La Constància

El que està succeint a Catalunya els últims dos anys, en termes de reivindicació nacional, podria tenir un nom si estiguéssim en els temps que les botigues es batejaven amb el nom que més caracteritzava la família: La Constància. Talment com a l'Auca del Senyor Esteve, de Santiago Rusiñol. Després de l’èxit de la Via Catalana he rebut missatges de llocs ben diferents del món. Tots ells sorpresos per l’èxit de l'esdeveniment i tots ells preguntat si va de veres. L'11 de setembre de 2013 a Catalunya ha estat portada amb foto a l’International Herald Tribune, al New Yourk Times, al Wall Street Journal.....un quart de pàgina amb foto a Le Figaro, a les portades de la premsa turca....i tantes altres que m'he perdut perquè no he pogut fer un seguiment exhaustiu. Va de debò, és la fatiga de la classe mitja catalana. No és una fatiga filla de la crisi econòmica, no és un fogot que passarà amb la superació de la crisi. La impressió és de sorpresa, per alguns, començant pels cercles polítics de Madrid, i de respecte per a molts. Un respecte que hem treballat durant mesos i mesos i que es basava en dir-los-hi: "respecteu el nostre procés, ja entenem que no ens podeu fer costat perquè les relacions entre Estats són severes, però us demanem que no us pronuncieu en contra". Aquesta ha estat la meva feina molt principal dels últims mesos. Però Letònia ha fet un pas endavant en públic. El record de la cadena Bàltica posterior a la caiguda del regim soviètic segur que hi ha pesat. Però no son els únics. Un exministre de Croàcia i primer ambaixadora Belgrad després de la independència m'ha preguntat: "quant temps fa que te no té teniu un primer ministre català?". Quan la resposta és: des de 1874 i encara el van matar, respon: "és clar, ara entenc moltes coses". Els britànics, tan distants fins fa un temps, ara veuen que les majories socials són diferents que a Escòcia i pensen que les tornes s'han girat, que ara és el cas català el que pot influir en la consulta escocesa del setembre de l'any que ve, d'aquí a un any just. I Israel pregunta i veu les possibilitats d’estrènyer llaços de cooperació científica, tecnològica i comercial. Hi haurà novetats en les properes setmanes. I demà dilluns arriba a Madrid el nou ambaixador davant el Regne d’Espanya i Andorra, haurem de tornar-hi. Tot i que una visita d’escrutini de cinc dies a Catalunya de la secció política de l'ambaixada americana ja va ajudar a esbandir tòpics i prejudicis. Hi ha interès pel cas català per la seva singularitat, pel seu caràcter radicalment pacífic i cívic, per la seva continuïtat, per la defensa del principi democràtic i per la falta de resposta convincent del Govern espanyol. Un govern que potser que respongui amb una solució que arribi tard, que demostri que els radars d’interpretació dels humors a Catalunya estaven desconnectats.

Després hi ha el capítol de l'atac feixista a la delegació del Govern a Madrid. Pensem que episodis de desestabilització d'aquesta naturalesa es poden repetir. Alguna gent ha quedat corpresa. Penso que hi hem d’estar mentalitzats. I que de l’ús de la violència en floreixen encara mes els arguments basats en la raó. Al final d’aquesta setmana m'he trobat un espanyol andalús que treballa en una organització pública internacional i, per primer cop, m'ha preguntat "com seria o com serà" i ja ha aparcat el "és impossible" o el "no pot ser". Insisteixo: un cas únic del que hem de saber fer cada pas amb pulcritud perquè continuem essent observats amb respecte. Aquest mes d'agost un periodista de firma molt reconeguda a El País, Miguel Gonzalez, començava el seu article d’anàlisi amb un "Cataluña se nos va". I continuava constatant la constància dels arguments dels seus amics catalans i recordava que aquest "se nos va" pot portar algun sotrac transitori, segons ells, però que està convençut de la profunditat del corrent de fons. Fa un any, passejant pel pont de Galata d'Istambul amb el Bòsfor de color de plata radiant, un exministre polonès dels anys 90, un dels dos diputats més longeus de Polònia, em deia: "Hi ha tossuderies que jo puc arribar a entendre. Hi va haver un segle que Polònia simplement no va existir en el mapa, amb les terres repartides entre Prússia i Rússia. I com a jueu que sé que durant 2000 anys les nostres famílies cada any nou jueu brindaven dient: l'any que ve a Israel...en la meva condició de polonès i jueu...puc entendre la vostra perseverança". Doncs això, l'any que ve a Jerusalem. La botiga La Constància té una voluntat de ferro, admirada i seguida arreu...elogiada en veu baixa per amics de fa tants anys, bocabadats uns altres. L'any que ve, a Jerusalem.