Escolta Espanya?

Dinàmic debat català a Madrid. He acabat la setmana política a Madrid el divendres amb un debat a la Universitat Carlos III a Getafe sobre el moviment sobiranista català. Un públic molt nombrós de joves estudiants de dret, ciències polítiques i altres matèries. El debat ha anat bé, majoritàriament constructiu. A la taula: Enric Juliana, Albert Rivera, Juan Fernando López Aguilar, el nou president del Centre Català de Negocis, Ester Capella, senadora, i jo mateix. Albert Rivera està poc vitaminat, el dia del llançament del seu partit a nivell de tot l’Estat han aparegut informacions sobre un presumpte ús irregular dels fons de la fundació del seu partit. Joan Fernando López Aguilar, a vegades tan brillant i obert de mires, en aquesta ocasió està especialment agre i negatiu. Ells dos només invoquen la Constitució i les lleis. Jo intento explicar que no poden tancar els ulls al que represento com a electe: un ampli espectre de classes mitges catalanes que durant vint-i-cinc anys s’havien adherit a la idea del reconeixement del fet nacional català dintre de l’Estat espanyol s’han cansat de la frustració d’aquesta via i han sortit en tromba a capgirar l’agenda clàssica dels partits polítics catalans empenyent per una consulta i acaronant la idea d’una Catalunya sobirana. Aquesta força s’ha de canalitzar políticament? Sí. El govern del PP ja té decidit el seu paper: no moure ni un paper i esperar que aquesta energia s’estavelli contra el mur de la superioritat de l’Estat espanyol. Aposta molt de l’estil Rajoy –així ha guanyat els seus congressos i ha fet caure els seus oponents- però d’un perill evident en unes democràcies globalitzades que es miren. Rajoy creu que no té cost que “el cas català” salti a l’escena internacional perquè en les relacions entre Estats ningú apostarà per reconèixer el capteniment dels catalans manifestat en algun tipus de cita a les urnes. Jo no n’estic tant segur. Molts ambaixadors pregunten i envien informes, molts somriuen per dintre davant la miopia política de la cort de mandarins que envolten el president del Govern espanyol. Algun dia ho podrem explicar tot. M’han convocat a una taula rodona el dia 30 d’octubre a la Universitat de Salamanca per tractar de les pacífiques i democràtiques demandes de la majoria del poble català d’exercir el dret a decidir. Ponents: José Bono, Albert Rivera, Santiago Abascal (ex-PP fundador del nou partit d’extrema dreta de Vidal-Quadras) i jo mateix. Espero tornar viu i íntegra a casa.

Més AVE. De la lectura del projecte de Pressupostos Generals de l’Estat per 2014 he tret una dada pròpia de l’època de quan les infraestructures eren una gran bacanal de negoci i inauguracions: per l’any 2014 l’Estat espanyol es disposa a gastar 8.700 milions d’euros en obres del tren d’alta velocitat. Una quantitat immensa, que s’apropa al deute total que l’Estat té amb Catalunya. D’aquests 8.700 milions només 467 es dedicaran a l’Eix Mediterrani, zona de la península que acull el 50% de la producció del PIB espanyol. La resta cap a Galícia, la terra del president del govern i de la ministra de Foment. Jo no tinc res contra els gallecs, però sempre, i més en temps de vaques magres, és indispensable estudiar el cost/benefici de qualsevol obra pública. Un quilòmetre d’AVE costa 18 milions d’euros de mitjana. I el seu manteniment anual supera els 8.000 euros.

Deliberació. Una paraula estretament vinculada amb la democràcia és la paraula deliberació. Aquest dimarts passat vam tenir al Congrés dels Diputats el debat de les esmenes de totalitat a la llei espanyola del servei exterior (la primera llei de l’acció exterior i les relacions democràtiques en 35 anys). De forma quasi inevitable en el seu quefer, el ministre Margallo va derivar el debat en el moment polític actual que viu el debat sobre la sobirania a Catalunya. El ministre d’Exteriors va reclamar el dret a saber per què els ciutadans “no estiguin enganyats”. És el primer cop que veig un membre del govern central entrant en el debat de fons, sense negar la major. Han intentat cancel·lar la qüestió catalana de mil maneres –algunes des de les clavegueres- durant els últims dos anys. Com que el debat perviu, més candent que mai, alguns ja entren en la fase de l’argumentació, encara que sigui el que jo pugui considerar el debat de la por. Un recent argumentari intern del PP recomana als seus quadres començar a parlar de pensions....parlem-ne!

“Viva Espanya”, va dir. L’exercici eficient de la política, perquè sigui útil i de profit, requereix d’altes dosis de cap fred, estratègia, capacitat d’empatia, capacitat de lligar caps i, al final, un punt de fortuna. Però també hi ha moments perquè aflorin glopades denses d’història, conviccions....que remouen les entranyes en el moment menys pensat. Dimarts vam discutir i votar les emenes a la totalitat a la llei espanyola del servei exterior. Els portaveus vam anar fixant posició. El diputat del grup mixt Alfred Bosch d’ERC puja a la tribuna per utilitzar els seus tres minuts (perquè s’ha de dividir el temps amb l’ampli nombre de diputats del grup mixt). I en un moment de la seva intervenció recorda que tal dia que aquell (15 d’octubre) de fa 73 anys va ser assassinat el president Lluís Companys i demana uns segons de silenci pel seu record. Cadascú utilitza el seu temps a la tribuna com vol. Diputats del PP remuguen durant aquells segons eterns. I de les files del PP, banda de la muntanya, un diputat madur del PP, pèl tenyit, cara de tenir ganes de fer amb els catalans el mateix que van fer el seu pare i els seus oncles, crida: “Viva Espanya”.  Aquest cretí o és un gran ignorant amb ganes o és un gran falangista nostàlgic que avala amb el seu crit l’assassinat d’un president democràtic extradit a l’Espanya de Franco pels nazis que el van apressar a França. Tinc la gran sort de tenir en l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa una reunió de parlamentaris on trobo brillants exponents de la dreta democràtica europea que em fan reafirmar en la convicció que al PP encara hi ha elements franquistes que la fan estranya als estàndards democràtics. A un diputat del PSC li repugna tant com a mi aquesta reacció.  A un votant del PSC se li posen els pèls de punta quan veu alguns subjectes a la manifestació del 12 d’octubre. Potser el que falta és una idea clara i inclusiva d’Espanya. Quan la dreta es fa seva la idea d’Espanya, el mateix estat se’n va pel pedregar.