Per què fem tot això?

11 de juliol de 2012 quedarà registrat com el dia que el president Mariano Rajoy va pujar a la tribuna del Congrés dels Diputats per anunciar un seguit de mesures doloroses pels ciutadans sens explicar perquè les aplica. Sense donar arguments per respondre a la pregunta: per què fem això? Em seria molt fàcil, ara, carregar els neulers davant la impopularitat de mesures com la pujada de l’IVA (estem treballant perquè no afecti la present temporada del sector turístic) i la supressió de la paga extra de Nadal dels funcionaris així com altres mesures. Però no vull anar per aquí.


Convé llegir l’última entrada al seu bloc de l’economista nord-americà Paul Krugman. La qüestió és Europa. En pocs dies o setmanes s’ha de desvetllar la següent pregunta: Europa pot avançar cap a una forta integració política federal amb unió fiscal, bancària i mutualització del deute (eurobons)? Europa pot donar un pas endavant decidit sota el lideratge d’Alemanya? O, alternativament, les lògiques egoistes dels Estats membres (les tensions a Finlàndia, les eleccions a Holanda el setembre, la irritació autosuficient a Baviera....) farà descarrilar la zona euro? Sempre hem de sostenir, des d’un optimisme que ja pot ratllar el ridícul, que l’euro mai caurà. Tampoc havia de caure Lehman Brothers, el banc nord-americà que va contagiar la crisi financera nord-americana. I un dia es van despistar i va caure. No es pot continuar molt de temps més en aquest estat d’indefinició. O caixa o faixa. L’Europa no endeutada ha decidit aplicar un dur condicionament als Estats del sud fins que resolguin tres problemes: sanejament del sistema financer, reducció del dèficit i increment de la competitivitat econòmica. Tot això es pot fer amb dolor i conseqüències per a molta gent sempre que hi hagi un nord, una visió, una explicació, un relat....que faci veure el final del túnel. Aquesta explicació no l’ha donat el president espanyol –per primer cop l’he vist afectat de falta de lideratge entre les seves files, malgrat els aplaudiments impúdics del seu grup. Tampoc la dóna la cancellera Angela Merkel perquè no la té –per Europa- o perquè és inconfessable davant l’opinió pública dels Estats sotmesos a un dur ajustament. El fantasma de la indolent fatiga dels antics socis europeus recorre el nostre continent. Fatiga i avorriment d’uns cap als altres.

Sóc europeista des de l’hora més tendra de la meva consciència política. Perquè el “nord enllà “ era i és el referent i l’exemple que jo vull per les meves filles perquè Catalunya sigui un país de qualitat i ambició col•lectiva. Però les coses s’han posat de tal manera que o la Unió Europea ens dóna arguments per respondre a “per què fem tot això?” o res de tot això tindrà sentit. La boira és baixa, el dolor s’estén, la resposta és indispensable.