Avui fa un any que l’amic Jordi
Comas i Matamala va morir en un homicidi. Violent i dolorós per tots els que el
dia següent, ben d’hora, ens vam llevar, o vam ser llevats, amb l’esgarrifosa
notícia. Moltes vegades sabem valorar encara més les persones quan no hi són i
el seu buit és insubstituïble. Així ha transcorregut per mi aquest any: pensant
sovint amb en Jordi i, sobretot, vivint situacions i moments en els que m’he
preguntat: com hauria reaccionat, pensat o actuat en Jordi Comas en una
situació com la que vivia.
Aquest any sense el tremp i el nervi
d’en Jordi a la societat gironina i catalana s’ha trobat a faltar. Va saber
situar-se, amb la saviesa dels anys i molta experiència, en una situació de
mediador, d’impulsor d’iniciatives, de presentador de tantes persones que hem
treballat junts. Era un home de “fer i de fer fer”, un dinamitzador. I un
empresari d’èxit sostingut i que va saber viure el risc, afrontar-lo, guanyar i
perdre i sempre tornar-se a aixecar.
El memorial d’en Jordi Comas ens fa
recordar que la societat necessita, persones com ell: amb criteri format,
viatjats per saber comparar i destil·lar el millor d’allò viscut, amb una bona
agenda de coneixences, amb la seva memòria prodigiosa, amb coneixement
d’història per saber no ensopegar en l’espontaneisme de les emocions, amb
respecte per les persones i fons d’armari per saber que el sènior d’avui va ser
un personatge memorable fa trenta anys (un combat contra la desmemòria de la
societat plana d’avui), amb una clara idea de la formació en la qualitat dels nous
professionals del sector turístic, amb sensibilitat social i amb un compromís
callat, silenciós, però efectiu en la seva condició de cristià.
A vegades somric per dintre pensant
en tanta gent que va ser ajudada per en Jordi Comas sense que els propis interessants
encara avui ni ho sàpiguen. S’ha de tenir una determinada actitud de l’esperit
per fer el bé. Aquesta actitud a vegades se’m fa present amb una gran calidesa
en el record i em fa menys obstinat per les coses de la brega del camp de les
misèries.
Quan arribava a Madrid, els dimarts
al vespre, anàvem a sopar al restaurant italià Come Prima, un menjar digne. Ens hi tocava mitjanit quan sortíem i
passejàvem una estona parlant de tot i recitant animadament l’Oració al Crist
de la Tramuntana de Carles Fages de Climent que és una declaració del seny i la
temprança dels homes i dones de bé de la nostra terra: “Braços en creu damunt
la pia fusta, Senyor, empareu la closa i el sembrat, doneu el verd exacte al
nostre prat i mesureu la tramuntana justa que eixugui l’herba i no espolsi el
blat”. Després ens acomiadàvem fins a la propera perdent-nos en la foscor de la
nit. Fa un any la foscor va ser immensa. Després va venir una llum potent: la
de la memòria de tants amics d’una societat que li va retre homenatge i que el
manté viu en el record cívic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada