Mig any després de les eleccions o com arrancar-se una tirita lentament

Avui fa mig any just de les eleccions del 20 de novembre que van donar un tomb al govern de l’Estat, la sortida d’un partit socialista agitat i desacreditat en els últims anys de Zapatero i el retorn al poder del Partit Popular amb la majoria absoluta més àmplia aconseguida mai per la dreta espanyola des de la recuperació de la democràcia. No ha estat mig any de rutina sinó de decisions polítiques a ritme trepidant. Fem-ne un balanç.

És l’economia, estúpid- Al president Zapatero, avui refugiat entre Lleó i Madrid sense cap crítica ni retret més enllà d’un record pastós (en això deu pensar Aznar tot comparant-ho amb la seva sortida)- li va costar dos anys reconèixer que existia una crisi en la que els estalvis (Pla E, xec criatura, deducció dels 400 euros....) es menjaven les estovalles d’una economia que necessitava reformes en profunditat que han arribat tard. 15 mesos d’interinatge entre les eleccions catalanes de 2010 i les generals de novembre de 2012 abans d’adoptar mesures doloroses.15 mesos perduts. Va arribar l’equip del president Rajoy, un governant ideal per èpoques de deixar fer, deixar passar. Un escèptic gallec que fuma puros mentre veu passar el temps. Una actitud vital. Però els moments són de màxima tensió. Va arribar l’equip de la dreta espanyola: advocats de l’Estat, unes biografies fetes al foc lent del Madrid oficial ( l’eix dels ministeris del Paseo de la Castellana i els àpats i les copes al voltant de Serrano). Va arribar un equip poc ideològic i sota la batuta de l’aplicada Soraya Sáez de Santamaría (carnet del PP després de ser fitxada com a assessora independent a la Moncloa aznarista. Tot té un ordre: oposicions, un lloc segur...i l’oferta de la política ratllant els 30 anys). Els ideològics, els que tenen nervi polític, van quedar centrifugats a les últimes files de la bancada popular i en alguna presidència de comissió (Carlos Aragonés, Gabriel Elorriaga, Baudilio Tomé...). Havien comés un error: el 2008 la sang els hi va bullir i van conspirar contra un Rajoy en hores baixes en el Congrés de València. En política només compten els errors, diuen i no m’agrada, i el nou exèrcit era de fidels que no causaven problemes al líder. Un govern amb poc nervi polític, aquesta és la clau de la no prevista desorientació dels últims sis mesos. Així ho deuen veure els dos vicepresidents polítics d’Aznar, Álvarez-Cascos i Rodrigo Rato, tots dos fredament executats pel seu company Rajoy. Deuen evocar l’equip de 1996 quan el Partit Popular feia política des del minut 0.

Com arrancar-se una tirita- Fa dues setmanes un grup de professors repentinats d’ESADE de Madrid em van sotmetre a un allau de preguntes sobre el moment polític i econòmic. Era en el sopar de les confidències després de l’acte acadèmic. Molts d’ells sabien més d’economia que no pas jo. Els vaig desconcertar una mica amb la següent pregunta: “Vostès com s’arranquen una tirita? A poc a poc o d’una estrebada? Amb un segon de dolor o a pessics?”. Els professors que esperaven respostes també repentinades no van saber per on anava. I vaig continuar: “És millor arrancar-se una tirita d’un sol cop però n’hi ha que quasi gaudeixen fent-ho a trossets. Aquesta és la metàfora que millor il·lustra el primer mig any del govern Rajoy. No saber arrancar la tirita d’un cop i ensenyar la ferida amb tota la seva carn vermella”. No ensenyar la ferida lluminosa des del primer dia. Errar tot practiant aquell consell del Cardenal Giulio Mazarino (Pescina, Abruzos, 14 de juliol de 1602 – Vincennes, 9 de març de 1661): “simula i dissimula” que és molt apropiat per un gallec instal·lat tota la vida en els canals de navegació del poder segur. Però no és un bon consell per la navegació en els onatges encrespats de la crisi. Per això el president Artur Mas va guanyar credibilitat ensenyant des del primer dia tota la ferida i explicant la magnitud de la situació (crisi econòmica i drenatge fiscal). I així mig any de tirita arrancada a trossets (globus sonda sobre supressió de municipis, comunitats autònomes que diuen que volen tornar competències però que no ho fan, companyies d’autopistes a punt de fer fallida, sistema financer apedaçat per dos plans de rescat....).

L’ensurt de Setmana Santa- El resultat de les eleccions andaluses ( 4 mesos sense tocar òrgans centrals del cos perquè Javier Arenas Bocanegra, Campeón de tantes coses, presidís la Junta de Andalusia) van causar un dany irreparable que es va sumar al resultat: govern de coalició entre socialistes i comunistes (perquè els d’IU d’allí encara són comunistes, com a Portugal i a Grècia). Europa estava a punt per atacar dilluns després del Diumenge de Resurecció. Per això aquella Setmana Santa va ser tant de dolar: dilluns una nota de premsa de la Moncloa a les 7 de la tarda anunciava una nova retallada de 10.000 milions d’euros en Sanitat i Educació (votades aquesta setmana al Congrés amb la gran solitud de la gran majoria del PP) i l’anunci de la pujada de l’IVA pel 2013. Qui es dedica a anunciar la pujada de l’IVA l’abril del 2012 pel 2013? Qui està amb l’aigua al coll i a punt de ser intervingut. El segon cop que Espanya va estar a punt de ser intervinguda després d’aquell 12 de maig de 2010. El nervi polític del somriure del govern (Cristóbal Montoro) es tornava a congelar i el outsider ministre Luís de Guindos veia que era més fàcil dirigir un banc no precisament immaculat que fer de ministre que sap explicar en bon anglès no se sap ben bé què.

Nacionalitzant- I va arribar el dia que un govern de dretes va nacionalitzar un banc. Però no és un banc qualsevol, és el banc dels negocis al voltant del complexa público-privat del Gran Madrid. És el banc accionista majoritari d’Iberia. Bankia aguantarà perquè és la seva i perquè hi tenen els estalvis. Bankia aguantarà amb un préstec que no un regal (compte amb la demagògia) de més de 7 mil milions d’euros (a tornar amb un interès del 8%...ja veurem quin any).

El focus al País Basc- Mig any després, Euskadi camina cap a eleccions avançades per la tardor. Les millors enquestes diuen que guanyarà el PNB, que Amaiur serà segona força, el PSE tercera i el PP quarta. El PNB i el PP no sumen, avui, majoria absoluta. El negocia de Robert i les cabres. Amb tot aquest panorama, Catalunya (que en el seu sector privat productiu va molt més bé del que pot semblar si hom mira els informatius de TV3) faria bé de mantenir el cap fred, allunyar-se de la por i anar prenent el seu propi camí. Els efectes d’aquesta decisió seran alguns dels punts forts de la segona meitat del primer any del mandat de l’home que s’arrancava les tirites lentament.