23 de setembre 2006

Enrique Múgica, grandíssim...

M’he llegit el recurs d’inconstitucionalitat que el Defensor del Pueblo, Enrique Múgica, ha presentat contra el vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ho he fet per feina, per les meves responsabilitats a la Comissió Constitucional, però ho he fet també perquè em bullin una mica les sangs i per recordar i recordar-nos que d’animals n’hi ha a tot arreu. El recurs ocupa més pàgines que el propi Estatut i els seus fonaments i la seva literatura político-vindicativa competeix esforçadament per arribar a l’alçada del crit “España se rompe” i “me duele España” que informa i presideix el recurs d’incosntitucionalitat presentat a finals de juliol pel Partit Popular. Aquest home insatisfet amb el seu llarguíssim pas per les institucions de l’Estat havia anunciat un recurs contra l’article referit al Síndic de Greuges però, i ara, és una esmena de totalitat és una impugnació general, és una gran tocada de violí aplaudida per aquell mig Madrid (a vegades sembla tres quarts o més) que està convençut de tota la mala imatge que de Catalunya han fet tres diaris i mig de la capital i alguns altres que ara no ve a compte detallar.

Múgica, el defensor dels ciutadans. Múgica, l’home que va dinar amb el general Alfonso Armada a casa de l’exalcalde i exconseller Antoni Siurana a Lleida poques setmanes abans del cop d’Estat del 23-F de 1981 i que tots els papers més decents sobre l’intent del cop d’Estat apunten que alguna cosa sabia, a títol individual o per delegació, de l’entrada dels tricornis al Congrés. Múgica, el socialista basc que pacte amb els joves socialistes sevillans en la clandestinitat per derrocar el secretari general Llopis en el congrés de Suresnes del PSOE. Múgica, el diputat des de la primera legislatura fent oposicions a ministre. Múgica, el ministre de dos anys i mig que va plorar el dia que fou destituït, Múgica, el defensor del pueblo proposat per Aznar en una jugada a la porteria dels socialistes. Exemple de com els premiats són agraïts fins al punt que els que avui vibren amb el recurs d’aquest espectre-alta institució de l’Estat són els populars. Ai, Múgica, com ha descol·locat els de Mariano Rajoy! Dimarts socialistes i populars, Ramon Jáuregui i Soraya Sáenz de Santamaría, estaven a punt de tancar un acord sobre l’Estatut d’Andalusia que suposava reconèixer, per part del PP, la licitut política d’alguns punts criticats en la tramitació de l’Estatut de Catalunya. Per exemple, estaven a punt de tancar un acord sobre el capítol de drets i deures, que és com reconèixer que en un Estatut hi pot haver-hi drets estatutaris. I, així, posar aigua al vi del recurs dels populars, que com sempre arriben tard i arrufant el nas. Però, ai las! Múgica desborda l’acord i remou les aigües de la política territorial com un Mobi Dick que paralitza i congela durant una setmana les feines del Congrés perquè els del PP decideixin què fan, si apuntar-se al seu club de suporters o passar pàgina de tants errors recents.

L’any passat el Congrés i el Senat van votar Múgica per un segon mandat de cinc anys. El vot és secret. Si el primer cop al Senat el vaig votar, desprevinguts com estàvem, l’any passat ja no el vaig votar. Com tampoc alguns dels seus companys socialistes, una mínima minoria, tot cal dir-ho. Amb cinc anys ja en vam tenir prou per veure quin peu calça. El Defensor del Pueblo, que ha de respondre a la figura d’una persona ponderada i institucional, és un dels cafres més importants que he vist en acció. L’anterior legislatura, en una conversa als passadissos del Palau del Senat, va deixar anar en una rotllana on la majoria el coneixíem d’un hola y adiós: “A mi lo que mas me gusta es masturbarme en la ducha”. Ho escric perquè molts del que estàvem a la rotllana ja ho han explicat. M’ha vingut aquella postal a la memòria perquè aquesta setmana aquest porc senglar de les institucions de l’Estat ha practicat l’onanisme nacionalista-ideològic espanyol amb llarg discurs polític i infumable recurs jurídic. Enrique Múgica, grandíssim onanista, a la dutxa i al despatx de Defensor del Pueblo. I encara li queden quatre anys d’exercici del càrrec!

Cap comentari: