La fletxa fallida

Intent fallit. En les últimes dues setmanes poderoses forces han intentat enderrocar el president del Govern espanyol des de les seves pròpies files. Vist a pilota passada, ja fa mesos que es preparava una fletxa enverinada que havia de tocar els òrgans vitals d’un president que molts dels seus han vist amb desgrat des que va perdre les eleccions de 2008. No l’han matat però l’han deixat mal ferit. Rajoy no caurà però la combustió serà lenta i agònica. Veiem com han arribat fins aquí.

La germinació. Ara s’entén molt més la sortida de la presidència de la Comunitat Autònoma de Madrid d’Esperanza Aguirre (a l’espera de nous destins), ara s’entenen molt més les dues entrevistes atrevides i desafiants d’un expresident José María Aznar que es mostrava del tot disponible a tornar a la política activa en les més altes responsabilitats. Tots sabien, des de l’hivern, que el malestar prenia forma en les entranyes de l’home que durant vint anys havia portat les finances del partit i en sabia tants secrets: Luís Barcenas. Ell no tenia la intenció de disparar la fletxa més alta. Ell, peça determinant, tal vegada el cervell, de la trama Gürtel, només demanava protecció i quedar apartat de la causa i dels jutjats. Demanava protecció a un partit hereu d’una tradició política on els òrgans nuclears de l’Estat (fiscalia, jutges, policia...) molts de cops són molt propers a la dreta política, econòmica i mediàtica. Ell, íntimament, creia que el que demanava li havia de ser concedit perquè així “s’havia procedit tota la vida”. Com que passava el temps i no es resolien el seus mals de cap ni es garantien els seus secrets (cortina espessa que amagava grans fortunes pròpies i de tercers al cor d’Europa i a l’Amèrica d’amplis horitzons), va decidir comentar l’assumpte a un advocat inquietant i de feines brutes: Jorge Trias Sagnier, home que tots els que l’han tingut d’advocat n’han parlat malament. Exponent de la burgesia rància amb dificultats per arribar a final de mes. Un home disposat a tot. Per això va fotocopiar tots els documents que li van ensenyar amb la comptabilitat B del Partit Popular i els va entregar – a efectes lucratius no ponderables- al diari El País. Trias Sagnier havia derrapat, Barcenas negava l’autenticitat però redoblava la pressió sobre el partit amb el que mantenia una relació tan íntima amb les persones que es trobaven a les entranyes del comandament. Ell sabia que si obria les comportes, s’emportava per endavant una imatge cultivada durant vint anys, de partit de dretes “decent” i allunyat de la corrupció. Així va guanyar aquest partit les eleccions de 1996 i des d’aleshores havia mantingut aquesta imatge. Imatge impol·luta  tot i que, amb una colossal hipocresia, anava proposant ofegar el finançament públic dels partits (això m’ho conec perquè he estat ponent de les reformes legals dels últims vuit anys en aquesta matèria) mentre rebia finançament privat en un país on, segons un informe de la Unió Europea, el preu de construcció d’un autovia duplica el preu d’una autovia a Alemanya. Caparra de la gran orgia de ciment dels últims 25 anys de fons comunitaris.

Trencament i deslleialtats. El mes de març Barcenas va trencar amb la direcció del partit. Era un asteroide descontrolat que podia impactar en qualsevol moment. Es queixava als anteriors dirigents del partit. I no hi ha res que faci entrar més en comunió les voluntats que un home ferit en conjunció amb els antics a qui no els agrada com ho fan els hereus. La secretaria general del partit de la dreta espanyola no va desactivar la bomba amb cura en cada un dels fils que s’havien de tallar. La senyora De Cospedal (el pare es deia Cospedal, sense el De, quines coses que té la dreta manxega!) va actuar sense tàctica ni estratègia, va cremar les naus i s’ha cremat a ella com a successora (idea que acariciava des del seu cigarral de Toledo). Aquí, una mica a la desesperada, entrava en joc el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, que va rebre ordres de canviar el fiscal i remoure aviat el jutge substitut. Gallardón, corredor de fons que ha ballat amb totes, va pensar que en aquest Far West si queien tots morts ell podia quedar primer. Gallardón es va decantar per la tropa de la conspiració amb Aznar i Aguirre al davant. Gallardón és, avui, un dels homes més odiats a la Moncloa.

Arriba Ramírez Codina. Gallardón no feia la feina, Bárcenas entrava a la presó. El volcà podia explotar en qualsevol moment. Si els papers de la comptabilitat publicats a El País eren una frivolitat de Trias Sagnier, la trucada a El Mundo era traspassar el rubicó. Pedro J. Ramírez Codina, vedet amb plomatge vistós del Madrid de les conspiracions i les fogueres de les vanitats, entrava en acció. Estava decidit: l’objectiu era fer caure Mariano Rajoy Brey (aquest escèptic que va repudiar, per temperament, el pensament dur de l’aznarisme, i que veia passar el temps sense intervenir l’autonomia de Catalunya – “mételes caña a los catalanes, Mariano, que ésto siempre nos da votos”.

El cop no és fatal. El Mundo pública els SMS Rajoy-Bárcenas, el dia després Bárcenas ho explica tot al jutge. Però quan el jutge li demana els “rebuts” de les entregues diu que no els feia “por qué no era elegante”: El PP marianista respira alleugerit. La línia de defensa judicial serà paraula contra paraula. I Bárcenas s’anirà desdibuixant. Les ferides i els odis són immensos dins el PP, Rajoy s’ha salvat però el dany és irreparable. La fletxa ha estat fallida, Aznar rabiós. Avui els dos principals partits espanyols, PP i PSOE, busquen nou cartell electoral per a les eleccions de 2015.

Mentides, vídeos i combustió. Quantes semblances amb aquells trenta mesos embogits del 1993 al  1995. Ara és el president del Tribunal Constitucional el que està tocat per mantenir la seva militància en un partit polític (error, gran error!). El Mariano Rúbio de 2013. I ara, com aleshores, actuació estel·lar de Pedro J. Ramírez Codina. Allò va acabar amb un vídeo amb Exuperáncia Rappú i les fantasies de blonda. No descartin noves estrenes mundials ben aviat en les pantalles de plasma.