El mirall escocès

Segon temps de la partida. A partir del proper dijous 7 de maig quan els resultats de les eleccions a Gran Bretanya aboquin una massiva presència de diputats del Scottish National Party a Westminster el procés català tornarà a agafar una visual d’angle que anirà més enllà de les eleccions del 27 de setembre i que farà veure que els tres cops que votarem aquest any seran rellevants per conformar un canvi polític transcendental, ràpid en temps històrics. Repassem per un moment passat present i futur del moviment sobiranista escocès per tornar després a Londres i a Barcelona.

Acceleració en tres anys. Fa onze anys que els nacionalistes escocesos governen però només des del 2011 amb majoria absoluta. Quasi tres anys després d’aconseguir la majoria absoluta els escocesos van votar en un clar referèndum d’autodeterminació acordat per les autoritats de Londres i Edimburg. Va arribar la votació, es va viure una campanya en profunditat on es van esgrimir els arguments a favor del si i del no (pura deliberació democràtica en una societat de velles arrels democràtiques) i va guanyar el no. En la recta final va guanyar el no en bona mesura per una intensa campanya de persuasió dels tres líders dels partits clàssics britànics -David Cameron, Ed Miliband i Nick Clegg- que van demanar una nova oportunitat per viure junts i on el primer ministre va comprometre una substancial transferència de poder polític al govern britànic, una tercera via anomenada la MaxDevolution, que al cap dels mesos no s’ha produït. El resultat és que avui els nacionalistes escocesos estan en condicions de guanyar fins a 58 dels 59 escons en joc a Escòcia. El sistema majoritari té aquestes coses. Aquest increment espectacular des dels dos diputats que tenen actualment es deu en bona mesura a l’arribada de nous votants provinents de les files laboristes desencantats amb el compliment de les promeses de la tercera via.

Paisatge després de dijous. Els SNP es convertiran en el tercer grup del Parlament britànic, el seu resultat en bona mesura minorarà les expectatives dels laboristes, fins a deixar-los en segon lloc segons les últimes enquestes. Reforçarà el SNP, amb un nou lideratge ràpidament consolidat al voltant de la ministra principal d’Escòcia Nicola Sturgeon (una dona de 44 anys amb tota una vida política feta dintre del SNP) i farà que els nacionalistes escocesos tinguin grans possibilitats de reeditar la majoria absoluta en les eleccions de l’any que ve.

Un govern incert i dèbil. Ed Miliband ja ha dit que preferia no ser primer ministre abans de pactar amb els nacionalistes escocesos. Avui per avui es perfila una coalició precària entre els Conservadors, els LibDem i els Unionistes d’Irlanda del Nord. Un govern que no és gens clar que pugui durar cinc anys perquè en el moment que els torys intentin tirar endavant el referèndum per consultar sobre una sortida de Gran Bretanya de la UE els europeistes liberals demòcrates hauran de sortir de la coalició. Depèn del mapa electoral del proper dijous es parla d’eleccions en mesos o en un any. L’SNP, que no formarà part del nou govern britànic, ha mogut el tauler polític britànic i ha deixat ben obert el dossier sobiranista pocs mesos després de perdre el referèndum. Conclusions: hi ha processos polítics complexes que es poden fer amb vàries fases, es poden produir relleus en els lideratges polítics i continuar ben viva la causa i la força dels sobiranistes en el parlament central és una dada molt rellevant el termòmetre polític (sempre que es té una urna per votar, s’ha d’aprofitar el test).

Les urnes del 2015. Els catalans votarem tres cops l’any 2015. I en cada votació es comprovarà la salut de l’opció sobiranista. Començant per les municipals en les quals si es compleix allò pactat entre CiU i ERC de suport mutu el dia que es va acordar les eleccions pel 27 de setembre hauria de donar un mapa local marcadament sobiranista. El 24M també serà el dia que veurem que emergeix amb força una bandera per fi articulada contra el sobiranisme: Ciutadans, que serà forta a l’àrea metropolitana. L’alternativa no emergirà ni del PSC (un cop sortits els catalanistes de MES i Avancem) ni del desprestigiat PP català. Això és la democràcia: uns a favor, els altres en contra, sense por. El 27S crec que hi haurà majoria absoluta sobiranista en nombre d’escons al parlament de Catalunya si sumem la llista del president Mas, ERC i la CUP. S’haurà de veure com s’encomana la gestió de la governació diària i com es pacte tirar endavant el full de ruta. Evidentment que el govern central no es quedarà amb els braços plegats. Ni per oportunitat electoralista ni per l’impacte internacional dels primers pronunciaments del nou Parlament. Les eleccions espanyoles de final d’any seran les terceres urnes i allí es podrà votar per donar un missatge fort a Madrid. Serà el temps, tal vegada, d’una nova Solidaritat Catalana, forta, transversal, que tornarà a reivindicar el principi democràtic després de les primeres mesures per parar les institucions catalanes. El signe polític dels electes catalans modularan la resposta central. Com els electes escocesos del dijous 7 de maig mantindran ben viu el sobiranisme escocès. El mirall escocès, un altre cop.