Un reial error

L'abdicació. El passat dilluns el Rei d’Espanya va abdicar, després de 39 anys de regnat. Ara és molt fàcil dir que el dijous de la setmana anterior el periodista Fernando Jáuregui m’havia anunciat que la notícia seria imminent. Va agafar per sorpresa tothom. Tant a tothom que el govern espanyol ha comès un error de dimensions històriques. L’article 56 de la Constitució diu que qualsevol dubte sobre l’abdicació o la renúncia a la Corona es resoldrà mitjançant una llei. Algun alt advocat de l’Estat, i sobretot una baixa alta advocada de l’Estat, van pensar que havia arribat el moment de passar a la història redactant la llei de l’abdicació. Aquí el que era de manual de «mínim risc, màxim rendiment» era que el Rei hagués sortit per la televisió i hagués anunciat la seva abdicació en favor del seu fill que es converteix en rei a partir de l’hora tal del dia tal. Com ha succeït fa poc en les successions a les corones d’Holanda i Suècia. Però no! Aquí la dreta espanyola acaba de portar una estúpida llei de tres línies i dos articles a les Corts Generals perquè sigui discutida, esmenada i votada. El govern del senyor Rajoy acaba de muntar un debat parlamentari (amb votacions i desgast polític) sobre monarquia o república, sobre el balanç del regnat que ara acaba i sobre la dimensió del programa del nou Rei. Aquesta setmana he tingut l’oportunitat d’explicar aquesta jugada de cintura política d’elefant a un primer ministre d’un petit país europeu mentre dinàvem. Abans que acabés d’explicar-me va posar el crit al cel i va exclamar: «Quin error, quin greu error. El govern espanyol acaba de crear un precedent perillós perquè a cada abdicació li seguirà una votació al parlament i una exposició als vots del parlament (majories i minories canviants) de la confiança en la monarquia». És exactament això. i ara, posats a fer balanç del regnat del Rei sortint, molts catalans assenyalen que el cap de l’Estat va deixar d’exercir el seu paper «moderador» i d’aproximació entre les parts que li atorga la Constitució i que no va exercir el 2010 i en endavant durant la poda de l’Estatut pel Tribunal Constitucional i en la posterior onada creixent de descontentament en la societat catalana. L’error més important és el precedent de la llei perquè al final no és una llei de «clarificació» (com contempla la Constitució Espanyola) sinó de «ratificació» per les Corts de l’adbdicació i la successió. Aquesta mateixa Constitució també contempla que el casament del príncep hereu ha de ser autoritzat per les Corts Generals (en sessió conjunta) i això no va passar mai precisament per no obrir la caixa de Pandora en un fet (un casament) francament menys donat al debat polític que una successió. Tampoc s’ha redactat durant els últims 35 anys el reglament de les Corts generals que bàsicament hauria servit per regular el procediment de votació de l’autorització del casament o aquest avotació de risc dels propers dies. El partit socialista està en plena batalla de la successió i algun dels pretendents ja ha dit que el socialisme hauria de reivindicar-se republicà. Les comportes aguantaran en les votacions a les Corts de les properes setmanes però en les municipals de finals de maig de 2015, l’esquerra espanyola encara es pot fragmentar més si el socialisme centenari es mostra envellit i a la defensiva. ells sabran per què han muntat tot aquest escenari i aquest antecedent. Un reial error.