Fa
una setmana es van celebrar les eleccions per elegir el Parlament de la desena
legislatura catalana. El resultat ningú l’havia pronosticat ni des de les
enquestes ni des de la intuïció dels que van jugar en la primera línia de la
campanya. La pregunta s’imposa: i ara, què? Primer convé fer un anàlisis dels
resultats, després contemplar els diferents escenaris possibles.
Una
lectura dels resultats- Una setmana després, amb perspectiva, és més fàcil fer
una lectura objectiva dels resultats. CiU confiava en concentrar el vot
nacionalista per afrontar una nova legislatura amb el dret a decidir com a punt
nou del programa al costat de l’objectiu compartit de sortir de la crisi.
L’apel·lació a la concentració del vot nacionalista no va funcionar. Prova
d’això és l’increment en vots i diputats d’ERC. CiU va retenir 1’2 milions de
vots i en va perdre tot just 80 mil vots en un context de dos anys de
restriccions pressupostàries i amb una vaga general i el debat profundament
social sobre les execucions hipotecàries en plena campanya. Ens va faltar
detallar la nostra dimensió social i explicar la utilitat de la nostra proposta
–com tan bé vam fer amb el pacte fiscal. Dit això, aquest 1’2 milions de vots i
els 50 diputats de CiU tenen un valor per subratllar: amb un programa
marcadament sobiranista, es renova la confiança en CiU que, mutant el seus
trets principals de les nou anteriors comicis, aconsegueix tornar a guanyar les
eleccions. Mirat des d’una setmana vista, intentar retenir els 62 diputats era
molt difícil per dos factors: 1- L’any 2010 CiU va aconseguir 62 diputats amb
una part important de vot prestat per retirar el tripartit del govern. El vot
prestat que demanàvem per aquestes eleccions ja ens havia estat donat fa dos
anys. I molt s’ha mantingut. 2- Amb una campanya de tant alt voltatge al
voltant d’un nou element a l’hora de decidir el vot – la possibilitat que
Catalunya esdevingui un nou Estat d’Europa- és lògic que pugi la participació i
que es mobilitzin els partidaris d’aquesta opció però també els contraris. En
aquest sentit, el PP no ha capitalitzat el vot antisobiranista. El seu
increment en vots és molt discret. Ciutadans és el fenomen a tenir en compte.
Qui és partidari
del dret a decidir?- Algunes dades objectives com a punt de partida: 1-
Convergència i Unió ha guanyat consecutivament les deu eleccions al Parlament
de Catalunya des del restabliment de les institucions i les primeres eleccions
de 1980. 2- En les eleccions del 25 de novembre es va registrar el rècord de
participació en unes eleccions catalanes, el 69’5%, quina cosa ens proporciona
un Parlament amb una forta càrrega de representació de la societat catalana i
una forta càrrega de legitimació per adoptar decisions en els propers anys. 3-
Una àmplia majoria dels diputats de la desena legislatura donen suport al dret
a decidir (hem de saber si en aquesta majoria també hi hem de sumar els
diputats del PSC, segons constava en el seu programa electoral. Aleshores en
serien 107). 4- Què ningú s’enganyi, començant pels polítics de Madrid, en
aquesta legislatura el poble de Catalunya serà consultat sobre el seu futur.
L’americana, la democràcia liberal més antiga del planeta, va arrancar amb
l’elaboració d’un cens d’inscrits per participar en les eleccions. Aquest cens
es farà en aquests anys.
Els pactes- Mirem al futur: de manera precipitada i atropellada, amb molt mala posada en escena, el PSC ha tancat la porta a coresponsabilitzar-se de la governació del país. Crec que el PSC s’ha equivocat. Tots els focus han apuntat al diàleg entre CiU i ERC. Diàleg que s’està produint aquests mateixos dies. No és l’ànim d’aquestes ratlles interferir en un diàleg que ha de ser discret. Però em pregunto en veu alta: si ERC té un mal record del seu pas pels dos governs tripartits, com pensa donar un “suport robust” des de l’oposició a la investidura i als pressupostos sense que això no el faci igualment responsable de les decisions difícils i no coprotagonista del govern? En els propers dies veurem com es descabdella tot.
Els pactes- Mirem al futur: de manera precipitada i atropellada, amb molt mala posada en escena, el PSC ha tancat la porta a coresponsabilitzar-se de la governació del país. Crec que el PSC s’ha equivocat. Tots els focus han apuntat al diàleg entre CiU i ERC. Diàleg que s’està produint aquests mateixos dies. No és l’ànim d’aquestes ratlles interferir en un diàleg que ha de ser discret. Però em pregunto en veu alta: si ERC té un mal record del seu pas pels dos governs tripartits, com pensa donar un “suport robust” des de l’oposició a la investidura i als pressupostos sense que això no el faci igualment responsable de les decisions difícils i no coprotagonista del govern? En els propers dies veurem com es descabdella tot.
Un parlament molt viu- El que convé a Catalunya és ser governada
amb estabilitat i bona navegació en aquests temps difícils i poder decidir el
seu futur en els propers quatre anys. Serà una legislatura de molta negociació
i amb un Parlament molt viu .Segurament veurem una legislatura a la italiana en la que més d’un cop i de dos
semblarà que s’acaba fins que es reconstrueixen els acords. De la bona
negociació en surten els grans compromisos i els bons consensos. Per decisions
majúscules, acaben imposant-se acords sincers, de fons. Consensos que no cal,
ni es poden fer, per unanimitat (la democràcia és també discrepància) però
estic convençut que en els propers anys els ciutadans premiaran qui adopti
compromisos de País i castigaran qui es mogui per tactisme de partit. La
temptació del tactisme de partit saltarà des de primera hora. I no
necessàriament des de les files d’ERC. Salpem cap a la desena legislatura del
Parlament democràtic de Catalunya.
El paper del govern espanyol- La primera setmana a
Madrid després de les eleccions, l’ambient que es respirava: 1- Un somriure de
conill entre murri i cínic del que es regeix només per la conservació del poder
i que deia: “quant que us heu equivocat”. 2- Un lament en veu baixa per la
caiguda de CiU perquè ¨haurà de pactar amb ERC”. 3- Una preocupació sincera per
el no creixement del PP (de tercera a quarta força). 4- Una lectura miop dels
resultats: “si aneu per la via sobiranista, patireu en el cobrament de les
transferències”. No veuen que així alimenten l’anomenada “desafecció”. 5- El
govern espanyol continua sense tenir una oferta tancada i atractiva per frenar
el sobiranisme. No hi ha cap “català audaç i astut” prop del president del
Govern. Després del primer Ple puc afirmar: CiU va ensopegar diumenge passat
però els elements de la política espanyola que ens han portat fins aquí no han
desaparegut. Continua vigent el tema de fons: una Catalunya desvinculada de
l’Estat de les autonomies espanyol i que
busca una sortida nova. Nosaltres, CiU, no vam recollir tot el vot nacionalista
que podíem. Un missatge del que hem de prendre nota: humilitat extrema en temps
de crisis i patiment. El procés continua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada