Irritació- Cinc milions d’aturats ( que representen un 20% de la població activa), un 43% d’atur juvenil, una crisi que s’allarga, una generació amb quinze anys ininterromputs de bonança que hem passat de les aules a la hipoteca, els fills i algun cabell blanc ( la meva generació, una generació una pèl consentida). D’alguna manera o altre havia d’esclatar la irritació, el que en italià s’anomena insofferenza (una impaciència desesperada). Ara és l’hora d’escoltar, escatir el que demana aquest moviment més enllà de la glopada inicial indignada i autoreferencial (quan és té poca esperança, queda la reacció iconoclasta). Res serà igual, no per aquestes concentracions, sinó des del dia que varem veure’ns davant la crisi econòmica més important dels últims 80 anys. La solució no passarà principalment per més pes del sector públic (els comptes no quadraran durant una temporada) sinó per un retorn a les cel·lules més bàsiques de solidaritat. Un retorn a “la vida petita”, que diuen els pagesos de la Garrotxa.
També serà el moment que ens passaran els escàners sobre el conjunt dels polítics ( a mi que em revisin). I després veuran que el problema no està en el sistema democràtic representatiu. Sinó en el individualisme, la cultura del diner fàcil amb el mínim esforç, l’estraper-lo dels nostres temps (econòmic, social, acadèmic...), la falta de vocacions per fer carreres professionals de llarg recorregut amb la dignitat de cultivar amb passió una feixa petita però fecunda i no pas un camp bast i mal menat.
El problema està en un país (Espanya) que no té (ni ha tingut mai) les condicions de país industrialitzat centreeuropeu. La solució ha de ser un país (Catalunya) que torni a mirar nord enllà, per enmirallar-se en les societats on diuen que la “gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç” (Salvador Espriu). O ens apropem a aquesta Europa que ja creix o els millors se n’aniran, i continuarà el coragre.
La irritació líquida- Expressada la preocupació i el respecte per les manifestacions, també s’ha d’apuntar que vivim en una societat líquida. Aquest mateix individualisme farà que el que avui es manifesta potser si demà ha trobat una feina abandoni l’encapçalament de la manifestació i deixi plantat el moviment que es pregunta i busca respostes. On va anar a parar la injusta, violent i dura mobilització dels joves francesos que van sortir al carrer ara fa un any per protestar perquè l’edat de jubilació a França ha passat dels 60 als 62 anys?
El socialisme durant dècades ha redistribuït la riquesa però no ha fet cap pedagogia de la solidaritat de base. Més aviat ha fomentat una societat individualista on quasi tot era possible en versió “low cost”. Ara aquesta societat es remou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada