Escrit en el dia de reflexió

Una reflexió sobre l’amistat- Escric a poques hores de les eleccions del 25 de novembre al Parlament de Catalunya. Escric quan s’esllangueix el dia de reflexió que, el l’actual època de la hiperconexió, més aviat és el dia de la descompressió pels que ens hem dedicat a fer intensament campanya i també dels ciutadans que han estat sotmesos a quinze dies de missatges no sempre constructius en la campanya més dura de les que he viscut. Hem convingut, amb el director del diari, que avui no era apropiat parlar de política des d’una òptica d’una determinada visió partidista del moment actual. Avui és el dia de reflexió. I a bé de Déu que per a mi aquesta també ha estat una setmana de reflexió. Dilluns el matí em van llevar del llit per comunicar-me la mort violenta de l’amic Jordi Comas per homicidi d’uns delinqüents comuns i especialment cruents. Es van acabar les cabòries del moment. Vaig tenir un dilluns de reflexió i desconsol entre moments de compromisos adquirits i somriures a mig gas amb el cap a una altra banda. He tingut amics que han mort massa joves d’una malaltia cruel, he tingut amics que han mort en accident de trànsit però en Jordi Comas era el primer amic, i amic de tants, que era assassinat. Ja vaig escriure en les pàgines d’aquest diari el dimarts els meus sentiments, els meus records i els meus afectes per en Jordi Comas. Aquests dies he reflexionat molt sobre la vida i el valor de l’amistat. Sempre hem de tenir temps per prendre plena consciència de cada moment de la vida que vivim i de cada amistat que és un tresor. De la vida viscuda com una obra d’art: no és el mateix viure en estat animal que viure amb unes actituds i aptituds apresses amb el pas dels anys i el coneixement de persones que ens fan millors. Jo tinc el meu petit llistat de persones que m’han fet millor, en Jordi Comas n’és una d’elles.

Una reflexió sobre la por- Aquests dies molts també hem reflexionat sobre la por. A amics els hi ha pres la por. La por de viure uns fets tan acarniçats com els que van viure en Jordi i la Carme. Com els que en les últimes hores hem vist que es vivien en altres assalts a cases de la família d’en Jordi i a Roses i un segrest a ple carrer a Empuriabrava. La primera de les llibertats és la seguretat. No és incompatible un Estat liberal amb un Estat segur. Sense seguretat no hi pot haver llibertat. Cap mania en la defensa de tots els instruments de l’Estat de Dret perquè la policia i la justícia castiguin als culpables. Molts amics han tingut por, i s’han assegurat dos cops que el pany o els panys de casa estaven ben tancats abans d’anar a dormir.

Una reflexió sobre la mentida- Aquests dies també he reflexionat sobre la mentida com a arma de destrucció. Joseph Goebbels ja va deixar instaurada la doctrina del “difama mil cops que alguna cosa quedarà”. Joseph Fouché també ho va practicar en la seva llarga vida pública que va transitar des de l’Antic Règim fins a Lluís XVIII. És indispensable llegir la biografia de Fouché escrita per Stefan Zweig (Fouché. Retrat d'un home polític. Barcelona. Quaderns Crema). Especialment una persona ha estat difamada aquest dies. Però altres persones també hem notat el calfred de la difamació ben a prop. Una pressió en petit que ens ha fet pensar en el molt que ha resistit el que ha rebut més le últims dies. 

Una reflexió sobre la democràcia- La decisió de convocar eleccions avançades i cridar el poble de Catalunya a definir-se sobre un programa basat en l’exercici del dret a decidir i la voluntat de construir estructures d’Estat propi que superin un Estat autonòmic en hores baixes i eficàcia nul·la, ens ha portat a tots a un túnel d’acceleració dels temps, les deliberacions, el naixement i dissolució de pors, la discussió dels pros i els contres i el coneixement, ben de prop, de la guerra bruta. Unes setmanes intenses, i dures. Però que han valgut la pena. Qualsevol part és dolorós, encetar una nova etapa també té els seus moments tensos. Diumenge 25 de novembre, Santa Caterina, els catalans exercirem el principi democràtic que està en la cúspide de la piràmide de Kelsen pel que fa a la jerarquia normativa: per sobre de les constitucions hi ha els principis bàsics fundants de les mateixes. I el principi democràtic n’és un d’ells. Tindrem el Parlament fundacional que entre tots haurem decidit. Votin, siusplau. Convençuts del seu punt de vista i conscients de la transcendència del moment. D’aquí a cinquanta anys es parlarà d’aquestes eleccions i es dirà: el poble de Catalunya va decidir tirar per aquest camí o per aquest altre. I la lectura històrica i la lectura dels molts corresponsals estrangers amb els que aquests dies he parlat es basarà amb un parell de dades: quina majoria té el primer partit de la Cambra i si els partits favorables a l’exercici del dret a decidir sumen dues terceres parts del Parlament. En poques hores ho sabrem. Respirem la llibertat de la democràcia, sense por.