La guerra de Síria, les lliçons no apreses d’Iraq i les primaveres àrabs

La línia vermella. Un dia, fa un any, el president dels Estats Units, Barack Obama, va dir que la “línia vermella” per la intervenció dels Estats Units a la guerra civil de Síria -que dura des de fa dos anys i mig i ja ha provocat més de 100.000 morts- era l’ús d’armes químiques. Bé coneix el servei d’intel·ligència nord-americà que el règim de Baixar Al-Assad disposa d’un dels contingents d’armament químic més important del món. Per alguna cosa Síria no havia firmat mai el Tractat Internacional de Prohibició d’Armes químiques i per alguna cosa fa anys i sota administració republicana una inspirada Condoleezza Rice, encara a l’ombra, va escriure un discurs pel president George W. Bush parlant de l’Eix del Mal per referir-se a Síria, Iran i Corea del Nord, les tres principals dictadures amb armament químic. El dia 21 d’agost molt probablement es va traspassar la línia vermella –esperem l’informe dels enviats de Nacions Unides- i a partir d’aquell moment un president dels Estats Units es converteix en amo de les seves paraules i dels seus silencis. De fet, l’administració nord-americana no dissenya prendre partit activament en la guerra civil sinó enviar un missatge que l’ús d’armament químic no pot deixar indiferent a una comunitat internacional que en una immensa majoria dels casos ha renunciat a l’ús d’armes químiques. De fet, el que pensa el Pentàgon s’assembla més al bombardeig de Líbia per Ronald Reagan el 1986 (càstig per l’atemptat contra un avió de passatgers) o als bombardejos de Somàlia i Afganistan de Bill Clinton el 1998. La pròpia administració nord-americana diu que l’objectiu dels bombardejos no és enderrocar el règim de Al-Assad ni atacar centres gordians de l’exèrcit sirià. Un sí però no que, a més, no s’ha produït per sorpresa (com Líbia, Somàlia, Afganistan) sinó amb uns llargs preparatius exposats a l’opinió pública i amb uns socis amb problemes (David Cameron tombat pel seu parlament, això és una tradició democràtica! I François Hollande encara emborratxat per l’èxit de la intervenció ràpida de Mali i absolutament ignorant de les relacions internacionals, Chirac sí que coneixia la carpeta de les tradicionals relacions de França amb Síria i el Líban).

Un sí però no. El General nord-americà Colin Powell, abans de ser Secretari d’Estat, va dir: “Quan em diuen que l’atac és limitat, significa que no els importa si aconsegueixen o no l’objectiu. Quan em diuen intervencions quirúrgiques, m’amago al búnquer”. Una innocència impròpia ha enviat la Casa Blanca. Les intervencions limitades les carrega el diable. Què succeirà si després de la “intervenció limitada” Al-Assad continua utilitzant armes químiques o si guanya la guerra sense negociació? Les intervencions limitades solen arrossegar a una major implicació en la guerra si el cop no és molt encertat (i ara, pel factor temps i pel factor sorpresa, el cop ja no pot ser molt efectiu i limitat). S’ha incendiat el debat, les opinions públiques s’han manifestat en contra majoritàriament (com quasi sempre, tret de després del xoc emocional de l’11 de setembre de 2001 als Estats Units) i el perill d’inflamació regional al món àrab és evident. El règim d’Al-Assad venia de les velles tradicions laiques del partit panarabista Baas. Amb les recents primaveres àrabs hem vist que la caiguda dels vells dèspotes no porten automàticament demòcrates entregats (lliçó apresa a Iraq). El què convenia era un èxit en les negociacions de Ginebra de mitjans de l’any 2012 entre el Govern sirià i l’oposició, hi havia mecanismes per forçar l’acord però els Estats Units havien decidit mirar cap a casa i cap al Pacífic i la diplomàcia de la Unió Europea continuava enèmica. Aquella oportunitat perduda ens ha portat fins a aquesta falsa solució que es planteja tard i malament. Ara els petroestats del Golf financen les milícies islamistes que combaten al front de l’oposició síria i les televisions Al-Jazira i Al-Arabiya fan de caixa de ressonància. Tots aquests esforços van destinats a la caiguda dels règims dictatorials laics i la instauració d’un islamisme polític rigorosista. Però, paradoxes del joc d’influències regionals, en el mateix front d’oposició a Al-Assad es troben els opositors prooccidentals entrenats als camps d’entrenament de Jordània i finançats per les potències occidentals i demòcrates.

En tot cas, un final dolent. La guerra de Síria, doncs, en tot cas té un mal pronòstic. O guanya Al-Assad, a aquestes alçades criminal de guerra repudiat per la comunitat internacional, o guanya una oposició molt influïda pels règims àrabs més retrògrads que van eixamplant la seva influència fins a provocar reaccions i rectificacions com el cop d’Estat a Egipte del 2 de juliol. És compatible islamisme polític i democràcia liberal? L’edat de la innocència es va acabar després de la guerra d’Iraq i l’intent d’exportar “democràcia express” amb la doctrina de la pau democràtica: dos Estats demòcrates no poden fer la guerra amb tanta facilitat i, a més, sostenien els avaladors de la guerra, les transicions a la democràcia dels països de l’Europa central i de l’est demostraven que el canvi no era tan difícil. Però una segona edat de la innocència ens va arribar amb les primaveres àrabs, quina cosa demostra que l’optimisme humà és resistent. Aleshores vam veure que per la via democràtica es pot arribar a les institucions per anul·lar els trets essencials d’una democràcia (així succeí a Egipte amb el deposat president Mursi). Amb Síria ja no queda molta innocència.....només una indolència de dos anys i mig de desorientació de la diplomàcia occidental i molta i callada feina dels Estats del Golf i dels que volen que la intervenció a Síria tingui conseqüències fins a la caiguda del règim d’Iran (el silenciós Israel al capdavant) . Neoconservadors de fa deu anys i idealistes d’esquerra es retroben en aquest moment d’un realisme pessimista i una cautela indispensable.