaris. Uns demanarem superar el “Pacte antiterrorista” ideat i impulsat pel president José Luís Rodríguez-Zapatero quan era a l’oposició i que només va contemplar el pacte a dos PSOE-PP mentre que uns altres, els populars, retrauran al Govern haver anat al diàleg amb ETA sense el consens amb el primer partit de l’oposició.
Costarà temps recomposar el consens. I serà una imatge lamentable davant el conjunt dels ciutadans. El cert és que analistes ben propers al Partit Socialista estan criticant com s’ha afrontat el “procés” o, més exactament, han expressat la seva sorpresa en veure que no hi havia res previst en el cas que les coses no anessin bé. L’ona expansiva de l’assumpte en el debat polític – que no en el dia a dia dels ciutadans- pot durar mesos. Mentrestant, el PSOE sense veu pròpia sinó fent una adhesió sistemàtica a les posicions del Partit Popular. Ara no és el moment de veure qui té raó, sinó de la unitat d’acció.
Veu pròpia- També és cert que el Partit Socialista ha tingut errors de comunicació i d’interlocució aquesta última setmana. Ho reconeix el propi José Blanco, secretari d’organització del PSOE. El president Zapatero es va inclinar per una “suspensió del diàleg”, va continuar els contactes amb el món d’ETA i Batasuna, dos dies després va deixar que el seu ministre de l’Interior donés per mort i enterrat el procés i el dijous 4 quan va reaparèixer en la visita tardana al lloc de l’atemptat, va tornar a mostrar “el convenciment que el final de la violència és possible” i es va inclinar per continuar el camí iniciat el maig de 2005 de manera oficial. Creuen, a Moncola, que hi pot haver escissions dintre ETA i Batasuna. Ho creuen molt pocs. Els dubtes i les contradiccions són evidents. L’entorn de Moncloa creu que aquest és un procés llarg que necessita més d’una legislatura. D’acord. El problema és que qui està més convençut d’això ha de fer la revàlida a un any vista en les properes eleccions generals. I la sort no és un estat permanent sinó una circumstància i un moment que a Zapatero se li ha allargat notablement en el temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada