17 de febrer 2014

Ara que els ametllers ja estan florits


15 de febrer de 2014- Dia de ruta i retrobament amb els meus per les comarques gironines. Amb la setmana que he tingut, era el millor que em podia passar. La primavera despunta en aquest dia radiant de sol i temperatures altes. Els ametllers ja estan florits. El primer el vaig veure ahir des de la finestra de l'escola on em van convidar a fer una xerrada i a dinar. Un requadre emmarcava un ametller florit, sobre un cel blavíssim i el Pirineu nevat al fons. Ahir vaig fer una xerrada, dintre un cicle de parlamentaris dels diferents partits, a l'escola Les Alzines, on no havia estat mai. Una molt grata impressió. Avui he començat el dia esmorzant amb en Joan Figueres, alcalde de Cadaqués, amic de fa tants anys i un cervell que no para de barrinar nous projectes. Després he anat a la Fira del Porc de Riudellots de la Selva que aquest any s'estrena. Conducció tranquil·la, tot molt ben organitzat, un verd que despunta vibrant en els camps de les planes. La inauguració ha estat original i l'alcaldessa, Montserrat Roure, envoltada d'altres reputades autoritats, ha tallat un llarg fuet enlloc d'una cinta per inaugurar la fira. I després, enlloc de destapar una placa, un llençol amagava un porc obert en canal, net i polit, apunt per a ser tallat. Un toc dalinià, una manera de fer de bon passar un acte formal d'inauguració d'una Fira. He sabut que Riudellots de la Selva és el segon municipi d'Europa on es maten més porcs cada dia. Per mi, aquesta és una indústria coneguda i propera. Fa cinquanta-tres anys que a casa fem maquinària per a la indústria alimentària i en mi encara és ben viu el record de quan era petit i adolescent i el meu pare em feia acompanyar-lo als escorxadors a prendre mides per fer màquines i equipaments. Tot això m'ha tornat al cap mentre inauguràvem la Fira del Porc, que té un futur esplèndid. Després he agafat el cotxe i amb una conducció una mica més ajustada de temps m'he dirigit a Torroella de Montgrí on se celebrava el Consell Nacional de la JNC i on, molt amablement, m'han invitat a pronunciar unes paraules sobre el moment polític actual. Per mi, anar a la JNC és tornar a casa. Just després de la Pera, quan hom trenca a mà esquerra i enfila una petita pujada, els cinc sentits es preparen per veure, en segons, l'esplèndida vista de l'Empordà des d'un punt deliciós a tocar de Rupià. En el canvi de rasant, de sobte, la vista abasta un grandiós angular de bellesa i harmonia, des del Cap de Creus fins a l'Empordanet, amb el Montgrí i les Illes Medes just al davant. He arribat quasi a l'hora convinguda al Museu de la Mediterrània de Torroella, vila molt senyorial i senyora.

Tornar a casa- Vaig militar a la JNC durant setze anys, i durant quatre en vaig ser el secretari general i el president. En les organitzacions polítiques juvenils succeeix quelcom que he vist que es repeteix: just el qui et substitueix, per afirmar-se, tendeix, de forma conscient o inconscient, a esborrar-te una mica del mapa. A mi també em deuria passar, tot i que qui vaig substituir és una de les persones que més bé m'ha fet i millor ens hem retrobat. La qüestió és que han de passar uns anys per tornar a casa ben reconciliat i acollit. Per mi, aquest Consell Nacional, invitat per la presidenta de la JNC, la diputada Marta Pascal, ha estat un tornar a casa. I els estic molt agraït. Els hi he dit, entre altres coses, que ara una de les prioritat del conjunt de joves amb vocació per la política ha de ser dedicar-se a la presència internacional, que estan preparats, formats i amb un bon domini dels idiomes i que en explicar-nos al món hi ha una de les claus de la victòria de la causa democràtica que estem sostenint.

L'Estartit i el Molinet- A les dues i força minuts, cap a l'Estartit a veure les obres d'assegurament del penya-segat de la zona del Molinet, al final de tot de l'Estartit, just davant de les Illes Medes. Hi anem amb l'alcalde, Jordi Cordón, i amb Francesc Puig. Roda de premsa per presentar la iniciativa parlamentària perquè l'Estat faci les obres que fa tretze anys que té empantanegades i des de en fa sis en estat d'abandonament i perill. L'Ajuntament i la Generalitat han fet els seus deures amb l'estabilització de la pendent de la muntanya. Ara l'Estat ha de fer, ineluctablement, els seus deures. Crec que les coses estan ben enfocades després de dues visites de l'Ajuntament a Madrid i d'alguna gestió amb el ministre del ram. Convé que ens hi afanyem perquè el ministre vol deixar de ser ministre per ser comissari europeu. Si tot va bé, aquest estiu, el Molinet recuperat i una de les millors vistes de la Costa Brava una altra vegada accessible a tothom. Són quarts de quatre, la gana crida. El sol de l'hivern és aclaparador per inesperat, tot és llum que deixa entreveure dolços punts de blau sobre fons blanc. Els ametllers ja estan florits i el fer i desfer dels dies pren un vigorós impuls renovat. Des d'aquest replec de la Costa, retrobo les forces que m'han flaquejat en els dies plujosos i tensos del fred de Madrid.


La gran bellesa- Aquesta setmana, que no ha estat fàcil, algú em va preguntar: "com em puc treure les cabòries del cap?" i, coneixent-la, mediterrània i més específicament romana, li vaig recomanar que anés a veure La Gran Bellesa, l'última gran obra del cinema italià que va ser estrenada en sales de cinema d'art i assaig i que està triomfant entre el gran públic. És un videoclip trepidant que pretén actualitzar La Dolce Vita en versió del segle nou. És poesia i glops de la vida que ens dóna tastets de felicitat i d'amargor. És ironia i bellesa, és una obra de Paolo Sorrentino. A Roma, durant l'estiu, nobles decadents, arribistes, polítics, criminals d'alta volada, periodistes, actors, prelats, artistes i intel·lectuals teixeixen una trama de relacions inconsistents que es desenvolupen en fastuosos palaus i viles. El centre de totes les reunions és Jep Gambardella (Toni Servillo), un escriptor de 65 anys que va escriure un sol llibre i practica el periodisme. Dominat per la indolència i el tedi, assisteix a aquesta desfilada de personatges poderosos però insubstancials, buits i depriments. Una certa debilitat per Itàlia. 

Cap comentari: