Començo la setmana a Roma en el foro que havia d'acompanyar la
trobada d'alt nivell entre els primers ministres italià i espanyol. Miro al
voltant de la taula i veig que un setanta per cent som catalans.
Definitivament, els catalans tenim a Itàlia com una debilitat i com la nostra
segona pàtria, com deia sempre Josep Pla. La sessió ha començat amb una
profitosa trobada amb Romano Prodi, que fou primer ministre italià i president
de la Comissió europea. Diu: "hem salvat l'euro però Europa està trencada
i convé més integració econòmica, financera i bancària. Quan tot penjava d'un
fil, a la primera meitat de l'any 2012, es va calcular el cost de dos euros
diferents a dos tipus de canvi diferent. Un pel nord i un altre pel sud.
Aleshores i ara el canvi entre l'euro del nord i el del sud estaria a un tipus
de canvi entre l'1'2 i l'1'3. Com que no fem canvi de moneda, la nostra devaluació
interna ha consistit en rebaixar salaris i marges de beneficis". Cert, vam
salvar l'euro però la situació no és òptima. I més enllà de la disciplina
pressupostaria, el nord se n’aprofita de la situació, que per altra banda
coneixien perquè els diners dels bancs alemanys van finançar moltes operacions
de la gran bacanal del sud.
He trobat a l'amic Prodi amb uns quants anys més a sobre. Prodi
(un amic de Catalunya que discretament passa temporades a Poblet) va rebre una
trucada quan era a Mali, el passat mes de maig, per proposar-li ser president
de la Republica italiana, la solució institucional. Va sortir en un avió de
Mali cap a Roma essent president i va aterrar a Itàlia sabent que 101 diputats
del seu partit, Partito Democratico, l’havien traït i no havia aconseguit els
vots suficients. Això fa mal a l’anima de qualsevol persona digne i sensible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada