17 de setembre 2006

L'Estatut balear i les dues cares del PP

Dimarts passat es va produir el debat de pressa en consideració del projecte de reforma, en profunditat, de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. D’aquest, i dels que vindran en mesos, en sóc ponent. Dimarts, doncs, vaig tenir l’oportunitat de posar en evidència que allò que el Partit Popular vol per a les Illes Balears ho nega per a Catalunya. Que allò que és “la ruptura d’Espanya” quan parla de la norma fonamental catalana és pau i glòria quan fa referència a les Balears. S’ha de dir que aquest és un Estatut potent, res a veure amb el del País Valencià, i que tot i que els meus amics nacionalistes de les Illes voldrien millor, especialment en llengua, s’ha de dir que és ambiciós. És ambiciós a base de tenir molta inspiració catalana. Quina íntima satisfacció poder discutir amb el president Jaume Matas sobre competències en immigració, en el servei balear de meteorologia, el Consell Audiovisual de les Illes Balears, la policia autonòmica Balear, la presència en els òrgans de la Unió Europea, en Consell de Justícia de les Illes, el Tribunal de Justícia de les Illes Balears com a última instància de cassació ordinària, la definició com a nacionalitat històrica, el reconeixement d’un “deute d’insularitat” de 3.000 milions d’euros... tot això és bo per les Balears de majoria absoluta popular i no és bo per a Catalunya? El president Matas, vergonyant, va justificar l’Estatut en un “si Catalunya obre el meló, nosaltres no podem ser menys”. Magnífica forma d’afirmar la pròpia personalitat. Això és quelcom semblant a allò de “o ballem tots o tanquem la festa”. Però resulta que no tothom balla igual ni té el mateix delit. Però Matas ha entrat en l’estela de la clàusula de l’Estatut Valencià, l’anomenada clàusula Frncisco Camps, per la qual, tot allò que adquireixi de nou poder una altra comunitat també serà incorporat a l’Estatut valencià. Delirant. Afirmar-se en funció dels altres. “No és una qüestió de melons, senyor Matas”. I es va emprenyar. També semblava de mal humor Mariano Rajoy. Un dels grans arguments de legislatura de l’oposició va fent aigües. El dia següent vam començar a discutir la reforma de l’Estatut d’Andalusia en ponència. I arribaran els d’Aragó, les Illes Balears i possiblement Castella-Lleó. I deien que les reformes estatutàries eren uns capricis dels polítics. La segona onada, la segona ronda de grans reformes, és una necessitat després de la dinàmica d’un quart de segle d’Estat Autonòmic. Que avui Catalunya és legalment nació perquè ho van votar les Corts Generals i Aragó no? Certament perquè les identitats polítiques són diferents i perquè, afortunadament, estem començant a tocar a cap de carrer.

Cap comentari: