07 de juny 2008

LLengua i PP

El Partit Popular està immers en una vistosa crisi postelectoral que qüestiona lideratges però que en l’arrel té plantejada una qüestió d’estratègia: moderació dels plantejaments o enduriment de les postures. Hi ha espurnes en les relacions personals. Una de les diputades més empàtiques i de mirada ampla del PP afirma: “Els italians cultiven el gènere operístic, nosaltres tenim inclinació per la tragèdia castellana..que sol acabar malament, amb sang”. Però més enllà de les persones, molts, els que es diuen moderats i els que es diuen defensors dels “principis” tenen una gran prevenció mental, ideològica, de concepte cap als partits nacionalistes per un motiu: la llengua pròpia diferent del castellà. No hi ha manera que ho entenguin. Distesa conversa amb un “liberal popular de tota la vida”. “Escolta, si ets tan partidari dels drets individuals, fem com als Estats Units que no hi ha llengua oficial, fem que no hi hagi cap llengua oficial”. Salta de la cadira. Irat, se li inflen les venes...el puc entendre perfectament, ell també vol defensar la llengua castellana com a llengua oficial. Aquesta incomprensió és un gran abisme.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Serà molt difícil que els no són catalans ens entenguin mai, perquè aquests ens tracten a nosaltres de nacionalistes radicals i no veuen que els radicals són ells. Però com m'han dit sempre a casa, cap geperut es veu la gepa, que hi farem. Tant de bo totes les forces polítiques catalanes es puguessin unir i fer front comú per demanar a Madrid, tot el que ens toca, i que la constitució ens dóna, però això és una utopia, perquè a Catalunya, només queda un únic partit Català, i aquest és Ciu. Erc és una taca blanca del Psoe, i ara encara més després d'haver guanyat el senyor Puigcercós. Icv que s'ha de dir, i els altres partits, les paraules nacionalisme català, no les coneixen. Vosaltres continueu amb la feina que esteu fent fins ara, i cuideu la família convergent que si que creu amb el vostre projecte.
Jordi Camps - Vidreres

Anònim ha dit...

Benvolgut Jordi,

Jo sí que soc partidari de la liberalisme lingüístic. Però, mira,fins i tot acceptaria que hi haguessin llengües oficials, sempre que el poder polític actués de manera equànime i imparcial respectant els drets de les persones. Per exemple, no entenc perquè de 30 hores lectives que té un nen a l´escola catalana, 28 són en català i 2 en castellà. Tens alguna explicació convincent?. Jo no. Bé, menteixo, sí que la tinc. Per a la gent com tu que es parli castellà a Catalunya és símptoma de què alguna cosa no marxa bé; és, diguem-ne, símptoma d´una patologia que cal abordar amb bisturí quirúrgic.

El més notable és que els professors-inquisidors i els polítics com tu em diuen : “el castellà s´aprèn a casa”. Però no havien dit els sociolingüístes nacionalcatalanistes que d´això se´n deia diglòssia? No posaven el crit i saltaven de la cadira, irats, mentre les venes esclataven tot bramant: volen minoritzar el català, desprestigiar-lo i convertir-lo en una llengua domèstica!! Tant se val. Legalitat i justícia, ja va temps que van deixar de ser germanes a Catalunya. Salut i pàtria.