Alguns estralls (no negatius) dels canvis que estem vivint

Inventari emocional de la setmana. No puc pas dir que aquesta ha estat una setmana rutinària ni poc moguda. Va començar amb la reverberació als diaris d'una reflexió sobre el futur de la federació CiU que ha acabat molt diferent de com va començar. No cal que ens ofeguem en declaracions i contradeclaracions. Jordi Pujol, en una entrevista dilluns, dia 9 de juny (el dia del seu 84è aniversari), va dir quelcom que descriu molt bé el moment en què vivim: "el procés sobiranista a Catalunya està movent els fonaments de partits i institucions a Catalunya". I és ben veritat, polítics i bases electorals en moviment i transformació, diaris barcelonins amb vocació d'influència i grans contradiccions entre els dies parells i els dies imparells, un socialisme català esquinçat per la meitat, un món local en evolució cap a un nou sistema de partits. Enmig d'aquest remolí, no es pot fer res més que comprendre alguna reflexió de desassossec. Tot es va adaptant als nous temps, el corrent de fons és poderós. La determinació és clara. I a cada episodi no previst -l'abdicació del Rei, per exemple- una nova tempesta emocional d'adaptació en un got d'aigua. El mètode del dubte socràtic.

Amb el cap en el nou Rei. Dimecres es va votar l'anomenada llei d'abdicació del Rei d'Espanya. Un cop acabada la sessió, breu conversa a peu dret amb el president del Congrés i el seu cap de gabinet. Gent pràctica molt preocupada en el nou capítol. Tenen una llista de 175 convidats de la família del futur Rei i la futura Reina que, ells sols, ja ocupen tota la tribuna. Treballen per retallar aital llista en una monarquia que es descriu sense cort. Però el principal maldecap del president de les Corts aquest dimecres és el següent: "Què fem amb el Rei sortint?". Mala peça protocol·lària al teler. Què fer amb els formers? (paraula anglesa molt més polida que no pas el prefix "ex"). El Rei sortint hi vol ser, la mare del Rei, també, perquè es considera clau en l'operació. La setmana s'acaba amb la solució que el Rei no hi serà. Tot va ràpid, és ben cert allò de "Rey muerto (metafòricament), Rey puesto". Una llarga llista d'amistats del Rei sortint es queden descol·locats. Començarà a funcionar una nova agenda. Tota aquesta cerimònia al Congrés l'està organitzant una lletrada que és la directora de protocol. Es diu Helena Boira, filla de Llagostera. Quasi ningú sap que és catalana ni que, en la intimitat, parla un català perfecte. Fa anys que va arribar a Madrid, va guanyar les oposicions de lletrada, es va casar amb Federico de Caravajal (qui fou president del Senat) i forma part de la nòmina de la gent guapa i sofisticada d'aquest Madrid que ha reculat i que veurem si dijous surt al carrer i en quins termes. 

Els liberals i els altres. Divendres a Brussel·les, reunió de la direcció del Partit Liberal Europeu (ALDE party), valoració dels resultats (hem perdut escons, com els conservadors i els socialistes) i preparació de la constitució del nou grup parlamentari. Entre el munt de temes a tractar, per exemple, el nostre suport a Jean-Claude Junker pel lloc de president de la Comissió Europea en un ampli acord conservadors-socialistes-liberals. Ja n'hi ha prou de prendre el pèl a la gent presentant un candidat i després intentant canviar les coses en un despatx. Però un tema també ocupa molt temps a les reunions del dia: la pretensió d'UPyD i Ciudadanos d'ingressar al grup liberal. Com a demòcrata, no tinc cap inconvenient que altres partits liberals del mateix Estat o país comparteixin grup. El tema és que aquests dos partits no són d'ideologia liberal sinó populistes i cath-all-partys (partits que agafen de tot arreu). La batalla encara està oberta i no es poden ensenyar totes les cartes. Feina callada (alguns la fan una mica sonora) i que té un desenllaç incert (per pocs seients, el grup liberal s'hi juga ser el tercer grup). Dimarts es constituirà el grup i uns i altres oportunistes no hi seran. Després, ja veurem el següent pas. Mentre es desenvolupa la reunió de la direcció, un eurodiputat alemany el nom del qual ara no ve a tomb recordar, obre l'ordinador, posa una targeta de visita d'una diputada d'UPyD ben vistosa al meu costat i es posa a escriure-li un correu electrònic. La crueltat en la política pot arribar a ser superlativa. Els companys no sempre treballen en la mateixa direcció. I és que alguns alemanys volen tornar a controlar els assumptes europeus més enllà del que és raonable. És evident que el meu company de mà dreta juga per entorpir el procés sobiranista. Qui riu últim, riu millor. Continuarà. 

Nosaltres, els mediterranis. A finals de mes acabarà la presidència semestral grega de la Unió Europea i agafarà el relleu, per als propers sis mesos, Itàlia. Too much per algunes ànimes centreeuropees i escandinaves. S'ha de dir que els grecs hi han fet més bé del que predicaven els que els miraven amb una ganyota condescendent. Grècia està en reconstrucció. El sistema de partits polítics s'ha enfonsat. L'històric PASOK dels 40 per cent dels vots ara té un 8 per cent. Grècia ha enviat els seus polítics ineficients a casa i en busca de nous i no extremistes que facin un país productiu. Em diuen dues belles dames gregues: "Barcelona i Catalunya són un exemple que es pot ser del sud, mediterrani, i dinàmic i eficient econòmicament". Potser són massa generoses en la seva consideració. Però sí, som la societat amb més característiques centreeuropees de les del Mediterrani.

Els socialistes es volen renovar. La crisi (transformació) catalana no va fer res més que avançar l'espanyola. Els socialistes es veuen abocats a la renovació urgent. En menys d'un mes tindran nou líder. I es complirà la màxima que és molt difícil fer successions ordenades (ara es pot valorar molt més el que van fer Pujol i Artur Mas, no és pot dir el mateix d'Aznar i Rajoy, al final). Almunia ho va deixar tot potes enlaire (i d'aquí va sortir Zapatero) i Rubalcaba no ha reeixit en l'aposta orgànica andalusa. Veig en Pedro Sánchez un perfil més socialdemòcrata de tall europeu i en Eduardo Madina un antídot més eficient contra la via d'aigua de Podemos. Sembla ser que els socialistes catalans que queden amb alguna influència volen jugar per Madina. Avui PP i PSOE no arriben al 50% dels vots. Un cop més: la transició catalana va anunciar i avançar l'espanyola.