Allò que no surt als titulars, desafortunadament

1.700 milions. He viscut en viu i en directe el tracte vexatori de l’Estat amb la Generalitat per transferir-li els diners necessaris per arribar justets a final d’any. He viscut com el Govern de l’Estat comunicava al de la Generalitat que no podria disposar dels 1.700 milions del Fons Autonòmic de Liquiditat (“un toque necesario a los nacionalistes catalanes”). Tres setmanes després he presenciat com el ministre Montoro deia al diputat Sánchez-Llibre que la Generalitat podria disposar dels diners que li eren negats. Comunicació primer en privat, als escons de l’hemicicle, i després en una resposta parlamentària a la sessió de control del Congrés dels Diputats. Trucades a Barcelona per anunciar la “notícia”, trucades del president de la Generalitat i del conseller d’Economia per saber quan es faria efectiu l’ingrés per poder pagar a proveïdors (farmacèutics, en primer lloc). I un cop la mel a la boca, una setmana i mitja més de vexació pública. El temps necessari perquè els farmacèutics facin una parada de tot un matí, els canons del malestar apuntant a la Generalitat per pur càlcul de l’equip de Moncloa. El temps necessari per muntar-se una foto (que els va sortir com un tir per la culata) a la delegació del Govern de l’Estat a Barcelona amb la inefable delegada Llanos de Luna: ¨Nosotros pagamos las facturas de la Generalitat”, amb els nostres diners en un pur regateig d’aixeta tancada i autonomia financera suspesa. Finalment, el divendres 8 de novembre el ministre Montoro anuncia en un acte del Partit Popular a Còrdova que els diners seran transferits el 16 de novembre. Un mes de calvari polític i d’asfíxia econòmica premeditada per part del Govern de l’Estat. Això ho he vist amb els meus ulls i ho he viscut en primera persona. És clar que els pressupostos de la Generalitat pel 2014 son esquàlids, mínims, de supervivència. Estem sotmesos a uns criteris de reducció del dèficit que l’Estat no s’aplica a si mateix. Estem bevent el calze amarg de l’asfixia econòmica premeditada que ja va anunciar el professor Ramon Trias Fargas els anys 80. Això haurà de tenir una sortida aviat. Convé, mentrestant, que les coses se sàpiguen. No sé la sort de CiU en temps de crisis que sempre erosionen a qui governa, però pronostico una caiguda notabilíssima del Partit Popular a Catalunya. La seva intel·ligència política i el seu radar estan atrofiats.

Un periodisme amb memòria, si us plau. Ara, a vegades, es practica un periodisme sense memòria, pla, presentista, sense fons d’armari, sense record dels antecedents. Aquesta setmana se’ns han anunciat les adjudicacions de les redaccions de projectes de “duplicació de calçada” de la N-II en el tram nord de Vilademuls fins a la Jonquera. Sembla una gran notícia, oi? Però el periodisme també és recordatori i interpretació. I anunciar una redacció de projecte d’una “duplicació de calçada” vol dir també llançar definitivament a les escombraries els projectes ja redactats – amb els seus costos econòmics, que s’han de valorar- per fer una veritable autovia entre Girona i la Jonquera i entre Maçanet de la Selva i Tordera. En resum: els més de 8.000 km d’autovia de l’Estat a tota la geografia hispànica a Girona quedaran reduïts al tram Fornells-Sils. La resta, duplicació de calçada, que vol dir dues vies amb més revolts i prestacions “low cost”. Està això bé o malament? Ho podem valorar i jutjar en un territori amb una autopista en paral·lel que acaba la seva concessió (sobre el paper) l’any 2021. Però no ens podem menjar acríticament totes les notes de premsa del ministeri de Foment sense posar-les en context. També se’ns anuncia la construcció del pont que connectarà Caldes de Malavella amb les obres de desdoblament (aquí sí) de la N-II. Potser seria bo completar la informació recordant que aquestes obres haurien d’haver estat acabades el 2009 i que respecte el contracte de construcció actual (que preveu un període de construcció de 15 mesos que acaba el gener de 2014) les obres porten un retard de entre sis i nou mesos. Exigim responsabilitats a qui calgui, però primer tinguem memòria per poder-la exercitar.

Renovació imminent. Entre el proper dilluns i dimarts es farà públic l’acord parlamentari per la renovació dels 20 vocals del Consell General del Poder Judicial. Atenció a una possible nova presència gironina en aquest nou Consell que tindrà algunes novetats. Una d’elles és que dels 20 membres, només 6 tindran dedicació exclusiva. Els altres membres continuaran exercint les seves funcions actuals de magistrats o juristes. Un invent de l’equip de Moncloa (els sorayos) per vendre “reducció de greix” a les institucions. Però a vegades aquestes mesures de to populista (recordem els cops de destral de José Bono al parlament) acaben tenint efectes contravinguts. Ja veurem com podrà ser l’exercici de l’advocacia o de la magistratura per part de persones que decidiran nomenaments tan importants com presidents d’Audiència o magistrats dels Tribunals Superiors de Justícia de les Comunitats Autònomes, i que continuaran emetent informes jurídics de gran transcendència política. Els telèfons professionals no pararan de sonar. Personalment, sóc partidari de càrrecs públics ben remunerats i amb un quadre molt alt d’incompatibilitats. 

Una altra forma d’exportació. Si vostès agafen qualsevol vol de Lufthansa es trobaran que els hi serveixen una xocolata catalana de marca Simón Coll i fabricada a Sant Sadurní d’Anoia. Si vostès volen amb un vol d’Air France de llarg recorregut els hi serviran el menjar amb uns vols i uns plats que van acompanyats d’un prospecte que explica que el dissenyador català (sic) Eugeni Quitllet ha dissenyat uns recipients més ecològics que redueixen un 30% les emissions de CO2. Si vostès visiten les galeries més selectes del millor barri de Tokio, trobaran una botiga de la marca Castañer, amb seu a Banyoles. El nostre futur és l’exportació de qualitat, que vol dir trencar-se primer el cap aquí per oferir quelcom únic.