La via directa amb trencants

La via directa i ordenada. Aquesta setmana ha estat fecunda en la política catalana. Només es pot avançar a través del debat democràtic entre diferents punts de vista. I segurament hi havia uns quants assumptes per clarificar. La setmana va començar amb un article de Josep Antoni Duran i Lleida conceptuant el que suposaria “la tercera via” per establir un pacte polític amb l’Estat espanyol en vistes a la celebració de la consulta per exercir el dret a decidir. I la setmana ha acabat amb unes lúcides declaracions de Joan Rigol en les que sosté: “la tercera via només té sentit si l’Estat espanyol proposa un pacte”. Ja hem clarificat moltes coses. Fins al dia d’avui, en els canals discrets i oberts de diàleg amb el govern espanyol, no ha arribat cap proposta de pacte d’estatus de Catalunya dintre d’Espanya que podria ser objecte també de les possibles respostes d’una consulta. Tal vegada fins i tot es podria dir que Mariano Rajoy, un home que confia massa que el temps ho pot resoldre tot, estaria disposat a parlar-ne però la faixa que l’ofega per part de sectors del seu partit i de la dreta mediàtica ho fan impossible. Sense novetats, fins al dia d’avui, de la Moncloa. Un dia podrem explicar tota la intrahistòria d’aquest mes d’agost tan laboral i laboriós.

CiU es va presentar a les eleccions generals del mes de novembre de 2012 amb una proposta clara: la creació d’un Estat propi per Catalunya. Cert que uns pensen en un Estat propi plenament sobirà i uns altres en un Estats propi enquadrat dintre l’Estat espanyol. Quants pensen de cada manera? És molt senzill: no tinguem por a la democràcia i preguntem-ho. Fem un procés plenament democràtic. Un debat semblant pot tenir ICV dintre de les seves files. I s’ha vist que en la base i els diputats del PSC, més que en la direcció, també es dibuixen uns interrogants similars. Preguntem-ho. Quan es fa una consulta o un referèndum els partits polítics solen donar una orientació de vot però la decisió és molt més personal i l’opció és molt més d’assumpció de posició personal. Els partits serveixen per enquadrar idees i ideals però hi ha moments que s’ha d’Interpel·lar directament a cada ciutadà. D’aquí a final d’any s’ha d’acordar una pregunta per la consulta. Una pregunta o preguntes en les quals com més ciutadans s’hi sentin còmodes millor per reflectir la voluntat democràtica. Preguntem qui vol un Estat propi i qui no (via directa i consensuada fins al dia d’avui, tronc comú) i preguntem després dintre els que responguin que sí qui vol un Estat propi sobirà i qui vol un Estat propi inserit dintre l’Estat espanyol (aquí arriba el primer trencant de la carretera). Així de senzill i democràtic. Certament també podríem sotmetre a la consulta dels ciutadans de Catalunya qui vol l’oferta de pacte polític que ens ofereixi el govern de l’Estat. Però les setmanes passen i aquesta oferta no arriba. En públic blanden “La Constitución y las leyes” i en privat comencen a ser conscients del “cas català” però no encerten a trobar una oferta “d’estatus” polític. I aquesta és una greu irresponsabilitats. Hi ha moments que els governants han de saber-se moure i ser conscients del terreny nou i desconegut que estan trepitjant. En els anys de la Transició espanyola un home que venia clarament de l’antic règim, el president Adolfo Suárez, va saber llegir els temps que li havien tocat governar i va legalitzar el Partit Comunista d’Espanya i va acordar el restabliment de la Generalitat de Catalunya i el retorn del president Josep Tarradellas abans de l’aprovació de la Constitució! Això és saber entendre els moments que es viuen. Avui Rajoy no sap entendre que s’ha de moure, que té una responsabilitat a l’altura de la que va tenir Suárez. I Rubalcaba va proclamat la necessitat d’una reforma constitucional per afrontar “el cas català” però fins ara no han escrit ni una línia de proposta negra sobre blanc. Demà llegirem un article de Ramón Jauregui sobre aquest tema però continua sense haver-hi una reacció real dels polítics espanyols. És per això que l’afirmació de Joan Rigol és tan encertada: “La tercera via només té sentit si l’Estat espanyol proposa un pacte”. L’Estatut de 2006 va ser un intent fallit de tercera via. L’ordre de les coses ha progressat en la bona direcció perquè allò que es va esmicolar el juliol del 2010 (sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut) ara, tres anys després, sigui possible? El 13 de maig de 1932 José Ortega y Gasset va afirmar des de la tribuna del Congrés dels Diputats: “Castilla hizo España y la deshizo”. Doncs això.