El 2021, l’apocalipsi segons Pere Navarro i la sordesa de Mariano Rajoy

L’any 2021. D’aquí a vuit anys s’acaba el període de concessió i explotació de l’autopista AP-7. Tenint en compte que és una autopista construïda els anys seixanta del segle passat, estem realment a la recta final de la concessió, segons la data del contracte i segons la data reiteradament confirmada en respostes oficials del Govern de l’Estat. Recentment la concessionària de l’autopista ha realitzat diferents obres de millora i ampliació. Dimarts que ve la ministra de Foment inaugurarà l’accés a Fornells de la Selva. Haurem d’estar molt a l’aguait si l’any 2021 s’acaba el peatge d’explotació i queda només un peatge molt més baix de conservació i manteniment. L’antiga autopista entre Bilbao i Sant Sebastià fou la primera de l’Estat que va acabar el període de concessió i ara per transitar per ella es paga una quantitat molt més modesta pel manteniment. D’aquí a vuit anys veurem si hi ha molta lletra petita o no que permet allargar la concessió. De moment, celebrem l’obertura de l’enllaç de Fornells de la Selva tot partint de la tant invocada “presumpció de bona voluntat”.

Una autovia fora de termini. El desdoblament de la N-II entre Caldes de Malavella i Sils (menys de 5 quilòmetres) no estarà acabat el gener de 2014 que és la data que figura en el contracte de construcció. L’empresa constructora ja ha presentat al Ministeri de Foment fins a dos “reprogramacions” que suposen un allargament en la construcció d’entre 4 i 6 mesos, avui per avui. El govern del PP va heretar una obra empantanegada de l’anterior govern socialista i no ha sabut executar cinc quilòmetres en el període acordat en un contracte. De la resta de la N-II desdoblada, cap notícia.

Els nervis de Pere Navarro. No vull defugir els trasbalsos propis: és cert que el transcendent moment polític que estem vivint a Catalunya està posant potes enlaire el tradicional sistema de partits dels últims vint-i-cinc anys. Començant pel pes de CiU allunyat de les majories absolutes d’altres temps. Però si un líder polític sembla que fa cops de cua en la seva estratègia, aquest és Pere Navarro que ha passat de defensar el dret a decidir a anunciar les set plagues bíbliques que cauran sobre Catalunya si exercim el dret democràtic a decidir el nostre futur després de 35 anys d’un sistema polític rovellat. Navarro deu conèixer l’enquesta que circula pels despatxos de Barcelona i que situa en una forquilla d’entre 16 i 13 diputats els següents partits per l’ordre que els escric: PP, Ciutadans, Iniciativa per Catalunya-Verds, PSC. La direcció dels socialistes catalans ha decidit competir en el terreny del PP i Ciutadans. Que s’oblidin els socialistes catalanistes de tenir en el PSC un partit respectuós amb el dret a decidir. Aquesta és una mala notícia perquè sense els socialistes és difícil eixamplar i explicar el sentit de la consulta en algunes parts importants i molt poblades del país. Afortunadament, són significatius els noms socialistes que recolzen el dret a decidir. Hauríem de mirar que fossin més i més. Les primàries del PSC a Barcelona per elegir el seu candidat a alcalde seran un termòmetre important. Per dir-ho d’alguna manera, el paper del PSC el 2013 i 2014 té el mateix sentit històric que el paper que va jugar el PSUC els anys 1975 a 1983. No és segur que el comportament sigui el mateix.

Què passa a Catalunya? Tradicionalment el titular del poder a l’Estat, en època franquista i en època democràtica, sempre havia tingut a prop un català que li ajudava a entendre els humors i les aspiracions dels catalans. Ens hem de remuntar a López-Rodó i els tecnòcrates de l’època (bons professionals del règim dictatorial que van salvar aspectes importants com el que va aconseguir Josep Maria de Porcioles preservant el Dret Civil català). Convé parlar també de Carles Sentís, un home que no va ser mai ministre però que va convèncer a Adolfo Suárez del retorn del president Josep Tarradellas i el restabliment de la Generalitat abans de l’aprovació de la Constitució (gest d’una transcendència molt alta pel que suposava de continuïtat de la legitimitat prèvia a la Constitució). Narcís Serra va jugar el seu paper en els Governs de Felipe González, no sempre remant precisament en el sentit dels anhels d’autogovern però explicant com fer relacionar González i Pujol (a qui va intentar  enfonsar políticament). Un paper semblant va tenir Josep Piqué el 1996 quan va entrar com a ministre  independent que els dilluns al matí despatxava amb Pujol abans d’agafar el pont aeri cap a Madrid. Zapatero ja no es va recolzar mai ni en Montilla ni en Chacón en l’època de ministres (que volien que Maragall retirés la reforma de l’Estatut un cop el PSOE va arribar a la Moncloa el 2004). Quan Montilla va ser president va enviar alguns missatges sobre la “desafecció dels catalans cap a la política espanyola” que eren un avís seriós i meditat. Però Zapatero va tirar endavant amb els seus instints i conversant amb catalans (no sabem si amb gran maquiavel·lisme o amb una inconsciència terrible. Un cop Miquel Roca va sortir de la Moncloa xocat després d’un dinar amb Zapatero). La qüestió és que el president Mariano Rajoy és el primer president del Govern espanyol que no para l’orella al batec de la societat catalana. En el seu cercle de col·laboradors no té cap català dotat de finezza per desentrellar el moment actual del mal humor dels catalans. El dia que fem l’inventari dels motius que han provocat el lliscament de les plaques tectòniques, no es pot negligir aquest fet. Perquè, és clar, ningú es creu que la senadora Alícia Sánchez-Camacho sigui una veu respectada i ponderada en els cercles de poder de Madrid.