09 de setembre 2006

La pau armada


A vegades la pau és armada. Dijous el Congrés dels Diputats es va reunir en sessió plenària per validar l’acord del Consell de Ministres d’enviar fins a 1.100 efectius de l’Exèrcit a la missió de Nacions Unides, la Finul, per a la pacificació i estabilització de la frontera entre el Líban i Israel. La pau a vegades s’aconsegueix de forma armada. Mendiluce, que va viure tan de prop la barbàrie dels Balcans durant els anys noranta, va ser el primer a qui li vaig sentir aquesta expressió. I més d’un cop hem hagut de recordar-la davant algunes posicions mantingudes des de les files postcomunistes. Però ara resulta que els que van estar meditant si votaven a favor o en contra d’aquest enviament de tropes van ser els del Partit Popular. Al final va ser que sí perquè un no només podia ser formulat des de l’encegament o des del desgast pel desgast. Dit això, Mariano Rajoy tenia l’oportunitat de fer una intervenció per redimensionar la relació de l’anterior executiu amb la guerra de l’Iraq i per posar fre al discurs bonista del president Rodríguez-Zapatero. Però crec que va deixar passar la oportunitat. Només els restants grups parlamentaris vam decidir centrar-nos en els riscos però també en les possibilitats de lideratge europeu que planteja aquesta missió. Un dia pot arribar, fàcilment, l’anunci d’un mort d’un exèrcit integrant de la Finul. Però ja ha quedat dit que a vegades la pau és armada. Serà el moment, a més, de rependre la sempre difícil solució del cas palestí. Sense la solució del cas palestí és difícil que hi hagi estabilitat a la zona. Un Estat palestí comença a ser també una necessitat per Israel, bàsicament per motius demogràfics, pel major creixement de la comunitat islàmica en les fronteres de l'Estat hebreu. Que la pau arribi a aquella falla entre dos mons. Però no serà fàcil.

Cap comentari: