La felicitat és de color malva

Iberia es treu el vel. El viatge a la modèstia de l’economia espanyola ha tingut aquesta setmana una manifestació de sinceritat important. Un dels diaris de la dreta madrilenya va publicar aquest divendres l’exclusiva de la primera entrevista al que serà el nou president d’Iberia; Luis Gallego. Un home amb cara de gestor gris i impersonal, aplicat i al·lèrgic a la fira de les vanitats. Ha manifestat: “Si no reestructurem Iberia, pot caure l’aeroport de Barajas”. I després ha explicat els sous de mes de 200.000 euros pels pilots i 650 hores anuals de vol quan les normes internacionals d’aviació civil els hi permeten volar fins a 900 hores a l’any. I els sous astronòmics dels tripulants de cabina (hostesses, sobrecàrrecs...). Iberia era una companyia pública, de bandera, privatitzada a mitges (Bankia era el primer accionista i El Corte Inglés –avui amb un deute de 5.000 milions d’euros- el segon). Iberia representava quasi com ningú el projecte dels grans mandarins dels ministeris del Paseo de la Castellana de Madrid: convertir la capital de l’Estat en el centre radial d’un neocentralisme per la via de les infraestructures (que modulen les economies dels territoris). Madrid, Districte Federal. Iberia va abandonar l’aeroport de Barcelona en una aposta clarament política: Madrid havia de ser l’únic “hub” de l’Estat, un dels principals del sud d’Europa i pont cap a Amèrica del Sud. I sorprenentment l’aeroport de Barcelona es va regenerar amb companyies de nova planta (sense el greix de la parapública Iberia) i amb vols captats per pura lògica d’economia de mercat, oferta i demanda sense l’Estat protector. Gallego afegeix: “sense més ajustos Iberia no aixecarà el cap, seria una companyia zombi”. L’aeroport de Madrid Barajas tindrà connexió de tren d’alta velocitat per intentar salvar unes instal·lacions que aquest any ja han quedat superades per Barcelona. A l’aeroport de Barcelona li va ser negat la connexió amb TAV quan es va dibuixar el recorregut. I l’aeroport de Girona, que té la línia de l’Alta Velocitat a tocar de la terminal, encara no té una estació per falta de voluntat política, tot i que la inversió seria moderada i el retorn altíssim. El color dominant a l’aeroport de Madrid és el vermell cridaner d’Iberia, el color dominant a l’aeroport de Barcelona és el malva discret i seré, tenaç i que aixeca el vol.

El discret encant del malva. Diu el diccionari: “Moltes flors salvatges que es defineixen com a blaves són en realitat malva”. Aquesta és una societat bàsicament malva, emprenedora i mediterràniament individualista, liberal sense saber-ho -el blau és el color dels liberals- té unes gotes de color entre el lila i el lavanda, una de les tantes variacions del violat, que dona com a resultat el malva. La felicitat és de color malva, a la catalana. Ho veiem aquests dies: la reacció davant la proposta d’aturar el país una setmana perquè s’aturi l’economia espanyola ha estat replicada a cada tertúlia de cafè, a cada watsap al vol: ens agrada treballar, només ens en sortirem treballant sense parar, ens agrada ser creatius, imaginar i explorar terrenys desconeguts. La cultura del treball i la creativitat s’ha reivindicat aquesta setmana en que s’ha manifestat una de les millors vetes del país. A vegades ens afirmem quan ens neguen. Una noia de Vic camina per la plaça major a primera hora del matí amb boira espessa de tardor i pensa: com podem anar endavant aturant el país?. La Catalunya vella es reivindica laboriosa, presumptament austera i discreta, magmàtica per dintre en idees, pensaments i capteniments. Moltes flors salvatges que es defineixen com a tímides es vesteixen en realitat íntimament de malva.

Motius per votar el 25 de maig. El proper 25 de maig se celebraran eleccions al Parlament Europeu. Per primer cop els partits polítics europeus presentaran candidats a la presidència de la Comissió Europea. I serà elegit el líder amb més escons al parlament d’Estrasburg. El meu amic Pat Cox, expresident del Parlament europeu, liberal irlandès i ara mediador amb Ucraïna per la seva incorporació al partenariat oriental de la UE (en sentirem a parlar d’aquí a una setmana) diu en públic i a tothom qui el vol escoltar: si no hi ha una reacció cívica per tractar seriosament les eleccions europees, el proper parlament pot tenir un de cada tres diputats provinents de partits euroescèptics i xenòfobs. A les enquestes, de forma reiterada, el Front Nacional de Marine Le Pen se situa en el primer lloc en la intenció de vot a França. Però la jugada de Le Pen va més enllà. Per formar grup propi al Parlament europeu és necessita un mínim de 25 diputats elegits en set països diferents de la Unió Europea. La dificultat, més que els 25, és integrar 7 països diferents. Però Le Pen ja ha iniciat contactes amb l’extremadreta holandesa, austríaca i sueca. Sí, a Suècia també hi ha un partit d’extrema dreta. I un camp de confinament de més de 5000 gitanos, roms ens hem d’acostumar a dir, que aviat serà motiu d’escàndol pel far de la civilitat escandinava. No és cert que el dia després de votar el parlament europeu no canviï res a les nostres vides. Comencem a calcular el cost de la no-Europa per pensar-hi seriosament.

Àstrid-21. Aquest any he pogut tornar acompanyar les famílies que amb tanta empenta organitzen, des de fa 17 anys, el sopar de la Fundació Àstrid-21 de Girona. Un sopar solidari per recollir fons. Pares i mares que es dediquen en cos i ànima a la integració social i educativa de nois i noies amb síndrome de Down. Abans de començar el sopar hem gaudit d’una representació de vint minuts de “Romeu i Julieta” amb nois amb síndrome de Down, una estona per pensar. Ara fa trenta anys de la llei d’integració social del minusvàlid, la Lismi, que va impulsar el professor Ramon Trias Fargas que va ser pare d’un nen amb síndrome de Down. Afortunadament moltes coses han canviat a millor en aquests trenta anys de vigència de la llei. El color d’Astrid-21 també és el color malva. Moltes flors salvatges que es defineixen com a blaves són en realitat malva.