Kosovo és Sèrbia o Llanos de Luna és Sèrbia

Kosovo és Sèrbia. En el partit de futbol de la final de la Copa del Rei entre el Real Madrid i l’Atlético de Madrid es va poder veure per televisió repetidament una gran pancarta entre el públic que deia: "Kosovo és Sèrbia". Era divendres 17 de maig de 2013. Aquell mateix dia Kosovo entrava com a membre observador de l’Assemblea de l’Otan amb el vistiplau de Sèrbia. L'ultima setmana d'abril Kosovo entrava a formar part com a observador de l’Assemblea del Consell d'Europa amb el vistiplau de Sèrbia. En cap dels dos casos els representants espanyols van votar en contra de la decisió. Després de l'acord del 14 d'abril entre Belgrad i Pristina ni els serbis diuen que Kosovo és Sèrbia, però ves per on aquest conflicte enquistat de les sagnants guerres dels Balcans dels anys 90 del segle passat està present en el cultivat ambient de discussió de la política internacional que són les grades de l'estadi Santiago Bernabeu. Aquesta apassionada somatització de la causa sèrbia -els seus responsables civils i militars han estat durament condemnats pel Tribunal especial pels crims de l’ExIugoslàvia- en la cultura popular espanyola només té un perquè psicologista: el debat territorial espanyol i el seu reconeixement -fallit- com a Estat plurinacional o la seva configuració com un Estat de cultura i matriu castellanes. Ja ho va dir José Ortega y Gasset en el seu discurs com a parlamentari a les Corts republicanes el 13 de maig de 1932: "Castilla hizo España y Castilla la va a deshacer". Inquietant aquest corrent de simpatia del centre per la Sèrbia que no reconeixia de cap manera Kosovo. Ara, en l'esfera internacional, Sèrbia ja s'ha mogut -moneda de canvi pel seu accés a la Unió Europea- però els despatxos del ministeri d'exteriors i una certa cultura popular hispànica encara tenen simpatia per la Sèrbia que va perpetrar un genocidi contra els kosovars. Milosevic ja ha estat jutjat pels tribunals i la historia. Però els hooligans de les grades del Bernabeu deuen estar embolcallats d'una cultura política tolerant amb els totalitarismes: veuen com la televisió autonòmica de Madrid equipara literalment Hitler i Stalin amb polítics demòcrates democràticament elegits de Catalunya i el País Basc. O com la delegada del Govern espanyol a Catalunya dóna un guardó a un representant de l'associació de continuadors de la División Azul, els falangistes espanyols que de 1940 a 1944 es van enrolar a l'exercit nazi. En aquest ambient permès de banalització del nazisme i l'holocaust....fins i tot és possible que uns despistats i fanàtics despleguin el maig del 2013 a Madrid una pancarta que diu que Kosovo és Sèrbia, que ja sabem que vol dir exactament una altra cosa nascuda de la capsa dels fantasmes de la Castella que va fer Espanya i que ara l'esta desfent....

Llanos de Luna. La delegada del Govern de l'Estat a Catalunya va entregar l'11 de maig de 2013 un guardó a un home vestit amb l'uniforme de la División Azul, grup de militars espanyols que es van enrolar en l'exercit nazi. Nazis espanyols, ras i curt. Perquè tot i l'aparent neutralitat en la segona Guerra Mundial, hi ha un ampli ventall de falangistes i franquistes que van manifestar obertament la seva adhesió al nazisme fins al punt de ser condecorats per Hitler i d’enrolar-se en l'exercit nazi. El passat és història desgraciada però historia. El present és un error que en qualsevol país de governants demòcrates que es volen comportar com a demòcrates sense vacil·lacions, la senyora María de los LLanos de Luna ja hauria estat cessada o hauria dimitit immediatament i el govern hauria presentat disculpes de manera oficial. Ni una cosa ni l'altra. Es poden imaginar en les societats democràtiques d'avui d'Alemanya, França o Gran Bretanya un alt càrrec del govern entregant un guardó a una persona vestida amb un uniforme nazi? Perquè d’això es tracta. Més banalització del nazisme i de l'holocaust. I el més greu, de cost d'imatge internacional, és el silenci i la paràlisi del Govern espanyol davant aquest episodi. Les víctimes del nazisme d'arreu del món se'n fan creus. I el govern encara ho espatlla més emetent una nota oficial on afirma que l'acte va ser "normal" perquè tant es va guardonar la División Azul com l'associació de combatents de l’Aviació republicana. Els segons van perdre una guerra civil, els primers es van apuntar a la causa del nazisme que va exterminar metòdicament i ideològicament 6 milions de jueus i més d'un milió de gitanos en un període de cinc anys. Llanos de Luna ja hauria d'haver dimitit.

La dèbil memòria de l'Holocaust. La dèbil consciència del que va suposar l'Holocaust -el producte més malvat del nazisme- entre grans sectors de la societat espanyola és inquietant. No haver participat de la Segona Guerra Mundial de forma explícita, no haver tingut camps de concentració a Espanya....no eximeix del desconeixement del mal absolut del segle XX. Ni de la falta de lleis que prohibeixin l'enaltiment i l'apologia del nazisme. Anar vestit amb un uniforme de la División Azul és apologia del nazisme. I en les societats democràtiques i tolerants només hi ha una frontera que no es pot creuar, ser comprensiu amb aquells que tenen en la seva ideologia destruir el sistema democràtic. On és el record de l'Holocaust en la nostra societat? El "Mai més" que presideix els memorials escampats per mig món. On son els memorials de l'Holocaust en els nostres pobles i ciutats? Això val tant per Castella com per Catalunya. Conèixer i recordar per meditar com es va poder produir l'Holocaust en el cor de l'Europa més avançada i culta en ple segle XX.

Conversa amb un socialista. Agradable conversa amb un parlamentari socialista català el nom del qual ara no ve al cas. Un home savi i reflexiu, per vocació i pels danys que li ha infringit la vida. Em pregunta amb profunda curiositat: com us en sortireu d’això? Fa referència a l'exercici d'una consulta sobre el dret a decidir durant aquesta legislatura. Reconeix que eminents socialistes catalans amics seus votarien que sí a la idea de l'Estat propi. Reconeix que l'Espanya de les autonomies ja ha fet aigües. Reconeix que el Partit Popular va posant llenya al foc que alimenta i fa créixer el sobiranisme i la desafecció de Catalunya cap a un projecte espanyol. Dit tot això, perplex i encuriosit, em pregunta: com ho fareu? Li fa patir la frustració en que creu que pot caure una part de la societat catalana si no es pot celebrar la consulta. I em torna a preguntar: com ho fareu? Ho farem de forma impecablement democràtica, sense perdre el sentit del temps i de la raó democràtica, sense abraonaments -això no és el 6 d'octubre- i sabent que podem arribar a un mur, que entrem en un terreny que és raó contra imposició. Si no haguéssim fet res, avui estaríem derrotats, assimilats a una visió castellana d'Espanya. El PP i Rajoy, perquè no poden per sectors interns del partit o perquè no volen, han descartat proposar un acord. Volen la confrontació. Vist amb els anys, la decisió de Rajoy tindrà profundes conseqüències. Es podrà celebrar o no la consulta però les plaques tectòniques es van separant.