Aquesta setmana han parlat dos
expresidents del Govern espanyol, José María Aznar i José-Luís Rodríguez-Zapatero.
El primer ha estat molt hàbil per fer córrer una cortina de fum sobre els seus
problemes. Un dia surt a la portada d’un diari de Madrid que la trama Gürtel va
pagar part del casament de la seva filla i dos dies després concedeix una
entrevista on es justifica i parla de política amb una ombra de retorn. El dia
després tothom parlava en el Madrid polític de les paraules gruixudes d’Aznar,
ningú se’n recordava de greus acusacions que demostraven la seva estreta
relació amb la trama Gürtel i que l’haurien pogut perseguir durant setmanes. Un
bon estirabot dit a temps tapa notícies més rellevants en aquests temps de la
realitat de plasma i el fast news. Per cert,
des de les antípodes ideològiques i amb angúnia per les seves opinions sobre
Catalunya, s’ha de dir que Aznar té bastant més de geni polític que aquest
president Rajoy que ens governa amb escepticisme i ganes de fumar puros i veure
passar el temps. També ha parlat Zapatero, amb menys maquiavel·lisme, és així
de naïf, per dir que els seus dos principals errors van ser reconèixer tard la
crisi (dos anys fent veure que plovia!) i el Pla E. I s’ha quedat tant
descansat. Només aquestes dues confessions de part ja enfosqueixen molt el seu
mandat en un balanç de conjunt. El Pla E va ser un caprici infantil, o com un
socialista portava les lectures d’oïdes de Keynes als ajuntaments o com s’havia
de fer per maquillar durant un any les xifres de l’atur en el camp de la
construcció. Una temeritat. Aquells 50 mil milions d’euros malgastats haurien
pogut ser crucials, l’any 2008 i 2009, per fer una política econòmica de
reconducció dràstica de l’economia especulativa cap a una economia productiva,
de profit. Els mals moments no reconduïts a temps es paguen cars durant anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada