08 de novembre 2009

El dret a la intimitat. Tots escoltats?


Jean-Pierre Raffarin, exprimer ministre francès, va pronunciar una de les frases més rodones pels temps que corren: “la seguretat és la primera de les llibertats”. Una bona frase per a un discurs. Poc després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 es van desenvolupar uns sistemes de seguretat que penetren de ple en l’esfera de la intimitat d’avui en dia: una intimitat que ja no és violada bàsicament amb la correspondència tradicional sinó amb la vulnerabilitat de la confidencialitat de les noves tecnologies: correus electrònics, sms i converses telefòniques. Aquesta setmana ha saltat a les pàgines de la premsa un vel de dubte sobre el software de la màquina policial Sintel que permet interceptar i gravar converses telefòniques, sms i correus electrònics. Sota l’imperi de la llei, aquesta interceptació només és possible sota ordre judicial. D’acord. Però coneixent la condició humana sabem que una ínfima minoria pot caure en la temptació d’un ús del sistema sense la tutela judicial. La protecció del dret a la intimitat és un tema preocupant i de primer ordre en els nostres temps. No em vull repenjar en cap de les declaracions partidistes que s’han escoltat aquesta setmana a Madrid. Em vull referir a les manifestacions que aquesta setmana ha fet Esther Mitjans, directora de l’Agència Catalana de Protecció de Dades que ha manifestat, obertament, que el sistema de funcionament de Sintel és inconstitucional, desproporcionat i viola la intimitat. Mitjans és una dona reconeguda en el món acadèmic català i gens sospitosa d’un partidisme propici al partit que ha denunciat aquesta vulneració de la intimitat, el partit conservador espanyol. El Partit Liberal Europeu ha convertit la defensa de la privacitat en un dels punts forts de la seva acció política. D’aquest tema en sentirem a parlar en els propers mesos.


El taxista gravador- Artemi Rallo és el director de l’Agència espanyola de Protecció de Dades, professor de dret constitucional, valencià preocupat per la intimitat. Gràcies a ell ara comencen a fixar els cartells de color groc que ens avisen que estem en zona de videovigilància. És clar que s’anuncia genèricament que “aquesta és una zona de videovigilància”. A les cambres de bany dels aeroports de Barcelona i Madrid, per exemple, hi ha càmeres de gravació. Em sembla que quasi ningú sap, quan apunta el rajolí, que està essent gravat per motius de seguretat. Abans de l’estiu vaig pujar en un taxi a Còrdoba. A sobre del mirall retrovisor del conductor hi vaig veure quelcom que semblava una càmera. Li vaig preguntar si el que pensava era el que era. I sí, el taxista emocionat em va explicar que aquella era una càmera i que “las chicas de centralita nos estan viendo en directo”. No recuperat del meu astorament em va dir, a més, que hi havia sis micròfons repartits per dintre del taxi que ens estaven enregistrant la conversa. I, ufanós, em va dir que aquest sistema s’anava instal·lant en altres taxis de la ciutat i d’altres capitals.

Cap comentari: