Malament a Europa

Em vaig passar la campanya electoral de les europees demanant el vot per un partit i pel partit liberal europeu assegurant que per primer cop els partits a nivell europeu presentaven un candidat a president de la Comissió i que qui guanyés i tingués millors aliances seria el nou president de la Comissió Europea. Jean-Claude Junker, el candidat del partit guanyador, el PP europeu, ho té francament difícil per accedir a aquesta responsabilitat. David Cameron el veta i Angela Merkel li dóna suport amb cara d’estar disposada al sacrifici. El pitjor de la negociació opaca dels càrrecs europeus ha tornat. Els sectors financers fa setmanes que patrocinen la senyora Lagarde i el primer ministre conservador de Finlàndia va a totes. Al final, una decisió plena de condicionaments, de frens i contrapesos, condicionaments territorials, ideològics i de gènere. O la UE ho fa molt bé en la legislatura que ara comença o no tindrà una altra oportunitat. Tot va ràpid i alguns sembla que no ho noten. Per cert, els liberals demòcrates britànics semblen decidits a trobar un nou líder per rellevar Nick Clegg i intentar remuntar per a les eleccions de maig de l’any que ve. Una estafa difícil de justificar, això dels candidats fallits a presidents de la Comissió europea.